Ja no puc córrer

 Avui fa un any que vaig sortir a córrer per darrera vegada. Les molèsties que feia temps patia van anar fent-se grosses, van esclatar, i us podria dir el punt exacte del passeig marítim on el meu cos em va dir PROU.

Em vaig aturar, enrabiada. No volia acceptar-ho, però no podia seguir. De cap manera. Vaig caminar una estona, vaig tornar-ho a intentar, però el dolor va tornar, com una agulla roent. Vaig arribar a casa caminant coixa, i molt enrabiada.

Vaig deixar passar setmanes. Ho tornava a intentar i em frustrava. Visites al metge de capçalera, al traumatòleg, al reumatòleg, i a poc a poc, l'acceptació de que no. Que ja no. 

Des d'aquell dia estic passant un dol, i em costa molt. Anar a córrer era el meu punt d'higiene mental, un moment zen en que l'energia es concentrava en una activitat que em desestressava, una manera excel·lent de començar el dia, de passejar per la muntanya, de conèixer llocs nous. Ja us n'havia parlat, de com m'agradava i del que sentia, en aquest post.

No em recomaneu exercicis alternatius, no em digueu que paciència o que canviï de calçat, o genolleres, colzeres, plantilles o roba, o que provi per muntanya, per pista, per sorra o per asfalt.

Tinc un problema físic que empitjorarà si torno a córrer. I punt. 

I costa, costa molt acceptar que el meu cos va a pitjor, costa acceptar que ja no, i quan pel carrer veig gent corrent em fan un enveja que no us sé explicar. 

Però bé, és el que hi ha. A tots ens arriba un moment, una edat, que hem d'acceptar la decadència de la carn. A mi m'ha tocat ara i d'aquesta manera, i ho he d'acceptar. 

Discernir

Dissabte passat, mentre corria, vaig sentir una petita molèstia al bessó de la cama esquerra. De fet ja ho tinc ressentit, me'l vaig trencar fa set o vuit anys corrent, també. 
Estava lluny de casa, o sigui que havia de tornar sí o sí. Vaig afluixar una mica la marxa, i vaig arribar a casa sense problemes. 
Avui, però, en tornar a córrer, el bessó m'ha tornat a fer mal. 
I he hagut de prendre una decisió. 
Què faig? 
Sovint passa. Molesta alguna part, però si continues una mica, es passa el dolor. A vegades és simplement que tens els músculs freds, i a mida que et poses en moviment, et relaxes, penses en una altra cosa i el dolor desapareix. 
Però també pot passar que, si no t'atures a temps, el que era només una molèstia acabi sent una lesió que et tingui clavada a casa massa temps. I no sé mai què fer.
He decidit continuar corrent, però pel parc de davant de casa, per si de cas em feia més mal, poder tornar. També he anat amb molt més calma. Potser massa i tot.
I mentre corria, pensava que ben bé la vida és així. Algunes vegades estem en situacions en les que no ens sentim bé. I no sabem si hem d'insistir una mica més, a veure si podem aguantar, si podem mirar-nos-ho amb carinyo, fer el cor fort, afluixar la marxa, canviar coses per tal que tot plegat ens sigui més còmode. O si hem d'aturar-nos abans que la situació sigui ja massa dolorosa i ens faci actuar de manera que no voldríem.
Que difícil que és, tot plegat, això de no poder donar uns quants saltirons endavant, uns quants anys, per mirar enrere i saber si anem en bon camí. Com envejo els que són capaços de discernir el que els convé.
(per cert, si passo pel vostre costat mentre corro i no us saludo, no m'ho tingueu en compte. Segurament no us he reconegut, cada vegada hi veig pitjor, de lluny, i amb la suor a les ulleres i tot un plegat, potser us faig un lleig sense voler)

Ser perico o culé

Tinc per costum analitzar els meus sentiments, amb lupa. Ho faig, precisament per aconseguir que l'emotivitat no em domini, doncs sóc molt passional i necessito controlar l'emoció (i no, la resposta és no sempre ho aconsegueixo)
També intento entendre les raons dels altres. Em va bé per a perdonar, o per demanar perdó. Em va bé per a construir personatges de les meves històries, i també per a prevenir i evitar, en la mesura del possible, ferir o ser ferida pels altres. (d'acord, a vegades això tampoc ho aconsegueixo). Em va bé també per a treballar amb adolescents, i per a conèixer la gent. 
I un dels camps que més em fascinen, és el de la febrada que hi ha amb el món del futbol. Faig com el personatge Data de Star Trek, que observa els humans i es fascina del seu apassionament per quelcom que a ell el deixa totalment fred.
Doncs jo sóc igual: dec ser una atea futbolera. I mireu que ho he intentat, eh? Però és que no sento absolutament res pel futbol. Hauria facilitat molt la meva vida social, però per més que m'hi escarrasso, que us asseguro que ho he intentat, no aconsegueixo emocionar-me amb el futbol. M'és totalment indiferent.
Per això no sé com és que algú es fa seguidor d'un equip en concret de futbol. O sigui, entenc que, si hi juga algú que t'estimes, vagis als partits i tal, jo mateixa m'ho passo teta veient jugar l'equip del meu fill, però no entenc la fal·lera que hi ha cap a equips tan enormes, dels quals no coneixem ningú i en els que juguen professionals milionaris que si poden se n'aniran a algun lloc on els paguin més diners.
Algú m'ho podria explicar? Per què algú es fa del Barça o de l'Espanyol? Tots dos són equips de Barcelona, què ho fa, que algú s'emocioni amb els partits d'un i se n'alegri quan l'altre perd? La rivalitat que hi ha a Mallorca entre els seguidors del Mallorca i els de l'Atlètic Balear, a què és degut?
És per tradició familiar? És per simpatia amb altres seguidors del mateix equip? És per què li posem al nostre equip uns valors? Però quins valors són? Vull dir, la gent que és seguidora del Barça, per exemple, és prou àmplia com per què hi hagi de tot, absolutament de tot, gent de dretes, d'esquerres, de missa, menja-capellans, acabats d'arribar o de Barcelona de tota la vida... No podem dir que "els del Barça són així", perquè el ventall és amplíssim. Per què, doncs, sou del Barça? Què signifiquen, "els colors"?
Potser és tan irracional com ho és l'enamorament entre els adolescents? Però si és així, com és que no és volàtil com en els amors primerencs?

Ho dic de debò. Voldria que algú m'ho expliqués. De debò que voldria entendre-ho.

La cursa dels bombers

Aquest cap de setmana vaig córrer la cursa dels bombers, a Barcelona. 10 km en un ambient festiu, un dia lluminós, el recorregut maco i fàcil. Res, un autèntic plaer. Jo feia anys que la volia fer, però sempre passava alguna cosa que ho impedia. 
Enguany, doncs, ha estat l'any. Mentre corria, pensava en la bellesa de la ciutat i la seva gent. Hi va haver moments francament màgics: encarar la via Laietana, amb la suau baixada que fa, i veure-la tota plena de samarretes d'un color taronja llampant tot alegre avançant, i saber-me jo part d'aquella riuada, un píxel més, no sé, va ser molt maco.
Però no us vull parlar d'això, sinó del que em va donar per pensar durant la cursa. 
Alguns bombers corrien amb l'equipament de la feina, o sigui, més de 20 kilos, amb el casc, la roba espessa... Cada vegada que n'adelantàvem a un (havien sortit abans, però córrer 10 km amb tot aquest lastre ha de ser realment duríssim) la gent els felicitava: anim, vinga, tu pots!
Jo anava bastant fresca, i hi va haver un moment en el que vaig avançar un bomber que estava realment apurat: se'l veia molt congestionat, amb la roba, la bombona d'oxigen...
I vaig tenir ganes de dir-li deixa'm que ho porti jo una mica. Descansa, accepta la meva ajuda. 
No vaig gosar fer-ho, suposo ell que no ho hauria permès, ni que fos per seguretat. 
Vaig avançar-lo, doncs, i vaig pensar que ben bé és la vida, això. Tots anem caminant, però sembla que hi ha gent que duu molt més pes que d'altres. Hi ha gent que viure li costa més.
I podem intentar ajudar, podem animar, podem fer costat. Però hi ha coses que no és possible, i quina llàstima que no ho sigui: agafar el llast del nostre company, dir-li ara et duré jo una mica les penes, descansa, asserena't, després ja ho tornaràs a agafar tu, que és a tu a qui correspon. 
Com voldria haver pogut fer això per a la gent que estimo. Poder dir "deixa'm una estona la teva malaltia, després ja te la torno, però estigues un dia o dos bé". Poder afeixugar tràngols que, per més que intentem fer costat, sempre s'acaben passant sols.

I sabeu què em va passar? Mentre pensava tot això... vaig veure, ja gairebé arribant a la meta, un corredor que anava descalç. Corria a bon ritme, anava amb altre gent, només que sense bambes: amb els peus nus directament sobre l'asfalt.
I vaig pensar, altra vegada, que així és la vida: hi ha gent que és molt visible les seves mancances, les lluites que duen. 
En canvi, n'hi ha d'altres que no ho sembla. Que ens hi hem de fixar molt, per entendre, per veure que no tenen les facilitats que tenim nosaltres, que alguna cosa els manca, o els sobra. 
Pensava en gent estimada que ho està passant malament i qui els rodeja ni s'ho imagina. Pensava en gent malalta que intenta dur una vida normal.
A vegades jutgem molt durament a la gent, sense saber com està fent la cursa.

Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.

L'atemptat a Boston

Recordo la cursa de fa una setmana. La gentada que hi havia, la il·lusió, el bullici de la gent... Recordo també les vegades que el meu pare va córrer la Marató. Hi anàvem tots a veure'l arribar a l'estadi olímpic. Era el seu esforç, amb l'escalf de tota la família. En part també hi arribàvem nosaltres, a la línia. Era tan emocionant, veure'l arribar amb el seu amic de l'ànima, i saber la lluita que hi havia darrera aquelles darreres passes!
Potser per això m'ha corprès l'atemptat a Boston. Escric en calent, sense saber qui ha estat, ni perquè, commocionada pels corredors que han perdut les cames, per les famílies destrossades, pel sentiment aquest de vulnerabilitat.
Si la cursa de fa una setmana hagués estat el proper diumenge... quants haurien deixat d'anar-hi?
Doncs no. Si aconsegueixen que tinguem por, que deixem de fer coses, hauran guanyat. Per això volia agafar la barca aquell dia, i per això continuaré fent curses, i malgrat alguna vegada la por s'instal·la als plecs del cor, no deixaré de ser jo. 
No ens guanyaran. No viurem amb por. No renunciarem a la nostra llibertat a canvi d'una mica de seguretat. 
No ho aconseguiran. 

La cursa de diumenge

No ho puc evitar. Sempre que estic a la línia de sortida d'una cursa m'emociono. Com que corro sola (no hi ha cap lentorro que tingui ganes de venir a fer curses de 10 Km. amb mi?) i estic entre la tropa, submergida entre tots els altres atletes, puc deixar les meves emocions lliures.
M'agrada, el món aquest de les curses populars. Em fa gràcia, aquests deu minuts en què ens apilonem tots els "del monton", formigues multicolors i nervioses, esperant el tret de sortida, cordant bé les bambes, preparant el rellotge...

Sol passar que hi ha jovenetes en la vintena, amb malles ajustades, bambes blanquíssimes, i una insolent cua de cavall que balla al ritme dels seus saltirons d'escalfament. Alguna vegada m'he trobat amb la seva mirada condescendent: A mi, que per més que porti el buf de la Hello Kitty no deixo de ser quarentanyera, les malles no em queden tan bé, i enlloc de fer saltirons, faig estiraments. Quan aquestes noies em miren amb cara de "pobra tu", jo els solc somriure mentre penso "ja t'avançaré al Km 5". 
Si nois, córrer és el que té. (A mi també m'avança gent més gran... que consti!)
M'agrada córrer, ja us ho vaig dir aquí, i també aquí podeu llegir la crònica d'una altra cursa. 
A més, m'agrada que entre la gent que correm (quina mania de dir "runner"!) tenim una mena de companyonia molt maco. 
Ara us n'explico una: El Joan, que no em coneixia de res, em va oferir una plaça al seu cotxe per anar a la cursa del Corte Inglés el passat diumenge. Per un comentari que jo havia posat al facebook de la cursa, va saber que tenia problemes per anar-hi, i es va posar en contacte amb mi. 
I no només això, sinó que va tenir l'amabilitat d'esperar-se mitja hora (si nois... trenta minutets!) a que jo acabés la cursa, per tornar-me a Mataró. I això, sense conèixer-me de res!
Què us sembla? 
Doncs això, que entre tanta crisi, i corrupció i mals rotllos, m'agrada dir-vos això, que al món hi ha gent generosa i amable. Que potser fan menys soroll que els altres, i que no surten a la premsa, però hi són, i les seves accions fan el món més habitable.
Tornant al que deia en un principi, sempre m'emociono quan faig una cursa popular. La del passat diumenge a Barcelona, fou una festa. I sí, se'm va posar un nus a la gola al Passeig de Gràcia, quan vaig passar per sota aquelles paperines verdes, i em va durar fins gairebé la Plaça Espanya. I quan vaig entrar a l'estadi, vaig notar com la pell se m'eriçava. I vaig gaudir del passeig, de la ciutat, dels milers llarg de corredors al meu costat, i de la gent animant.
Vaig fer un temps discretet, però estic ben satisfeta de mi mateixa, i no he tingut gens d'agulletes.
El millor, però, va ser el gest d'en Joan, que fou amable amb qui "no calia", i sentir vibrar l'asfalt amb l'emoció de tants corredors.

M'agrada aquest vídeo

M'agrada aquest vídeo. Aquests dies per la xarxa se n'ha fet molta conya, de fet la música afegida s'hi presta.
Però a mi m'agrada aquesta frescor, aquest optimisme, aquest somriure encantador. M'agrada aquesta femineïtat rotunda. El llaçet al cap. El tatuatge al ventre, les ungles pintades. M'agrada com després abraça a les seves contrincants.
Però sobretot, el que m'agrada és aquesta cara de felicitat que fa. Les altres fan cara de patir, aquesta noia s'ho passa bé. És feliç, i suposo que per això és tan i tan reguapa.
M'agrada que aquesta noia encari els seus reptes d'aquesta manera, i m'atreveixo a vaticinar que si tot a la vida ho fa amb aquest entusiasme, les coses li aniran bé.

Les espectatives

Ahir dissabte vaig participar a la cursa popular d'estiu de Premià. 10 km, amb una calor sofocant i un ambient molt engrescador. Que maco que és que la gent et vagi animant! Bé, la cosa està que jo el dilluns anterior m'havia llevat amb un dolor terrible al maluc esquerre. Em feia mal fins i tot caminar, i per pujar escales semblava una iaia: m'agafava desesperada a l'arrambador i m'impulsava amb cara de circumstàncies. I clar, em vaig frustrar molt, perquè tenia moltes ganes de fer aquesta cursa. Per acabar-ho d'adobar, el meu company de cursa tenia una ruptura fibrilar i no podia córrer tampoc, o sigui que hi havia d'anar sola. Vaig decidir no entrenar (realment no podia!) i anar a la cursa a veure què. Sempre m'emociono, quan estic a la línia de sortida. L'ambient que hi ha és impressionant. Aquest cop no tenia ningú amb qui parlar, i observava els meus companys. Totes les dones em semblaven millor preparades que jo, i molt més joves. Però el meu objectiu era acabar la cursa sense que m'atropellés el cotxe escombra, no guanyar cap medalla.
Al principi de la cursa tothom m'avançava, i jo m'ho intentava prendre amb filosofia. A partir del km 3 vaig començar a avançar jo a gent. Del K 7 al final, suposo que tots anàvem al nostre ritme, i vam anar un grup més o menys homogeni fins el final. Vaig acabar la cursa, força dignament donades les circumstàncies: en 1 h i gairebé 2 minuts. Sí, és una marca força discreta, però jo em pensava que no podria acabar-la, dos dies abans encara anava coixa, tinc quaranta-dos anys, i aquests darrers mesos m'he engreixat… Res, que aconseguir acabar-la va ser per a mi tot un èxit. No vaig arribar la darrera, ni de molt. De la meva categoria tampoc vaig quedar tan malament com això.
Quan ja s'havia acabat tot, estava asseguda amb en Jordi i els nens, que havien vingut a veure'm, i va passar un conegut d'en Jordi. Van estar parlant una estona llarga. Ell estava molt frustrat. Volia guanyar la cursa, però només havia quedat el nº vint-i-escaig. Havia acabat en una mica més de mitja hora. Però estava trist, perquè volia fer molt millor temps. Em va mirar, va veure que jo també havia corregut, i vam tenir un diàleg curiós.
 – I tu, en quant l'has feta?
– En una hora! – li dic, tota joiosa.
I ell em va mirar amb cara de llàstima.
És curiós, això. Jo estic contentíssima de fer 10 km en una hora (i avui estic bé, i voldria tornar a córrer i tot) Hi ha un trentanyero estupendo que té llàstima de mi perquè aquesta marca és el doble del que fa ell. Però ell es sent frustrat de la seva marca. Jo, en canvi, em sento guanyadora. La meva hora d'ahir era victoriosa, els seus 30 i pocs minuts eren decebedors.
En resum, que potser "derrota" és un concepte elàstic: qui perd és qui es marca uns objectius que no aconsegueix assolir.
(això si, la propera cursa de 10 km espero poder baixar de l'hora… ja us ho diré!)

Córrer

No sabria dir-vos en què penso quan corro. De fet, em sembla que és l'únic moment del dia en el qual em permeto no pensar, només avançar.
Això de córrer és realment addictiu. Poc a poc hi vas entrant. El primer dia amb vint minuts treus el fetge per la boca, però gairebé sense adonar-te'n fas una hora i encara et quedes amb ganes. Hi ha un moment que sembla que et mors, però si aconsegueixes superar-lo, tens la sensació que podries anar a la lluna i tornar.
M'agrada córrer. Solc fer-ho a primera hora del matí, abans de treballar, i els dies que ho faig tot em va molt millor. Curiosament, em llevo molt abans que els altres dies, però estic més desperta, més energètica. Quan començo les classes, he vist sortir el sol, he fet estiraments, he escoltat música, i durant un temps, no he estat mama, ni profe, ni tan sols la Maria: només una respiració, un ritme, un avançar. Córrer i res més.
No sempre va ser així. Quan vaig començar a córrer, anava amb un bon amic, que a força de Kilòmetres i confidències va esdevenir un gran amic. Després el vent de la vida se'l va emportar ben lluny, i no he trobat encara ningú més amb qui compartir aquests moments.
Aquests dies estic lesionada i no puc córrer, i la veritat és que ho trobo a faltar.
Potser altres disciplines, la meditació zen, per exemple, arriben al mateix lloc per una altra banda: Jo córro, altres s'aturen, la qüestió, suposo és tenir algun moment en el qual puguem desconnectar, per connectar-nos millor.

L'opi del poble

Mentre escric aquestes línies, mig país (o país i mig) està pendent del que fa el Barça a la final de París. Per una mena de militància alternativa, o perquè tinc una deficiència a alguna glàndula secundària, he estat sempre incapaç d'emocionar-me amb aquestes històries. Hauria tingut una adolescència molt més fàcil, suposo, si hagués vibrat amb el Barça. Com a mínim, m'hauria sentit d'algun grup. Però és que no puc de cap manera sentir-me identificada ni representada per aquests onze milionaris en calça curta perseguint una pilota  (perquè no en donen una a cada equip i així deixen de barallar-se per la mateixa?)

La veritat és que tampoc em molesta, i me n'alegro si el Barça guanya perquè molta gent que estimo és culé. Però hi ha moments en que penso que potser ens estem passant, i aquest és un d'ells. Avui al programa del Bassas començaven la informació meteorològica explicant quin temps s'esperava a París. No es pot comprar premsa que no tingui una part important de les seves fulles envaïda pel futbol. Els telenotícies dediquen una tercera part, o més, del seu temps parlant d'això, a les vuit del vespre, a Catalunya informació la primera notícia ha estat, com no, que només quedaven tres quarts d'hora per la final... La segona notícia era que la CIA reconeix detencions i trasllats il·legals en territori europeu.. No és esgarrifós? Com és que tothom està empanat amb el Barça? Com és que no hi ha un escàndol diplomàtic, com és que la gent no surt al carrer?

No serà que el futbol és l'opi del poble? (recordo una cançó de León Gieco. "fué cuando se callaron las iglesias, fué cuando el fútbol se lo comió todo") Tothom vibra amb el futbol. I així no pensem en els preus dels pisos, en els treballs precaris, en les cues a sanitat, en les poques places que hi ha a les escoles bressol públiques, en les coses que realment importen.

Em nego a seguir-los el joc. Ara sortiré al balcó, amb un gelat, a mirar el mar de lluny, i el capvespre càlid que ens regala la primavera. Per militància, repeteixo, perquè es pot ser feliç sense aborregar-se amb el futbol, quan acabi el gelat, o potser abans, obriré un llibre i llegiré, molt poc a poc. O escoltaré música (avui tinc ganes d'escoltar madrigals, m'ha donat per aquí) o miraré una pel·lícula antiga.

Potser fins i tot encendré espelmes, posaré música impressionista, m'untaré el cos amb oli d'ametlles tot fent-me un massatge, i faré un exercici de relaxació. 

De tota manera, als que sou culés, us desitjo que us guanyi el Barça. Que consti.