Les mosques de Queixans

Les mosques de Queixans, ves per on, m'han fet pensar molt. 

Quin lloc més bonic, eh? A la Cerdanya, veient les muntanyes nevades des de la finestra de la cuina, sentint el silenci de la nit, amb tot el cel esquitxat d'estrelles, el fred vivificant, l'aire tan clar, l'escalfor de la llar de foc. Estàvem a un apartament que ens deixaven (gràcies Conxa, gràcies Montse!) Mentre la família anava a esquiar, jo aprofitava per escriure en silenci…ha estat una autèntica delícia.

Bé, en silenci total, no: algunes mosques havien entrat a la casa, atretes per l'escalfor, suposo. I maldaven per sortir, repassant el vidre, suposo que sense entendre com és que no podien travessar-lo, i el seu brunzit m'acompanyava en l'escriptura. M'agradava, em feien una mena de companyia, però a l'hora de tancar-ho tot per tornar a casa, vaig pensar, ai pobretes, ara tancaré els porticons, es quedaran a les fosques i moriran (sí, jo sóc d'aquestes que m'entendreixo amb gairebé qualsevol animal... només abomino els que fan creck quan els trepitges)

Total, que vaig intentar fer-les sortir... ah! però no hi havia manera! No volien sortir!

Bé, sí que volien... però en quan s'acostaven al caire de la finestra i notaven l'aire més fresc, es feien enrere i tornaven a l'escalfor del vidre que no es pot traspassar. 

I jo pensava beneites, que no ho veieu, que aquí morireu? Que aquí on s'està més calentó és molt còmode, però no té sortida?

En vaig alliberar dues o tres, però moltes altres es van quedar allà, atrapades en la comoditat. Suposo que quan algú torni a entrar a la casa se les trobarà potes amunt.

Tornant en cotxe, ens vam trobar caravana i vaig tenir temps de pensar molt, i entre altres coses, vaig preguntar-me quantes vegades a la nostra vida ens quedem paralitzats perquè sortint de la zona còmoda fa molt de fred. No ens veiem amb cor d'allunyar-nos d'aquesta escalfor, no ens adonem que ens està matant. 

Conec un munt de gent (i potser jo mateixa també ho sóc) que prefereix una mala situació còmoda que un alliberament que, al principi, fa molt fred, però després et salva la vida. 

Doncs això.

USA Tour (4). El Grand Canyon.

El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho, simplement sempre va dir com li hauria agradat. El concepte turisme és nou: fa dues generacions només es viatjava per necessitat.
Pensava en aixo quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el Grand Canyon. El lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.


Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i mirar els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, recollint pedres que deixaré sobre la tomba del meu padrí, extasiant-me amb el sol declinant sobre l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran quan jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.

USA Tour (4). El Grand Canyon.

El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.

USA Tour (3) La moneda

En el Bryce Canyon, entaforada a una esquerda d'un banc, el Jordi va trobar una moneda.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.

Usa Tour 2010 (2)

Pot ser pel fet de viure a Mataró i tenir el cor a Mallorca, pel fet de tenir amics tan estimats als quals no puc veure tant com voldria, per aquest enyorament gairebé congènit que tinc, pel que sigui, però el cert és que sempre, ja de ben petita, he tengut molt present que no té res a veure la presència física amb estar de cor proper a algú.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.

Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.

USA TOUR 2010

Una vegada un home va voler saber el seu destí, i va vendre la seva ànima al dimoni.
- Exactament d'aquí a deu anys, quan es posi el sol, moriràs!- Li va dir el dimoni abans d'esvair-se amb una gran rialla, entre núvols de sofre.
Al cap de deu anys, el dia que havia de morir, l'home va agafar un avió, i se'n va anar cap a l'oest, perseguint el sol. Volia donar la volta al món, tornar a casa al cap de vint-i-quatre hores i aconseguir que aquell dia no es posés el sol.
Pensava en aquest conte el dia que marxava cap a Amèrica. Fou un dia perseguint el sol, vint hores de viatge llarguíssim (Palma-Madrid-Toronto-Los Angeles) durant el qual el sol semblava que no s'acabava de posar mai.
Anàvem a Los Angeles pel casament del Marcos, un bon amic que sembla que ja ha arrelat a l'altre cap de món. Ja que hi érem, vam decidir fer una mica de volta, i visitar els Canyons (Grand Canyon- Bryce Canyon - Antelope Canyon), altres capricis de la natura (Horseshoe Bend) i tres ciutats (Los Angeles-Las Vegas-San Francisco)
Ha estat la segona vegada que he anat a Amèrica. De la primera ja us en vaig parlar durant el Juliol de 2009. Diuen que si només vas a New York no coneixes l'Amèrica real. És ben cert que el que hem visitat aquests dies (gairebé dues setmanes) no té gaire a veure amb el que vam veure a NY. Aquest país és realment immens i polièdric.
No sóc, doncs, cap entesa, ni pretenc que hagi pogut captar l'essència en només dos viatges d'estiu, però tinc ganes de parlar-ne, i per això durant uns dies aniré penjant impressions d'aquest viatge.



Aquell home que perseguia el sol per fugir del seu destí va acabar fulminat just quan sobrevolava l'oceà, però els seus companys de butaca no se'n van adonar fins molt més tard: estaven mirant per la finestra de l'avió un estrany eclipse que els astròlegs no tenien pas previst.

L'acollida

"¡Doneu-me als vostres rendits, als vostres pobres
Les vostres masses amuntegades anhelant respirar en llibertat
El desemparat rebuig de les vostres desbordants platges
Envieu-me a aquests, els desemparats, sacsejats per les tempestes a mi!
Jo elevo el meu far darrere de la porta daurada!!"
— Emma Lazarus, 1883

Aquest és el final del poema d'Emma Lazarus titulat «The New Colossus» (El nou colós), i està gravat als peus de l'estàtua de la llibertat. (Si voleu llegir tot el poema, en anglès i Català, cliqueu aquí.)
Potser és això el que ha fet d'Amèrica un país gran, no creieu? No tenir por del nouvingut. Acollir-lo, i donar-li una oportunitat. No fer-lo sentir estrany, ni menys valuós pel fet d'haver hagut de marxar del seu país.
Fixeu-vos qui demana: "masses amuntegades anhelant respirar en llibertat, el desemparat rebuig de les desbordants platges"
No us fan pensar en els que arriben aquí en pasteres?
Si, ja se el que em direu: que els que arribaven havien d'anar a la illa d'Ellis on se'ls sotmetia a un reconeixement i se'ls permetia, o no, entrar. És cert, com també ho és que van arribar a passar 5000 persones al dia i que la gent rebutjada fou el 2%.
Ja se que hi ha molts matisos, però penso que això no se li pot negar, a aquest país: ha sabut acollir els que venen de fora. Em pregunto si una estàtua amb un vers així hauria estat ben acollit al nostre país, o algunes persones haurien protestat, dient que "no poden venir tots" etc.
Encara són molt recents les desafortunades paraules d'Alvarez del Manzano, que deia que s'havia d'evitar la "contaminació cultural". Per cert, aquestes paraules van provocar que el gran Pedro Guerra escrivís una de les meves cançons favorites.

Pregar a l'Empire State

Durant el viatge a NYC vam pujar a l'Empire State dos cops: un al vespre i un altre al matí.
El dia que hi vam anar al vespre vam haver de fer molta cua. I quan finalment vam sortir a l'exterior era més tard del que ens pensàvem. El cel estava amb aquell to rosat, i els llums de la ciutat tremolaven als nostres peus.
Va ser un xoc, tanta bellesa dins tanta ciutat, no se com dir-ho. Estic acostumada a associar bellesa amb natura, i allà dalt tens la sensació que hi ha com una mena de natura salvatge associada a la gran ciutat.
La terrassa estava plena de gent, i tothom mirava a través del visor de la càmera. Jo era la única, em sembla, que no vaig treure la càmera i em vaig posar a mirar. Admirar, més ben dit. Una de les moltes coses bones que té anar amb el Jordi, és que com que ell fa les fotos tan maques, no cal que jo m'hi entretingui gaire.
Malgrat estar al pis 86, el soroll del carrer arribava, encara que atenuat: era com un motor engegat molt lluny, i algun moment sentíem una sirena, més o menys a prop.
I em va donar per resar, ves per on. Perquè veia mil llums, i cada llum il·luminava una història, una persona amb una lluita, una oficina on encara hi ha algú treballant, un cotxe en el qual algú se'n torna a casa cansat, un taxi que porta turistes al·lucinats com nosaltres, trens plens de treballadors, de joves estudiants, de gent sense papers que treballa per quatre xaus.
I lluny, molt lluny, a Brooklyn, a Queens, famílies com la que jo havia deixat a casa, nens fent casal d'estiu, alguna dona embarassada, una àvia que fa randa al porxo de casa, un adolescent enamorat, algú amb un gran secret, algú preparant-se per sortir al cine.
I pensava en allò que ens ha dit Jesús: que no se'ns cau un cabell del cap sense que Deu ho sàpiga, i sentia que Deu ens estima a tots. A tots.
I estava allà mirant lluny quan algú em va demanar de darrera "¿ya has hecho la foto?" y jo li vaig dir "no".
I vaig continuar resant i donant gràcies. Gràcies per ser tots tan diferents, per poder estar allà, i per poder pregar per la gent que no conec, i per les vegades que gent que no conec ha pregat per mi.

NYC

Acabo de tornar d'un viatge a New York. De fet, encara estic amb el jet-lag, el meu cos està com despistat, i no sap si té gana o son o què.
Ha estat un viatge molt intens, unes senyores vacances. He après molt, i voldria anar-ho compartint amb vosaltres una mica poc a poc.
El que més m'ha impressionat és l'amabilitat dels ciutadans de New York, la veritat és que no ho esperava! Ens va passar més d'una, de dos i de tres vegades, que estàvem consultant el plànol, i gent s'aturava a oferir la seva ajuda, a orientar-nos. Després si no tenien pressa preguntaven d'on som, i en dir "Barcelona" solien tenir una reacció simpàtica ("Barça champions, Madrid fuera" ens va dir un, fins i tot a Manhattan em persegueix el Barça)
Tampoc vull el·laborar una teoria, només hi he estat una setmana, i suposo que hi ha de tot com a tot arreu, però en serio que no m'esperava aquesta bona disposició. Potser és perquè com que sóc Mallorquina tinc molta mania als turistes (perdoneu, és una cosa visceral)i m'ha sorprès veure'm tan ben rebuda.
A veure si n'he après, i sóc capaç d'oferir la meva ajuda, sense que me la demanin, a la gent anònima del carrer. I a no tenir tanta mania als turistes, que jo també ho sóc quan puc.
(Ah! La imatge no és nostra, però es que encara hem de triar les prop de 2000 fotos que hem fet. Però aviat en penjaré de fetes nostres)

M'agrada Madrid

Doncs ves per on, m'agrada Madrid. M'agrada que no tinguin correus, sino "palacio de comunicaciones", que els guardes urbans siguin "agentes de movilidad", que s'acomiadin de tu amb un "hasta luego" encara que no t'hagin de tornar a veure mai més, i que l'aigua sigui "del tiempo" (la natural, però la freda no és pas "a destiempo" o "a contratiempo")
M'agrada el Retiro (ui, perdó, el parque del buen retiro), m'agrada anar-hi sense gaire res a fer, només a seure en un banc i veure passar gent.
I m'agraden els carrers tan i tan amples, i que les dones van tan mudades (tot i que he de reconèixer que em cohibia una mica: jo anava de turisme: texans, vambes, motxil·la.
Per cert, a Madrid han tancat un ocellet a cada semàfor que es posa a cantar quan està verd, cosa molt útil si estàs petonejant el teu nòvio/marit/amant, com que anàvem sense nens més d'un cop s'hauria tornat a posar el semàfor en vermell i nosaltres al setè cel, sense adonar-nos-en. La veritat és que són d'admirar aquests Madrilenys que han estat capaços d'ensenyar a tants ocells a distingir el vermell del verd, i a cantar només quan està en verd.
El que no he aclarit si a la nit sel's emporten a un lloc més tranquil o simplement es queden a dormir dintre el semàfor, el que està clar és que no canten.
També estaria be que els adults sabessin distingir el verd del vermell, com els ocellets, perquè n'hi ha més d'un que li agrada viure perillosament.
Doncs això, que m'agrada Madrid. Que els Catalans cauen bé a Madrid, o deu ser que hem tingut bona sort.
Que Madrid és un bon lloc on anar de viatge romàntic.

El creuer (4) la Creu del vaixell

Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.

El Creuer (3) La dignitat del treballador

No se si als treballadors de Costa Cruceros els diuen que han de somriure sempre i a tothom, o és que en els seus àpats els posen àcids, però la veritat és que donava la impressió que estaven contentíssims d’estar treballant perquè no et faltés de res.
Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova.
Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui.
Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats.
Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada.
Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres.
I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir)
Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se.
Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres.
Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.

El Creuer (2) Grieg

Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!)
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.



Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.


A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;



O saber el que veia des d'on dinava



O el camí que baixava al racó des d'on pescava





Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.

Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.

La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.

El Creuer (1) Introducció.

Aquest estiu ha fet quaranta anys que els meus pares es van casar, i ens han convidat a fer un creuer amb ells pels fiords de Noruega. Han estat set dies molt intensos i amb moltes reflexions, que aniré penjant poc a poc.


El concepte creuer em costava bastant. Sempre m'ha fet prevenció, això d'anar aborregat d'un lloc a l'altre. A més, no deixen de ser unes visites molt superficials. Realment puc dir que he conegut els fiords? Arribàvem, fèiem una visita guiada, o no, i tornavem a marxar cap a un altre fiord. Navegàvem durant la nit.


Doncs sabeu què? M'ha encantat. Pel creuer en si, i pel paisatge espectacular, i perquè durant una setmana m'he trobat cada dia el llit fet i el plat a taula, i per dormir agombolada pel suau traqueteig del vaixell i no saber mai què veuran els meus ulls el dia següent...
M'encantava el primer moment del matí. És curiós, això: Quan anem a dormir sempre sabem què veurem per la finestra en llevar-nos. En canvi en el creuer això era una petita sorpresa que el matí em guardava. I moltes vegades en obrir la cortina descobria un paisatge encantat: casetes de colors càlids i teulades amb herba, natura exhuberant, verd a tot arreu, grans penya-segats que ens feien sentir petits i vulnerables...


També m'ha agradat la cuina. Tenir tantes ocasions per fer sopars especials. I poder compartir-los amb la família.
Alguna vegada m'he sentit una mica incoherent, m'ha sabut greu sentir-me tan i tan privilegiada. Ja en parlaré més tard.


M'han agradat molt,aquestes vacances. Aniré penjant algunes reflexions.
I vosaltres? què heu fet aquests mesos?

COSES QUE M’AGRADA FER QUAN VIATJO EN AVIÓ.
A l’aeroport
- Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada.
- Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència.
- Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal.
- Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar.
- Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses.
- Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat)
- Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)

A l’avió
- Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.

COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER
Durant tota l’estona
- Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.

A l’aeroport.
- Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau
- Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)

A l’avió.
- Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.


COSES QUE M’AGRADARIA FER
A l’aeroport
- Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!

- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.

A l’arribada
- Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa)
- A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)


COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ
- Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!

Cuando nos vemos

Cada dos o tres años, con suerte, los astros se conjuran y coincidimos en algun lugar.
Antes de vernos suelo sentir un cosquilleo. A veces parece que ya esteis aquí, aún antes de llegar os siento ya muy cerca y cuando al fin logramos sentarnos en la mesa y ponernos más o menos al día ya llevo horas sintiéndoos conmigo.
De hecho nunca os acabo de tener lejos. Como si con vosotros la distancia fuera una ilusión óptica.
Cuando finalmente se acaba la tregua y debemos volver a la batalla cotidiana, al fragor de los días, nos abrazamos y nos despedimos sin pena. Aunque sabemos que pueden pasar años antes de volver a estar juntos, no nos acabamos de decir adiós, y así como vuestra alma vuela a la mía y llega antes, también me persigue, comiendo kilómetros de vuelta a casa, y me doy cuenta de pronto que ya ha pasado casi una semana desde que nos vimos y aún me parece que estamos juntos.

Si aneu a Mallorca

A Mallorca ja hi ha molta gent, i tinc una mena de prevenció a l’hora de parlar-vos d’aquest lloc, com els pescadors que no diuen on pesquen els millors calamars, perquè no hi vagi més gent.

Però no me’n puc estar de fer-vos una recomanació. Si aneu a Mallorca i teniu prou temps per fer-ho, agafeu un vaixell. No s’hauria de passar de la voràgine a la pau en vint minuts, que és el que tarda l’avió de Barcelona a Mallorca. Hauríem de tenir un temps de descompressió, d’anar asserenant l’ànima, d’anar preparant-nos perquè la terra ens rebi. Per tant, si nombre de dies de vacances us ho permet, aneu en vaixell. Preneu-vos-ho amb calma.

I si és possible, ja posats a demanar, que sigui un vaixell que arribi entre les 8 i les 9 del vespre. I si feu aquest vaixell a aquesta hora, heu d’escollir seients a babord, o sigui, la banda esquerra del vaixell. Té la seva importància.

Asseguts a babord, doncs, aproximadament una hora i mitja abans d’arribar veureu molt lluny, a la línia de l’horitzó, una ombra grisosa i us preguntareu si és un núvol baix o una al·lucinació, perquè encara falta molt per arribar i si teniu posat el xip de l’avió pensareu que és molt d’hora per veure terra. Però és que en vaixell les coses van més lentes. I aquell núvol indefinit de la llunyania s’anirà convertint poc a poc en la roca estimada, la meva illa.

És important la hora. Perquè si arribeu al capvespre veureu els penya-segats de la serralada nord acolorits amb la llum agònica del sol ponent-se. I és un espectacle que val molt la pena.

Pot ser el primer regal que aquesta terra us dona. L’espectacle de les ones feréstegues estrellant-se contra el mur implacable de les roques salvatges, altíssimes, desafiants. Alguna vegada un veler navega innocent, blanc puríssim contra el gris-verdós i aspre de les roques. I és com veure una papallona davant d’un elefant. L’elegància de la fragilitat.

El sol amoroseix encara les roques donant un punt de calidesa. Poc a poc s’anirà fonent i la llum passarà a ser més freda i les roques perdran els matisos i seran encara més implacables. I el veler immaculat continuarà desafiant la duresa de les roques i l’embat de les ones. Com qui diu que davant de la fortalesa i l’agressivitat perdurarà la innocència i la puresa.

Ja hi tornem a ser/El Repte del Ramon

Ja hi tornem a ser

Vàrem arribar el diumenge. En una setmana hem fet 2478 Kilòmetres, tres barbacoes, un sopar de Crepes i una Quiche, vins diferents a cada àpat, una Charlotte i una Vacherin, formatges a tutiplen, hem pujat a la torre Eiffel, a peu i amb quatre criatures, té mèrit! (per cert que vam aparcar al costat, meravelles de l’agost a la gran ciutat) hem passejat per boscos d’una frondositat que espantava, hem arribat a estanys amb nenúfars, ànecs mandrosos i ombres verdoses, hem visitat una exposició de jardins, una de dracs, una d'en Tintin, hem anat a un museu d’història natural... També hem anat a un Zoo fantàstic, on els animals no estan ensopits en gàbies. Hem passejat en barca tradicional per la Loire, hem vist enlairar-se globus, hem collit/ gerds de l'arbust, ens hem meravellat dels jardins de les cases dels poblets petits, hem passejat per Blois, que va ser capital de França durant uns anys i hem anat al seu mercat a comprar formatge de cabra i pomes àcides...



A la Loire hi ha molts castells, nosaltres en vam visitar dos, us adjunto una foto del de Cheverny, traieu-li els pavellons dels extrems i reconeixereu el castell del capità Haddock.



Però el millor de tot ha estat retrobar-nos amb el Vincent, la Sandrine i els seus dos fills. Al Vincent el vaig conèixer el curs 91-92, quan va venir a Barcelona a fer un Erasmus i va anar a parar a l'orquestra Gèrminans, en la qual jo acabava d’entrar. En aquella època, servidora estava prima, portava ombreres i unes ulleres de presentadora de l’un-dos-tres que feia esgarrifar. Ell tenia una mata de cabell ros que de lluny el distingia entre totes les altres persones, tocava el clarinet i intentava aprendre català perquè quan bevíem una mica ens oblidàvem del gavatxo deliciós i parlàvem només en català i ell pescava mosques. Des d’aleshores ens hem anat retrobant, i fent-nos costat, des de la llunyania algunes vegades, en les etapes per les quals ha anat passant la nostra vida, algunes d’elles molt dures.

És un d’aquells amics que sembla que hi hagi estat sempre, no se si m’explico bé, tot i la distància i els anys no he deixat mai de considerar-lo un bon amic, encara que passessin mesos sense saber coses l’un de l’altre. El Vincent i la Sandrine són persones hospitalàries, tendres, divertides... Ens fan sentir molt bé, tenen una conversa molt enriquidora i sempre que hem anat a casa seva ens han acollit, en el sentit més ampli i bell de la paraula.





El repte del Ramon
Aquest títol sembla el nom d’un concurs de la tele o un embarbussament per a francesos, ho se. El Ramon em proposa que triï tres blocs que segueixo habitualment. Quin compromís, Ramon. Com a tu, em costa escollir-ne només tres. Per no semblar pilota no posaré el teu entre ells, tot i que va ser el primer bloc que vaig seguir, i sembla que (parodiant al Perich) el primer bloc, com el primer gat, mai s’oblida.

Segueixo, estic absolutament viciada, al bloc de la Care. M’agrada el que diu i com ho diu: el seu apassionament, la seva força, també la tendresa de penjar dibuixos dels seus fills... Em sembla una dona forta i sensible, apassionada, irònica, molt intel•ligent. Alguna entrada que traspua agrors m’ha fet ressonar etapes doloroses de la meva vida. Espero que les coses li vagin bé, com diu la Mariona, “lo que jode curte”.

També estic viciada al bloc d’en Jordi, i al Jordi en general. Parlar bé de la teva parella és una mica cursi, ho se. Dóna més joc el “mal rollo”, queixar-se i tal. Us invito a que visiteu el seu bloc. Potser entendreu com, després de tants anys, encara m’emociona la seva mirada. No he arribat a saber si és que la bellesa hi és i ell la sap veure, o és que quan mira la crea.

I bé, salvant els obstacles d’idioma, que en el meu cas són bastant importants, recomano el còmic-bloc en el qual participa el Marcos. És una mica liat, perquè la manera de penjar entrades fa que s’hagi de llegir d’enrera a envant, però se li agafa el truc de seguida. Sempre he dit que el que Déu em va donar de més en música (si és que em va donar alguna cosa de més, això és un altre tema) m’ho va prendre del dibuix. I una mica com els diabètics que es deleixen pel sucre, he admirat sempre a la gent capaç de dibuixar.
Darrerament està una mica aturat, de tota manera, ara que pareix que finalment en Marcos ha aconseguit arribar a L.A. és d’esperar que la cosa torni a arrencar.

fotos: Jordi Bertran

Hospitalitat

Entre moltes altres coses, estic profundament agraïda als meus pares perquè mai vaig tenir cap problema per portar amics a casa meva. Ells no només ells acollien de bon grat sino que a molts els han arribat a estimar de veritat.
Acollir a casa teva a gent de lluny i fer-los sentir bé és un art que s'apren de petit, i espero ser capaç de transmetre'l als meus fills.
Penso això aquests dies perque estic a la Vall del Loire, a França, acollida a casa uns amics que m'ensenyen cada vegada que ens retrobem, els mil matissos de l'hospitalitat.
I ser acollit per un francès hospitalari és una experiència memorable.
Podria dir moltes coses, però els francesos, a més de ser hospitalaris, tenen petites particularitats, com per exemple el teclat de l'ordinador azerty, i per escriure aquesta entrada estic suant tinta.
Quan torni a ser a casa us en parlaré. Mentre, us envio petons des d'un poble de 800 habitants amb un petit riu de racons ombrivols i esclats de flors a cada cantonada.
Sento oloreta a Crêpes... M,esperen per sopar!