dijous, 30 de maig del 2013

Nens sense mares, mares sense nens.

La M. va batejar la seva filla el passat dilluns de pasqua. Fou una cerimònia senzilla i plena de sentit, rodejada d'amics i família volent fer costat a la seva maternitat. 
Durant la cerimònia, hi va haver un torn de pregàries espontànies. Jo vaig tenir ganes de dir-ne una, però me la vaig quedar.
Volia pregar per les mares sense nens, i pels nens sense mares.
Perquè sabeu? La M. va estar molt temps intentant adoptar una criatura. I li van posar tants impediments, que veient com anava passant el temps, va decidir tirar-ho endavant sola, i ha tingut una nena preciosa gràcies a la In vitro. 
De fet, s'ho va preguntar, al principi de la cerimònia, en el breu parlament que va fer, tota emocionada. Per què és tan difícil adoptar a una criatura?
Tinc un altre cas, ben a prop. D'una dona valenta, que seria una  excel·lent mare, que no pot tenir fills biològics i a qui les persones encarregades de decidir el futur dels nens li han negat la possibilitat d'adoptar. I us ben asseguro que seria una mare com poques, perquè és valenta, és generosa, és coherent, és llesta, és entregada, sap tractar nens... ho té tot per ser una mare fantàstica. Però sent una dona sense parella, gent que no la coneix va decidir, en dues entrevistes de poc més de dues hores, que no pot ser mare. Sense preguntar a ningú dels que la coneix, sense donar cap opció més de lluita. I tot per culpa d'una malaltia força comú de la qual es tracta, que està totalment controlada i que no li ha fet perdre ni un sol dia de feina.

Quants nens no tenen família? Quants nens creixeran en una institució, qui sap si amb sort amb alguna família d'acollida, per culpa d'aquesta política? 
Entenc que hi ha d'haver un control, entenc que no es pot donar nens sense un seguiment adequat. Però en aquests dos casos puc dir en veu alta que s'han equivocat. Que han negat a dos nens tenir una mare que ho hauria fet molt bé. Potser sí que és cert que els serveis socials prefereixen pecar de massa previnguts, i davant el dubte no donar un infant a una família si no ho veuen molt clar.
Però és que no entenc com no han pogut veure-ho clar. I no entenc tampoc com baden tant davant de casos evidents de nens desatesos per famílies biològiques absolutament irresponsables (perquè per parir no et fan cap examen!)

I mentre penso tot això, m'arriba la notícia esgarrifosa d'aquell nadó xinès  llençat a les canonades de l'excusat. Em faig creus de la misèria moral que hi ha al món, i em pregunto quants nens han mort sense que ningú ho hagi sabut. Quants nens pateixen sense que ningú prengui cartes en l'assumpte. Quants nens viuen en situacions de desempar, havent tants pares i mares que es deleixen per estimar-los.

diumenge, 26 de maig del 2013

Val la pena?

 Ser o no ser: aquesta és la qüestió:
saber si, a l'esperit, li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d'afliccions
i eliminar-les combatent. [...]


(de Hamlet, Shakespeare. Traducció de Morera Galícia)

Val la pena tant esforç per a tot? M'ho pregunto en veu alta al Facebook. Al cap de poc tinc un munt de respostes encoratjant-me. Que sí, que val la pena, que continuï lluitant. 

Però sabeu, no ho tinc tan clar. Potser és el cansament de finals de curs, o potser és que finalment veig la llum. 
La cosa està en que sento que les coses costen massa. De totes totes. I tinc la impressió que potser intento lluitar contra l'inevitable, que intento ser més forta del que en realitat sóc, i em fa por trencar-me, però després penso que no he de rendir-me i he de continuar lluitant, intento confiar en què al capdavall me'n sortiré, que només em cal una mica d'esforç més, que seria una pena ara deixar-ho córrer. Però estic molt cansada, i dubto de si val la pena tot un plegat.

Em llevo a quarts de set del matí per poder córrer 10 km abans d'entrar a treballar, bregar amb adolescents tot el dia, dues tardes a la setmana donar classes d'oboè,  i pel vespre continuar corregint la novel·la que no sé si algun dia podré donar per acabada, total, per pregar per poder-la publicar i sentir que tot l'esforç ha caigut en el pou de la indiferència de les editorials. 

Em fico al llit angoixada per la feina que m'espera l'endemà. Dono mil voltes abans d'aconseguir una mica de son, justet, per funcionar l'endemà.

M'implico en els problemes dels meus alumnes, i sento que molt sovint les coses m'anirien més fàcils si no em mullés tant. A vegades, treballar bé et deixa mal gust de boca: intentes i no arribes, i et sents malament, i alguns alumnes, enlloc d'agrair-te el teu esforç et recriminen que no ho has fet prou bé.

Doncs potser no, sabeu, potser no val la pena. Potser aniria bé acceptar que no sóc super-woman. Que no puc amb tot, que no en sé prou, que no aconseguiré baixar de l'hora als 10 km, que potser la història que fa tres anys escric no és tan bona com per invertir-hi tant esforç, que no tornaré a pesar el que pesava fa uns anys, que ja, que no val la pena tant esforç.
Si no sóc capaç d'acceptar que no arribo, potser no val la pena gruar per arribar. Com diu Shakespeare, deixar-se colpejar per la Fortuna, o lluitar contra un mar d'afliccions?

Potser que em compri una tele i em dediqui a no pensar, dormitant al sofà.
Perdoneu, gent. Estic massa cansada, necessito que acabi el curs però ja.

dissabte, 25 de maig del 2013

El cicle de la vida

És massa maco com per posar-ho només al facebook.
(sí, ho sé... alguns posts haurien d'anar amb mocadors de paper adjunts) 

dilluns, 20 de maig del 2013

La mort del dictador

A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests. 
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.



I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no. 
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és  el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.

divendres, 17 de maig del 2013

El funeral del vell socialista

Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat. 
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi? 
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres: 
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.

dissabte, 11 de maig del 2013

Cada instant

A cada instant la vida ens pot canviar.



... i mai sabrem què hauria estat de nosaltres si en aquell moment haguéssim fet quelcom diferent.
I en algun plec del nostre esdevenir palpiten adormides i tristes totes les vides que no van poder ser.

dimecres, 1 de maig del 2013

Encara hi penso


És curiós com la pena viu amagada en els plecs de la nostra consciència, preparada per saltar-nos a sobre en qualsevol moment inesperat. A vegades és com un llim que hi ha al fons d’una garrafa: l’aigua es veu clara, però quan agites la garrafa tot el que sembla que no hi sigui, perquè està al fons, sura i ho enterboleix tot. 
Avui he començat a redactar un e-mail, i el compte de correu quan he començat a escriure l'adreça, m’ha suggerit l’adreça del Dani
I ja fa quatre mesos que va morir, i hem continuat tirant endavant, i avui el sol ha lluït i ha estat un dia molt ple i feliç... 
Però ara, a punt d’anar a dormir, l’email m’ha recordat que el Dani ja no hi és, i aquesta pena humida m’ha saltat a la gargamella.
I sabeu? he tingut ganes d’enviar-li un mail, a aquesta adreça que no sé si algú gestiona encara. He tingut ganes de dir-li, Dani, tirem endavant sense tu, i he tingut ganes de parlar-li de la nostra escola, que ell estimava tant, i de com la vida tossuda continua, malgrat la pena també tossuda encara ens lastra.
I sabent com era ell, sé del cert que no li feien gens de gràcia els homenatges ni els reconeixements, perquè era una d’aquelles persones eficaces però volgudament anònimes.
O sigui que tirarem endavant. Deixarem el llim al fons, intentarem no agitar massa la garrafa, i continuarem caminant, amb la seva absència que crema.