dissabte, 28 de desembre del 2013

Les coses petites

Fa poc em vaig retrobar amb una persona que feia molt temps que no veia. Ens vam posar més o menys al dia de tot, i em va preguntar com és el meu home. 
I jo podria haver-li explicat a què es dedica, la seva edat, les seves simpaties polítiques… hauria pogut parlar-li dels anys passats junts, o dels projectes comuns, o de la família que hem fet. Però tenia ganes d'anar ràpid i vaig decidir resumir-ho:
–Fa divuit anys que estem junts i mai l'he vist tirar un paper a terra. 
I us pot semblar una mica simple, però a mi em sembla significatiu de si és una persona com cal. Més enllà de les idees polítiques, del caràcter, de l'atractiu físic, deixem-nos estar de bestieses: tombant els quaranta, qui no té un nap té una col. Què és el que marca la diferència? Doncs jo trobo que són aquestes petites coses: no llençar mai un paper a terra, intentar fer la vida més agradable als altres. No empitjorar encara més el món. 
La veritat és que darrerament estic una mica angoixada: sembla que el pessimisme en el qual estem enquistats hagi portat també una despreocupació per aquestes coses: Avui he vist una noia que duia un cotxet llençant una bossa de plàstic a terra. Jo conduïa, si no, l'hauria anat a agafar, perquè amb el vent que fa, aquesta bossa ja deu ser al mar. I he pensat, quina tia més tonta, amb un nen petit i embrutant el món.
I fa una setmana vaig veure l'entrenador de Hockey tirant una llauna al terra, per mandra d'anar a la paperera. Els nens li ho van recriminar (cosa que em va semblar genial) i jo em vaig quedar preguntant-me si és un bon entrenador pel meu fill, perquè, sabeu? Per a mi el més important no és que faci gols, sinó que creixi com a persona, que sigui solidari, que tingui cura dels altres, i sí, això té molt a veure amb no llençar coses a terra, i s'ensenya amb l'exemple, més que amb les paraules.
No ho sé. Potser m'estic fent iaia, amb això de predicar aquestes coses, però és un sentiment que tinc ja de quan era jove. Si no ens preocupem de marcar la diferència a petita escala, en el que realment podem abastar, com pretenem que les coses millorin?

divendres, 20 de desembre del 2013

Tancant el cercle

… i gairebé sense adonar-nos-en, avui hem tornat a tenir la cantada de Nadales de l'escola. Guardo una imatge de la cantada de l'any passat al mòbil, que no vull esborrar. Jo era a les grades, vaig veure la gentada, i vaig fer la foto. Una d'aquelles cares diminutes era ell, dret al fons, com tots els professors de secundària.

La darrera vegada que vaig veure en Dani fou el dia de la cantada de Nadales de 2012. Quan tot havia acabat, vaig entrar un moment a recollir quatre coses a la sala de professors. Ell estava, com no, treballant, assegut a l'ordinador. Ens vam dir una xorrada immensa. Ens vam acomiadar com de rutina, amb l'amenaça de no tornar a treballar si ens tocava la loteria. 
Poc ens ho pensàvem, que no ens veuríem mai més. Quantes vegades he pensat en tot el que hauria volgut dir-li i no vaig arribar a dir mai. En l'abraçada tan intensa que li hagués fet si per un moment hagués sospitat que aquell adéu era definitiu. En com no va saber mai com d'important era per a mi, com l'apreciava.
El vaig deixar, com sempre, absort en la feina. El dia de Nadal el Dani va morir, d'un Ictus fulminant.
Avui ha estat un dia d'emocions molt intenses. Una d'elles ha estat aquest "tancar el cercle".
Ha passat un any, hem crescut tots, ha florit la primavera, i ha tornat a gebrar, un curs ha acabat, un altre ha començat. Hem continuat tirant endavant, sense ell, però amb ell sempre.
Suposo que sempre més, el dia de la cantada, quan vegi la gent allà al fons, pensaré en ell.
Sento que el Dani mai m'abandonarà.


dimecres, 11 de desembre del 2013

Les malalties mentals.

El Fulanito no s'esforça prou. No pot ser que depengui d'un aparell per a veure-hi, hauria de ser capaç de veure la pissarra per ell mateix. Està demostrat que les òptiques guanyen un munt de diners amb tot aquest assumpte de les ulleres. Que s'assegui davant de tot, que la professora escrigui amb lletra gegant si cal. Que s'hi esforci. Ja se sap que això és culpa dels pares: si des de petit l'haguessin acostumat a focalitzar bé la vista, i sobretot, si haguessin il·luminat correctament casa seva, ara no estaria amb aquest assumpte de la miopia, que ja se sap que és una excusa dels optometristes. Per què a l'antic egipte no hi havia miops? Doncs perquè no s'havien inventat les òptiques!

Oi que us sembla ridícul el discurs anterior? Doncs mireu, els pares de nens hiperactius cada dos per tres reben aquest missatge: la malaltia del teu fill no existeix, és que no has sabut educar-lo bé, estàs contribuint a l'enriquiment de la indústria farmacèutica i estàs fent que el teu fill depengui d'un medicament.
No crec que els pares de nens diabètics tinguin aquest problema, però a opinar sobre les malalties mentals tothom s'hi veu amb cor. Quan uns pares reben un diagnòstic d'hiperactivitat, recolzat en un equip format per neuròleg, psicòleg i pediatra, amb multitud de proves psicològiques, electroencefalogrames, entrevistes als tutors d'aula i a gent de l'entorn... solen dubtar quan se'ls recomana medicar el seu fill. Segur que si el diagnòstic vingués d'un cardiòleg no dubtarien tant, i si decidissin no medicar al seu fill per un problema cardiològic tothom diria que són uns irresponsables... Però si el mediquen per un problema mental, ah! aleshores són mals pares, perquè no han sabut educar bé els seus fills.
Cada cert temps hi ha gent que penja al facebook una pretesa història sobre que la hiperactivitat no existeix, sinó que són històries de la industria farmacèutica i comoditat dels pares. A mi això em rebenta. No nego que hi ha gent que diu que el seu fill és hiperactiu per comoditat, quan en realitat és un nen maleducat. Però sé que darrera la decisió de molts pares de medicar el seu fill o filla hi ha moltes nits d'insomni, llàgrimes i molt sentiment de fracàs. La hiperactivitat és un desequilibri químic al cervell, que provoca tots aquests símptomes. Evidentment que medicar un fill és una opció molt dolorosa i que ha de ser molt meditada. Si a sobre cada dos per tres gent que no hi entén gaire mira de negar l'existència d'aquesta malaltia i culpabilitza als pares el dolor es fa encara més gran.
Hi ha altres malalties mentals que també tenen aquest handicap. Ara penso en la gent que està passant una depressió i a la qual els altres els diuen "va, anima't!"…Per estampar-los contra la paret. 
I el pitjor és quan diuen
–"I no has intentat, simplement, no estar deprimit? Ser feliç amb la vida i somriure?".
Li demanaríeu a un nen sense una cama que corregués? I si no ho fes, després diríeu que és un nen desobedient, consentit i mal educat?  Oi que no?
Fa temps que penso en redactar un post sobre això, però ara he vist aquesta vinyeta i no puc fer més que compartir-ho amb vosaltres.
Si les malalties físiques fossin tractades com les mentals...

Li diríem a una persona que s'acaba de tallar una mà que ha de pensar en positiu? a una persona que té la grip que "simplement intenti no tenir-la". A una persona que està intoxicada, que almenys intenti fer un esforç? A una persona que està en coma que "quedar-te tot el dia al llit evidentment no t'ajudarà?" A una persona que pren insulina, li qüestionaríem la seva dependència d'aquesta substància i li diríem que potser està fent que no sigui ell mateix? 
Mireu, a tots aquests que no teniu ni idea i pengeu missatges al facebook aconsellant als pares i mares de nens hiperactius:
Parlo com a mare afectada. Us donaré un missatge de part de nosaltres, els pares i mares que hem plorat el que no està escrit, que hem lluitat perquè el nostre fill fos acceptat, que hem avançat molts cops a palpentes, xocant contra la incomprensió i les mirades autosuficients dels que tenen fills més quiets que els nostres:
Deixeu de jutjar-nos. No sabeu el dolor que hem passat. El patiment pel que ens feu passar quan ens dieu (a la Vanguàrdia la setmana passada, per exemple) que el problema amb la hiperactivitat és que no escoltem prou els nostres fills. Ca-ga-t'hi lorito, un psicoanalista em ve a dir que el problema del meu fill és que no l'he escoltat prou... i es queda tan ample! Clar, millor una teràpia de vint anys, a 100 € l'hora, amb la qual convencin al meu fill que el seu problema és que jo li envejo el penis, oi?
Doncs això: Foteu-vos aquests articles per on us càpiga
Us desitjo que si alguna vegada teniu una malaltia mental no us trobeu a gent com vosaltres, perquè patireu, i molt.
I ningú s'ho mereix.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Homeopatia

He de confessar que això de la homeopatia em costa d'empassar. No m'acabo de creure que uns anissos minúsculs, amb una concentració super diluïda, puguin curar-me segons què. 
Segons els seus apòstols –que n'hi ha, i molts– és demostrable la seva eficàcia, doncs animals i nens, per tant, subjectes immunes a l'efecte placebo, en gaudeixen dels seus beneficis.
Diuen els seus partidaris que l'aigua té memòria, i que només d'estar en contacte amb una substància en manté les propietats curatives, encara que químicament no mantingui cap residu d'aquesta substància. Permeteu-me ser barroera: La teoria és molt maca, fins que tires la cadena del vàter i penses que, si l'aigua té memòria, acabes de deixar un regalet força important per a la posteritat.
Què voleu que us digui, mireu, no em considero gens escèptica, al contrari, més aviat tiro cap a crèdula, i sóc romàntica, idealista i tot el que vulgueu... Crec fermament en el poder de lo intangible, sé del cert que hi ha realitats i possibilitats de curació que van més enllà de la medicina clàssica; però això de la homeopatia no m'ho crec.
D'altra banda, però, sí que conec gent que exerceix en mi aquest efecte:
O sigui, gent que m'afecta, molt, encara que vegi de tant en tant, encara que en rebi petites dosis. Amistats que són molt importants per a mi, i que, per diverses raons, no puc mantenir-hi un contacte diari (ni setmanal, i en alguns casos, ni anual) però tot i així sento molt a prop.
Gent que exerceix en mi un efecte balsàmic, tot i que sigui amb pocs moments robats al temps.
Ànimes bessones, que saps que no pots retenir, perquè la vida se les emporta, però sents que sí, que hi són, que n'has rebut una dosi que encara que ha estat molt petita, i potser per a algú altre passaria desapercebuda, a tu t'ha marcat poderosament. Gent que recordes amb carinyo, encara que potser fa vint anys que no veus.
Tots tenim a la nostra biografia gent així, oi?

dijous, 28 de novembre del 2013

El professor rondinaire

Aquests dies se n'ha sentit parlar molt, d'en Josep Soler, que ha rebutjat la medalla d'or en el mèrit de les belles arts, que atorga el ministeri de cultura. (llegiu aquí, o aquí)
M'enorgulleix dir que he estudiat al conservatori de Badalona, sent ell director. És una persona coherent, íntegra, un vell savi rondinaire i pessimista, un gran compositor i una molt bona persona. Una gent com cal, vaja, i aquest gest el trobo totalment coherent amb el que ens va ensenyar, i no només musicalment. 
Estic, doncs, molt contenta per ell. I m'agrada veure que continuo aprenent-ne, com quan era estudiant.
Us deixo una audició d'una música seva:



No és una música a priori molt fàcil d'escoltar, però deixeu que us entri suaument, tanqueu els ulls, no espereu res i rebeu la música. Us sorprendrà.

dimarts, 19 de novembre del 2013

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.


dimarts, 12 de novembre del 2013

Les dues cadires


Avui faig quaranta-quatre anys. I com que d'això en diuen les dues cadiretes, ahir anit, que no podia dormir (per variar), pensava en aquesta cançó: la "historia de las sillas", de Silvio Rodríguez, que a mi m'ha marcat durant molt temps.
 

La cançó comença en el minut 1.10, i el que ahir em feia pensar, la tercera estrofa, comença en el minut 2,38:

"el que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar

...pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad"

Pensava en tot el que he viscut. En la gent que ja no hi és. En qui m'ha marcat i ha marxat, en els que he escollit per compartir la vida, en tot el que m'ha estat donat, en el que m'han tret i que encara trobo a faltar, en el dolor, en el goig, en el plaer, en les llàgrimes vessades.
I pensava això, que val la pena la vida com un tot. Que els entrebancs que m'he trobat, les cadires perilloses que m'han seduït, han format part del meu camí, l'han enriquit, m'han fet  més sencera.
Al Facebook vaig penjar una poesia de Màrius Torres que sempre rellegeixo per aquestes dates:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l'oblit.
(Màrius Torres)



Doncs sí, sabeu?
Ho vull tot. No renuncio a res. No vull renunciar a les meves cicatrius, de cap manera. Estimar-les és la manera de venerar el que fou, i dóna sentit a la fidelitat al que és. No vull deixar enrere el que m'ha fet així, i hi ha moltes coses bones, i algunes de no tan bones. M'agrada el que m'ha estat concedit, i accepto el preu que he hagut de pagar: renunciar a altres coses. 
Ho accepto, i no ho penso oblidar. Viuré amb pau, sense esborrar cap cicatriu, doncs.
I seré feliç, per tal de ser agraïda.

divendres, 8 de novembre del 2013

Colgar el foc


La meva padrina, la mare de ma mare, vivia en una casa de poble molt freda, amb sostres altíssims, parets emblanquinades i rajoles hidràuliques de color verd aigua. A l’hivern estava sempre encesa la gran llar de foc de la cuina. Jo recordo haver-hi estat hores rostint-me: m’acostava fascinada per les flames, i tenia calor a la part del davant i fred a la part oposada, i m’anava girant com si fos un pollastre perquè l’escalfor m’agafés tota. Quan estava una estona mirant fixament, els ulls em ploraven i tenia les galtes enceses. Em sentia com hipnotitzada per les formes canviants de la fogata.
Bé, la cosa està en què pel vespre, la meva padrina agafava carbó i tapava totalment les brases. Després hi afegia les cendres de tot el dia. I a dalt de tot, una peça de metall, que en deia un dimoni, per fer de fumeral.
I se n'anava a dormir.
L’endemà, a primera hora, la meva àvia treia el dimoni, destapava el caramull de  cendra i recuperava les brases: amb una pala de ferro, les agafava, encara calentes, i les posava al braser que després duia al menjador i que l'escalfaria tot el dia. Podria retratar-vos el so de la pala rascant la rajola recremada de la llar de foc, xocant contra el fons, el cruixit apagat de les brases, el seu color incandescent, l'olor de fum... La cuina a aquelles hores estava gelada, els vidres entel·lats per la humitat de l'ambient, i hi havia el silenci espès dels matins d'hivern, només se sentia de lluny el parrup d'algun colom engolat, i feia un fred d'aquells que se't fica als ossos... però allà estava el caliu, que havia dormit tota la nit colgat sota la cendra i es mantenia encara roent, i a mi això m'al·lucinava.
I sabeu, estic pensant si la nostra vida no és això: vull dir, hi ha coses que fan mal, i les tapem amb cendra i pretenem anar a dormir tranquils, però, sabeu? la cendra amb la que tapem tot el que ens fa mal, en el fons el que fa és mantenir-ho calent: no es veu, però hi és.
I anem fent. Somriem a la gent, anem a treballar, som més o menys eficients...
Però duem brases roents colgades sota la cendra dels dies.

(imatge treta de blogdefotos.cat)

dijous, 7 de novembre del 2013

No saber què dir.

Molt sovint em passa, que no sé què dir quan estic al costat d'una persona que s'ho està passant malament.  Em quedo muda, i no sé si fer saber "em sap greu", o fer veure que no passa res, no sé si preguntar o si no preguntar...
A vosaltres també us passa?
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:
Si mostro compassió, tinc por de ferir. Si intento actuar com si no passés res, tinc por de quedar com insensible. De cap manera vull treure ferro a l'assumpte, però d'altra banda, no sé si 'altre preferiria que no se'n parlés.
Tot això ho dic perquè aquesta setmana he de veure una persona que sé que s'ho està passant molt malament. Li ha passat el que crec que és el pitjor que li pot passar a una persona: la mort d'un fill, en el seu cas, un nadó. 
I és una persona que jo aprecio i respecto molt, però no el puc considerar "amic". I la veritat és que quan el vegi, el que tindré ganes de fer és abraçar-lo, però no crec que ell se senti còmode, i potser tampoc és apropiat...
Cada persona és un món, i tothom gestiona el dol a la seva manera: així com hi ha gent que necessita parlar-ne molt, (jo suposo que seré d'aquests) hi ha gent que prefereix que no se'n parli, i passar-ho d'una altra manera. 
Sigui com sigui, és difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Lectures al Jardí

Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol.  I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola. 
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a  què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi. 
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida. 
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer. 
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma. 
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.

dijous, 24 d’octubre del 2013

La novel·la

Tant de temps parlant-ne, enterrant-me a escriure-la, documentant-me, fent filigranes amb el temps lliure...
Estic acabant-la de corregir, de fet aquest cap de setmana m'escapo de casa per intentar donar-li el toc final, i té un títol encara provisional, que em fa dubtar per llarg però que m'agrada prou.
Ara comença a ser hora de deixar-la volar. De què això que ha estat tan meu, sigui ofert als altres. 
El proper dimecres, dia 30, llegiré un petit fragment (només 2.200 paraules!) a la biblioteca Bonnemaison (C. Sant Pere més Baix, nº 7, de Barcelona) Serà a les set de la tarda, en ocasió de la primera sessió de la temporada de les Lectures al Jardí.
Si voleu tenir més informació, podeu clicar aquí.
Em faria molta il·lusió que m'hi acompanyéssiu, i que diguéssiu la vostra, al debat que es farà després.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Ballem?


¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Recital


Us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Dos dels meus grans amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.


dijous, 3 d’octubre del 2013

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.

diumenge, 29 de setembre del 2013

El que està passant a Balears

Mireu aquest vídeo, que ho explica molt millor del que ho puc explicar jo, i amb molta més gràcia.
Una abraçada enorme a tothom que està resistint.
A Barcelona també hi haurà una manifestació, a les sis de la tarda.
Si voleu, podeu col·laborar amb la caixa de resistència, al ccc 2056-0009-74-4102003418, de la Caixa Colonya. Penseu que els i les docents estan fent un esforç enorme per mantenir aquesta vaga, i ho fan no en benefici d'ells, sinó en benefici de l'ensenyament de qualitat.
Si estimeu la llengua, si estimeu aquest petit país, la nostra cultura, col·laboreu tant com pugueu, ni que sigui fent-ne difusió.

divendres, 27 de setembre del 2013

Tot és ara


A vegades penso en la vida com un tot. Què passaria si el temps no fos consecutiu? Si tot passés a l'hora?
Saps què m'ha fet pensar-ho? Això que em vas dir ahir:
"No va quedar res per a mi", i noto en les teves paraules aquest tel de tristesa que des d'aquells dies no t'abandona. I jo penso que sí, que Déu n'hi do, el que et va quedar, d'aquella història intensa i devastadora que va estar a punt de fer-te trencar amb el que eres fins en aquell moment i et va trasbalsar de soca-rel.
Potser sí, tot està passant. Ara. Estan naixent els teus fills, just ara et peles els genolls amb aquella bicicleta nova, ara per primera vegada entres dins una dona, i tens a la pell el pessigolleig de les onades i la coïssor de les ortigues, ara estàs exhalant el darrer alè, ets just en aquests moments al bressol i al taüt, i aprens a caminar i et capbusses en un mar immens, tot el món davant teu, i tot el passat a l'esquena. 
Potser tot és ara, i l'únic que varia és la nostra consciència, que va avançant pels esdeveniments en un sentit lineal, i per protegir la nostra pobra intel·ligència necessita passar de llarg, sense aturar-se, perquè no ho podem copsar tot de cop. 
Potser tot està passant. A vegades ho penso, qui sap si per consolar-me en nits tristes, perquè em nego a deixar anar a la gent que ja no hi és i encara sento tan a prop meu, o perquè hi ha coses que em fan més mal del que racionalment penso que m'hauria de fer donat el temps que fa que va passar, i prefereixo pensar que sóc sensible als moments que viuen en mi, tots junts. 
Et va quedar això, et dic finalment, tot el que t'estremeix, malgrat els anys. Els seus ulls de tardor que van mirar-te com ningú mai t'havia mirat. Aquell cos ple de sorpreses.
Aquests moments que et fan vibrar. Malgrat ella et digui que ja no sent res per tu, i que mira endavant. Encara, en algun moment del temps, t'embriaga l'aroma del seu cabell.
Ella no ho viu així, em dius. I jo et dic que potser es vol protegir de tu, que si realment no l'importessis, no li faria res veure't.
Trist consol dels amants abandonats.

divendres, 20 de setembre del 2013

Com treballava la peixatera

Avui, aprofitant que quan hi he passat no hi havia ningú,  he entrat a una peixateria nova que han obert al barri. La peixatera era una dona una mica més jove que jo, i com moltes peixateres, malgrat el davantal anava molt més mudada i pintada que jo.
M'ha rebut amb un somriure. Jo estava mig distreta, li he demanat lloms de salmó.
Ha agafat un salmó i me l'ha mostrat, mira que maco, m'ha dit amb un deix d'orgull. L'ha deixat damunt el tallant, i després d'escatar-lo enèrgicament, ha començat la seva operació de precisió amb un ganivet enorme que a les seves mans semblava lleuger.
No duia guants, i he pensat que amb la temperatura a la que està el peix i la humitat era estrany que no es protegís, perquè se la veia molt coqueta.
I després li he mirat la cara. Feia un posat de concentració que a mi m'ha fascinat. Amb una habilitat i una precisió que a mi m'ha fet recordar una virtuosa del piano, ha tret totes les espines estirant-les amb unes tisores fent de pinces, talment com si estigués arreglant la peça per a un bebè o un amant. 
Quan ha acabat, se l'ha mirat satisfeta i ha mig somrigut, ja està, diu, i ha fet un darrer gest: amb les puntes dels dits l'ha acariciat amb gràcia, satisfeta de la seva obra d'art, buscant si se li havia escapat alguna espina.
M'ha donat el paquet, amb una branqueta de Julivert i un somriure ben ampli.
I jo he pensat quin goig de peixatera. Quin gust, la gent que li agrada la seva feina. Que maco que seria que tothom pogués gaudir del que fa per pagar la hipoteca, que tant qui et ven el peix, com qui té cura dels teus a l'hospital o qui dissenya les cases on viuràs faci amb amb passió el que li toca fer.
I jo, que estic començant el curs amb un munt d'adolescents bulliciosos, he rebut una lliçó d'aquesta dona, i a l'hora de dinar he parlat d'ella als meus fills.

dijous, 12 de setembre del 2013

Agafats de les mans

Quan jo era joveneta estava enamorada d'un noi amb el que coincidia a missa. Com que la missa era una mica hippie, (i el noi també, ara que ho penso) a l'hora del parenostre ens donàvem tots les mans, i cantàvem amb els ulls tancats. 
I sabeu, jo pensava que d'alguna manera, alguna connexió teníem, perquè jo tocava mans que tocaven mans que tocaven mans que el tocaven a ell. I em sentia super feliç, pobreta jo.
Ahir pensava en això, a la via catalana. Perquè un munt de gent que conec hi era, i també un munt de gent que no conec, o que conec de vista i em van fer pensar, mira, aquest/a també. I estàvem això, agafats de la mà, simplement, i un agermanament ens unia. Hi vaig veure coneguts bastant "carques", d'altres de la "progresia", gent de diferents races, hi vaig veure molts castellano-parlants, gent de missa, algun musulmà, joves, i àvies, i nens i nenes, i segur que tots votem coses ben diferents, i és possible que ens costaria posar-nos  d'acord en moltes coses, potser fins i tot en la idea de com volem que sigui Catalunya...però ahir vam ser capaços d'aturar-nos i donar al món una lliçó de civisme i d'unió.
Per cert, el noi aquell fa molt temps que no en sé res, però sé del cert que ahir, en algun moment, vam tornar a tenir aquella connexió: tocava mans que tocaven mans que tocaven mans.... que el tocaven a ell.

diumenge, 8 de setembre del 2013

Madrid 2020

Tinc un parent que es va casar perquè la seva novia estava deprimida, i la psicòloga li havia recomanat que busqués algun entreteniment, alguna cosa que li fes molta il·lusió. Total, que van fer un casament de pel·lícula: amb dames d'honor, i músics i mil fotògrafs, vestits sumptuosos i un gran sopar.
Evidentment el matrimoni va durar molt poc. De fet, em sembla recordar que es van separar tornant del viatge de noces, o sigui, que ni van viure junts... i el problema que van tenir els fotografs per cobrar les fotos, ni us ho dic.
Pensava en això ahir, quan veia el desànim dels madrilenys per no tenir els jocs olímpics de 2020.
Jo he viscut uns jocs olímpics, sé la il·lusió que fa, i ja sabeu que els madrilenys em cauen molt bé. Em sap greu que no tinguin aquesta injecció d'il·lusió. Em sap molt greu per ells, de debò. 
Però una part de mi pensa que potser és millor, per ara. Més que res, que en un context d'austeritat tan fort, retallant en educació i sanitat, fer una orgia econòmica com uns jocs olímpics, em fa molta basarda. I molt més veient qui està al poder (no em refereixo al partit en concret, sinó a la casta política)
Penso que és molt millor esperar una mica. Fer fora aquesta xusma corrupta (que haurien estat, segur, els més beneficiats) i optar en un millor moment. I viure uns jocs olímpics sense que s'enriqueixin de sota-mà els de sempre.
Perquè els madrilenys es mereixen uns jocs, i els han de tenir, però  potser ara no és el moment. I la il·lusió de preparar-los, els hauria encegat i ara potser és hora de solucionar altres coses, no sigui cas que ens trobem com la noia aquella que es va casar per distreure's d'una depressió.
Es mereixen aquesta festa, i confio que la tinguin, i que jo la pugui veure.
Una abraçada als madrilenys.


dilluns, 2 de setembre del 2013

Tornada a la normalitat

Dedico aquesta entrada a tots els que avui tornaran a la feina.
Una abraçada, i que tinguem un bon curs.

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
.
Serem allò que vulguem ser.
.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
.
*
Miquel Martí i Pol
*

diumenge, 1 de setembre del 2013

Resum de les vacances

Aquest any he fet vacances del blog. La veritat és que no ho tenia previst, però m’han passat varies coses.

Primer, la necessitat de desconnectar, de veritat. De no fer res. D’endreçar el cap i l’ànima, i no estar tan pendent d’aquest munt d’obligacions que m’auto-imposo i que a vegades em sobrepassen.

Segon la correcció de la novel·la, que em porta més feina de la que em pensava. Espero que valgui la pena tant esforç, tot i que he de dir que és un esforç que m’agrada. Sento que necessito fer-ho, no sé si m’explico.

No us penseu, però, que no he escrit per a aquest blog. El que passa és que a Mallorca he tingut dificultats per connectar-me a internet. Vaig començar a escriure alguns posts, decidida a publicar-los en quan pogués accedir a una wi-fi. Però després vaig veure que els posts anaven caducant.

Un d’ells us explicava com està la meva gata, que ha superat la malaltia que va tenir a principis de Juliol... però que va tenir un atac epilèptic que ens va espantar moltíssim, que també ha superat. (li calculo que deu haver gastat cinc o sis vides ja...)

Un altre us parlava d’una noia brasilera que em vaig trobar a la consulta del veterinari, molt angoixada perquè no podia pagar el tractament del seu gat. Em va dir que aquell gat havia estat la seva única companyia quan va arribar aquí. Jo passava el meu calvari també pensant que la meva gata estava moridora, i vam plorar juntes una estona. Em pregunto ara com haurà acabat aquella història. Tinc ganes de tornar al veterinari per preguntar-li com està el gat de la noia brasilera, de la qual no sé el nom.

En un altre us parlava dels veïns de tota la vida, (i quan dic tota, dic tota!) i la relació tan especial que tenim amb els veïns del lloc on estic a l’estiu. Ens apreciem molt, sabeu?  Solem fer xerrades durant el dia, cadascú a casa seva, parlant de tot i de res, escombra em mà, o regant les plantes, o veient els nens (abans nosaltres, ara els nostres fills) jugar. I en aquest post, us deia que sento que la gent passa, però “na Maria de’s costat”, com en diem a casa nostra, està sempre allà, al capdavant de la seva extensa família, rebent-nos cada estiu i posant-nos al dia de tot.

Un altre post parlava de Mallorca. De la meva perplexitat. Per una banda cada vegada més la gent sent a Mallorca la necessitat de lluitar per la llengua, per la nostra cultura, per la nostra manera de fer. Això però, és una reacció davant d’un govern absolutament exterminador, que malmena la llengua i la cultura pròpies de manera gairebé feixista. Us parlava de la demencial llei d’educació, de consellers que només parlen en castellà “para que nadie se sienta excluído” (sic) de la voluntat del govern d’en Bauzà de diluir la nostra cultura. I dic diluir però podria dir aniquilar. I la meva perplexitat és pel convenciment que a les properes eleccions... la gent els tornarà a votar! I de debò que no ho entenc.

I com sempre, hi havia un post en el que intentava compartir els meus sentiments: després de passar una nit a una cala salvatge i d’haver nedat a primera hora del matí en una aigua de cristall amb peixos fugissers i meduses amenaçadores, vaig tenir un moment d’allò que en diuen epifania. Un sentiment de goig, d’agraïment pel que estava passant. Una alegria profunda. I vaig fer-me una promesa d’intentar retenir aquesta pau quan la meva vida torni a la normalitat, que en el meu cas vol dir un ritme trepidant, poques hores de son, i el sentiment perpetuo de no aconseguir arribar a tot. Volia explicar-vos-ho, però em va sortir un escrit cursi que em nego a compartir amb vosaltres. Però al cap d’uns dies, (el dia 28 d’agost) a la Vanguàrdia, vaig trobar un article de Carina Ferreres que retratava ben bé el que jo us volia dir. Acabo, doncs, amb una cita d’aquell article.

A partir d’ara aquest blog retornarà al seu ritme habitual, d’almenys una entrada per setmana. 
“Siempre me despido de las calas pensando que al amanecer del día siguiente será igual de bello, aunque yo ya no lo vea, que seguirá siendo así todo el año, cuando despierte a oscuras en mi habitación de Barcelona”

divendres, 16 d’agost del 2013

De vacances


M’haureu de disculpar aquest llarg silenci. No el tenia previst, però els dies han anat passant ràpids i no he trobat un moment per publicar els posts que he anat escrivint i que ara han quedat caducats. 
De fet, aquest post l’escric a casa, on  no tinc connexió a internet, i quan pugui anar a algun lloc amb wi-fi el penjaré. Els meus fills troben que això de viure a un lloc sense wi-fi és molt antiquat. Jo encara recordo quan per trucar havia d’agafar la bicicleta i anar al poble del costat, que tenia... uau! dues cabines de telèfon (una al sol i una a l’ombra). Això de poder trucar amb un telèfon mòbil em sembla molt modern.
Dir-vos que la Polka està perfecta: en aquests moments, passa els dies dormitant entre les butaques de la porxada de casa i una ombra que fa el pi de davant, que li agrada molt.  Les nits les passa mig perseguint altres gats, mig dormint…algun cop també s’enfila al pi, i quan és a dalt, torna a baixar. Penso que no està gens malament, per ser una gata anciana.
Sí, sóc a Mallorca, de fa unes setmanes. Dormo, descanso, escric, menjo pels descosits, navego, vaig a nedar...
Faig  repàs de l’hivern que he passat. Encara ploro algun dia, quan penso en el Dani, però sé que poc a poc aniré fent crosta. Penso en com estava l’estiu passat, la gent en la que pensava, els temes que tenia pendents... veig que encara hi ha feina a fer, però que vaig per bon camí.
Una de les raons per les que he estat sense publicar és que gran part del temps que passo davant de l’ordinador és corregint la novel·la. Poc a poc ha anat prenent forma i ara només falta cosir serrells, abans de deixar que algú la llegeixi i llençar-la al món.
Per això estic aquests dies més desconnectada. Espero que tingueu paciència, i que aquest llarg silenci doni molt fruit.

divendres, 12 de juliol del 2013

Anant al veterinari

Dilluns passat, quan creuava la porta de la consulta del veterinari amb el transportin de la Polka a la mà, estava convençuda que sortiria amb les mans buides. I és que la Polka ja té disset anys, que es diuen ben aviat. Feia dies que estava molt mimosa i la tenia sempre a sobre miolant. De sobte, dilluns va començar a orinar-se per tota la casa: quatre gotetes de no-res cada vegada, però ella no havia fet mai una cosa així, i sé que el punt feble dels gats sol ser el ronyó. 
Així que vaig demanar una hora d'urgència i vaig entrar a la consulta amb el dolç pes de l'animal que m'ha acompanyat de fa tants anys i amb un nus a la gola. Tenia molta plorera, i estava convençuda que tornaria a casa sola. Ella es queixava de dintre la seva gàbia i em mirava amb els seus ulls d'aigua.
La veterinària va intentar ser el més suau possible, i em va plantejar el pitjor dels escenaris. Li van fer una ecografia, que ella va suportar mirant-me indignada, per què deixes que em facin això, semblava que pensés.
I jo ho pensava.
Perquè deixo que li facin això.
Em fa sentir malament, gastar tants recursos en un animal. Havent-hi tantes dones just aquí a la cantonada que passen tot un embaràs sense una ecografia, em sembla una mica ratllant la immoralitat fer-ni a una gata de disset anys. Però també em sembla malament no fer tot el que està a la meva mà (i a la meva butxaca) per ajudar-la. Tot un dilema.
A l'ecografia no van poder veure res, perquè tenia la bufeta buida. La veterinària em va dir que podria ser una cistitis o un tumor. Li van injectar un antibiòtic i em van dir que tornés avui, per repetir-li l'ecografia.
Jo vaig tornar a casa, pensant que tenia una pròrroga però que això ja s'acaba.
Quan vam arribar a casa, la Polka em va mirar una mica enrabiada i es va estar tot el vespre netejant-se el pèl. La vaig mirar als ulls. I li vaig dir no patiràs. No t'allargaré la vida. No deixaré que facin la darrera pela amb tu. Se m'esqueixarà el cor, però t'abraçaré i deixaré que te'n vagis tan feliç com has viscut.
Des de dilluns, però, la Polka ha fet una evolució molt bona. 
Avui torna a tocar anar-hi. A veure què. 

dilluns, 8 de juliol del 2013

Vídeo tendre

No me'n puc estar de compartir-ho aquí.
Aquest noi obria el darrer regal del seu onzè aniversari... i fou la notícia que tindria un germanet.
Segur que és el millor regal de tota la seva vida.

dimecres, 3 de juliol del 2013

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.

dimarts, 25 de juny del 2013

Vint-i-dos anys

De sobte, te n'adones que han passat vint-i-dos anys, i que tot i així, la teva pena continua allà, intacta. Que encara plores per Sant Joan, perquè recordes que el dia següent el Bartolo va morir.


Us deixo una cançó: Una petite cantate. La cantant Barbara la va dedicar a Liliane Benelli, una amiga seva pianista, amb la qual havia composat dues cançons, i que va morir, com el Bartolo, d'un accident de circulació.
La versió d'aquesta cançó amb subtítols no es deixa inserir, però podeu veure-la clicant aquí

dissabte, 15 de juny del 2013

Retrobada

Me la trobo en una oficina on vaig a fer una gestió. M'ha d'atendre ella. Quan m'assec, gairebé ni aixeca la vista de l'ordinador. Li dic el meu nom somrient, esperant que aixequi el cap i em reconegui, però ella no reacciona. 
Deixo que el silenci agafi espai entre les dues. Ella em mira interrogant, i em pregunta què vull. 
– No te'n recordes de mi? –li dic finalment. 
I ella diu que no.
Havíem anat juntes a escola. Ella va marxar a primer o a segon. Era una nena molt poc acceptada i en aquella època les professores no tenien la cura que es té ara davant les situacions d'abús. 
La recordo sempre trista, a un racó del pati, amb la bata mal cordada i els mitjons avall. Sempre duia els mocs penjant. Un dia que unes nenes grans la van pegar ella es va pixar de pur pànic. Des d'aquell dia va arrossegar un nom que em nego a reproduir.
No me'n recordo de tu, em diu. I a mi se'm trenca el cor.
– Saps? –li dic– tu eres la meva única amiga, i vas marxar.
De fet, ho hauria pogut dir a l'inrevés. Jo era la seva única amiga. De petita jo solia ajuntar-me amb les nenes especials: em sabia greu que estesin soles al pati, i ara que ho penso, potser el que fèiem era ajuntar soledats, perquè jo tampoc vaig ser una nena gaire popular. 
Quan ella va marxar, vaig haver de buscar-me la vida. A partir d'aquell moment vaig construir amistats molt sòlides, moltes d'elles les he conservat sense interrupció des d'aleshores, i altres les he retrobat feliçment al cap dels anys, pel carrer, o pel facebook.
Em va fer pena que la meva amiga se n'anés, però ara veig que em va obligar a créixer. Ja ho diu ma mare, que la sort mai sabem on és. 
A ella sembla que les coses li hagin anat bé. És funcionaria i l'he vista algun cop passejant amb una nena que és talment ella de petita.
Espero que fos feliç a l'altra escola. A la nostra, no ho va poder ser. 

dimecres, 12 de juny del 2013

Som un món sencer



... a vegades em sento tan petita, i a vegades em sento tan i tan gran!

Traducció:
La superfície de la nostra pell té més bacteris que persones viuen al món.
El nostre cos té 62.000 milles de vasos sanguinis, que podrien encerclar dos cops la terra.
La nostra llengua té més papil·les gustatives que restaurants hi ha a Sant Francisco
Quan tossim traiem l'aire a la mateixa velocitat que els tornados
Un home produeix 10 milions d'espermatozous al dia! Si cada un d'ells creés un infant, un sol home podria repoblar la terra en dos anys
La suma de les neurones del nostre cervell és equivalent a la meitat de les estrelles que conté la via lactea
Nosaltres som un món sencer.




diumenge, 2 de juny del 2013

En la primera comunió d'en Mateu


Acostar-te a Jesús. Amb la tendresa dels teus deu anys. Amb les teves il·lusions, amb el món ple de projectes, la teva innocència i el teu gran somriure. 
Comunió. Sentir-te unit a l'església. Aquesta comunitat de creients. Que algunes vegades ens pareix tan llunyana, és cert. Però que per molts defectes que tingui (que en té, perquè les persones tenim defectes, i som incoherents a vegades) ens ha donat una riquesa de la que mai acabarem de donar gràcies: l'evangeli, la bona notícia. 
Bona notícia, Mateu: Jesús t'estima. Ho has de viure cada dia com una sorpresa, com un gran regal: Jesús t'estima, no ho oblidis mai. Per costeruts que siguin els camins, per fosques que siguin les nits, per boirosos que s'aixequin els matins: Jesús t'estima. Tal i com ets.
Quan eres petit et vam batejar: fou un pas nostre, familiar. 
Avui fas la primera comunió. Ja ha estat una decisió presa entre tots: tu també hi has participat activament, d'aquest camí que ens ha dut aquí.
Recordes quan començaves a anar en bicicleta? Primer el pare o jo t'acompanyàvem, corrent al teu costat i aguantant amb fermesa per poc a poc deixar-te anar. Tu feies unes quantes esses i  d'alguna banda trobaves l'equilibri i t'allunyaves sol, mentre nosaltres joiosos et miràvem. Durant aquests dos anys de catequesi, junt amb altres pares i els amics que combregaran també avui, hem anat fent un acompanyament. Poc a poc tu prens el manillar, respires fons i comences a avançar pel teu compte. Nosaltres, els teus pares, correm encara al teu costat, una mica més enrere, per ajudar-te si caus. 
Saps, Mateu? Algun dia correràs tan i tan lluny que no tindràs la mà del pare o la mare. I segurament la vida et donarà algun sotrac, i estaràs a punt de caure, i d'algun lloc trobaràs la força per continuar pedalant. I és que, malgrat nosaltres no hi puguem ser, sempre tindràs la presència ferma i amorosa de Déu al teu costat. 

dijous, 30 de maig del 2013

Nens sense mares, mares sense nens.

La M. va batejar la seva filla el passat dilluns de pasqua. Fou una cerimònia senzilla i plena de sentit, rodejada d'amics i família volent fer costat a la seva maternitat. 
Durant la cerimònia, hi va haver un torn de pregàries espontànies. Jo vaig tenir ganes de dir-ne una, però me la vaig quedar.
Volia pregar per les mares sense nens, i pels nens sense mares.
Perquè sabeu? La M. va estar molt temps intentant adoptar una criatura. I li van posar tants impediments, que veient com anava passant el temps, va decidir tirar-ho endavant sola, i ha tingut una nena preciosa gràcies a la In vitro. 
De fet, s'ho va preguntar, al principi de la cerimònia, en el breu parlament que va fer, tota emocionada. Per què és tan difícil adoptar a una criatura?
Tinc un altre cas, ben a prop. D'una dona valenta, que seria una  excel·lent mare, que no pot tenir fills biològics i a qui les persones encarregades de decidir el futur dels nens li han negat la possibilitat d'adoptar. I us ben asseguro que seria una mare com poques, perquè és valenta, és generosa, és coherent, és llesta, és entregada, sap tractar nens... ho té tot per ser una mare fantàstica. Però sent una dona sense parella, gent que no la coneix va decidir, en dues entrevistes de poc més de dues hores, que no pot ser mare. Sense preguntar a ningú dels que la coneix, sense donar cap opció més de lluita. I tot per culpa d'una malaltia força comú de la qual es tracta, que està totalment controlada i que no li ha fet perdre ni un sol dia de feina.

Quants nens no tenen família? Quants nens creixeran en una institució, qui sap si amb sort amb alguna família d'acollida, per culpa d'aquesta política? 
Entenc que hi ha d'haver un control, entenc que no es pot donar nens sense un seguiment adequat. Però en aquests dos casos puc dir en veu alta que s'han equivocat. Que han negat a dos nens tenir una mare que ho hauria fet molt bé. Potser sí que és cert que els serveis socials prefereixen pecar de massa previnguts, i davant el dubte no donar un infant a una família si no ho veuen molt clar.
Però és que no entenc com no han pogut veure-ho clar. I no entenc tampoc com baden tant davant de casos evidents de nens desatesos per famílies biològiques absolutament irresponsables (perquè per parir no et fan cap examen!)

I mentre penso tot això, m'arriba la notícia esgarrifosa d'aquell nadó xinès  llençat a les canonades de l'excusat. Em faig creus de la misèria moral que hi ha al món, i em pregunto quants nens han mort sense que ningú ho hagi sabut. Quants nens pateixen sense que ningú prengui cartes en l'assumpte. Quants nens viuen en situacions de desempar, havent tants pares i mares que es deleixen per estimar-los.

diumenge, 26 de maig del 2013

Val la pena?

 Ser o no ser: aquesta és la qüestió:
saber si, a l'esperit, li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar d'afliccions
i eliminar-les combatent. [...]


(de Hamlet, Shakespeare. Traducció de Morera Galícia)

Val la pena tant esforç per a tot? M'ho pregunto en veu alta al Facebook. Al cap de poc tinc un munt de respostes encoratjant-me. Que sí, que val la pena, que continuï lluitant. 

Però sabeu, no ho tinc tan clar. Potser és el cansament de finals de curs, o potser és que finalment veig la llum. 
La cosa està en que sento que les coses costen massa. De totes totes. I tinc la impressió que potser intento lluitar contra l'inevitable, que intento ser més forta del que en realitat sóc, i em fa por trencar-me, però després penso que no he de rendir-me i he de continuar lluitant, intento confiar en què al capdavall me'n sortiré, que només em cal una mica d'esforç més, que seria una pena ara deixar-ho córrer. Però estic molt cansada, i dubto de si val la pena tot un plegat.

Em llevo a quarts de set del matí per poder córrer 10 km abans d'entrar a treballar, bregar amb adolescents tot el dia, dues tardes a la setmana donar classes d'oboè,  i pel vespre continuar corregint la novel·la que no sé si algun dia podré donar per acabada, total, per pregar per poder-la publicar i sentir que tot l'esforç ha caigut en el pou de la indiferència de les editorials. 

Em fico al llit angoixada per la feina que m'espera l'endemà. Dono mil voltes abans d'aconseguir una mica de son, justet, per funcionar l'endemà.

M'implico en els problemes dels meus alumnes, i sento que molt sovint les coses m'anirien més fàcils si no em mullés tant. A vegades, treballar bé et deixa mal gust de boca: intentes i no arribes, i et sents malament, i alguns alumnes, enlloc d'agrair-te el teu esforç et recriminen que no ho has fet prou bé.

Doncs potser no, sabeu, potser no val la pena. Potser aniria bé acceptar que no sóc super-woman. Que no puc amb tot, que no en sé prou, que no aconseguiré baixar de l'hora als 10 km, que potser la història que fa tres anys escric no és tan bona com per invertir-hi tant esforç, que no tornaré a pesar el que pesava fa uns anys, que ja, que no val la pena tant esforç.
Si no sóc capaç d'acceptar que no arribo, potser no val la pena gruar per arribar. Com diu Shakespeare, deixar-se colpejar per la Fortuna, o lluitar contra un mar d'afliccions?

Potser que em compri una tele i em dediqui a no pensar, dormitant al sofà.
Perdoneu, gent. Estic massa cansada, necessito que acabi el curs però ja.

dissabte, 25 de maig del 2013

El cicle de la vida

És massa maco com per posar-ho només al facebook.
(sí, ho sé... alguns posts haurien d'anar amb mocadors de paper adjunts) 

dilluns, 20 de maig del 2013

La mort del dictador

A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests. 
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.



I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no. 
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és  el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.

divendres, 17 de maig del 2013

El funeral del vell socialista

Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat. 
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi? 
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres: 
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.

dissabte, 11 de maig del 2013

Cada instant

A cada instant la vida ens pot canviar.



... i mai sabrem què hauria estat de nosaltres si en aquell moment haguéssim fet quelcom diferent.
I en algun plec del nostre esdevenir palpiten adormides i tristes totes les vides que no van poder ser.

dimecres, 1 de maig del 2013

Encara hi penso


És curiós com la pena viu amagada en els plecs de la nostra consciència, preparada per saltar-nos a sobre en qualsevol moment inesperat. A vegades és com un llim que hi ha al fons d’una garrafa: l’aigua es veu clara, però quan agites la garrafa tot el que sembla que no hi sigui, perquè està al fons, sura i ho enterboleix tot. 
Avui he començat a redactar un e-mail, i el compte de correu quan he començat a escriure l'adreça, m’ha suggerit l’adreça del Dani
I ja fa quatre mesos que va morir, i hem continuat tirant endavant, i avui el sol ha lluït i ha estat un dia molt ple i feliç... 
Però ara, a punt d’anar a dormir, l’email m’ha recordat que el Dani ja no hi és, i aquesta pena humida m’ha saltat a la gargamella.
I sabeu? he tingut ganes d’enviar-li un mail, a aquesta adreça que no sé si algú gestiona encara. He tingut ganes de dir-li, Dani, tirem endavant sense tu, i he tingut ganes de parlar-li de la nostra escola, que ell estimava tant, i de com la vida tossuda continua, malgrat la pena també tossuda encara ens lastra.
I sabent com era ell, sé del cert que no li feien gens de gràcia els homenatges ni els reconeixements, perquè era una d’aquelles persones eficaces però volgudament anònimes.
O sigui que tirarem endavant. Deixarem el llim al fons, intentarem no agitar massa la garrafa, i continuarem caminant, amb la seva absència que crema.