dissabte, 23 de maig del 2009

El iaio del gos

No sabem com es diu, a casa sempre li hem dit "el iaio del gos". És un senyor al qual li calculo uns 75 anys, que es passeja pel parc amb un gos barreja de pastor alemany, segur que tots els nens que van a escola i travessen el parc a quarts de 9 del matí el coneixen.
Des de que els nens anaven en cotxet ell sempre havia estat molt amable amb ells. Va començar simplement somrient-los, després amb frases curtes i ara ja el coneixen i li expliquen les seves coses. És un d'aquells personatges, a totes les ciutats n'hi ha, que associes amb un paisatge, que sembla que sempre hi siguin, que l'ajuntament els hi posi allà, com els semàfors i els arbres. El iaio del gos sempre diu bon dia i somriu i si ens veu que no té pressa s'atura a preguntar pels nens o a parlar del temps.
Sempre l'he vist sol, sempre amb el seu gos.
Un dia fa poc me'l vaig trobar i anava sola. Ell em va aturar, i es va posar a parlar amb mi com si fóssim molt coneguts. Em va fer dos petons i em va agafar la mà mentre parlàvem. A mi em va incomodar una mica aquella proximitat física, però no vaig gosar dir res perquè no se si jo era el primer contacte físic del dia. I jo que sóc tan petonera i abraçadora, vaig pensar que potser aquell senyor necessitava tenir la mà d'algú agafada durant una estoneta.
Avui me l'he tornat a trobar, i per primer cop en sis anys l'he vist sense el seu company fidel. Ell s'ha aturat, m'ha tornat a fer dos petons, i m'ha preguntat pels nens.
Jo li he preguntat pel gos. I m'ha dit que el té malalt. Veia que intentava somriure però tenia una tensió molt amarga en la veu.
Diu que espera que es recuperi, que ja té tretze anys, però que espera que es recuperi i poder tornar a passejar-lo.
A mi m'ha fet molta pena, he recordat en Chispa, el gos petaner que va acompanyar els meus avis tants anys i que els va fer tanta companyia.
Els meus avis tenien tota la família al costat, però aquell gos lleig i nerviós els va fer molta companyia, també. És mes, estic convençuda que els va donar salut, perquè els obligava a sortir a caminar cada dia i això els va allargar la vida.
Espero que el iaio del gos tingui família. No m'atreveixo a preguntar.

divendres, 22 de maig del 2009

l'anunci que fa por

Suposo que els senyors d'Esquerra Republicana no sabien que a Mataró a la funerària se'n diu "ca'n Junqueres", però potser algú els hauria hagut d'avisar que aquí el seu anunci de la campanya electoral s'entén diferent dels que ells pretenen.
Doncs això: avui passejant per la Riera m'he esglaiat en veure anunciat:
Junqueres: propera estació.

dilluns, 18 de maig del 2009

Benedetti, in memoriam

Fa deu dies us en parlava. Ara ha mort, i em queda com una buidor, aquell silenci sord que ens queda quan se'ns moren els poetes, aquesta pena difusa, el sentiment que la vida continua però els poetes se'ns moren i caldrà tirar endavant sense la seva veu clarivident.
Vull acomiadar-me d'ell amb el seu parenostre. Segurament no és el seu millor poema, però és el primer que em va arribar d'ell, i el primer poema, com el primer amor o el primer gat, no s'oblida mai.

Padre nuestro que estás en los cielos,
con las golondrinas y con los misiles,
quiero que vuelvas antes de que olvides
cómo se llega al sur de Río Grande.

Padre nuestro que estás en el exilio,
casi nunca te acuerdas de los míos;
de todos modos, dondequiera que estés,
santificado sea tu nombre,
no quienes santifican en tu nombre
cerrando un ojo para no ver las uñas sucias de la miseria.

En junio de mil nueve setenta y cinco
ya no sirve pedirte "venga a nos el tu reino",
porque tu reino también está aquí abajo,
metido en los rencores y en el miedo,
en las vacilaciones y en la mugre,
en la desilusión y en la modorra,
en este ansia de verte pese a todo.
Cuando hablaste del rico, la aguja y el camello
y te votamos todos, por unanimidad, para la gloria,
también alzó la mano el indio silencioso
que te respetaba pero se resistía a pensar "hágase tu voluntad".

Sin embargo, una vez, cada tanto,
tu voluntad se mezcla con la mía;
la domina, la enciende, la duplica,
más arduo es conocer cuál es mi voluntad
cuando creo de veras lo que digo creer,
así en tu omnipresencia como en mi soledad,
así en la tierra como en el cielo,
siempre estaré más segura de la tierra que piso
que del cielo intratable que me ignora.

Pero, ¿quién sabe?, no voy a decidir
que tu poder se haga o se deshaga.
Tu voluntad igual se está haciendo en el viento,
en el Ande de nieve,
en el pájaro que fecunda a su pájara,
en los cancilleres que murmuran "Yes, sir",
en cada mano que se convierte en puño.
Claro, no estoy segura si me gusta el estilo
que tu voluntad elige para hacerse;
lo digo con irreverencia y gratitud,
dos emblemas que pronto serán la misma cosa.

Lo digo, sobre todo, pensando en el pan nuestro de cada día
y de cada pedacito de día.
Ayer nos lo quitaste, dánosle hoy.
O al menos el derecho de darnos nuestro pan,
no sólo el que era símbolo de algo,
sino el de miga y cáscara,
el pan nuestro.

Y ya que nos quedan pocas esperanzas y deudas
perdónanos, si puedes, nuestras deudas,
pero no nos perdones la esperanza;
no nos perdones nunca nuestros créditos.
A más tardar mañana saldremos a cobrar a los fallutos,
tangibles y sonrientes forajidos.
A los que tienen garras para el arpa.

Poco importa que nuestros acreedores perdonen
así como nosotros, una vez, por error,
perdonamos a nuestros deudores.
Todavía nos deben como un siglo de insomnios y garrote,
como tres mil kilómetros de injurias,
como veinte medallas a Somoza,
como una sola Guatemala muerta.

Y no nos dejes caer en la tentación
de olvidar o vender este pasado,
o arrendar una sola hectárea de su olvido,
ahora que es la hora de saber quiénes somos
y han de cruzar el río el dólar y su amor contra-reembolso
arráncanos del alma el último mendigo
y líbranos de todo mal de conciencia.

Amén.

dimecres, 13 de maig del 2009

Sindrome d'Stendhal

Ahir pel matí duia els nens a escola i em vaig trobar unes obres, i els nens es barallaven i a mi estava a punt de donar un atac. La veritat és que aquests dies vaig més atabalada del que és costum en mi, (que ja és dir) perquè se m'ha ajuntat el fi de curs amb problemes de salut propis i de gent propera i alguns dies estic a punt de petar.
Ahir doncs, anava en un cotxe amb els dos nens discutint, anava justa de temps, estava nerviosa, cansada, i m'esperava un dia duríssim.
I vaig encendre la ràdio (per escoltar les notícies, a veure si m'enervava més del que estava) però va resultar que hi havia un CD i va començar a sonar això: l'"et incarnatus est" de la gran missa en Do menor de Mozart.
I em va passar tot. Vaig tenir una mena d'embriagament, davant tanta bellesa, i la llum del matí va entrar a la meva ànima, i com que darrerament estic tan emotiva, se'm va fer un nus a la gola, però de joia, d'agraïment de poder tenir aquesta música.
Us la deixo en una versió amb instruments originals, m'agrada més.
Realment canvia el dia començar amb això.

divendres, 8 de maig del 2009

Mario Benedetti

Al blog del Martí Rosselló he trobat aquest vídeo. M'agrada molt Benedetti. Com diu el Martí, les imatges són una mica lamentables, però m'agrada molt aquest poema. I a diferència del que diu el Martí, jo coincideixo bastant amb el text.

dijous, 7 de maig del 2009

El Barça

Només són onze milionaris en calça curta donant puntades de peu a una pilota. No em representen, ni a mi, ni al meu país.
Avui, però, tothom en parlava. I servidora no deixa de sentir-se una mica marciana.
És com si fos atea i intentés creure sense poder-ne, doncs el mateix amb el Barça: jo intento sentir alguna cosa, emocionar-me, però no puc. Dec ser frígida del Barça.
Es clar que me n'alegro, perquè molta gent que estimo és culé (els meus fills són socis des del dia que van néixer) i m'agrada que la gent que estimo estigui contenta, i avui tothom estava radiant, però com massa: no es parlava d'altra cosa.
I si, hi ha altres coses, sabeu?
Una pregunteta capciosa: si ahir s'hagués descobert la vacuna de la Sida, o s'hagués resolt el tema de Gaza, o haguessin trobat el remei per no dependre tant de les energies fòssils, hauria sortit tanta gent al carrer?
No estem perdent una mica els papers?
Val la pena que la felicitat de tanta gent depengui de que una pilota entri a una xarxa?
Què canvia substancialment a la nostra vida si ahir l'Iniesta no hagués fet el gol?
Tan important és que guanyi el Barça?

Postdata:
El dia següent de que el Barça guanyés la copa del Rei, la mestra de permanències de l'escola progressista i laica on van els meus fills, els va fer cantar a tots l'himne del Barça. Em pregunto què hauria passat si els hagués fet passar el rosari, o simplement els hagués fet fer una petita pregària per agrair el nou dia que començava.

dimarts, 5 de maig del 2009

Dir a la gent que te l'estimes

A mi mai m'ha costat dir a la gent que l'estimo, i mai me n'he estat. Alguna vegada ha provocat algun malentès, però cada vegada em passa menys, potser perquè cada vegada vigilo més amb les meves proves d'afecte. Però si que dic a la gent que l'estimo, i ofereixo sempre que em surt l'oportunitat, a vegades a gent que amb prou feines conec, la meva disponibilitat. I quan estic bé amb la gent, em dono el gust d'expressar-ho, de dir que estic bé, que m'agrada estar allà.
Darrerament rebo un munt de missatges al correu de gent que amb prou feines conec, o amb la qual tampoc m'uneix una relació tan estreta, amb fotos més o menys maques, missatges més o menys encertats, filosòfico-lights, i amb un missatge final que normalment diu alguna cosa com "si t'envio això és perquè t'estimo, envia aquest missatge a tots els que estimes, inclòs a mi si és el cas..."
Curiosament la gent que m'estima més profundament no me n'envia, d'aquests, potser perquè ja saben quin és el meu estil.
Per més que m'agradi el missatge que m'envien, si al final demana ser re-enviat no el re-envio. No m'agrada participar en els missatges en cadena, ni que la meva adreça de correu aparegui a un missatge new-age enviat cinquanta mil vegades.
A més, puc dir que a mi no m'han calgut mai missatges amb flors amb colors molt saturats i versions d'àries de Bach amb sintetitzador per dir a la gent que l'estimo.
Potser si que la nostra societat necessita noves maneres de mostrar afecte i aquesta és una com qualsevol altra, potser si que anem cap aquí, però ahir em vaig trobar una persona que figura en el meu facebook com amiga i no ens vam saludar, i em va fer sentir malament. Sembla que avui en dia a qualsevol cosa en diuen amistat, però jo sóc més aviat de la vella escola.
La meva àvia potser mai va dir als seus veïns "t'estimo", però sempre que hi havia algun malalt portava una tassa de brou, i quan algú moria anava a ajudar a preparar el mort, i guardava els fills de les veïnes que treballaven al camp i estava realment immersa en una veritable xarxa de relacions intenses.
No se, perdoneu-me si alguna vegada m'heu enviat un missatge d'aquest tipus i heu esperat una resposta que no us ha arribat, però espero haver estat capaç d'expressar afecte d'altres maneres.