Bon Nadal 20

Cada any fèiem una felicitació familiar, en el que tots junts tocàvem una cançó, normalment una nadala. Fa tres anys fins i tot vam cantar una cançó que havia escrit el Mateu.

Enguany, però, els nois s'han negat en rodó a sortir cantant o tocant, en el vídeo de youtube que normalment enviem.

No podíem, però, deixar de felicitar aquest Nadal, d'un any certament difícil per a massa gent. No podíem deixar de desitjar-vos felicitat, pau, serenor, confiança, força per a l'any vinent. 

O sigui que vam negociar i vam aconseguir fer aquesta felicitació, que ara us comparteixo, desitjant-vos tot això.

Quina música serà?

Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.

També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.

I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)

Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 

Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.

I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 

Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això. 

De pastissos, llibres i Sant Jordi

Imagineu-vos que aneu a una pastisseria. El pastisser us recomana un pastís que té a l'aparador, surten molt, et diu, me'l treuen de les mans. I tu penses, mira, avui quedaré bé amb les visites, i compres aquell pastís que t'han recomanat, perquè, a més, fa molt bona pinta, al costat dels humils brioixos i croissants. 

I després resulta que arribeu a casa i el pastís no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora crosta de sucre, però per dins està totalment buit. 

Vosaltres tornaríeu a anar a comprar a aquesta pastisseria? No demanaríeu comptes al pastisser que us ha venut una façana sense gust de gaire res?

Val, doncs per Sant Jordi una mica passa això. 
Els mitjans parlen, i molt, de llibres. Fa ràbia que només en parlin per l'abril (però aquest és un altre tema) I la diada de Sant Jordi, a les 9 del matí, anuncien quins llibres seran els més venuts, i sempre són els dels famosos que precisament treballen en aquests mitjans. Els amics es fan favors entre ells, i parlen dels llibres dels seus companys.
I hi ha un munt de gent que compra aquests llibres, perquè clar, si tothom en parla és que seran bons, o perquè el personatge en qüestió li cau bé, o almenys n'ha sentit a parlar abans.
I arribant a casa, resulta que el llibre no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora coberta, però per dins està totalment buit.
I qui compra aquests llibres, el que acaba dient és "a mi no m'agrada llegir". No se'ls acudeix pensar que potser si compressin llibres d'escriptors, trobarien quelcom que els agradés. Potser si es fiessin dels llibreters, els bons, els que saben el seu ofici, els que estimen els llibres, trobarien aquell llibre que és per a ells.
Potser sóc ingènua, però és que a més, hi veig un altre problema: Promocionant llibres tan poc literaris, el que aconseguim, és que la gent deixi de llegir, no trobeu?

Potser us sembla una rebequeria d'escriptora, i no ho és pas: jo estic contentíssima amb la promoció que es va fer de la meva novel·la, les cinc edicions que ha tingut, i sobretot el retorn de lectors que els ha agradat, em fan immensament feliç (per exemple,  aquí podeu llegir una ressenya de la novel·la.). Però conec gent que ha publicat novel·les boníssimes que no han tingut el ressò que es mereixien, i em sap greu, pels escriptors, i sobretot, per la gent que s'ha perdut històries boníssimes.
És allò que vaig dir aquí mateix, sobre els cup-cakes. Sembla que donem importància a coses que no ho són, i perdem el sentit. Potser buscant vendre molts llibres, hi ha algú que s'oblida de fer que la gent estimi llegir. I m'atreveixo a dir que, al capdavall, aquesta serà, a la llarga, l´única manera de sobreviure.



Amb aquest post intento reprendre l'escriptura del blog, que he tingut absolutament penjat durant tot l'abril. He escrit molt, moltíssim... però no al blog. M'han passat moltíssimes coses, i necessito gestionar-les abans d'escriure-les, i a més, estic amb l'escriptura de la segona novel·la, i amb molts projectes vitals. Els que m'heu dit ei què passa, aquí em torneu a tenir. Gràcies per la paciència!

El conte dels reis de Mataró 2017

Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 

Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!

Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 

I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!

Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 

Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.

Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 

I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.

I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!

(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.

li he demanat que em dugi molts regalets, 

i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.

Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 

Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 

Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.

Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.

Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 

La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 

Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.

Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.

Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.

Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.

A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.

Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.

foto: Ricard March

Nit de Nadal amb lluna plena

Llegeixo que enguany la nit de Nadal hi haurà lluna plena, i que no n'hi ha, en nit de Nadal, des de l'any 77. 
No sé si és veritat o una d'aquelles xorrades del facebook, que cada poc temps treu la notícia que "enguany, per primer cop en tres-cents, hi ha un mes amb cinc dilluns....".
Però m'ha fet gràcia, perquè recordo una nit de Nadal amb lluna plena, i per l'edat que tenia, suposo que seria aquella.

Havíem anat a matines a Campos. Recordo que el cant de la Sibil·la, com sempre, em va terroritzar. Després, quan el capellà (suposo que era don Guillem Dometo) es va posar a parlar d'aquella manera que parlava, com si no tingués ganes, em vaig quedar adormida a la falda de la madona Ventura, que era una veïnada de la meva padrina que jo estimava molt. La madona Ventura duia un abric molt raspós, però jo era petita, era molt tard, la missa era molt llarga i la veu del capellà molt monòtona.
D'aquelles matines només recordo això: L'abric de la madona Ventura, la veu avorrida del capellà Dometo, i el cant tremolós de la Sibil·la. Suposo que la tremolor de la sibil·la era provocada pels nervis, però a mi em semblava amenaçant. 
I de després, sortint al carrer, el fred viu, gairebé com fulles d'afaitar clavant-se a les galtes. Caminar fins el cotxe parlant, el taconeig de la meva mare i la meva padrina a les llambordes. A mida que ens allunyàvem de l'església hi havia menys gent, i s'anava imposant el silenci. Algun gos bordava en sentir-nos passar.
I entaforar-nos en aquell 850, tots estrets. Jo ja m'havia desvetllat. Estava a la banda de la finestra de darrera el conductor.
Sortint del poble la vaig veure, una lluna enorme, rotunda, beneint serena el pla, la terra roja de Campos. Lluny, però perfectament reconeixedor, el cementiri. Veia el camí de xiprers que hi duia, i la cúpula que hi ha al mig. La llum blavosa, la meva son, el fred intens... El cotxe s'allunyava, i jo mirava enrere, i vaig tenir ganes de caminar en silenci entre les tombes en les quals no hi tenia, encara, ningú estimat. No per morbositat, jo sempre vaig ser una nena més aviat poruga, però és que el polsim de llum de la lluna i l'estampa del cementiri solitari, en aquella nit vibrant, era d'un romanticisme escruixidor.
No vaig gosar demanar al meu pare que s'aturés,  tot i tenir-ne moltes ganes. Altres vegades, ja de gran, he aturat el cotxe en alguna d'aquestes carreteres de la Mallorca profunda, per assaborir la nit. Però en aquell moment no se'm va acudir demanar poder retenir aquell moment, i segurament tardareu més vosaltres en llegir aquest post que el que va durar en realitat.
Al cotxe feia fred (estem parlant d'un 850 dels anys setanta...) I no teníem ràdio, tothom callava, i jo mirava per la finestra, el poble ja havia quedat lluny, els ametllers apareixien i desapareixien del meu camp de visió amb una precisió rítmica, i trobava que era una nit tan bonica que feia com ganes de plorar i tot.

Sabeu d'aquells moments que, quan passen, tens la certesa que recordaràs tota la vida?

Doncs això em va passar aquella nit llunyana, i va ser la primera vegada en la meva vida, amb set anyets, que vaig tenir consciència de que el temps passa i que algun dia recordaria aquell instant. Cada nit de Nadal hi penso.
Potser aquesta nit de Nadal intento fer el mateix. Ara que ja sóc gran, aturar-me a mirar la lluna, sense fer res més que assaborir el moment. 
No pretendré que sigui tan maco com aquella primera vegada. Una cosa que he après és que quan intentes repetir moments màgics sempre surts amb una decepció.
Per tant, hi seré, i no demanaré res més que ser-hi. Com quan vetlles un infant, i no fas més que mirar com dorm, sense voler destorbar la seva pau, sense voler intervenir, sense demanar res més que la infinita gràcia de veure'l. 
Aquesta nit de Nadal, la lluna i jo tenim una cita.

Nadal

He estat tan estressada aquest darrer mes que no he pogut publicar res digne. He anat escrivint coses, però la veritat és que quan les deixava reposar i les rellegia em semblaven horribles, i no volia fer-vos perdre temps amb les meves cabòries d'adolescent tardana.

No voldria passar el Nadal sense dir-vos alguna cosa. Però no podrà ser de collita pròpia: estic molt atabalada gestionant les emocions que em provoca aquesta festa, que enguany té per a mi un color diferent.

I no sabia si posar-vos poesia, o bé música, o bé algun acudit que faci pensar.
I després he pensat que posaré a la taula tot: com la gent que fa els vermutets dels dies especials i posa molts platets i cadascú tria una mica de tot, o un poc d'alguna cosa... 

Com que no sé què és més adient, aquí us ho deixo tot, i aneu triant. Cadascun dels tres plats que us proposo mereixeria un sol post. Així que trieu.

La poesia és de David Jou. Cada vegada m'agrada més, aquest poeta-científic, de qui us recomano el llibre "Ciència, fe, poesia", (editorial Claret)

Tota la llum que tinc és llum que t'espera.

Tot els colors que veig tenen claror que et canta:

braços oberts, roda de llum, tot és a punt,

Nadal és aquí.

S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,

però la Teva llum serà molt més, encara:

una veritat consoladora i clara

en el fosc portal del cor dels oprimits.

                                    David Jou.



La música que us proposo és "Oh magnum mysterium", de Francis Poulenc, un dels quatre motets de Nadal, interpretat magistralment pels Robert Shaw festival singers.


I finalment, l'acudit.

Doncs això. 

Molts no passeu el Nadal ben bé com voldríeu. Molts teniu a taula un buit vibrant. Alguns sentiu el fred intens de preguntar-vos si l'any vinent el Nadal haurà canviat molt. Alguns us sentiu alleugerits doncs teníeu por que el Nadal fos diferent del que serà. 

Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

Muffins, cupcackes, Nadal, etc.

L'altre dia, tota innocent jo, li vaig demanar a la noia de la pastisseria una magdalena, i em va mirar amb cara suficient, i amb la veu nassal em va corregir "vols dir una muffin?" jo li vaig dir, bé, vull aquesta magdalena grossa, la gent amb pretensions li diu muffin, però és una magdalena i punt.
I ella va somriure mig maternal i va posar els ulls en blanc, suposo que ni va entendre què vol dir "gent amb pretensions", que és el que li passa, precisament, a la gent amb pretensions. 
Doncs sí, ara resulta que les magdalenes de tota la vida, se'n diuen muffins. Au, pel mateix que sembla ser que cada vegada fem més Halloween i menys castanyada, i per Nadal, enlloc dels tan nostrats reis, ara hi ha un senyor gras que deixa regals sota un arbre que els nostres avis mai havien posat a casa, i ara les rebaixes avançades són el black friday, doncs resulta que hi ha muffins, que són magdalenes de tota la vida (més grosses, això sí, que els americans, tot ho fan a l'engròs) i amb nom en anglès, que queda com més cool.
I els muffins encara, però amb el que no puc... és amb les cupcackes. 
És un dels nous hobbies: fer pastisseria creativa, ben vistosa, amb molts colors i figures molt ben fetes. Hi ha tota una parafernàlia, botigues especialitzades i cursets on tot de dones entusiastes fan veritables creacions. Els cupcackes venen a ser magdalenes de tota la vida, però decorades, amb coloraines i formes, n'hi ha de ben maques i artístiques. Sap greu menjar-se-les. Potser és que no estan pensades per a ser menjades sinó per ser admirades.

El problema és que al final, de la magdalena pija que és, al capdavall, una cupcacke, valores els colors, la presentació, la originalitat... i ens oblidem de que és un producte per a alimentar-nos. I sí, pot ser molt maco, però no es para gaire atenció al sabor del cupcacke.
N'he tastat unes quantes. I jo, que sóc llaminera de soca-rel, trobo que no valen la pena, culinàriament. Que donen molta feina de fer, que són molt cares, i que al capdavall, el que gaudeix menys és el paladar (i no hauria de ser el que gaudeix més, en un producte alimentari?)
I no sé, potser és que m'estic fent vella, però començo a pensar que estem perdent l'oremus. Sí que és cert que el menjar també entra per la vista, tothom que ha tingut fills sap com d'important és com presentes el menjar, a més, és maco parar atenció als detalls, etc... però potser estem perdent el sentit, no creieu?
Ai, no sé.
I com que a més de llaminera, sóc de les que es menja el coco, i ara que ve Nadal em començo a atabalar, em plantejo si no ens està passant això, en tots els àmbits. Oblidem per a què són les coses, i les embolcallem, les maquillem i les presentem ben maques, i parem atenció a coses que haurien de ser sobreres, moltes vegades oblidant el veritable sentit. 

Seria un bon exercici d'advent: plantejar-nos si estem preparant un Nadal cupcacke o un Nadal de debò.

Epifanies lamentables

EPIFANIES LAMENTABLES

Somnia, petit, somnia.

Bon somni et desitjo, jo...
Que, mentre no vingui el dia,
tot et semblarà que és bo:

cavalcada van passant,

mans blanques van beneint,
mans brunes van preparant,
mans negres van repartint...

Somnia, petit! Dormint,

no et ferirà la malícia;
no veuràs la nit sofrint
d’amagar tanta injustícia.

Serà demà, quan, llevat,

t’il·lumini el primer sol:
veuràs que els Reis han passat
solament per on Déu vol.

El teu jugar serà immens!

Tot un present de descuit:
els altres balcons tan plens,
i el teu balcó que és tan buit!

Mes tu ets mesell. Tant sofrir,

ja estàs fet a suposar
que alguns ulls són per a gaudir
i els teus només per a plorar.

Plorar tan sols! Mai rebel!

No siguis dels que es belluguen.
Has de saber que al gran cel
no hi van sols els nens que juguen,

els que no juguen, també...

Però, és que diuen lleis divines
que els uns joguina han de ser,
i els altres tenir joguines?

Melcior, Gaspar, Baltasar,

caravana de Gener:
quina ràbia fa mirar
els balcons del meu carrer!

6 de gener de 1940

L'any 2013 ha estat, entre d'altres, el centenari de Josep Punsola, poeta mataroní, i penso que potser, vivint jo a Mataró, li hauria hagut de fer més cas. 

Us deixo aquesta poesia punyent, d'un dia de reis que segur que fou ben trist. 
Durant el dia de reis sempre penso en els nens que no s'ho passen bé, perquè a mi em va passar, per raons que no tenen res a veure amb les que deixa entreveure el poema, i sé el que és estar rodejada d'alegria i sentir foscor a l'ànima. Ja us en vaig parlar fa molt de temps, ho podeu llegir aquí.

Doncs això, un escalf ben càlid pels infants que en aquests moments de crisi, tenen els balcons buits.
Però no només per ells. Una abraçada també a les famílies que han hagut d'encarar el primer Nadal amb alguna absència. A qui després de tants anys i amb un matrimoni acabat de trencar no podrà veure la cara il·luminada dels seus fills obrint els paquets. A qui està lluitant amb una malaltia i no sap del cert si tornarà a veure el dia de reis. A qui no pot passar aquesta diada amb qui estima, perquè està molt lluny.
Una abraçada, doncs.

En la primera comunió d'en Mateu

Acostar-te a Jesús. Amb la tendresa dels teus deu anys. Amb les teves il·lusions, amb el món ple de projectes, la teva innocència i el teu gran somriure. 
Comunió. Sentir-te unit a l'església. Aquesta comunitat de creients. Que algunes vegades ens pareix tan llunyana, és cert. Però que per molts defectes que tingui (que en té, perquè les persones tenim defectes, i som incoherents a vegades) ens ha donat una riquesa de la que mai acabarem de donar gràcies: l'evangeli, la bona notícia. 
Bona notícia, Mateu: Jesús t'estima. Ho has de viure cada dia com una sorpresa, com un gran regal: Jesús t'estima, no ho oblidis mai. Per costeruts que siguin els camins, per fosques que siguin les nits, per boirosos que s'aixequin els matins: Jesús t'estima. Tal i com ets.
Quan eres petit et vam batejar: fou un pas nostre, familiar. 
Avui fas la primera comunió. Ja ha estat una decisió presa entre tots: tu també hi has participat activament, d'aquest camí que ens ha dut aquí.
Recordes quan començaves a anar en bicicleta? Primer el pare o jo t'acompanyàvem, corrent al teu costat i aguantant amb fermesa per poc a poc deixar-te anar. Tu feies unes quantes esses i  d'alguna banda trobaves l'equilibri i t'allunyaves sol, mentre nosaltres joiosos et miràvem. Durant aquests dos anys de catequesi, junt amb altres pares i els amics que combregaran també avui, hem anat fent un acompanyament. Poc a poc tu prens el manillar, respires fons i comences a avançar pel teu compte. Nosaltres, els teus pares, correm encara al teu costat, una mica més enrere, per ajudar-te si caus. 
Saps, Mateu? Algun dia correràs tan i tan lluny que no tindràs la mà del pare o la mare. I segurament la vida et donarà algun sotrac, i estaràs a punt de caure, i d'algun lloc trobaràs la força per continuar pedalant. I és que, malgrat nosaltres no hi puguem ser, sempre tindràs la presència ferma i amorosa de Déu al teu costat. 

Nadal difícil

Ha estat un dia de Nadal difícil. El terrible constipat que arrossego des del primer dia de vacances ho ha fet encara més difícil. Estic com borratxa de cansament, talment com si se m’hagués posat damunt un elefant invisible, tinc el nas en carn viva, em molesta la llum als ulls, em fa mal tot el cos en general. Em sap greu perquè per a mi aquest Nadal ha estat tèrbol: tot ho veia com de molt enfora.

Ha estat el primer Nadal sense ella. No l’hem anomenat, però ha estat present en els nostres cors. Se’m va fer molt difícil, a missa, no tenir-la allà, rosari en mà, a primera fila. A l’hora de dinar, ja feia anys que amb nosaltres només compartia les postres. Li anava malament dinar tan tard, menjava frugalment a quarts d’una, i després s’asseia amb nosaltres a fer els torrons, a una hora que per a ella era gairebé la de sopar. Feia la ploradeta quan els nens deien el vers. Ens renyava si trobava que bevíem massa cava, cosa que a alguns ens feia riure i a altres els feia ràbia. Intentava ficar cullerada a totes les converses. Quan va anar fent-se gran i perdent la força, s’asseia i vigilava des dels seus ulls petits sense dir gaire res. De tants anys de preguntar-nos si seria el darrer, ja ens hi havíem avesat, i quasi que ens va venir de nou que ahir ella no hi fos per primer cop.

Però també ha estat el darrer Nadal sense el petit Bernat, que ens vindrà, si Déu vol, amb la primavera. Ens va fer gràcia pensar en com ens asseuríem l’any vinent, calcular on posaríem la trona, preguntar-nos si el proper dinar de Nadal s’aguantarà assegut o encara farà tentines. Gràcies al Bernat, el Tió continuarà visitant-nos i rebent cops de bastó, i els reis encara vindran amb misteri durant uns anys més.

Aquest Nadal boirós, mig trist mig esperançat, m’ha fet pensar molt ardentment en els que simplement no l’han passat amb els que voldrien estar. Els que en aquests dies noteu més ardent l’absència d’algú estimat, rebeu del més profund del meu cor una gran abraçada.

Potser és això, fer-se gran. Tenir absències el dia de Nadal.

Aixecar-se (o no)

Tinc molt clar que quan vaig a l'ofici de les Santes (del qual us he parlat aquí, aquí, aquí i aquí ) estic treballant. Em paguen per tocar.
Però resulta que no deixa de ser una missa. Sempre que hi vaig tinc el mateix dilema. Segueixo més o menys la missa, els músics estem a un racó. I no se mai si fer o no evident que estic a missa. O sigui, si aixecar-me en els moments claus.
Aquest any ho he fet, ves per on. Fa una mica de tall, però ho he fet. Era la única persona de l'orquestra que es va aixecar quan llegien l'evangeli, o en la consagració. Estava, deixeu que ho confessi, una mica incòmoda, perquè com a oboè estic asseguda just al mig de l'orquestra, i tenia la sensació que "se'm veia molt"
Però a l'hora, pensava que també està bé que es vegi. Vull dir que a vegades tinc la sensació que els cristians som més invisibles que altres tendències.
Us en poso un altre exemple. Els meus fills van a una escola laica. En aquesta escola hi ha un menú per a alumnes musulmans. Alguns cops els meus fills s'han quedat a dinar en divendres de quaresma, i jo he valorat la possibilitat de demanar per a ells un menú de cristians. No ho he fet, però no deixo de pensar que a vegades, per respecte, per no molestar, per no fer les coses difícils, ens estem tornant invisibles.
Per a mi el fet cristià va molt més enllà d'aixecar-se en una missa, o de menjar o no peix en divendres de quaresma. No se si sóc irreverent si ho dic, però no deixa de ser anecdòtic. Però a l'hora penso que, com en les relacions de parella, moltes vegades en aquest aspecte l'important són la multitud de petits detalls.
A vegades fa tall mostrar-se, manifestar-se, donar testimoni. Tampoc no se si vaig ser testimoni o algú va pensar que estava cansada de seure i aprofitava per aixecar-me quan podia.
La veritat, m'és igual el que van pensar els altres, però si m'importa el que sento jo.

Carta oberta al Miquel, en el dia de la seva primera comunió.

Quan tenies quasi cinc mesos et vam batejar. Eres un infant bellíssim i molt despert, encara prenies només pit i eres petit i primet, amb dos remolins al cabell i sense dents. Tot i ser tan petit ja t'endevinàvem en la mirada aquestes ganes enormes d'entendre-ho tot, aquesta barreja de curiositat i repte que encara ara no t'han abandonat.
Però aquell vuit de juny tu no sabies què passava. Recordo que quan et vestia t'ho vaig explicar, “Miquel, avui et batejarem” i tu em vas mirar, i ton pare va dir “si sabessis!”.
No ho podies saber, que per a nosaltres era tan i tan important aquell dia. Ara recordo coses petites, insignificants: tenia molta por que fessis una glopada. Duies una granoteta de fil que encara ara guardem, i que també va dur el teu germà quan el vam batejar. Ara la miro, penjada a l'armari, com si esperés un altre bebè, i em sembla mentida que tu hi haguessis cabut, de tan gran que te'ns has fet.

Et vam batejar a la nostra parròquia. Aquell bateig, però, ens comprometia a nosaltres, no a tu. Ens vam comprometre a educar-te en la fe cristiana.
T'hem estat aquests anys parlant de Jesús. De l'amor de Déu. De com nosaltres pensem que la millor manera de viure és aquesta.
I tu ens has preguntat, i algun cop ens has fet contrari, i algunes vegades has dit “doncs no ho entenc”.
Però ens ha omplert de goig veure que quan t'enfrontaves, tot i la teva tendra edat, a grans interrogants, prenies l'opció de posar-hi a Déu. Quan hem vist que com nosaltres, confies en Déu i et saps estimat, i decideixes que formi part de la teva vida.

El pas que fas avui ja et compromet a tu. Avui ets tu que decideixes participar plenament de l'eucaristia. Avui, benvolgut Miquel, en el teu fer-te gran, amb goig, hi poses Déu. Ell no et fallarà mai, tingueu per segur.

No hem volgut que et fessin regals, i sabem que això ha estat poc entès per gent que també t'estima molt i que volia fer-te algun present.
Però nosaltres volem que avui el teu gran regal sigui aquest: l'eucaristia.
Malgrat tu sents que ja estàs preparat i que saps el que fas, deixa'm dir-te que això segurament ho aniràs descobrint. Ara fas aquest pas, aquesta que esperem que sigui la primera de moltes comunions. Quan vagis vivint, i la vida et doni alegries, i reptes i tristeses, i continuïs posant a Déu en tot el que et passa, i li preguntis i t'enfadis amb ell (també passa a vegades) descobriràs cada vegada més profundament el veritable sentit de l'eucaristia.
Que puguem acompanyar-te tots en aquest camí.

Els armats

Avui anàvem amb la família passejant pel centre de Mataró, i un estrèpit a la plaça de l'ajuntament ens ha cridat l'atenció: eren els armats, que feien una... com en diria? Performance?
No voldria ferir cap sensibilitat, i vull que consti que tot el que escric ho faig des del més profund respecte, però en serio que m'agradaria que algú m'expliqués on és la gràcia dels armats, perquè no l'acabo de veure.
O sigui, un grup enorme d'homes, algun bastant granadet, que es disfressa de soldat romà i es posa a desfilar. En sandàlies, ensenyant els genolls peluts, amb escut i llança, i mirada fixa a l'infinit.
Que no tenen cap altra feina?
A mi és que tot el militar em fa una mica d'al·lèrgia (i que consti que sóc néta de militar, eh?)No li trobo el folklore, em sembla una apologia del militarisme. No se, feien tots una cara tota greu i digna, movent-se al ritme dels tambors. Quina exaltació de l'imperi. De la imposició. De la força militar.
Lo bo és que segurament algun d'aquells xicots que desfilaven avui tan orgullosos van ser, en el seu dia, objectors de consciència del servei militar.
No hi he vist cap dona. Suposo que és per una qüestió de fidelitat a la època, tot i que n'hi havia un dels que manava que portava unes grenyes que no se si són gaire fidels.
Ells s'auto-anomenen soldats romans de la pau, i aquí si que ja tremolo. Soldat i pau no m'ha semblat mai dos mots que vagin gaire bé junts, i menys si qui ho diu és o pretén ser soldat d'un gran imperi que ha sotmès a gairebé tot el món.
Ai no se.
Potser des de dalt un balcó la coreografia era digna de veure, amb tant llautó i escombreta pel cap. De veritat que amb la de feina que hi ha pel món hi ha un grup tan nombrós d'homes que perden hores a desfilar i obeir ordres perquè sí? En homenatge a un exercit d'un imperi que ens va conquerir fa dos mil anys?
Repeteixo que no li veig la gràcia. Algú m'ho pot explicar?

Els reis...

("i recordeu que l'objectiu de tot això és promoure les compres")

Nadal actualitzat

Què passaria si Jesús nasqués ara?
Està en portugès, però s'enten perfectament.

Conversa amb els nens

Atenció: Aquest post no és apte per a menors de deu anys(no crec que cap menor de 10 anys el llegeixi, però per si un cas...)
He tingut una conversa amb els meus fills, en Mateu, que en té 7, i en Miquel, que en té 9, que m'agradaria compartir amb vosaltres:
Comença en Mateu:
- Saps, mama? hi ha nens al cole que diuen que els reis no existeixen.
- I tu què opines? - Dic jo guanyant temps
- Que són uns mentiders- contesta tot indignat
- Tu penses que si que existeixen?- Dic jo, valorant que no se què prefereixo, si que els ho diguin els altres o fer-ho jo.
- I tant!- S'hi fica en Miquel, que ja està a punt de fer deu anys i trobo que ja comença a ser hora que ho sàpiga.
- Però com poden deixar tots els regals en una sola nit?- Diu en Mateu
- Perquè són màgics -diu en Miquel, tot convençut.
- Miquel -dic jo -tu saps que totes les màgies tenen un petit truc?
- Si, perquè no són de veritat. Però la màgia dels reis és de veritat i no té cap truc.

I jo m'he quedat una estona en silenci. No he gosat dir res més. Fa temps que pensem que aquest any serà el darrer, però cada any torna a arribar Nadal i els nens continuen en la seva feliç ignorància.
Aquesta fe sense fisures, aquesta confiança absoluta, aquesta militància en el misteri em fa tanta enveja!

Se d'un nen que quan ho va saber, va preguntar als pares:
- I Déu també sou vosaltres?
Clar, si tota la vida t'han dit que hi ha tres senyors que et duen regals per la patilla, que una rateta s'endú les teves dents i també et deixa un regal, i que Deu t'estima per sobre de tot, i resulta que de les tres grans veritats dues no ho són, qui et garantitza que algun dia la tercera gran veritat no s'ensorrarà?

El drac

Parlo amb els nois de 1er d'Eso, intentant actualitzar la llegenda de Sant Jordi, pensant en com el drac simbolitza el mal, el mal que s'enduia els nois i noies joves, fossin llops del bosc, malalties o guerres. Quins són ara mateix els dracs que amenacen els nois? De què necessitem que arribi un Sant Jordi a defensar-nos? De què us voldrien protegir, els vostres pares?
Respostes: L'Anorexia. Els accidents de motos. Les drogues. Els segrestadors.
Deu n'hi do, oi?
Doncs això, bon Sant Jordi. Us deixo un drac que va dibuixar ahir el Mateu (passa per èpoques, ara pirates, ara dracs, ara Star Wars...) Ell va voler fer-lo ferotge, però crec que li va quedar ben simpàtic.

Inmaculada Concepció

Vaig anar a les monges de la Inmaculada Concepció, i quan era petita tal dia com avui era festa grossa. Fèiem exposicions, balls, una novena, i realment ho vivíem molt festivament.
Ara la cosa ja queda diluïda, i darrerament, suposo que pel fet de ser mare, m'he trobat repensant el paper de la mare de Jesús. Quan vaig tenir fills vaig sentir-la més a prop que mai. Aquest punt de misteri davant la maternitat, sabeu?
Quan vaig anar adonant-me que havia de respectar els meus fills, i que això volia dir acceptar que eren com eren, i no com jo volia que fossin, vaig estar pensant molt en ella. En quins deurien ser els seus plans, i com ho va portar.
A mi em fa una mica de recança aquest paper submís i infantiloide que moltes vegades he pensat que se li assigna a Maria, suposo que és per l'interès que es te en que algunes dones continuïn essent submises i infantiloides.

I no se si acaba de tocar o no, però em ve de gust compartir amb vosaltres aquest enllaç que em van enviar fa uns dies. El Miguel Bosé cada dia em cau millor, quan era jove em semblava una mica niñato, però ara penso que ha envellit la mar de bé.
Total, que em derriteixo en veure aquest anunci de no se exactament què.
I quan s'exalta la femeneitat, voldria que es parlés d'això: de les dones senceres i valentes, i no només de les sofertes i servicials. I quan es parli de Maria, que es parli de la seva valentia i la seva confiança. Del seu SI valent.
Del seu Si que va donar vida.