Ens estem tornant bojos?

Al facebook veig aquest invent, que et venen com la panacea: És un robot que juga amb el teu gat. 

 
És fantàstic, oi? Un estri, que segur que és baratíssim, per no perdre el temps en collonades com gratar-li l'esquena mentre t'entortolliga la cua a la cama o et ronca melós mentre s'asseu amb tu al sofà. És genial que les màquines ens facin la feina, i ens deixin temps per al que realment és important: mirar el facebook, jugar al candy-crush o mirar la tele.

També fa temps vaig veure un aparell que es posava al bressol i el movia lleument quan la criatura plorava. Cosa que va genial, perquè així no cal aixecar-te, acotxar-la, mirar com es torna a adormir, ensumant la seva olor i guardant aquest instant per a sempre. 
De debò. Ens estem tornant bojos?
No es tracta de passar temps amb els que estimem? D'acaronar els bebès fent que s'adormin sentint el nostre cor, de riure veient les jugades que fa el gat?
A mi tot això em recorda aquest capítol d'El petit príncep:

No es tracta d'assaborir la set? No és el temps dedicat a la rosa el que la fa preciosa? De veres que necessitem fer-ho tot ràpid i, a ser possible, que ens ho faci una màquina, per no embrutar-nos, no cansar-nos, no implicar-nos?
Pensant en tot això, una coneguda em parla meravelles del satisfyer. Suposo que n'heu sentit parlar, perquè hi ha un boom, del qual es fa ressò no només els grups de whatsapp i els cercles d'amistats, sinó la premsa de tots colors. Es tracta d'un aparell nou, una joguina sexual: un succionador de clítoris (el nom és horrible)
Bé, resulta que l'aparell en qüestió és infal·lible. Es ven amb la propaganda de que et fa arribar a l'orgasme en dos minuts. 
Perdó???? En dos minuts!!!!
I la gent ho compra? 
Hi ha per aquí alguna noia a la que li hagin fet creure que acabar en dos minuts és genial?

Per què ho fem, això? Menjar ràpid, sexe ràpid, tenir fills que no empipin, mascotes amb les que no calgui jugar...
No ens estem equivocant molt?
No sé, potser sóc rara, però ningú em podrà fer creure que arribar a l'orgasme en dos minuts és una idea fantàstica.

U de desembre

Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

Eros i Psique

Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 

A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 

Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 

Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 

Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 

–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

Si poso sexe al títol tindré més visites.

Els quaranta dies abans de fer quaranta anys, vaig estar penjant al facebook coses per les que estava agraïda a la vida. Va ser una mena de calendari d'advent casolà. 
Després els vaig recopilar aquí en quatre posts que podeu llegir clicant aquí: 1 2 3 4 
Bé, la llista de coses genials que ens han estat concedides tenia més o menys retorn, de gent que s'aturava i em comentava coses. Però, ah! El dia que se'm va acudir dir que estava agraïda pel sexe, l'explosió va ser brutal, i els comentaris, apoteòsics. 
Recordo un comentari que deia "tu sempre pensant en el mateix". I jo vaig al·lucinar.
Perquè havia estat agraint moltes coses: el mar, els rovellons, la música de Bach, el bullici dels adolescents, el gust de la primera nit dormint amb manta... Cap d'aquests agraïments va provocar el rebombori que va provocar que jo digués que sí, que estic agraïda pel gran regal de la sexualitat.
Tot aquest tema del bisbe de Solsona m'hi fa pensar, ves per on. 
No vull entrar en el fet que un senyor cèlibe opini, amb tot el morro i sense saber de la missa la meitat (mai tan ben dit) sobre formar una família, sobre la sexualitat, sobre com vivim els pares el despertar de la sexualitat dels fills, etc. Perquè aquí podria parlar-ne molt, i si us he de ser sincera, no tinc la opinió molt formada. Vull dir, que d'una banda penso que s'ha de ser molt inconscient per opinar i pontificar parlant només d'oïda. Per més idees formades que tinguis, hi ha coses que fins que no hi ets no entens.
D'altra banda, però, penso que sí, que i tant que n'hem de parlar, de sexualitat, a l'església. La meva crítica és que hem parlat potser poc d'amor, i massa de prohibicions i regles basades en una societat de fa més de dos mil anys.
Fa just una setmana vaig anar a cantar a un casament en el que el capellà va fer una homilia en la qual va parlar durant 15 minuts de la indissolubilitat del sagrament sense esmentar ni un moment l'amor (flipeu!). I jo pensava no anem bé, mossèn. 
Tornant al tema.
Anant a Barcelona per l'autopista passo pel costat d'una església on hi ha un gran rètol que diu "Era foraster i m'acollireu". També a les carmelites de Mataró hi ha un rètol semblant penjat. L'església té un discurs molt clar i sense cap mena de matisos sobre l'acolliment, sobre el respecte a la dignitat de cada persona.
Com és que quan un bisbe o el papa mateix, o jo com a cristiana de base, parlo molt seriosament sobre l'escàndol dels refugiats, el pecat de l'egoisme d'Europa, el sacrilegi de les fortunes cimentades en la pobresa del germà, com és que ningú s'escandalitza? Com és que no em diuen "tu sempre igual" quan demano repartiment més just de la riquesa?
Quina obsessió pel sexe, no trobeu?
Si us plau, periodistes, podríeu parlar també del que diuen els capellans quan no parlen de sexe? Perquè diuen moltíssimes altres coses, eh?

p.d. Vull afegir off the record dues coses: primer, que em sembla al·lucinant que algú pensi que tenir un fill homosexual és una desgràcia. Com a mare, penso que la sensació de fracàs la viuria si  els meus fills fossin males persones, intolerants, racistes, masclistes, o simplement si fossin persones que no viuen amb goig les seves opcions vitals. Però tenir un fill que viu d'acord amb el que sent... com pot ser això una desgràcia? Com puc buscar-hi raons?

Una altra cosa: he dubtat molt de quin títol posar a aquest post. De fet, el primer títol era "aneu al darrer paràgraf per saber quin títol té aquest post".

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot. 

El desig

Fa uns dies vaig veure per internet una conferència d'aquelles del TED força interessant, que explicava per què té tanta força la pornografia. Podeu mirar-la clicant aquí. Està en anglès, però és força entenedora.
Bé, doncs en cap moment va parlar de les dones com a consumidores de pornografia. Sempre parlava dels nois, dels homes, però mai de les dones, que eren objecte pornogràfic, mai subjecte consumidor de pornografia.
Avui he vist el face un enllaç a una notícia, segons la qual els homes que miren els pits de les dones viuen més. 
I mireu, em pregunto quina part de l'anatomia masculina he de mirar jo per viure més.
No sé si és que tinc la pell molt fina, però és que m'empipa que no ens contemplin com a éssers amb desitjos, sinó només com a éssers desitjables. 
Ei, que ja m'està bé que em desitgin, faltaria més… però vull que quedi molt clar que també desitjo. 
Les dones desitgem. Ens agrada mirar els homes, també. Ens agraden uns cossos, o uns altres. Ens exciten algunes olors, algunes veus, alguns físics...
Potser no som tan automàtiques com els homes, ni tan aparatoses: podem estar incendiant-nos interiorment i parlar amb l'objecte del nostre desig sense que hi hagi cap senyal visible de la nostra torbació, és cert. Potser per això encara ara, quan es parla de desig, es sol parlar en clau masculina.
Com és possible que estiguem encara en un món tan masclista que es silenciï d'aquesta manera el desig femení i en canvi es potenciï tant el masculí?
Una anècdota d'aquest curs. Un noi de quinze anys, en una classe d'educació sexual, va dir tranquil·lament que ell no es masturbava. Això va provocar una reacció entre els seus companys, que anava des de la incredulitat, passant pels que directament se li en fotien, a la provocació. A mi em va agradar molt la serenor amb la què va rebre les contestes: Els seus companys li deien, alguns d'una manera incòmodament calorosa, que és impossible, que tothom ho fa, que com pots, etc. Em va sorprendre com alguns nois, malgrat estaven en presència d'una professora i d'altres noies, feien bandera de la masturbació. Tots ens masturbem, va dir un d'ells, d'una manera categòrica, gairebé fent-ne bandera.
Tornant a casa, però, em preguntava què hauria passat si hagués estat una noia que hagués dit, tranquil·lament, que ella sí que es masturba. La reacció hauria estat totalment diferent. I si hagués utilitzat els mateixos arguments (tothom ho fa, és natural, el cos ho necessita, etc.) l'haurien insultat sistemàticament, de puta en amunt. I m'atreveixo a dir que les més cruels amb elles haurien estat les altres noies.
I clar, em preguntava, com educadora d'adolescents, com gestionar això. Com fer que respectin el noi que no es masturba i la noia que sí que ho fa, com deixar que entenguin que hi ha diferents ritmes i intensitats del desig, sense donar per entès que els homes desitgen i les dones s'ho miren des de fora.

Amor a qualsevol edat

Un dia vaig sentir dos alumnes d'ESO que parlaven:
–I aleshores es va enamorar –diu un.
I l'altre li contesta, tot indignat:
–Com vols que s'enamori? si té… lo menos quaranta anys!!!

Vaig estar un moment dubtant entre la indignació i la rialla. Pobres, els adolescents que es pensen que saben el que és l'amor. Quina gràcia, que ens vegin, als quarentons i quarentones, tan fora de lloc.
Passat el primer impacte, vaig tenir ganes de girar-me i dir-li què saps tu de l'amor. Què saps tu d'enamorar-te de soca-rel.
No li vaig dir, però, perquè sé del cert que no m'hauria entès. Segur que es pensa que sí, que ells sí que són capaços d'enamorar-se, però que nosaltres, els carcamals de més de quaranta, ja no en sabem, d'emocionar-nos, d'apassionar-nos, de fer bestieses i perdre la son i la gana.
Jo també m'ho pensava, que els grans no s'estremien. Que no s'enamoraven. I que a certes edats, ja no es feia l'amor.
He trobat per la xarxa la feina d'una fotògrafa holandesa, la Marrie Bott, molt interessant. Va preguntar-se com és que no hi ha fotos de gent gran despullada, o en actitud eròtica. Sembla que sigui un tabú: és curiós com erotitzem les nenes, i tenim els carrers plens de lolitas que fan com por i tot, i en canvi ens és tan desconeguda la sexualitat a edats avançades. No hauria de ser a l'inrevés?
Total, que a l'any 2000 va començar el projecte Gelifenden –Timeless Love,  en la qual parelles de gent gran normal i corrent es mostraven en la seva intimitat, reivindicant l'amor, l'erotisme, la sensualitat a qualsevol edat.

Ho he trobat preciós, i tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Us deixo una imatge, que m'ha semblat tendra i intensa. Podeu visitar la pàgina web aquí. 

Ser dona

Es posa en contacte amb mi una amiga que és mare d'una alumna meva. Em diu que a la seva filla li ha vingut la regla just aquella nit, que si la trobo rara a classe, que sàpiga que és això. Jo l'he tingut a classe i no he notat res estrany, i la tranquil·litzo. 
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable. 
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones. 

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (3)

Quan parlo de sexualitat amb adolescents, sempre parlo de sentiments. Quan a mi em van parlar de sexe mai van parlar de plaer, però ara hem passat a l'altra banda: parles d'amor quan parles de sexe i sembla que siguis una cursi (que per cert, ho sóc, i molt)

Els he dit que el sexe sense amor és una possibilitat que trobaran més vegades de les que ara es pensen. Que pensin bé si els interessa. I que sobretot, abans de jugar amb els sentiments d'una altra persona, intentin posar-se en el seu lloc. 

També intento que pensin en la sexualitat com quelcom molt més ampli que la genitalitat. Els dic que és possible que sentin que han fet l'amor amb una persona encara que no hagin tingut un coit: és aquest punt de comunió, d'unió tan intensa, aquest sentiment d'estimar profundament, i lliurar-te totalment a una persona. No cal un coit per sentir tot això. 

És més difícil despullar l'ànima que despullar el cos. Però quan has despullat la teva ànima amb una altra persona, sents que res serà igual. 

Parlem també de feminisme, de dignitat de la dona. Els intento explicar que el feminisme no és el contrari del masclisme: un masclista vol la superioritat de l'home, un feminista vol la igualtat d'oportunitats, drets i deures entre homes i dones. No és el mateix!

I parlem de la pornografia, com no. Molts d'ells es fan un fart de veure pel·lícules pornogràfiques. Ho tenen molt a l'abast, a internet hi ha un munt de portals amb pel·lícules pornogràfiques gratuïtes. 

Els dic que intentin no prendre com a referència el porno, perquè els actors estan actuant, i és una ficció. Que pensar que el sexe és com el porno és com pensar que si tens un problema en un gratacels apareixerà l'Spiderman a rescatar-te. 

Els dic, i això els fa molta gràcia i penso que ho entenen molt bé, que el porno és a la sexualitat com el Mac Donalds a la gastronomia: et pot treure d'un apuro, t'alivia una urgència, però de cap manera ens podem alimentar d'aquella manera. 

El que us deia al principi, com que sóc una romàntica incorregible, sempre parlo d'amor, quan parlo de sexe. Malgrat se que no és el que està més de moda, no puc evitar ficar-hi cullerada. Malgrat el tema és sexualitat, no amor.

No se, ho faig el millor que puc. No deixo d'intentar dir-los el que voldria que algú expliqués als meus fills. 

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (2)

Quan parlo d'anticonceptius amb adolescents intento ser clara. No és cap broma, i un embaràs no desitjat no és el pitjor que pot passar si tenen sexe desprotegits. Hi ha malalties duríssimes, i no només el VIH. És difícil, perquè cal tenir el cap fred quan tot s'incendia, i potser els fa vergonya compar-ne o dur-los a la cartera,  però cal que tinguin molt clar que si decideixen tenir relacions sexuals, el preservatiu (sempre que el facin servir correctament, que aquesta és una altra) és el que els protegirà més eficaçment.

Només si aconsegueixo que un de sol es posi el preservatiu, donaré la meva feina per bona (sí, sé que no sabré mai si ha servit d'alguna cosa)

Els dic també que no es pensin que un avortament és un petit tràmit que esborra un error. Un avortament és una experiència devastadora, tan físicament com psicològica, i no estan preparades per afrontar-ho.

De fet, penso que mai estem preparats per a un avortament. 

Mai. 

Del respecte a diferents opcions sexuals ja n'havíem parlat, al tema de la diversitat. Alguna vegada torna a sortir el tema. Amb els anys, he après a distingir algunes mirades lluents de nois i noies quan parlem d'aquest tema. Nois que s'enamoren d'altres nois i ho intenten dur el més discretament possible, i que potser per primera vegada es senten compresos, quan dic a tota la classe que els homosexuals no són bitxos raros, simplement són una opció minoritària, però tan respectable com qualsevol altre.

Una cosa que els dic molt és que confiïn en els seus pares. Encara que els faci vergonya, encara que creguin que no els entendran. Els dic que ningú els estimarà més que els seus pares, i que si tenen un problema gros en aquest aspecte, que pensin que potser un amic o una amiga té altres interessos, però que un pare o una mare només estan interessats en la seva felicitat.
Que si les coses van mal dades, que parlin amb els pares.
Molts em miren amb cara rara quan els dic això. Pensen que els seus pares viuen en bàbia, que no els entendrien mai, que els renyaran si saben que pensen en aquestes coses. Els costa entendre que els seus pares també hi han passat. Es queixen de què els pares no accepten la seva sexualitat. Jo els dic que també a ells els costa pensar en els seus pares com a éssers sexuats, així com els seus pares els costa pensar en ells com a éssers sexuats.
Els solc explicar l'exemple d'un amic que quan va dir als seus pares, després d'anys de vacil·lacions, que era homosexual, els seus pares li van contestar "ja era hora que te n'adonessis"
Se que hi ha pares i pares, però també se que quan van mal dades, el millor que es pot fer, quan s'és adolescent, és demanar ajuda als pares.

Continuaré en un altre post.

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (1)

Quan tenia dotze anys a escola em van explicar com es feien els nens. Em van posar unes diapositives amb papallones i bebès, i em van fer aprendre de memòria una frase que encara em sé:
"en un acto de profundo amor dentro del matrimonio mujer y hombre se unen para dar vida a un nuevo ser".
I clar, jo ho vaig entendre perfectament: que per que nasqués un nen feien falta papallones i matrimoni.
Hi penso cada any, quan em toca parlar de sexualitat amb els alumnes d'ètica de tercer d'ESO. Són classes molt difícils de fer, però algú les ha de fer, i me les preparo molt a consciència, intentant trobar un to proper a ells, dir les coses clares i pel seu nom, però no deixar que la classe s'esvaloti o vagi per camins pels quals no ha d'anar.
Cada grup és un petit calidoscopi, i malgrat tingui el guió molt clar moltes vegades les inquietuds d'uns o altres et fan posar més el focus en un aspecte o un altre. Hi sol haver moments de rialletes, també les típiques brometes (En aquest tema tindrem deures a casa? Hi haurà pràctiques? Farem exàmens orals?) Però normalment aconsegueixo centrar-los i parlar a fons d'un tema que els interessa molt.

Què els dic?

Començo, més o menys, dient que la sexualitat és una faceta molt important de la seva vida que els pot fer immensament feliços, i també immensament desgraciats. Val la pena que s'aturin a pensar com volen exercir aquesta vessant, perquè les connotacions del sexe van molt més enllà del que és purament físic. El sexe és molt més que una gimnàstica divertida.

Sé que alguns han arribat més lluny del que els seus pares s'imaginen. També sé, però que molts d'ells, la majoria, encara no. Cadascú ha de trobar el moment i la persona amb la qual val la pena encetar aquest camí, i això els ho recalco molt. 

El que és molt clar és que la primera persona amb la que fan l'amor, la recordaran tota la vida. Per tant, més val que pensin bé a qui li volen donar aquest poder ( a un tio borratxo que han conegut una nit de cap d'any? Segur que és aquest a qui volen recordar  sempre?)
Els solc dir que si dubten o no tenen alguna cosa clara, més val esperar, que mai se'n penediran d'haver esperat una mica, i que potser sí que se'n penedeixen de no haver esperat prou.
Potser els semblo una mica antiga, quan els dic això, però m'és igual.
Moltes vegades quan començo en el tema alguns em miren en plan "ara va aquesta a explicar-me lo de sempre… si jo ja ho se tot!".
I no. Mai se sap tot. Es tracta d'anar aprenent. Perquè nosaltres anem creixent, i el nostre cos va canviant, i també el de la nostra parella. Mai "se sap tot", i és fantàstic anar-te meravellant de com malgrat  vas fent anys mai deixes d'aprendre i sorprendre't.

Continuaré amb el tema en posts següents.

Visca la química!

L'amor són només reaccions químiques del cervell i dura com a màxim tres anys.
Amb aquesta contundència s'expressava l'Y, un alumne de quinze anys, recolzat a una paret, parlant amb la X, una companya seva de classe. En la poca estona que els vaig sentir parlar, ella no va discutir-li aquesta afirmació sorprenent en un adolescent.
Em van fer pensar una estona llarga. En algun moment de l'adolescència vaig pensar quan m'enamorava que era química cerebral? Tant han canviat els joves? O és que jo era terriblement beneita?
Avui he vist que l'Y i la X anaven agafats de la mà i es feien una moixaina.
Sigui cupido, sigui química, sigui la màgia de la primavera, benvingut sigui aquest arrabatament.
No se si els durarà tres anys o tres mesos, però en bona hora s'hi han trobat.
Visca la química!

Homes, què us passa?

Si jo fos un home, penso que m'enamoraria de dones ben bé com ella. És llesta, creativa, simpàtica, i a més la trobo francament guapa. La darrera vegada que vam xatejar vam estar parlant de la seva vida sentimental. No es queixava pas. Simplement no hi ha homes als quals els interessi les dones com ella.
Vols dir? No ho entenc! Té defectes, evidentment, com tothom. Però realment no hi ha cap noi que estigui interessat en una noia independent, culta, que viatja, que llegeix i escriu, i sap sortir de marxa i sap parlar en serio i és guapa i divertida? Em costa de creure.
Si, diu ella. Per una estona si. Però poc més.
A veure, homes, què punyetes us passa?
Perquè no és només ella. Al meu entorn més proper (ella no és de les meves amigues íntimes) hi ha almenys tres noies de bandera. Tiarrones que es poden menjar el món. Que voldrien un company. Per passar-hi estones de sexe, si, però també moments de tendresa, de complicitat, de projectes compartits.
Us fan por les dones així?
A vegades penso que les bledes tenen més futur a la vida. Per a molts homes tenir una figa-flor que els aduli i que els digui aquella cançó (tan nefasta) de “sin ti no soy nada” els encanta.
Però trobar una dona complerta. Que visqui intensament. Amb qui compartir, no a qui dirigir. Ui.
No se. Una vegada un noi que m'agradava molt em va dir que jo era massa dona per ell. A mi em va caure com una puntada al fetge, però a la llarga m'ha anat millor. Perquè vaig trobar un home que és prou segur de si mateix com per no sentir-se menystingut pels meus èxits (tampoc són tants) i que a més em recolza per a que tregui de mi el millor.
Ho dic en serio. Tots coneixem dones fantàstiques que estan sense parella. Què passa? Homes, quin és el problema?

Piano i oboè, esperit i sexe.

M'he comprat un oboè nou i aquests dies me l'he estat fent meu, en llenguatge tècnic es sol dir que li faig el rodatge, jo prefereixo dir que l'estic despertant, que ens estem coneixent, ell i jo. Ja li començo a trobar manies que a la botiga semblava que no tenia, però segur que ens arribarem a estimar, perquè passarem moltes hores junts. El José em diu que li fa gràcia aquesta relació tan especial que tenim els oboistes amb el nostre instrument. Ell és pianista i diu que els pianistes no tenen una relació tan intensa amb el seu instrument perquè el canvien a cada escenari.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.

Les quaranta coses (3)

Continuo amb la llista de quaranta coses gratuïtes per les quals estic agraïda a la vida:
21: pels grans mestres que he tingut
22:Pel feliç atzar d'haver nascut dona.
23: pels colors de la tardor
24: perquè he pregat en esglésies catòliques i protestants, en una sinagoga, en una mesquita i amb un noi budista, i tot m'ha apropat a Deu
25: Perquè encara hi ha racons de món on perdre's per retrobar-se i no són gaire lluny
26: pel gran gust de tocar en orquestra, rodejada d'harmonia, de timbres diferents al del meu oboè, de diversitat i unió, pel gran gust de dissoldre el meu so en el resultat final, per l'experiència única de quaranta persones respirant a l'hora en el levare.
27: Pels estius que he passat, i per la gent amb els que els he passat.
28: pels records d'infantesa (i per tota la gent que hi està lligada)
29: Pel sexe. Que és un dels millors regals de Deu. (aquesta, com no, va provocar una gran resposta. No vull frivolitzar, però fer una llista de les coses gratuïtes que m'agraden i no posar el sexe fóra poc sincer)
30: Pels sopars amb amics, xerrant de tot i de res fins a altes hores

Comentari a l'anterior post

He començat a escriure això a la pàgina de comentaris, però després he pensat que potser donava per a un post.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.

Si em quedo embarassada, avortaré!

Així de clar m'ho ha dit avui una alumna. "Si em quedo embarassada amb 18 anys avortaré"
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.

Ser feminista

Jo tenia uns vint anys, no gaire més. Era a primera hora del matí, i estava molt adormida perquè la nit anterior havia tingut un concert que havia acabat tard, però tenia classe pel matí al conservatori. A la cuina, asseguda amb cara de zombie davant d'un cafè que esperava que m'ajudés a tornar a ser persona, li vaig dir a ma mare: "quin pal haver d'anar a classe" Ella em va mirar amb una tendresa infinita, i em va respondre "Ai, Maria, si jo hagués pogut estudiar..."
Se'm va fer un nus terrible a la gola, em vaig sentir fatal, pija, desagraïda, de tot. Després, ja al tren, entre Vilassar i Premià, eixugant-me les llàgrimes furtives que no podia aturar, em vaig prometre que aprofitaria al màxim la oportunitat que m'havien donat. De part de totes les que no havien estudiat, de part de les que no havien pogut mai ni somniar en sortir de la predeterminació que pel sexe se'ls havia imposat.
Jo estudiaria i seria lliure. De part de la meva besàvia analfabeta, que pentinant a ma mare amb cura li deia "tu has d'aprendre molta lletra", i de part de ma mare, que va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. I jo tindria una relació de parella amb un igual a mi, malgrat que algú molt estimat m'aconsellés que em casés amb algú superior a mi, i que si no ho era, que no li mostrés que me'n donava compte.
I amb el meu home m'uniria les ganes d'estar unida. No la dependència econòmica, ni emocional, ni res d'això. De part de totes les dones mal casades que sobrevivien en un matrimoni atroç del qual no se'n podien alliberar.
Quan em defineixo feminista recordo aquest llegat, les dones que m'han precedit, el camí que s'ha fet. No té res a veure amb anar contra els masclistes. Però declarar-se feminista no és el mateix declarar-se masclista. Crec que les feministes no "anem en contra", ni pretenem imposar rols en els altres. Simplement volem que tota dona pugui triar el seu futur, què vol ser, com vol viure. I encara hi ha moltes dones que no ho poden fer.
I el futur, el no assumir rols que no desitgem, es mama de petits. Quantes noies de la meva edat, amb mares que es suposava que no les volien fer submises mestresses de casa havien de fer el llit als germans? Quantes d'aquestes dones ara tenen una relació de parella en la qual elles se'n carreguen de tota la intendència familiar, malgrat els dos treballen?
I si, Sir 6,14; tinc molt en compte que hi ha molts homes maltractats per les dones, més dels que ens pensem, en tinc casos roents ben a prop. Però no vull entrar en el joc masclisme versus feminisme. No és el mateix. Jo no necessito, per sentir-me "més dona" que hi hagi un home per sota. Em dóna més joc un home que em miri de cara.
Per cert, allò que dius que no ens enteneu. És veritat, tampoc les dones us acabem d'entendre del tot. Tinc una amiga heterosexual que sempre diu que les més felices són les lesbianes... perquè finalment han trobat qui les entengui!