I sempre que me'n vaig és el mateix: preguntar-me com estaré d'aquí a un any, quan torni a veure la silueta de la Dragonera. Preguntar-me si encara tendré tots els que estimo a prop, com estaran els meus fills, com tindré les il·lusions que ara m'encoratgen: si encara m'alimentaran o hauran quedat adormides en el sopor de l'hivern.
I com sempre, fer el ferm propòsit de no perdre aquesta llum càlida, aquest estat d'ànim. I de mantenir les ganes de fer coses, de no anar d'esma complint, sinó d'assaborir la vida amb totes les coses, petites i grans que trenen la quotidianitat.
Ja ho veieu, molta gent fa bons propòsits per cap d'any. Jo els faig acabant l'estiu, davant el mar, quan dic adéu a Mallorca, que en aquests moments (sóc al vaixell) s'està convertint en una ombra grisosa i llunyana en el mar en calma.
divendres, 28 d’agost del 2009
Deixant-la
dissabte, 22 d’agost del 2009
Pep Manté
Em va ajudar en moments duríssims. La seguretat i tranquil·litat que va tenir en tot el procés fou per mi un oasi en la voràgine en la que estava immersa.
Al d'un temps ens va ajudar a muntar la cooperativa que va donar peu a l'orquestra de cambra del maresme. Altre cop vaig veure com actuava amb entusiasme, la música era per ell molt important.
Sento molt la seva mort, i com jo la sentiran molts treballadors als quals va ajudar, i molts activistes culturals que es sentiren acompanyats per ell.
Al d'un temps ens va ajudar a muntar la cooperativa que va donar peu a l'orquestra de cambra del maresme. Altre cop vaig veure com actuava amb entusiasme, la música era per ell molt important.
Sento molt la seva mort, i com jo la sentiran molts treballadors als quals va ajudar, i molts activistes culturals que es sentiren acompanyats per ell.
divendres, 21 d’agost del 2009
Cita
Crec que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà, com a fruit, la pau.
Martin Luter King
Martin Luter King
divendres, 14 d’agost del 2009
L'estel fugaç
Hem anat en barca a sopar a una platja salvatge, de les darreres que queden a Mallorca. És el darrer dia que els nostres amics estan a casa, i es barreja la pena per saber que demà se'n van amb l'intens desig de que tot vagi bé.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.
dissabte, 1 d’agost del 2009
l'atemptat
Quan estavem literalment pujant a l'avió per venir a Mallorca, a una noia que estava darrera nostre la van trucar per dir-li que hi havia hagut un atemptat a Palmanova i que havien tancat l'aeroport.
El nostre vol va ser el darrer que va arribar a Palma. Va ser desencoratjador, veure totes les cintes de recollida d'equipatges, que normalment estan bullint de gent, tan solitàries i silencioses. Semblava que elles també estaven de dol.
Vam arribar a casa normalment, i després de berenar vam decidir anar amb la barca a estrenar les vacances.
No ens van deixar sortir del port. Per deixar-nos marxar havíem de donar els papers de la barca i el DNI de tots els tripulants, i deixar que la guàrdia civil ens escorcollés, tant per sortir com després per entrar. A mi em va semblar lleig marxar, no se, a aquell guàrdia civil li acabaven de matar dos companys i nosaltres sortint de passeig.
O sigui que vam tornar a casa, amb la cua entre cames. I després pensava que aquests energúmens ( la paraula que vull dir és més forta, però queda lleig d'escriure-la)doncs això, aquests assassins, han aconseguit el que volíen. No només matar a dos persones i destrossar dues famíles (i això és, de molt, el pitjor) sinó també condicionar-nos a molta altra gent, malbaratar plans, aquesta sensació que enlloc estàs tranquil, canviar petits gestos. No poder actuar com si ells no hi fóssin.
I em queda, com sempre, el dubte de quina és la millor opció. Pot semblar una tonteria, però em pregunto si no hauriem hagut de sortir en barca malgrat les incomoditats, per demostrar-los que no aconseguiran res.
(No vull semblar frívola, plantejant-me aquests dilemes davant el drama de les dues morts, espero haver-me sabut explicar)
El nostre vol va ser el darrer que va arribar a Palma. Va ser desencoratjador, veure totes les cintes de recollida d'equipatges, que normalment estan bullint de gent, tan solitàries i silencioses. Semblava que elles també estaven de dol.
Vam arribar a casa normalment, i després de berenar vam decidir anar amb la barca a estrenar les vacances.
No ens van deixar sortir del port. Per deixar-nos marxar havíem de donar els papers de la barca i el DNI de tots els tripulants, i deixar que la guàrdia civil ens escorcollés, tant per sortir com després per entrar. A mi em va semblar lleig marxar, no se, a aquell guàrdia civil li acabaven de matar dos companys i nosaltres sortint de passeig.
O sigui que vam tornar a casa, amb la cua entre cames. I després pensava que aquests energúmens ( la paraula que vull dir és més forta, però queda lleig d'escriure-la)doncs això, aquests assassins, han aconseguit el que volíen. No només matar a dos persones i destrossar dues famíles (i això és, de molt, el pitjor) sinó també condicionar-nos a molta altra gent, malbaratar plans, aquesta sensació que enlloc estàs tranquil, canviar petits gestos. No poder actuar com si ells no hi fóssin.
I em queda, com sempre, el dubte de quina és la millor opció. Pot semblar una tonteria, però em pregunto si no hauriem hagut de sortir en barca malgrat les incomoditats, per demostrar-los que no aconseguiran res.
(No vull semblar frívola, plantejant-me aquests dilemes davant el drama de les dues morts, espero haver-me sabut explicar)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)