diumenge, 26 de novembre del 2006

Cristina Kaufmann


La primera vegada que la vaig veure va ser quan la madre Rufina ens va portar a les carmelites. A llengua donàvem el tema de Sta Teresa de Jesús, jo tenia uns 12, potser 13 anys. La Cristina ens esperava dreta a la capella, al costat de l'altar, somrient en veure a quaranta nenes bullicioses mirar-la amb cara de curiositat. Recordo que una companya em va dir que ella s'hauria fet monja perquè volia, perquè era prou guapa com per casar-se. Era realment guapa. La recordo tan alta, tan elegant, tan etèrea. Ens va explicar com es vivia al convent. A nosaltres, en plena explosió hormonal, això de "tancar-se" ens semblava estratosfèric.
Jo li vaig preguntar què trobava més a faltar de l'exterior. I ella va obrir aquells ulls oceànics que tenia, va somriure i va dir "esquiar!"
Això em va acabar de descol·locar. A mi, i a moltes altres. Perquè ens pensavem que per ser monja, i més de clausura, s'havia de ser bastant il·luminada, i clar, que ella tingués una resposta tan "terrenal" ens va al·lucinar bastant.
Jo esperava una resposta del tipus "Sólo Dios basta" i tal, i resulta que no, que ella era humana!
Fou un xoc. Resulta que era una dona normal i corrent! això volia dir que nosaltres, que també erem persones normals i corrents, també podiem ser tocades, com ella, de la gràcia de Deu. Jo vaig sortir del convent donant-hi mil voltes. Em pensava trobar una extraterrestre i em vaig trobar una persona.
Aquestes vivències, com altres (la facilitat amb què va calmar el meu fill Miquel, que amb prou feines tenia un mes, el dia que vam anar a què les monjes el coneguessin; o l'impacte d'aquella famosa entrevista que li va fer la Mercedes Milà a la televisió), les recordava divendres passat, a la presentació del documental "Re-creant soledats" que sobre ella han fet el Francesc i el Joan Grané.
En Ramon us en parla també en el seu blog. A la presentació hi havia gent de totes tendències. Joves, nens, grans i molt grans. La Cristina fou una dona que no deixava indiferent a ningú.
Pujant a les Carmelites, el Toni Martínez em deia que li costa pensar en les Carmelites sense la Cristina. A mi em costa també, com em costa pensar en la església de Mataró sense ella.
No se si fou conscient de la gran tasca que feia. En tot cas, la feia sense estridències, humilment. I penso que aquest fet ha de fer callar a tots els que diuen que la vida contemplativa és menys útil que les altres. Penso que poca gent ha fet tant com ella. En tan poc temps.
Que descansi en pau.

dijous, 23 de novembre del 2006

Escriure

Hay dos actitudes ante la vida: recoger y guardar o recoger y dar. La literatura gira a veces tanto alrededor de un ego, de un mundo propio, que sólo se preocupa por recoger... Para mí, escribir es estar en posición de dar, una forma de vaciarte. No podría escribir sin esa disposición previa a servir de transmisor, sin prestarme a llevar cosas encima de la cabeza (...)
Cuando escribes, lo que haces es llevar cosas en la cabeza, cosas esenciales, como la esperanza, que tal vez consista en no desprenderse de lo imposible. (...) Lo importante no eres tú, sino lo que llevas en el atado. Escribes mientras tienes deseo, pero es un tipo de deseo que tiene la forma de una extraña obligación. Escribiría aunque no tuviera ningún lector, es algo parecido al respirar. Cuando estás escribiendo, estás en vilo; te transformas, das lo mejor y lo peor de ti. Lo demás no tiene mucha importancia

(Manuel Rivas, en una entrevista a El País Semanal, dia 5 de novembre de 2006)

dilluns, 20 de novembre del 2006

Ser dona a l'església

A mena de preludi del post d’avui, he d’especificar que no sóc teòloga ni res semblant. Sóc una simple cristiana de base.

Vaig llegir a “el País” de diumenge dia 12 de novembre que uns teòlegs alemanys han publicat una versió de la bíblia “políticament correcta”. En aquesta bíblia, entre altres coses, es recupera aquest nom tan bell per referir-se a Déu, “Adonai”, que és un nom de gènere neutral.
A més, es veu que en aquesta bíblia s’intenta evitar l’antisemitisme i la discriminació de la dona. Tenint en compte que una part molt important de la bíblia és la història dels jueus, això de dir que la bíblia és antisemita em sembla una mica poc fonamentat. Potser si fos jueva alguns passatges em farien sentir malament. No se.
El que si és una vivència pròpia que m’ha fet mal molts cops, com a dona m’he sentit moltes vegades discriminada a l’església. I no em refereixo només al fet de no poder consagrar (que també). Quan veus com funcionen les parròquies, et preguntes com s’ho farien sense l’exèrcit femení, que a la ombra ho sustenta tot. Calladament, fent un servei senzill. Però sembla que només ens hi vulguin així: fent catequesi, preparant tómboles, amb el rober parroquial o netejant el recinte.
La passada missa de les santes, jo observava tots els que estaven a l’altar. Quants n’hi havia? Quaranta, cinquanta homes? Només una dona, que havia de llegir una lectura.
I això em fa mal. Perquè no em sento representada per aquell grup exclusivament masculí. I molts capellans amb qui he parlat d’això, els sembla que sóc una exagerada. Que no és tan important, i després ho centren tot al fet de que no puguem ser capellans, i no es tracta d’això, de veritat que quan dic que les dones ens sentim excloses ho dic per moltes altres coses. (Potser això els homes no ho entenen, com jo no puc entendre que un Jueu es senti malament amb la bíblia)
Hi ha coses que només entenem les dones (per això les que tenim només fills, i no filles, ens sentim algunes vegades tan soles). Aquests homes que remenen les cireres no saben la gran riquesa, la tendresa, la intuïció, tot el que es perd per no consentir tenir-hi dones.
Però no em sento discriminada per Jesús, ni per la bíblia. A mi no em cal que em canviïn la bíblia, ja m’hi sento bé (tot i que Sant Pau em sembla un antipàtic, puc sobreviure al que va escriure, no vull que me’l suavitzin, tinc por que es perdin altres coses, buscant la correcció)
Perquè Jesús acceptava aigua de Samaritanes, es rodejava de dones que havien estat adúlteres, perquè qui primer va rebre la gran notícia de la resurrecció foren les dones (que van anar al sepulcre mentre els homes estaven espantats, amagats...) No crec que Jesús discriminés les dones.
No necessito que em canviïn la bíblia. Si que voldria que em canviessin les estructures, que l’església fos més permeable als nous temps. Perquè em sap greu veure tants joves que s’espanten amb la gran estructura i es perden tota la riquesa que els pot donar l’evangeli. Penso, en confiança, que hi estem anant. Que alguna cosa es mourà. Que l’esperit bufarà i aconseguirem una església en la que tots ens hi sentim bé. Sense lletra petita, ni vells tics del passat.
Per cert, no se si a la carrera de periodisme hi ha una assignatura de “invenció de la sopa d’all”, però si és així segur que la periodista que va fer la notícia, una tal Sandra Ellegiers va treure molt bona nota: destaca que a partir d’ara es podrà resar “Pare i mare nostre que esteu en el cel”. (els que havíem resat així abans que ella ens donés permís, què hem de fer? “no valien”? els hem de “recuperar” d’alguna manera? )
Qui em va ensenyar a resar així fou el meu petit Mateu. Quan li vaig anar a ensenyar el Pare nostre, ell amb tota la innocència va preguntar “I la mare?”.
Per un nen de tres anys, el concepte d’una presència amorosa i constant quadra més amb el concepte de mare. O sigui que vam decidir que diríem “pare i mare nostra”. Perquè Deu és pare i mare. I el dia que, com ens deia Jesús, ens fem com els infants, trobarem a faltar dones en els llocs visibles de l’església, i no només entre bastidors com ara. Espero que poc a poc, aconseguim una església més justa. Amb homes i dones. Treballant junts. A tots nivells.

dimarts, 14 de novembre del 2006

Gràcies

Ja tinc trenta-set anys i dos dies. El problema és que no se si aquests anys realment els tinc, o ja no els tinc, vull dir que ja m'han passat, no se si tinc el que vindrà o el que he viscut.
No m'acaba d'agradar, això de que vagin passant els anys, cada vegada més depressa per cert, perquè encara tinc moltes coses a fer, molts llibres per llegir, molts llocs on vull anar, i no vull morirme sense tocar les bagatel·les de Ligeti, sense escriure les històries que m'han explicat, sense creuar l'atlàntic.
Tinc molta feina encara, i com diu el poeta, espero que la mort, quan arribi, em trobi molt viva.
Us pot semblar una mica depriment el post, ahir vaig saber que una amiga meva té un càncer de pit, (porto una marxa guapa, començo a pensar que ser amic meu és una professió d'alt risc) i això em va fer tenir moltes més ganes d'exprimir la vida.
Sigui com sigui, gràcies als amics que vau venir dissabte a celebrar amb mi l'aniversari, gràcies als que vau trucar, gràcies als que m'estimeu i m'ho feu saber.
Al brindis vaig demanar, simplement, que els trenta-set siguin tan bons com els trenta-sis. No es pot demanar més. He decidit ser feliç per tal de ser agraïda.
Petons

dijous, 2 de novembre del 2006

... i tot és primavera

El mallorquí és una manera de xerrar molt poètica. Per exemple, en l’ús dels passius: no vaig, sinó “som anada” (sovint la vida és així, oi? Som anats)
Un altre exemple: aquest estiu una dona, sense cap pretensió literària, (de fet és gairebé analfabeta) per dir que sempre té molta set, em va dir: “som un clot d’arena, no qued mai assaciada”
(Quants escriptors desesperats buscaran metàfores ardents que a aquesta bona dona li surten espontàniament?)
A Mallorca, doncs, parlem poèticament. I a la tardor li’n diem primavera d’hivern. I m’agrada aquest concepte de primavera d’hivern, perquè li nega a la tardor les connotacions tristes que molts li donen.
Per exemple el rètol de la fira de tardor de l’Ajuntament de Mataró, que és trist: uns ulls femenins, amb un aire vagament plorós, miren en sentit descendent.
Quina pena. Quin enyorament d’aquella poesia, d’aquella llum de Mallorca! Perquè a Mallorca la primavera d’hivern, és, com la primavera d’estiu, un esclat de colors, d’horabaixes amb postes de sol apoteòsiques, de tebiors que conviden encara a la platja (ens vam banyar a mitjans d’octubre amb un sol espetegant i en una cala buida)
Tardor augura un ambient que decau, tardes tristes, primavera ens promet esdevenidor.
I si finalment, com sembla que passarà, la tardor guanya a la primavera d’hivern, proposo recordar que no ens n’adonarem i tornaran a venir, després dels dies grisos i les nits llargues, dolces tebiors. I com deia Papasseit, a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(Veig que darrerament vaig una mica ensucrada... intentaré el proper post ser una mica més mordaç. Motius no em falten)