Una de les moltes alegries que m'està donant la novel·la, és ser triada per a participar al concurs La Llança de Sant Jordi, organitzat per l'Òmnium cultural, que demana quin serà el llibre que regalareu o comprareu per Sant Jordi, o quina és la portada que us agrada més.
Donat que sóc una desconeguda en el món literari, i que si quedo bé a aquest concurs serà més fàcil que la premsa s'hi fixi i en parli, us demano la vostra ajuda. És molt difícil, per a un autor novell com jo, tenir ressò als grans mitjans, però és fonamental per arribar a un públic més ampli.
Per a votar podeu clicar aquí i després, confirmar el vot al correu electrònic que rebreu.
Moltes gràcies pel vostre suport!
dilluns, 28 de març del 2016
La Llança de Sant Jordi
divendres, 25 de març del 2016
Pensant en tu un Divendres Sant
Et vaig dir que et duria sempre al cor. Fa més de tres mesos que vas marxar i no hi ha dia que no pensi en tu.
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor. I és per això pel que estic enfadada encara.
Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen.
Demà continuaré en silenci. Buscant l'esperança.
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual, els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata.
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança.
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor. I és per això pel que estic enfadada encara.
Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen.
Demà continuaré en silenci. Buscant l'esperança.
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual, els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata.
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança.
dilluns, 14 de març del 2016
El llibre vell
L'any 1980, una senyora que es deia Manolita va comprar el llibre de poesia "Estimada Marta", de Miquel Martí i Pol.
És la primera edició d'aquest llibre, (de novembre del 78) i en el pròleg, Martí i Pol parla de la seva malaltia, "l'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors,(...) m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar"
També anomena el "procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà"
No em digueu que no fa feredat, a hores d'ara, llegir aquest testimoniatge. A mi m'ha estremit.
Però tornem a la senyora Manolita: sé el seu nom, i l'any en què va comprar-lo, perquè estan escrits a la primera pàgina del llibre que he comprat aquesta setmana, a una llibreria de vell.
També sé que amb prou feines el va obrir: com en molts llibres de poesia, les pàgines estan encara unides i s'han de separar. I estan totes per separar. Ho faré aquests dies, mentre vagi llegint-lo.
No sé per què el va comprar, potser va ser un regal de Sant Jordi, o potser el volia regalar a algú que mai més va tornar a aparèixer i finalment se'l va quedar ella, potser va ser un regal i ja el tenia i potser per això no el va obrir, podria ser també que el posés en una pila i no hi pensés més. Potser va comprar el llibre per postureo, ja ho té, això, Miquel Martí i Pol
No ho sabrem mai. Com dubto si ella sabrà mai tot el que es va perdre, de no submergir-se en la poesia que tenia tant a mà.
Com que m'agrada fer-me pel·lícules penso en la senyora Manolita. Em pregunto si, a hores d'ara està en una residència, deixant lliscar els dies dormitant davant d'una tele sempre encesa, i sense recordar el nom dels seus fills, o la passió que la va consumir quan era una dona de quaranta anys i que la va fer comprar poesia compulsivament, sense donar-li temps a devorar tot el que tenia.
Potser va morir al cap d'una setmana d'haver comprat el llibre, els nebots van vendre tota la seva biblioteca, i el llibre ha estat trenta-sis anys esperant a que jo entrés com per casualitat, buscant un altre llibre descatalogat, a aquella llibreria.
Qui sap.
A vegades, a les llibreries de vell, no compro els llibres, sinó que els adopto. Hi trobo autèntiques joies, dedicatòries ardents, algun cop una foto d'un desconegut que em saluda des del passat, o d'una paella familiar de diumenges.
Miro el llibre. Penso en la senyora Manolita.
Em pregunto també on aniran a parar els meus llibres.
És la primera edició d'aquest llibre, (de novembre del 78) i en el pròleg, Martí i Pol parla de la seva malaltia, "l'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors,(...) m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar"
També anomena el "procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà"
No em digueu que no fa feredat, a hores d'ara, llegir aquest testimoniatge. A mi m'ha estremit.
Però tornem a la senyora Manolita: sé el seu nom, i l'any en què va comprar-lo, perquè estan escrits a la primera pàgina del llibre que he comprat aquesta setmana, a una llibreria de vell.
També sé que amb prou feines el va obrir: com en molts llibres de poesia, les pàgines estan encara unides i s'han de separar. I estan totes per separar. Ho faré aquests dies, mentre vagi llegint-lo.
No sé per què el va comprar, potser va ser un regal de Sant Jordi, o potser el volia regalar a algú que mai més va tornar a aparèixer i finalment se'l va quedar ella, potser va ser un regal i ja el tenia i potser per això no el va obrir, podria ser també que el posés en una pila i no hi pensés més. Potser va comprar el llibre per postureo, ja ho té, això, Miquel Martí i Pol
No ho sabrem mai. Com dubto si ella sabrà mai tot el que es va perdre, de no submergir-se en la poesia que tenia tant a mà.
Com que m'agrada fer-me pel·lícules penso en la senyora Manolita. Em pregunto si, a hores d'ara està en una residència, deixant lliscar els dies dormitant davant d'una tele sempre encesa, i sense recordar el nom dels seus fills, o la passió que la va consumir quan era una dona de quaranta anys i que la va fer comprar poesia compulsivament, sense donar-li temps a devorar tot el que tenia.
Potser va morir al cap d'una setmana d'haver comprat el llibre, els nebots van vendre tota la seva biblioteca, i el llibre ha estat trenta-sis anys esperant a que jo entrés com per casualitat, buscant un altre llibre descatalogat, a aquella llibreria.
Qui sap.
A vegades, a les llibreries de vell, no compro els llibres, sinó que els adopto. Hi trobo autèntiques joies, dedicatòries ardents, algun cop una foto d'un desconegut que em saluda des del passat, o d'una paella familiar de diumenges.
Miro el llibre. Penso en la senyora Manolita.
Em pregunto també on aniran a parar els meus llibres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)