dilluns, 29 de setembre del 2014

Els noms de les espelmes

En vaig encendre dues. Les dues tenien nom. Dues espelmes, per dues dones que estan lluitant, cadascuna la seva batalla. Dues dones fortes i tendres. Dues dones que m'han marcat.
Em vaig emocionar, ves per on. Em vaig quedar allà al costat, mirant la llumeta que feia la petita flama i enviant tota la meva energia cap a elles.
Al meu costat, una noia russa amb uns tacons demencials va encendre una altra espelma. Ella també plorava. 
Just després una família catalana, amb dues nenes d'entre vuit i deu anys. La petita va voler posar l'espelma, es va cremar i va xisclar. 
Just després un noi amb una pinta de gai que tirava de cul va encendre'n una altra, i, al seu costat, una monja d'uns seixanta anys també en va encendre una, fent gestos i resant d'aquella manera que havia vist tantes vegades a la meva àvia: mormolant frases molt ràpides en veu molt baixa.

Una espelma fa ben poca calor, i ben poca llum. Però a aquell racó de Montserrat, sortint del cambril, la temperatura es nota, de totes les llumetes enceses, i vaig pensar, mira, la unió fa la força.
Jo havia estat tota l'estona mirant fixament la flama de les "meves" espelmes. Respirant fons i demanant que els vagi bé. 
Després vaig agafar el telèfon per enviar-lis un what's up a les dones per les que estava pregant. Els volia enviar una foto de la seva espelma. Quan vaig tornar a aixecar la vista, vaig veure que ja no podia reconèixer quines eren les espelmes que havia encès jo. Perquè just al costat, altres llums tentinejant demanaven força també, Déu sap per a quina altra situació. 
I vaig pensar en això, doncs. En totes les pregàries que en aquell racó s'elevaven. En com la meva energia es dissol amb l'energia de la gent que estava al meu costat i que no conec de res. En com una llumeta feble no és res, però tantes llumetes petites esvaeixen la foscor i escalfen tant.
En un moment de la missa, preguem per les pregàries no formulades. Jo allà a Montserrat, a més de pregar per aquestes amigues meves a les que envio tota la meva força, vaig voler dissoldre el meu amor amb l'amor que surava en totes les pregàries humils i anònimes, amb totes les peticions multicolors que cremen en aquell racó.

diumenge, 21 de setembre del 2014

El veí

Tota la nit han sentit un grinyol molest, com si una cadena mal greixada estigués movent-se al vent.
Encara suat i panteixant, el Marco el mira als ulls.
–Em sembla que torna a plorar.
–És el vent –diu l'Òscar mentre es gira a agafar una cigarreta.
–Sí, però abans plorava. I si nosaltres el sentim plorar, ell segur que ens sent fer l'amor –insisteix el Marco.
I l'Òscar somriu i encén el cigarret. 
–Pobret, quina enveja que li devem fer.

És el veí més estrany que els ha tocat, i ja és dir. Tot circumspecte, amb prou feines saluda, sempre sorrut i malhumorat. Fa temps que no rep cap visita. Saben que s'ha separat fa un parell d'anys, que té dos fills amb síndrome de Down, que els diners que no se n'ha endut la seva ex-dona se'ls ha quedat l'advocat.

Quan havia arribat a la seva finca encara anava més o menys net i ben vestit, i sortia a treballar d'hora, deixant a l'ascensor un rastre d'olor de colònia cara. Al cap dels mesos ja no duia corbata, van suposar que havia canviat de feina, i que ja no li calia anar afaitat. A poc a poc van anar veient-lo a hores molt intempestives, quins horaris més estranys que fa aquest home, i després ja només el sentien de nit.
Plorant.
Cada nit.
Algun cop s'havien plantejat picar a la seva porta, fer-li costat, però els incomodava fer evident que la seva desgràcia era coneguda. Perquè feia cara de ser un d'aquells homes que s'empassen el dolor a glopades i no permeten que ningú hi entri. Com si la pena fos una vergonya.

Tot va semblar canviar el dia que l'havien sentit parlar, i també algun soroll d'activitat, com d'una pilota rebotant i alguns cops als mobles. Aquella nit van sentir miols. El veí desgraciat havia adoptat tres gatets petits i juganers.
Alguns veïns es van queixar de l'escàndol. A l'Òscar el que realment l'escandalitzava era que ningú s'hagués preocupat de la seva pena, com si no fos evident, i ara es molestessin de que alguna criatura, ni que fossin tres gatets pollosos i esquifits, li fessin una mica de companyia.
Des d'aquell dia els ulls del veí no eren tan sinistres. Se'l van creuar un dia al replà i el van veure somriure abans d'obrir la porta de casa seva i dir "hola minyons". I aquella mateixa setmana, es van creuar pel carrer, i va fer-los un gest amable, i el Marco va dir, fixa-t'hi que ja no duu les espatlles tan baixes.

Aquesta tarda, però, l'Òscar se l'ha trobat a l'ascensor del pàrquing. Quin vent que fa, li diu abans de mirar-lo i veure altre cop el dolor al fons dels seus ulls. Et trobes bé, li diu, i ell sí, res, que potser hauré de marxar. Ha aixecat la vista, l'ha clavat als ulls de l'Òscar i li ha dit, escolta, te'n podràs encarregar dels meus petitons? Sí home, sí,  li diu l'Òscar, ja els posaré pinso mentre siguis fora, i si vols també et rego les plantes. 
Gràcies, gràcies, deia el veí mentre pujaven a l'ascensor,  i l'Òscar encara l'ha sentit entrar al seu pis i dir "hola minyons" amb la veu una mica esquerdada. El vent ha tancat la porta d'un cop.

Tota la nit han sentir el grinyol, des del llit. Cap a les quatre de la matinada, els miols dels gats els han despertat. 
–Després es queixarà tothom, per què no els fa callar? –diu l'Òscar, però el Marco, com sempre després de l'amor, fila bava confiat amb la seva cara de bon nen.
Pel matí, encara cruixit per la mala nit que ha passat, l'Òscar surt al balcó. 
Els peus del veí ballen al compàs del vent, fent un vuit perfecte, a un metre del terra on els tres petitons se'l miren.

Aquesta és una recreació d'una història real, que m'ha explicat l'Òscar (gràcies, per la història i pels canelons)

diumenge, 14 de setembre del 2014

Estic nerviosa

Doncs sí… sembla que no n'aprenc. I mireu que en fa, d'anys, que començo cursos. I que cada curs en sé més, i que cada curs me'n surto millor… 
Tot i així, sempre tinc un run-run a la panxa, la nit abans de començar les classes. Sempre tinc por de no haver-ho previst tot, d'haver-me deixat alguna cosa, de tenir algun serrell per lligar. 
No ho puc evitar. 
Algú que no sàpiga de què va això d'educar adolescents, pot pensar que, amb els kilòmetres que duc, això no m'hauria de passar. Que sóc mala professional, si la nit abans de començar les classes ho passo malament. 
Jo, en canvi, penso que és bon senyal. Em nego a treballar d'esma, a fer les coses "com sempre". Perquè els nois i noies canvien a velocitats vertiginoses, i ens posen davant de nous reptes que hem d'encarar amb valentia i bon humor. 
O sigui que sí, que estic nerviosa, i estic ben contenta d'estar-ne. És un senyal de respecte cap a les trenta personetes que tindré demà, a l'aula que els vaig estar preparant amb molta estimació el passat divendres. 

Aquesta nit pregaré per ells. Pels que m'acompanyaran aquests mesos. Pels que donen problemes, i pels que no en donen, però no vol dir que no en tinguin. Pels nens que no són gens populars, i pels que van de guais per amagar la seva inseguretat. Per qui li costa estudiar, i per qui s'avorreix a classe. Pels que conec d'altres anys i els que coneixeré demà. Per la que sempre em somriu quan ens creuem per les escales, i els que sé que si poguessin, em farien la traveta. Per les famílies que estaran al nostre costat, i per les que potser no ens entendrem tant com hauríem.
Pregaré pels meus companys de feina, pels de secundària, on tinc tan bones amigues, i també per les mestres de primària, que fan una feina tan intensa i acurada. Pregaré perquè la vetlladora de menjador continuï amb la seva alegria desbordant, pregaré per la gent de secretaria, que també van de bòlid, i per les que de bon matí netegen l'escola.
Pregaré pels que l'any passat van començar el curs amb mi i ara ja no hi són.
Pregaré pels meus fills, i pels seus companys. 
Pregaré per l'escola en què treballo. 
Tots aprendrem molt, enguany. Que tinguem un bon curs. 

dilluns, 8 de setembre del 2014

Sirena.

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.



Aquesta poesia  de Mario Benedetti penso que complementa el post anterior

dissabte, 6 de setembre del 2014

Els números que no existeixen, i les vides que no vivim

Em fa molta ràbia trucar a un telèfon i que una veu em digui “el número marcado no existe”. Com que no existeix? Que no l’acabo de marcar? Com pot un número “no existir”?

Després, amb la vena poètica que tinc, penso que potser sí, que aquell número no existia i l’atzar del meu pensament l’ha creat.

Em sembla que és la malaltia dels escriptors: Quan vaig començar a escriure la novel·la, tenia uns personatges, unes trames principals, unes secundàries. Poc a poc, teixint la història, els personatges van anar prenent cos, fent-se potents, i us podria dir que alguns han agafat personalitat pròpia i han decidit anar cap una banda que jo no tenia prevista. Com si la història existís en alguna banda i se m'hagués revelat, com si el meu paper no fos el d'inventar-la sinó el de contar-la. 
Per això alguns cops m’he de concentrar per dir que no, que no van existir, que me’ls he inventat jo. Però un racó del meu cor em diu que potser en alguna banda de l’univers hi ha un espai, una dimensió, per a les coses que hem pensat i que en realitat no han estat. 


Alguns cops he pensat si no és possible que el que pensem existeixi en alguna banda, si quan somniem alguna cosa, en realitat el que ens passa no és que rebem un missatge d'alguna vida que no va ser i que ens saluda, des de la seva impossibilitat, des dels llimbs on dorm, esperant un moment que no arribarà. Vaig fer una entrada sobre això fa temps, ho podeu llegir aquí
Seria maco, oi?
Mentre escrivia aquesta entrada, divendres nit, s’ha posat a tronar. S’està fent fosc, i l’espectacle prometia: he sortit al balcó. Tot de gent caminava apressada cap a un refugi. Veia les persones, caminant amb carros de la compra plens, amb nens amb bicicleta, un senyor que passejava un gos, dos amics que corrien, i m’he preguntat quantes novel·les hi havia per allà corrent, quants d’ells s’han de conformar amb aquest trist consol, quants viuen una vida i en somien una altra, i dormen en llençols massa freds enyorant una història que només pot existir en una altra dimensió, i desitjant que sigui, que palpiti, almenys, en aquell lloc que no saben si existeix. 


(…i sí, tot això se m’ha acudit perquè l’enregistrament és incorrecte: el que hauria de dir és “el nom marcat no correspon a cap línia de telèfon”)