Al costat de la plaça de pàrquing on deixo el cotxe de fa 15 anys, hi ha sempre un cotxe aparcat, un seat Ibiza de color vermell. Quan dic sempre, dic SEMPRE. Ningú no el mou. Vagis a l'hora que vagis, allà està el cotxe vermell. Té la ITV caducada del 2010. És un cotxe que, malgrat el model comença a ser antic, es veu molt nou, o sigui, no té cap bony, ni ratllada, ni res que l'impossibiliti sortir. I cada tant, quan els vidres estan empolsinats, algú els renta, però mai, ni jo ni cap dels companys de pàrquing a qui he preguntat, ha vist de qui és el cotxe o sap quin és el misteri.
Qui té un cotxe morint-se de fàstic en un pàrquing, de dia en dia perdent valor, i sense fer-ne res?
La meva ànima d'escriptora imagina un terrible crim. Un atropellament mortal d'un ciclista. Un fugitiu de la màfia que sap que li tenen el cotxe vigilat i no gosa treure'l ni per portar-lo a desballestar. Algun solitari mort, la tele predicant notícies durant quinze anys davant un cadàver impertèrrit.
Però no. Hi ha algú que va a treure-li la pols al para-brises del cotxe. Hi ha algú que sap el misteri. Però no hi ha manera de trobar-me'l.
Per què us dic això ara?
Doncs perquè avui, quan he aparcat, he vist que el cotxe no hi era. Algú l'havia tret. Quedava una taca fosca a terra, una estora de brutícia, pols i greix.
Ara encara estic més intrigada.