dimarts, 19 d’agost del 2014

Cristalls

Jo vaig estudiar BUP als escolapis de Mataró. Fa molts anys. 
Recordo poques classes de primer de BUP, estava massa ocupada gestionant les meves hormones, però alguna d'elles em va marcar profundament. 
N'hi va haver una de ben especial: a ciències naturals el professor ens va ensenyar un cristall. Abans d’explicar-nos el que era, ens el va fer observar. Jo era molt xerraire, i sempre m’asseien a davant, i era al migdia, total, que un raig de sol va rebotar en el cristall i em va enlluernar. A mi em va semblar bellíssim, i encara ara tinc aquella imatge impresa al meu cervell: la classe polsossa, aquella pissarra que era en realitat una porta corredora que comunicava amb l’altra classe, el profe amb bata blanca, i el cristall. I entenia ben poc els dibuixos de la pissarra, però aquella imatge del cristall em va enamorar.
Després va venir la teoria, i per primer cop vaig sentir el que posteriorment sentiria amb la música: la bellesa de l’ordre, la placidesa de l’equilibri. Que quan el que tenim (siguin mol·lècules o acords) quadra en un sentit llògic, dóna estructures serenes, exquisites.
Aquell cristall va ser la meva pedra Rosetta, el que em va fer entendre, amb catorze anys, el sentiment de la bellesa de la lògica. 
I només des d’allà, des de la bellesa, vaig sentir la necessitat de trobar la lògica. Si el professor hagués començat a explicar la teoria no m’hauria arribat al cor tant com quan em va mostrar la bellesa i em va dir, (a mi em va semblar que m’ho deia només a mi!) ara t’explicaré com s’arriba a formar això. 
I sí, se que això dels cristalls no és cap miracle, és pura ciència, però a mi em continua semblant miraculosament bell, i saber que no és poesia, sinó un procés previsible i sistemàtic, no li fa perdre en absolut el seu atractiu, potser fins i tot li afegueix interès.
Quan, més tard, estudiant harmonia, contrapunt i formes, vaig anar entenent els intestins de la música, vaig recordar sovint la imatge del cristall. Un bon amic es queixava que “entendre”, els mecanismes que havien seguit els grans compositors per emocionar-nos li feia perdre la màgia. Jo, en canvi, pensava el contrari. Em sentia més i més fascinada com més entenia com tot quadrava, i es col·locava en un ordre que permetia l’equilibri, la tensió i distensió.

Dic que aquella classe de cristalls va ser la meva pedra Rosetta, perquè va arribar just en el moment en el que ho necessitava. Estava a l’adolescència, en un moment espiritual en el qual el que havia rebut ja no m’omplia i buscava alguna cosa sense saber ben bé el què, ni a on. A partir d’allà, estirant el fil, amb moments foscos, amb angoixes i també amb grans lluminositats, vaig arribar a entendre Déu d’una manera molt més racional, sense perdre però el sentit poètic, el vertígen dels grans interrogants que sabia que mai tindrien resposta.
Com vaig fer aquest camí? Ara ben bé no sabria explicar-ho, però tot va començar amb la fascinació davant d’un cristall, i el procés que em va portar a entendre-ho, igual que vaig arribar a Déu, primer amb les vísceres, meravellant-me de la bellesa, i després amb el cap, entenent la lògica.

El professor, que es deia Jordi Tarridas, tenia la veu suau i era un enamorat de la ciència, suportava amb més o menys bonhomia la nostra efervescència adolescent, i només pretenia, suposo, donar la lliçó de cristalls. És ben cert que alguns professors no arriben a saber mai fins a quin punt poden obrir portes als alumnes. 



dilluns, 4 d’agost del 2014

Guardar ausencia

La primera persona que me'n va parlar va ser la señora Ana, una veïna andalusa dels meus pares que quan jo era petita m'estimava com si fos una tieta. Segons ella, guardar ausencia era recordar algú estimat, em va dir “vivir normal pero tener un rinconcito en el corazón para aquella persona”. M'ho deia a la seva cuina diminuta, amb l'extractor a tot drap, traient els calamars arrebossats de la paella, amb un davantal una mica enfarinat i el seu pentinat desafiant la gravetat.
A mi em va semblar molt poètic, que entre olor de fritura i veient per la finestra de la galeria els calçotets enormes que la senyora Montserrat estenia al pati de llums, la señora Ana em parlés de guardar ausencia, de que en la vida gris i quotidiana hi hagués un espai lluminós per pensar en els que estimem de lluny.
–Algún día tu guardarás ausencia, ya verás, Marieta –em va dir picant l'ullet.
Jo en aquells moments era petita, potser no arribava als deu anys, però sabia perfectament el que era guardar ausencia, tot i que encara no l'hi havia posat nom: sent de Mallorca i vivint a Mataró, ben bé feia això: vivia normalment, però tenia un raconet del meu cor per a la gent que m'importava i havia de tenir lluny. Sentia un enyorament dolç, a vegades trist, però no sempre. Tenir present gent llunyana va donar-me, crec, una dimensió més profunda del que els que m'envoltaven s'imaginaven, una vida molt més plena: no només el que ells sabien, les amigues d'escola amb qui saltava a corda, les classes de piano els dimarts, atletisme i catequesi els divendres, sinó també un munt d'afectes llunyans que feia que no em sentís mai sola. Escrivia cartes cursis i llargíssimes, i a vegades simplement m'entretenia preguntant-me què estaria fent tal o qual persona, o me n'anava a dormir imaginant algú estimat que també estaria anant al llit en aquells moments.
Ara que ja m'he fet gran, i que les noves tecnologies han empetitit les distàncies, que puc enviar un what's up a algú que sento proper però que fa massa temps que no veig, de totes maneres, continuo guardant ausencia.
Algunes de les persones que tinc present ho saben perfectament que les duc al cor, altres ho sospiten, i n'hi ha que ni s'ho imaginen, i m'és ben bé igual.
Tinc al cor, doncs, presències vibrants, és cert, però també absències, també renúncies, també afectes poderosos que no gestiono a la meva vida quotidiana, però que no deixen de ser-hi, il·luminant dies grisos, fent que em senti tan acompanyada.
Continuo vivint, atenent a les meves obligacions, com la senyora Ana, però hi ha un espai lluminós, un racó, al meu cor, per a gent amb la que, per una circumstància o una altra, (quin pal, tenir només una vida, quin rollo, dies de només vint-i-quatre hores!) no puc estar tant com voldria.
A vegades m'enyoro, i a vegades estic trista, però després accepto la meva enyorança i fins i tot l'assaboreixo, i dono gràcies als sentiments que omplen la meva vida de volum, malgrat en algun moment em facin mal. I penso en aquella persona, i li envio un missatge curt (o potser m'estic dies dient que l'he de trucar sense arribar a fer-ho!) Confio en que d'alguna manera, aquella persona que tinc present senti l'escalf del meu cor.
I guardo absència. No es veu, però hi són.