Uns dies a l'hospital de Mataró.

Sigui quina sigui l'edat del pacient, les infermeres sempre li parlen de tu, i pel nom. En canvi, les metgesses sempre de vostè. Això tampoc implica llunyania o fredor, et sents molt acompanyada, però et preguntes si és un protocol de l'hospital o els surt de natural. Comproves que el món sanitari també està ple de dones, guanyen per golejada. En aquests dies només has vist un metge masculí: un jove en pràctiques que seguia amb ulls embadalits una metgessa una mica més gran que ell, amb un pírcing al nas i una llarga cabellera recollida en un monyo mal fet.
Entres a l'ascensor de l'hospital i mires les expressions de la gent. De seguida veus qui va de visita, qui està allà acompanyant fa uns dies, qui està patint de debò. Tens ganes d'abraçar a aquest senyor d'uns seixanta anys que té una expressió d'angoixa que et fa posar un nus a la gola. I no saps a qui està acompanyant, però en aquests escassos deu segons que dura el trajecte en ascensor, veus que té tota la solitud del món sobre les espatlles i que està a punt d'esquerdar-se, i no saps si té algú que l'abraci, i voldries que no estigués sol, però en aquests moments s'obre la porta de l'ascensor i se'n va, amb passes curtes i nervioses, cap a una ala que no és la teva.
Passes les hores dormitant a la cadira de l'acompanyant. El teu whatsapp treu fum. Mires les bosses del suero penjades, gotejant amb parsimònia líquid que suavitza el dolor. I penses en altres bandes del món on no tenen això, i et preguntes com ho viuen els malalts, i els que els acompanyen. Perquè penses que no hi ha angoixa més gran que veure patir algú que estimes i no ser capaç d'impedir-ho.
Aprens els cicles de l'hospital i, com un gosset espera l'amo, quan arriba l'hora pares l'orella per sentir el soroll del carro que duu el menjar. Somrius a la persona que acompanyes mentre li destapes la safata, "taxaaaan! Avui sopeta de pinyons!", dius, mentre penses que la sopa rai, però aquest bacallà no hi haurà manera de fer-lo passar avall.
Informes de quin dia és, de quina hora, de si fa sol o fred o plou o amenaça neu. Parles de mil beneitures per fer que es distregui. Trobes que el cada dia té un munt d'esdeveniments que val la pena d'explicar. 
Quan està dormint, tu agraeixes poder vetllar el seu son, i mires amb amor la seva ma, descansant sobre el llençol. En moments de malaltia prenem total contacte amb la nostra condició carnal. Penses que som ànimes immenses sotmeses a les servituds d'un cos que envelleix, que emmalalteix, però que també gaudeix, que desitja i que va més enllà.

Quan pot començar a caminar, feu petites excursions pel passadís, que ves per on, sembla més llarg quan tens algú recolzat en tu. Penses que sempre t'havien entendrit les senyores que acompanyaven gent més gran de bracet, i et sorprens veient que ara tu ets una d'aquelles senyores.
Feu excursions fins a maternitat, a veure si la nursery està oberta i podeu veure bebès dormint flonjos en bressols diminuts.
Observes les crocks llampants del personal de l'hospital. Et preguntes quin estil de vestir té cadascun dels sanitaris que t'atén.
Vas a dinar a la cafeteria, on et trobes algunes persones que ja et vas trobar ahir i que et trobaràs demà. Les cambreres somriuen i parlen fort. Si és diumenge, el personal de l'hospital té un lloc reservat. Els mires, les xerrades còmplices, les bromes, les capelletes, i penses que potser un hospital és com un pati d'escola però molt gran.
Et trobes una amiga de l'escola al passadís. Us poseu més o menys al dia de tot, però no saps si preguntar què té el seu pare. 
Te n'assabentes de la història familiar de l'altra pacient de l'habitació, i te'n fas creus. Penses que tens molta sort, i que sí, que és cert que la sort te la treballes, però que hi ha gent que, d'entrada, té pitjor cartes.
Arribes a casa cansadíssima,  i no entens com pot ser, si has estat tot el dia asseguda a una butaca.
I quan finalment la persona que acompanyes surt de l'hospital, t'acomiades de les infermeres que t'han vist passar tots els dies amb una barreja d'alleugeriment, alegria i carinyo, i voldries poder trucar al cap d'uns dies per saber com està l'altra companya d'habitació, però te n'adones que malgrat saps coses molt íntimes d'ella, no saps el seu cognom.
I dones gràcies a la sanitat pública, a tanta gent que fa molt més del que li toca, i que a més ho fa bé i amb un somriure als llavis, i com que no saps com agrair-los-ho, decideixes escriure una entrada al blog.

Un any de camí

Hi ha qui compara publicar un llibre amb tenir un fill. No hi té res a veure, penso. Però sí que tenen una cosa en comú: al cap d'un any, mires enrere i dones gràcies. Pel camí fet. Per les alegries. Penses que les hores d'insomni van valer la pena. Et compares amb fa un any i veus com ets la mateixa, i a l'hora, has canviat tant i tant. 
Doncs això. Que avui fa un any que "Abans que el teu record torni cendra" va sortir. Amb cinc edicions, un munt de presentacions i encara ara sortint a llistes de recomanacions i de més venuts, el Damià, la Francisca, el Llorenç, la María, María, María, la petita Antònia, madò Bel i tants altres han tornat a palpitar cada vegada que algú els llegia. 
A tots els lectors de la novel.la, gràcies per fer un racó del vostre cor per a aquesta història.
A tots els que em van animar a escriure-la, gràcies pel vostre escalf. Els que l'heu estimat tant com per sentir-vos-la vostra, mil gràcies.

La candidatura

Hi ha coses que, per més sinceres que les diguis, semblen tòpics. Com per exemple, aquesta que us diré ara:
Ser nominada al premi mataronina de l'any 2016 és ja un gran premi. 
Aquest premi el convoca la revista Tot Mataró de fa molts anys. Ara venen les votacions, de les que sortiran tres finalistes que disputaran entre ells el guardó, que s'atorgarà el 13 de febrer. 
Quan vaig saber que era una de les candidates a rebre aquest premi em va agafar taquicàrdia, amb molta il·lusió, va ser una gran sorpresa, un altre dels regals inesperats que darrerament em són concedits.
Les altres candidatures són molt potents: a alguns els conec personalment, i de molts ens sé de fa temps la seva trajectòria. No sé qui sortirà, i sé de molta gent que mereixeria ser en aquesta torna i no hi és.
Des d'aquí, vull agrair a qui m'ha proposat com a candidata a mataronina de l'any, i vull animar-vos a votar, si ho trobeu oportú. 

Per votar, cliqueu aquí.
Podeu votar un cop per dia, d'aquí a dia 31 de gener.  

El conte dels reis de Mataró 2017

Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 

Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!

Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 

I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!

Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 

Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.

Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 

I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.

I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!

(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.

li he demanat que em dugi molts regalets, 

i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)