dilluns, 31 de març del 2014

Aquell desig

Una vegada vas llegir que tenim l'edat dels nostres desitjos. Potser és veritat. Hi has estat pensant aquests dies.
Continues sent jove mentre tinguis desitjos, penses. I guardes al sarró coses pendents, racons on anar, plats a provar, música per assaborir, bogeries que no saps ben bé si faràs o no, però de mentre, planeges amb delectació, perquè, tanmateix, somniar és gratis. 
Hi ha però, un moment en que acceptes que algun desig no s'acomplirà. Aquell viatge. Aquella cursa. Aquell títol que no vas poder treure't en aquell moment. Aquella vida alternativa que posposaves, per comoditat, perquè els fills eren petits, perquè no era el moment...
Que dur que és acceptar, doncs això, que hi ha coses que ja no tindràs mai.
Renunciar als somnis? Potser simplement és fer les paus amb la teva ànsia. Començares aquest camí quan vas aprendre a dominar la impaciència infantil que et feia voler-ho tot, però JA!
L'educació que vas rebre te'n va ensenyar, de gestionar la maduresa, aprenent a renunciar a desitjos més primaris per tal d'obtenir coses millors més enllà.
Ara mires el camí, a l'equador de la teva vida. Tens a l'esquena tant dolor acumulat, tan goig, tanta esperança… tens un present una mica apedaçat, no és com te l'imaginaves de jove, però malgrat això, te l'estimes, perquè és teu, és la teva vida. 
I mires el futur.

I allà està. Un desig inesperat, com aquelles flors tímides que creixen a les esquerdes de l'asfalt, i esquitxen de groc un espai més aviat aspre, gris, recremat pels anys.

Pots aixafar aquesta flor. Ho has fet, altres vegades. Pots també deixar-la allà. Tanmateix, saps perfectament que no creixerà gaire més, enmig de l'asfalt.
No vols que aquest desig malbarati la teva vida. No vols, tampoc, renunciar-hi. No vols alimentar-lo, no vols tampoc ofegar-lo. Voldries deixar-lo allà, i contemplar-lo amorós mentre omples la teva quotidianitat d'urgències que no estimes, per no pensar en el que no tens.
No ets cap sant. No ets cap dimoni.
Somniar és gratis? 
Tu voldries que no et sortís massa car.

diumenge, 23 de març del 2014

Coses que cal no oblidar

De vegades ens acostumem tant a la felicitat, que ens oblidem de donar-ne gràcies. Com si ser feliç fos el més normal del món, com si fos el que ens pertoca, perquè sí, perquè som més guapos. Potser això de tenir tantes coses fantàstiques i gratuïtes, ens ha fet creure que "ens ho mereixem".
Aleshores, la vida, o l’atzar, o Déu, (poseu-hi aquí el que vulgueu) s’encarrega de fer-nos tocar de peus a terra. I molt sovint ho fa amb una batzegada violenta, que ens retorna a la realitat. 
I la realitat és que la vida és un fràgil miracle de mil equilibris delicats. Que qualsevol onada d’aire pot fer trontollar la placidesa de les hores, la confiança amb què deixem lliscar suaus els dies. Som, deien els jueus, com violinistes a la teulada, intentant mantenint-nos estables mentre afinem la nostra cançó.
Doncs sí. A vegades ens calen cops durs. Per recordar-nos de donar gràcies d’aquestes petites coses que fan el teixit d'una vida feliç, i que massa sovint deixem passar epidèrmicament, sense agrair-les.
Una dutxa d’aigua calenta. L’olor del cafè al matí. El ronroneig del gat. Una besada a deshora, una mirada intensa. El pessigolleig de l'enamorament. La llum neta del sol a primera hora del matí. El mar tossut. El tacte dels llençols freds sobre el nostre cos rendit. La rialla dels petits. La primavera impúdica. La música. Tenir un plat a taula cada dia. Que algú somrigui quan ens veu. Cuinar per a algú que t'estimes.
Els cops durs ens deixen atordits. Però potser, com la febre en els infants, són necessaris per a créixer. 
I per no oblidar-nos mai de donar gràcies de tot el que tenim.

dimecres, 19 de març del 2014

Dia del pare


Missatge dedicat a aquests pares meravellosos, que salten a l'arena per intentar evitar-nos el dolor, i que quan volem seguir lluitant es posen al nostre costat, per acompanyar-nos i fer-nos costat.
(P.S: perdoneu la música infumable que li han posat al vídeo… en un principi aquí hi havia d'haver un altre vídeo, amb una altra música, i els comentaris traduïts, però han desactivat el compte i he hagut de buscar a corre-cuita un altre vídeo)

diumenge, 16 de març del 2014

Cantant Brahms

Tinc un amic que sempre em diu que no hi ha casualitats, que totes les coses passen per alguna raó, com si la vida fos teixida de moments que arriben just en el moment adequat, per ensenyar-nos el que necessitem aprendre per continuar caminant. 
Potser sí que és veritat. Molt sovint, mirant enrere, he entès que els  fracassos, que em van doldre tant, em van fer forta i em van permetre tenir molt més del que en principi havia somniat. O he agraït estar just en el lloc que toca, a l'hora oportuna, quan no estava previst ser-hi.
Doncs bé, suposo que aquesta no-casualitat havia planejat que cantés Un Rèquiem Alemany, de Brahms. I que ho fes just ara.
Em passen moltes coses, i molt intenses, i davant de tot, m'he d'aturar a cantar el que Brahms va composar el 1869: un Rèquiem que més que missa de morts és clam a la vida, a la força, al l'esperança.
Sento en el meu interior una lluita ferotge, em nego a sucumbir a la pena, m'aferro a l'optimisme amb ràbia, i mentre, repeteixo els que van a sembrar plorant, recullen els fruits amb alegria. 
Canto Brahms. Un Rèquiem Alemany, amb tot el meu cor, amb el meu cos sencer, la meva pell eriçada, els meus ulls seguint el gest del director, les meves vísceres, el meu crani ressonant joiós als aguts, la meva respiració acompassada a l'alè de dues-centes persones més.
A l'assaig d'ahir, dirigida per Xavier Puig, submergida en la massa coral, hi va haver moments en que no vaig poder cantar. Sentia molt prop meu tanta gent a qui vull dedicar aquestes paraules (mort, on és el teu fibló, on la teva victòria?) Tot el meu cos era música i esperança, i vaig assolir un estat d'una plenitud i una pau estranyament vibrant, no sé com dir-ho. 
Algun compositor digué que on acaben les paraules, comença la música. 
Així que, pobra de paraules, us deixo amb Un Rèquiem Alemany. Que ha arribat a la meva vida just quan el necessitava.




Per cert, el Cor Ciutat de Mataró ha engegat un Verkami per poder fer aquesta producció.
Podeu llegir la informació i ajudar-nos a dur a terme aquest ambiciós projecte clicant aquí.

I si ens voleu venir a escoltar, podeu fer-ho:

- Dia 30 de Març a Mataró: Teatre Monumental a les 18 h.
- Dia 12 d'Abril a Granollers: Teatre Auditori, a les 21 h.
- Dia 14 d'Abril a Girona: l'Auditori, a les 21 h.
- Dia 24 d'Abril a Barcelona: Palau de la Música, a les 21 h.

dijous, 6 de març del 2014

Aquells infants

Avui els alumnes de primer d'ESO han escoltat un tros de l'Adagio d'Albinoni. Algun d'ells m'ha dit que era trist. Jo m'he posat a recordar els moments en els que el vaig sentir. Sempre l'associaré a una guerra, la de l'antiga Iugoslàvia  i a Vedran Sailovic, violoncelista de l'òpera de Sarajevo, que vaig conèixer personalment, i que mentre va durar la guerra, desafiant els franc-tiradors, va estar sortint a tocar a les runes del teatre, per protestar per la situació. 
Els meus alumnes m'han preguntat si havia servit d'alguna cosa. Com m'agradaria dir-vos que sí, els he dit, tant de bo un violoncel pogués aturar una guerra… almenys pot fer que prenguem consciència. Potser no va aturar la guerra, però sí que va moure molts cors, entre ells el meu.
Sense adonar-me'n, m'he trobat parlant amb els nois de la guerra. Dels que pateixen. No entrava dins el programa d'avui, però els veia receptius i interessats, i no volia deixar escapar la ocasió. Aquella gent que patia aquella guerra era com jo, com vosaltres, com els vostres pares, els explicava… Em costa que m'escoltin parlant d'intervals ascendents o descendents, però explicant-los que he estat en un país en guerra el seu cor s'ha obert i han preguntat mil coses.
Tornant a casa, amb el meu fill Mateu, que té quasi onze anys, he estat recordant la canalla que vaig conèixer als camps de refugiats de Croàcia. Fa vint anys d'allò, ja deuen tenir-ne trenta, potser ja són pares. De nens com ells. Espero que els hagin pogut donar una millor infància que la seva.
On és la nena a qui no li vaig donar xocolata? se'n recorda de mi? No ho sabré mai. Jo no l'oblidaré. 
Quants infants viuen en aquests moments situacions d'aquestes? Mirava en Mateu, carregat amb la bossa de l'escola, queixalant feliç un entrepà de formatge, i en donava gràcies, d'ell, de la nostra tranquil·litat, i pregava pels nens que no poden viure aquesta infància feliç i despreocupada, i pel patiment dels pares que veuen els seus fills espantats, mirant el cel, empassant pols, passant fred, calor o gana.
Després he vist aquest vídeo de Save the Children. 



I he pensat que, a més de pregar per ells, us escriuria aquest post, per demanar-vos a vosaltres que també pregueu. 

Sabeu? Potser les nostres pregàries són com la música d'aquell violoncel: no aturaran la guerra, però seran un clam contra la barbàrie i canviarà els nostres cors.

diumenge, 2 de març del 2014

curset de pares

Començo a pensar que seria bo fer un curset de pares/mares, més enllà del típic del part. Al capdavall, el part és una estona (aquella "horeta curta" que a moltes se'ns va fer eterna) i la maternitat dura molt més.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també,  els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants  o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses. 
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!) 
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.