dimarts, 30 de juny del 2009

Cantar

M'agrada molt cantar. Sempre que el temps m'ho ha permès he cantat a algun lloc. Ara estic amb el Cor Ciutat de Mataró, que farà el seu primer concert el proper dia 29 al Teatre Monumental de Mataró.
No fem res d'aquest estil, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Es diuen Vocapeople, i canten a capella. O sigui, només sentiu veus, no hi ha instruments ni efectes electrònics.

divendres, 26 de juny del 2009

Dir adéu

Costa dir adéu. Però hi ha moments en que s'ha de fer. Malgrat les llàgrimes indiscretes botin a la mínima que el pensament torni a segons quins lloc. Em nego a dir-te si has fet el correcte, això ho has de decidir tu. Sents que el camí cap on vols anar ha de passar per aquesta vall fosca, per aquest trencament desgavellador, per aquest tràngol. Sents que més enllà hi ha la persona que tu vols ser en realitat, i tot i agraint el camí fet, tot i havent estat molt feliç, saps que ara no estàs anant per on has d'anar per ser tu.
No pot ser que aquests darrers vuit anys siguin un error. Has creat llaços, has estimat molt, has estat feliç. I ara has de desnuar poc a poc els nusos que durant tant temps vas anar traçant.
I alguns fan més mal que altres. Perquè més que nusos de papers, que també n'hi havia, has traçat nusos de complicitat, de moments, d'il·lusions. I costa acceptar que aquests nusos no us han lligat prou fort i que cal llençar amarres.
Però més enllà del dolor i les llàgrimes hi ha la persona que faràs néixer d'aquest part dolorós.

dijous, 25 de juny del 2009

La pena que no caduca


Tarragona. Setmana Santa 1991

ELEGÍA

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se
me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería).

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracolas
y órganos mi dolor sin instrumento.
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofes y hambrienta.

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte a parte
a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte.

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de las flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irán a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

Miguel Hernández, 10 de enero de 1936

A la memòria del Bartolo. Avui fa divuit anys que ens va deixar.

dimarts, 23 de juny del 2009

Una de capellans

Va passar fa poc a una parròquia: La filla d'una bona amiga d'infància feia la primera comunió. Els pares d'aquell grup de catequesi eren gent molt maca, i van treballar molt per fer una cerimònia molt viscuda. S'hi van implicar, i els nens i tots els que hi vam assistir vam poder sentir com era una cerimònia molt plena de sentit.
Els infants sabien què anaven a fer i no en vaig veure cap pendent del seu vestit o del seu rellotge nou. Un grup d'amics (entre ells jo) tocàvem, vaig pensar que voldria que la primera comunió dels meus fills s'assemblés a aquella, senzilla però plena de símbols i viscuda molt intensament.
Al cap d'unes setmanes hi va haver la reunió de fi de curs de la catequesi.
El rector va dir que no podia ser que hi hagués comunions de primera i de segona, i que per tant, l'any que ve no admetria que ningú dugués amics músics per lluir la cerimònia, ni expliqués contes, ni res d'aquelles modernors. Que ell tenia un esquema i que totes les cerimònies havien de ser iguals.
Quedeu-vos amb el detallet que no va dir "no pot ser que els pares no s'impliquin", sinó que no pot ser que els pares s'impliquin massa, per dues raons:
a. perquè fan la cerimònia a mida dels seus fills, entenedora.
b. Perquè els pares que no s'impliquen després comparen les cerimònies i es senten malament.
O sigui, enlloc de dir "que tothom s'impliqui", el missatge és "no us impliqueu, que queda massa maco i els altres es senten incòmodes"
Va, preguntes:
- Qui es sent incòmode? Em sembla que l'únic incòmode va ser el rectoret que en una de les comunions no va tenir el protagonisme que el seu ego demanava.
- Perquè no es pot fer una missa a mida dels infants? (ei, que no es va fer cap heretgia, eh? simplement els pares (tots!)van sortir a cantar Camins, una cançó de Sopa de Cabra al final, i els nens van fer unes pregàries molt sinceres, i es va explicar un conte) Perquè les misses han de ser al gust del rector, i no al gust dels fidels?
- Perquè el rector pensa que l'errada és implicar-se massa, enlloc d'implicar-se massa poc? Perquè no va dir que no pot ser que l'any que ve les comunions siguin grises i amb gent xerrant mentre fa la homilia, perquè si totes les misses han de ser iguals, no va demanar que tots els pares s'impliquessin?. Posats a fer totes les misses iguals, més val que totes siguin intenses, no?
Hi ha més preguntes. Però el rector no les pensa contestar. El que diu ell va a missa, mai tan ben dit. I a qui no li agradi, que no en mengi.
Segurament aquest bon home, amb veu engolada, dirà algun dia que el problema de que es buidin les esglésies és d'aquesta societat tan consumista i materialista. El problema, ja es sap, sempre és en els altres.

dimecres, 17 de juny del 2009

Una audició

La meva òpera favorita és La Traviatta, de Verdi. Suposo que n'hi ha d'altres de millors, però aquesta, no se perquè, em toca el cor.
El meu instrument favorit és l'oboè, com no. Altres instruments són més manejables, menys complicats o toquen més (els de corda, per exemple) però l'oboè té alguna cosa màgica en el seu so. Quan escoltes un bon oboista, sembla que el so de l'oboè surti de tu, no entri en tu.
No se si m'explico gaire.
Aquesta audició que us proposo junta els meus dos amors: L'oboè i La Traviatta, en una obra de Pasculli que es titula "Simpatici ricordi della Traviata" . Te moments de molt virtuosisme, però en cap moment aquest eclipsa el sentit musical i expressiu.
Apa, assaboriu-ho.

dilluns, 15 de juny del 2009

Vint minuts, altra vegada

El març de 2007 vaig escriure un post sobre la famosa fotografia guanyadora del Pulitzer, aquella del voltor esperant la nena.
Ahir vaig llegir un post sobre el mateix tema, us el recomano:
No es lo que tengo, es lo que soy

divendres, 12 de juny del 2009

Acabant el curs

No se què ho fa, però tinc la sensació que el curs costa molt de passar, i a l'hora, que passa molt ràpid. Em sembla que no m'explico gaire bé, no m'ho tingueu amb compte. Entre la son que passo, per culpa dels exàmens i per culpa dels concerts, tinc la impressió de que sóc una part de mi, però no tota.
Els meus alumnes de Batxillerat ja han fet la selectivitat. Ja no els tornaré a veure. Sempre em passa igual, em sap greu acabar el curs i deixar de veure'ls, és llei de vida, però alguns d'ells són tan macos!
No se si recordaran el seu pas per l'escola amb un somriure. També em pregunto com em recordaran a mi, al cap dels anys, jo d'algun professor guardo molt bon record.
Em consta que algun m'odia perquè no li he regalat una dècima, però confio que algun dia entendrà perquè no li vaig voler regalar cap nota.
Queda molt de "iaia", però penso que algun dia m'ho agrairà.
A l'hora de posar-los notes a ells, també me les poso a mi. He treballat prou bé? He fet tot el que podia pels meus alumnes? He estat algun cop injusta, o passota? Alguna vegada he entrat a classe sense tenir-la prou preparada?
És tan difícil, treballar bé! I és extenuant, també, però molt gratificant.
M'agrada la feina que faig, però com deia La Teresa al seu blog, també necessito un descans.

dilluns, 8 de juny del 2009

La p. fira

Ahir a les dues de la nit desmuntaven la fira a cops de martell. Vaig trucar dos cops a la policia local, i em van dir que tenien permís per desmuntar la fira, però que ho havien de fer sense fer soroll. (?)
Us imagineu desmuntar la muntanya russa silenciosament? Apa! crits, cops de martell, transformadors encesos a tot drap...
Em vaig adormir a les tres, encara picaven, i jo tenia una sensació de indefensió i "recochineo" per part de la policia local. Van passar de mi. Els va fer mandra anar a dir res.
Em pregunto, si avui em poso a tocar el piano a les tres del matí, si tindran pebrots de venir a dir-me que no deixo dormir als veïns.
Perquè un altre sensació que tinc és que amb segons quins sorolls s'és més condescendent que amb altres.
I que consti que no em queixo de la fira, eh? Quan vam comprar el pis ja sabíem que tindríem la fira davant. Em queixo que any rera any, els firaires desmuntin per la nit sense cap respecte ni consideració cap els que l'endemà hem de treballar. I que cada any avisi a la policia i no facin res. Sembla que com que ells han d'estar de guàrdia tota la nit, els sigui igual que els altres no descansem.