Estoy asustada.
Vean este tweet:
Una profesora de castellano corrige una redacción y se equivoca, con un error absolutamente tonto, quizá producido por la prisa, por el estrés, por haberlo leído cincuenta veces mal. El cerebro es muy cabrón, a veces.
Pues el padre de la niña envía un tweet con una foto del error a Pérez-Reverte, que con su indudable superioridad intelectual y facilidad de palabra monta un pollo, y un montón de gente se ríe de la profesora. Algunos incluso piden que la despidan, y no faltan los de la cantinela de que si son de la pública no se les puede hacer nada porque tienen plaza, y si son de privada son enchufados,
y tal. Qué fácil lo tiene la gente para opinar y para hacer leña del árbol caído.
¿Esta gente no se equivoca nunca, nunca, nunca? ¿Esta gente sabe cómo de extenuante puede ser la docencia?
Y otra cosa, desde mi atrevimiento ¿Qué es ser un buen profesor? ¿No equivocarse nunca? ¿Seguro? ¿O quizá sonreir cuando tus alumnos te corrigen, felicitar a quien te ha pillado y mostrar que equivocarse es humano, y que todos podemos aprender?
¿Queremos profesores que nunca, nunca, nunca se equivoquen?
Yo no. Para ello ya nos irían bien los robots. No se equivocan nunca, y no tienen bajas laborales. Eso sí, nunca abrazarán a los alumnos cuando tengan un mal día, ni les atarán los cordones de los zapatos, ni les guiñarán el ojo cuando les devuelvan un examen con muy buena nota.
Quiero que los profesores de mis hijos se equivoquen, y sepan aceptarlo. Estoy convencida que mis hijos aprenderán más de ellos que de personas rígidas que nunca duden.
Quiero que los profesores de mis hijos los acompañen en su camino, que les enseñen a colaborar, que despierten en ellos la inquietud artística, la curiosidad científica, el espíritu crítico ... Y eso, de verdad que no tiene nada que ver con cometer una falta de ortografía. UNA falta de ortografía.
A este padre indignado, y a Pérez-Reverte, (a quien por cierto, admiro mucho y leo siempre que puedo) les deseo que no se equivoquen nunca. Si son tan intransigentes con los errores de los demás, supongo que viven fatal los propios.
dijous, 15 d’octubre del 2015
Els errors dels professors
Estic esgarrifada.
Mireu aquest tweet:
Una professora de castellà corregeix una redacció i s'equivoca, amb un error absolutament beneit, qui sap si produït per la pressa, per l'estrés, per haver-ho llegit cinquanta vegades malament. El cervell és molt cabró, a vegades.
Doncs el pare de la nena envia una foto a Pérez-Reverte, que amb la seva indubtable superioritat intel·lectual i facilitat de paraula munta un pollo, i un munt de gent se'n fot de la professora. Alguns fins i tot demanen que l'acomiadin, i no falten els que fan la cantarella de que si són de la pública no se'ls pot fer res perquè tenen plaça, i si són de privada són enxufats, i tal.
Que fàcil que ho té la gent per opinar. I per fer llenya de l'arbre caigut.
Aquesta gent no s'equivoca mai, mai, mai? Aquesta gent sap com d'extenuant pot ser la docència?
I una altra cosa, permeteu-me. Què és ser un bon professor? No equivocar-se mai? Segur? O potser somriure quan els teus alumnes et corregeixen, felicitar a qui t'ha enganxat i mostrar que equivocar-se és humà, i que tots podem aprendre?
Volem professors que mai, mai, mai s'equivoquin?
Jo no. Per a això ja ens aniria bé tenir robots. No s'equivoquen mai, i no tenen baixes laborals. Això sí, mai abraçaran els alumnes quan tinguin un mal dia, ni els cordaran els cordons de les sabates, ni els picaran l'ullet quan els retornin un examen amb molt bona nota.
Vull que els professors dels meus fills s'equivoquin, i sàpiguen acceptar-ho. Penso que els meus fills aprendran més d'ells que de persones rígides que mai dubtin.
Vull que els professors dels meus fills els acompanyin en el seu camí, que els ensenyin a col·laborar, que despertin en ells la inquietud artística, la curiositat científica, l'esperit crític... I això, de debò que no té res a veure amb fer una falta d'ortografia. UNA falta d'ortografia.
A aquest pare indignat, i a Pérez Reverte, (a qui per cert, admiro molt i llegeixo sempre que puc) els desitjo que no s'equivoquin mai. Si són tan intransigents amb els errors dels altres, suposo que viuen fatal els propis.
Mireu aquest tweet:
Una professora de castellà corregeix una redacció i s'equivoca, amb un error absolutament beneit, qui sap si produït per la pressa, per l'estrés, per haver-ho llegit cinquanta vegades malament. El cervell és molt cabró, a vegades.
Doncs el pare de la nena envia una foto a Pérez-Reverte, que amb la seva indubtable superioritat intel·lectual i facilitat de paraula munta un pollo, i un munt de gent se'n fot de la professora. Alguns fins i tot demanen que l'acomiadin, i no falten els que fan la cantarella de que si són de la pública no se'ls pot fer res perquè tenen plaça, i si són de privada són enxufats, i tal.
Que fàcil que ho té la gent per opinar. I per fer llenya de l'arbre caigut.
Aquesta gent no s'equivoca mai, mai, mai? Aquesta gent sap com d'extenuant pot ser la docència?
I una altra cosa, permeteu-me. Què és ser un bon professor? No equivocar-se mai? Segur? O potser somriure quan els teus alumnes et corregeixen, felicitar a qui t'ha enganxat i mostrar que equivocar-se és humà, i que tots podem aprendre?
Volem professors que mai, mai, mai s'equivoquin?
Jo no. Per a això ja ens aniria bé tenir robots. No s'equivoquen mai, i no tenen baixes laborals. Això sí, mai abraçaran els alumnes quan tinguin un mal dia, ni els cordaran els cordons de les sabates, ni els picaran l'ullet quan els retornin un examen amb molt bona nota.
Vull que els professors dels meus fills s'equivoquin, i sàpiguen acceptar-ho. Penso que els meus fills aprendran més d'ells que de persones rígides que mai dubtin.
Vull que els professors dels meus fills els acompanyin en el seu camí, que els ensenyin a col·laborar, que despertin en ells la inquietud artística, la curiositat científica, l'esperit crític... I això, de debò que no té res a veure amb fer una falta d'ortografia. UNA falta d'ortografia.
A aquest pare indignat, i a Pérez Reverte, (a qui per cert, admiro molt i llegeixo sempre que puc) els desitjo que no s'equivoquin mai. Si són tan intransigents amb els errors dels altres, suposo que viuen fatal els propis.
divendres, 9 d’octubre del 2015
Les coses que costen
Avui he entrat a una botiga on no havia anat mai. La dependenta m'ha atès amb amabilitat i professionalitat. Quan ja havia cobrat, mentre embolicava, em parlava somrient i cordial de les beneitures que parlen les dependentes amb les clientes.
En això que, quan ja acabava, ha sonat el telèfon i ha contestat. Mentre acabava de fer-me el paquet anava dient sí… bueno… un poco mejor...
M'ha donat el paquet, i jo, despistada com anava, no l'he mirat als ulls.
Quan sortia, he sentit que se li trencava la veu, es posava a plorar i deia.
–Mira, que esto me está costando mucho.
He tornat cap a casa pensant en aquesta noia. Tenia ganes de tornar enrere i abraçar-la fort. De dir-li no sé quina és la teva lluita, no sé què és això que t'està costant, però sé que necessites una abraçada.
He tornat a casa pensant que no havia notat el seu dolor. Si no hagués sonat el telèfon, jo no hauria sabut que darrera la seva amabilitat hi havia una ànima ferida.
Després he pensat en les coses amb les que estic lluitant, amb les coses que m'estan costant, en les ferides de la meva ànima. En tinc unes quantes, i fan molt mal. Molt més mal del que em pensava. Sóc conscient que és el preu que pago per altres coses. Algun cop em pregunto si no pago un preu massa alt. No ho sabré mai, però són les regles del joc.
Sí. Tots tenim coses que costen. Que costen moltíssim. Algun dia se'ns esquerda la veu, o el cor, i necessitem una abraçada.
No sé si la noia de la botiga ho hauria viscut bé, que jo m'hagués fet enrere i l'abracés. A vegades, el dolor es porta per dintre i prefereixes no mostrar-lo a ningú, i menys a desconeguts. A vegades, al contrari, va bé que algú que no sap res de tu et faci costat.
He tornat a casa preguntant-me quant dolor amagat hi havia en els ulls de la gent que em creuava.
També em preguntava si algú nota el meu dolor.
Per cert, accepto abraçades.
En això que, quan ja acabava, ha sonat el telèfon i ha contestat. Mentre acabava de fer-me el paquet anava dient sí… bueno… un poco mejor...
M'ha donat el paquet, i jo, despistada com anava, no l'he mirat als ulls.
Quan sortia, he sentit que se li trencava la veu, es posava a plorar i deia.
–Mira, que esto me está costando mucho.
He tornat cap a casa pensant en aquesta noia. Tenia ganes de tornar enrere i abraçar-la fort. De dir-li no sé quina és la teva lluita, no sé què és això que t'està costant, però sé que necessites una abraçada.
He tornat a casa pensant que no havia notat el seu dolor. Si no hagués sonat el telèfon, jo no hauria sabut que darrera la seva amabilitat hi havia una ànima ferida.
Després he pensat en les coses amb les que estic lluitant, amb les coses que m'estan costant, en les ferides de la meva ànima. En tinc unes quantes, i fan molt mal. Molt més mal del que em pensava. Sóc conscient que és el preu que pago per altres coses. Algun cop em pregunto si no pago un preu massa alt. No ho sabré mai, però són les regles del joc.
Sí. Tots tenim coses que costen. Que costen moltíssim. Algun dia se'ns esquerda la veu, o el cor, i necessitem una abraçada.
No sé si la noia de la botiga ho hauria viscut bé, que jo m'hagués fet enrere i l'abracés. A vegades, el dolor es porta per dintre i prefereixes no mostrar-lo a ningú, i menys a desconeguts. A vegades, al contrari, va bé que algú que no sap res de tu et faci costat.
He tornat a casa preguntant-me quant dolor amagat hi havia en els ulls de la gent que em creuava.
També em preguntava si algú nota el meu dolor.
Per cert, accepto abraçades.
dijous, 1 d’octubre del 2015
Saviesa, serenor i amor.
Tornava a casa massa tard, després d'una jornada extenuant. Pensava en la frase d'Steve Jobs: cada matí es preguntava "si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faig?". Si durant massa dies seguits es responia que no, sabia que havia de canviar algunes coses.
M'he plantejat si estimo prou el que faig. Sé que ho faig bé, almenys el millor que sé, però... és el que vull fer?
He atès tantes urgències avui! En varis moments m'he sentit tan desbordada que he tingut fins i tot plorera. Hauria volgut contestar millor. Hauria hagut de callar, en el moment en el que he cridat. Com hauria volgut poder actuar amb més serenor, amb més saviesa, amb més amor.
Però després sabeu què ha passat? Que una persona que aprecio m'ha valorat molt bé. No m'ho ha dit directament, però m'ha arribat, via una bona amiga.
I m'he reconciliat amb el meu cansament.
Sol passar, que les coses arriben quan necessites que arribin. Sol passar que algú diu una cosa bonica i t'alegra un dia aspre (per què no diem, doncs, més coses agradables? Per què no m'ho ha dit a mi directament? Tant se val!)
O sigui que demà hi tornaré. Sé que m'espera un dia dur. He de desencallar assumptes difícils. Ho faré el millor que pugui, i segur que m'equivoco, i segur que faig coses bé.
Si demà fos el darrer dia de la meva vida, voldria poder dir que he actuat amb saviesa, serenor i amor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)