Voldria que abans de tot, miressiu el vídeo, sense llegir res més. Quan acabi el video, si no enteneu anglès, llegiu l'explicació que va a continuació:
Vet aquí un concert d'un cor infantil, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya)
En un moment donat, el cor va començar a cantar la cançó "Mad World", de Tears for Fears
De sobte, un dels nens es va separar del grup i va marxar de l'escenari. Al cap de pocs segons, un altre noi se'n va anar, i després un altre....
La cosa va anar repetint-se fins que va quedar només un nen, que va acabar ell sol la melodia.
Fou aleshores quan el públic van saber de què anava la història.
El nen que es va quedar sol davant l'audiència va dir:
"Cada tres segons el món perd un nen. La vostra donació ho pot evitar.
Feu una donació la ONG Children's Fund."
Aquesta actuació ha permès a l'esmentada ONG recollir fons per a les seves accions solidaries. També es pot comprar per iTunes la cançó, interpretada per aquest cor.
Podeu visitar la pàgina web d'aquesta ONG clicant aquí.
dimecres, 28 de novembre del 2012
dijous, 22 de novembre del 2012
El dolor
Em sembla que és a un llibre de Murakami que vaig llegir que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional.
És veritat. El dolor el portem sovint amagat en els plecs de la nostra ànima, com un amic massa fidel que ens acompanya.
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides. Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar.
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal.
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar. Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida"
No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo
El patiment, però, ve quan ens recolzem en aquest dolor i el fem la causa principal dels nostres dies. Quan el dolor passa a ser el leit-motiv de les nostres vides. Perquè podem escollir no donar-li ales. No patir. Acceptar el dolor, com qui accepta el fred de l'hivern, saps que ve, que molesta, però saps que marxarà. No deixar (i se que és difícil, en molts moments) que tot giri al voltant d'allò que ens fa mal, d'allò que no tenim, d'allò que hem perdut, d'aquell dolor, en definitiva.
Però quan aquest dolor és a causa de l'amor, molt sovint volem, a més, patir. Una mica per donar-nos la raó, perquè si no patim sembla que no hàgim estimat prou. Davant un desengany amorós, la incredulitat fa que ens agafem al dolor, com a prova que tot allò no ens ho vam inventar, que realment vam estimar.
Fa dies vaig llegir una frase que deia que és normal trobar-se pedres pel camí, però és dolent encarinyar-nos d'aquestes pedres. A tots ens ha passat. Potser les pel·lícules romàntiques ens han fet massa mal.
Pedro Salinas, un dels meus poetes favorits, va parlar d'aquest sentiment molt millor del que jo us podria parlar. Us deixo, doncs, amb les lletres del poeta, del llibre "la voz a ti debida"
No quiero que te vayas,
Dolor, última forma
De amar, me estoy sintiendo
Vivir cuando me dueles
No en ti, ni aquí, más lejos;
En la tierra, en el año
De donde vienes tú,
En el amor con ella
Y todo lo que fue.
En esa realidad
Hundida que se niega
A sí misma y se empeña
En que nunca ha existido,
Que sólo fue un pretexto
Mío para vivir.
Si tú, dolor, no me quedaras
Dolor irrefutable
Yo me creería;
Pero me quedas tú.
Tu verdad me asegura
Que nada fue mentira.
Y mientras yo te sienta,
Tú me serás, dolor,
La prueba, a lo lejos,
De que existió, que existe,
De que me quiso, sí,
De que aún la estoy queriendo
divendres, 16 de novembre del 2012
Algun dia tot encaixa
El seu darrer estat al what's up és "tot és una merda". Així de cru.
Vam treballar juntes poc temps, però ens vam entendre molt bé. En aquells moments la seva vitalitat i el seu entusiasme van il·luminar dies ben aspres. Va ser un plaer treballar amb ella.
Darrerament les seves actualitzacions al Facebook em feien pensar que ho estava passant malament. Una nit d'aquelles d'insomni feixuc la vaig enganxar al xat, i m'ho va explicar: A part d'estar a l'atur, cosa que ja és dura per si sola, ha patit un desengany amorós molt dur.
Quan m'explicava què li havia passat, jo recordava quan m'hi havia trobat jo, fa ja tant temps. Com l'entenc. Penso ara en el seu dolor. A tots ens ha passat, en algun moment de la nostra vida. No vaig voler relativitzar. El seu patiment és ben real. No li vaig dir " el temps tot ho cura" ni frases d'aquestes que quan estàs tan malament sonen tan i tan buides.
Però, sabeu? és una tia genial. Una noia maquíssima, amb un cor que no li cap de tan gran. I sé que se'n sortirà. Sé que per allà fora hi ha algú per a ella. Que algun dia mirarà enrere i agrairà el dolor que l'ha portat a tanta felicitat.
Perquè hi ha un moment en la vida en què entens que les coses dolentes que t'han passat han estat necessàries per poder construir el que ets. I en aquest moment, en què ets capaç d'acceptar el dolent que t'ha tocat, és quan entens que tot encaixa.
Però per arribar aquí calen moltes llàgrimes, i en això està.
Darrerament les seves actualitzacions al Facebook em feien pensar que ho estava passant malament. Una nit d'aquelles d'insomni feixuc la vaig enganxar al xat, i m'ho va explicar: A part d'estar a l'atur, cosa que ja és dura per si sola, ha patit un desengany amorós molt dur.
Quan m'explicava què li havia passat, jo recordava quan m'hi havia trobat jo, fa ja tant temps. Com l'entenc. Penso ara en el seu dolor. A tots ens ha passat, en algun moment de la nostra vida. No vaig voler relativitzar. El seu patiment és ben real. No li vaig dir " el temps tot ho cura" ni frases d'aquestes que quan estàs tan malament sonen tan i tan buides.
Però, sabeu? és una tia genial. Una noia maquíssima, amb un cor que no li cap de tan gran. I sé que se'n sortirà. Sé que per allà fora hi ha algú per a ella. Que algun dia mirarà enrere i agrairà el dolor que l'ha portat a tanta felicitat.
Perquè hi ha un moment en la vida en què entens que les coses dolentes que t'han passat han estat necessàries per poder construir el que ets. I en aquest moment, en què ets capaç d'acceptar el dolent que t'ha tocat, és quan entens que tot encaixa.
Però per arribar aquí calen moltes llàgrimes, i en això està.
dimarts, 13 de novembre del 2012
Sóc beneita?
De fet, volia posar "sóc gilipolles?", però he pensat que com a títol era una mica massa gruixut.
Mireu nois, és que a mi em van educar en la creença que quan fas el correcte et sents bé. Que molt sovint l'única recompensa d'actuar bé és el sentiment de fer el que toca. Però darrerament em sento ben beneita. Perquè actuo de la manera que em dicta la meva consciència, i això no em fa sentir millor.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.
dilluns, 12 de novembre del 2012
dissabte, 10 de novembre del 2012
He pregat per tu
Tinc una companya de feina que jo trobo encantadora, i que aquests dies està passant per moments aspres. Avui li he enviat un mail, dient-li que li envio energies positives.
Després he pensat que sóc ben beneita, perquè el que en realitat faig és pregar per ella, i pel seu marit.
Em passa molt sovint, que em talla fer saber a la gent que prego per ells. Penso que a tothom li agrada que els altres es preocupin per ells, però això de "prego per tu" moltes vegades costa d'entendre, i per això ho maquillo d'"energia positiva" Potser és més light el concepte? Sovint quan dic que sóc creient veig com la gent es descol·loca, bé, la gent que té una visió del cristianisme potser una mica esbiaixada i es pensa que tots els que anem a missa som d'una determinada manera de pensar. M'agrada que la gent vegi que som molt diversos, i que a dins el paraigua de l'església hi cabem tots. Algun cop m'he sentit a dir que "sóc massa normal" com per anar a missa (?)I no he sabut si prendre-m'ho com un compliment, la veritat.
Què faig quan prego per ella? Li demano al Senyor que li enviï fortalesa. Que l'agomboli, que pugui sentir el seu amor immens. Li demano al Senyor que el seu marit es curi. Una altra persona pot entendre això com "energia positiva", i com que no sé si ella és creient, he començat així, "t'envio energia positiva".
Però després, sabeu? He volgut "sortir de l'armari", i ho he traduït, i li he dit "vaja, que prego per tu i pel teu home".
Em passa molt sovint, que em talla fer saber a la gent que prego per ells. Penso que a tothom li agrada que els altres es preocupin per ells, però això de "prego per tu" moltes vegades costa d'entendre, i per això ho maquillo d'"energia positiva" Potser és més light el concepte? Sovint quan dic que sóc creient veig com la gent es descol·loca, bé, la gent que té una visió del cristianisme potser una mica esbiaixada i es pensa que tots els que anem a missa som d'una determinada manera de pensar. M'agrada que la gent vegi que som molt diversos, i que a dins el paraigua de l'església hi cabem tots. Algun cop m'he sentit a dir que "sóc massa normal" com per anar a missa (?)I no he sabut si prendre-m'ho com un compliment, la veritat.
Què faig quan prego per ella? Li demano al Senyor que li enviï fortalesa. Que l'agomboli, que pugui sentir el seu amor immens. Li demano al Senyor que el seu marit es curi. Una altra persona pot entendre això com "energia positiva", i com que no sé si ella és creient, he començat així, "t'envio energia positiva".
Però després, sabeu? He volgut "sortir de l'armari", i ho he traduït, i li he dit "vaja, que prego per tu i pel teu home".
diumenge, 4 de novembre del 2012
Explicar coses als nens
No us ha passat mai, això d'intentar que els fills llegeixin llibres que ens havien agradat molt a nosaltres i que sigui un fracàs?
A mi m'ha passat, amb El petit príncep, (que cursi, em va dir) i amb El món perdut (A. Conan Doyle) ho va trobar "un rollo". Com pot ser "un rollo" una història d'una gent atrapada en un lloc amb dinosaures amenaçadors? Com pot ser "cursi" la història tendra del petit príncep?
Amb la catequesi també ens hi trobem: moltes vegades fem l'explicació amb un power-point, i això és el mínim perquè els nens els interessi, i ens pensem que som super originals, però per a ells el més normal del món, el punt de partida, és això. Un power-point no és, en absolut, cap novetat.
I és que no podem pretendre tenir els nens asseguts a la taula mentre els expliquem meravellats el miracle dels pans i els peixos. S'avorreixen. El Son Goku fa coses més guais. Què és la matança dels innocents davant la destrucció de tot el planeta Vulcano? I el lleó de Narnia també ressuscita, i l'Obi-Wan, després de mort, també s'apareix als seus deixebles per donar consells.
I és que els nens d'avui en dia són molt diferents a com érem nosaltres. Estan en un món absolutament visual i tecnològic. Els seus herois, la seva mitologia, és molt diferents als nostres. Si pretenem explicar les coses com ens les havien explicat a nosaltres, fracassarem.
Cal, doncs, un gran esforç per part nostra, ser molt creatius, i això dóna molta moltíssima feina. Però és que si no som creatius nosaltres amb el nostre missatge no arribarà. El repte, suposo, és no perdre el fons buscant una forma atraient. Però no oblidem que els regals que s'obren amb més il·lusió són els més ben embolicats.
Us deixo amb un vídeo molt bo: la caputxeta vermella, explicada als enginyers.
dijous, 1 de novembre del 2012
Difunts
Anem al cementiri: en Miquel hi toca amb el seu quartet de corda. Ho han fet francament bé, tot i que en Miquel no se'n sent gaire orgullós.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)