En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

Quina música serà?

Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.