El teu record

Molt sovint em pregunto què diries de mi si poguessis veure'm ara. Si series condescendent amb les meves incoherències. Si sabries reconèixer en mi a la noia de vint-i-pocs que vas tenir al costat tantes estones, tocant la guitarra, pregant a la cripta, parlant hores i hores.
Perquè estic molt canviada, saps? Tanmateix, penso, sempre havíem estat tan diferents, tu i jo. Suposo que per això teníem aquesta complicitat tan especial. 
Ja sóc una dona madura, Bartolo. Tinc dos fills i un marit que mai et va conèixer. La vida m'ha donat moltes coses bones, i m'ha esgarrapat molt fort altres vegades.

Mai sabrem què hauries arribat a ser, tu, si t'haguessis posat el casc aquell vespre de Juny. Tu has quedat allà, penjat dels vint-i-dos anys, amb la teva veu rovellada, la guitarra, els tatuatges, la lluïssor als ulls.

Et vaig prometre que sempre seria fidel al teu record. Pensava, en la meva gosadia, que sempre més ploraria. Malgrat encara em fas plorar, no sabia en aquells moments que ser fidel al teu record voldria dir retrobar la felicitat, i viure-la intensament de part teva. Ser sempre conscient que en qualsevol moment la vida dóna un gir, i que cada petita engruna de felicitat, de goig, s'ha d'assaborir.

I sí, som feliços, els que et vam estimar. Parlem de tu, amb aquella tossuderia de no voler que te'n vagis. Tirem endavant. Una mica, de part teva.
Guardem el teu record com un dels més preuats tresors.

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot. 

Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.