Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor.
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció.
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text. No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....)
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir.
–Polaritzem.
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures...
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar.
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé.
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem.
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també.
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar.
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers.
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis…
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure).
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres.
–Som agraïts.
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones.
Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llistes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llistes. Mostrar tots els missatges
dimecres, 19 de febrer del 2020
dilluns, 11 de novembre del 2019
La mala (bona) sort
Fa molt de temps, de ben joveneta, ja sabia que dia 12 de novembre del 19 queia en dimarts. Em preguntava com estaria el dia que fes cinquanta anys. I mirava al calendari i pensava a veure si la feina em permet celebrar-ho com m'agradaria.
Finalment el dia que estava tan i tan lluny, ha arribat. Ja sóc una cinquentona.
Fa deu anys, al facebook, vaig estar penjant durant els quaranta dies anteriors al meu aniversari, alguna cosa de la qual em sentia agraïda. Ho vaig penjar després al blog en quatre post successius, ho podeu llegir clicant aquí aquí aquí i aquí.
Aquesta vegada, he decidit penjar records. Alguns divertits, altres tendres, altres dolorosos. Durant aquests cinquanta dies, no cada dia perquè alguns no he tingut temps, però he anat penjant records. Em quedaria un post massa llarg, o sigui que no ho penjaré aquí. Però potser sí que posaré la meva darrera reflexió.
Els fracassos, ves per on. N'he tingut un munt, a la meva vida. Audicions per a orquestres a les quals no m'han agafat, feines que no han reeixit, nòvios que m'han deixat (bé, només un, però va fer un mal terrible)
Ara, però, miro enrere i penso quina sort. Quina sort que a aquella orquestra no m'agafessin, perquè enlloc d'anar a tocar, vaig marxar de viatge i em va canviar la vida. Quina sort aquella escola de música que van decidir agafar una altra professora enlloc de a mi: al cap d'un any estava treballant a una altra escola, molt millor pagada, on coneixeria el Jordi. Quina sort quan em vaig trencar un braç a l'estiu, de petita: em van comprar molts llibres perquè no podia anar a nedar, i d'aquí va començar la meva febre lectora. Quina sort que aquella editorial no publiqués la meva novel·la: a l'editorial on, finalment vaig publicar, he trobat un ressò i un equip de gent fenomenal que m'han fet créixer com escriptora. Quina sort, que aquell nòvio em deixés d'aquella manera tan rara, inesperada i dolorosa, perquè ara sé del cert que de cap manera hauria estat tan feliç com ho sóc ara.
Quina sort, tot el que m'ha anat malament. Ha redreçat el camí.
Quina sort, les dificultats, que m'han fet més forta. Quina sort, les tempestes que m'han fet agafar-me amb fermesa al que em sosté.
Encara hi ha coses que fan mal: amics que m'han deixat, vides que no han pogut ser.
I sí, algunes vegades els fracassos han estat escruixidors, i alguna vegada humiliants.
Però no em puc queixar, m'agrada on sóc, i és gràcies a tot el que m'ha passat.
Amb sort, estic a l'equador de la vida (això amb sort!) Només em sap greu veure com de ràpid passa tot, voldria pedalejar amb delit cada minut, assaborir els dies, esprémer tot el suc a la vida, i darrerament em sento com davallant en una muntanya russa.
Si hi hagués una finestreta on poder anar a donar les gràcies, hi faria cua. Sóc una persona immensament afortunada.
Bé, gent. Dono la crisi dels quaranta per finiquitada.
Finalment el dia que estava tan i tan lluny, ha arribat. Ja sóc una cinquentona.
Fa deu anys, al facebook, vaig estar penjant durant els quaranta dies anteriors al meu aniversari, alguna cosa de la qual em sentia agraïda. Ho vaig penjar després al blog en quatre post successius, ho podeu llegir clicant aquí aquí aquí i aquí.
Aquesta vegada, he decidit penjar records. Alguns divertits, altres tendres, altres dolorosos. Durant aquests cinquanta dies, no cada dia perquè alguns no he tingut temps, però he anat penjant records. Em quedaria un post massa llarg, o sigui que no ho penjaré aquí. Però potser sí que posaré la meva darrera reflexió.
Els fracassos, ves per on. N'he tingut un munt, a la meva vida. Audicions per a orquestres a les quals no m'han agafat, feines que no han reeixit, nòvios que m'han deixat (bé, només un, però va fer un mal terrible)
Ara, però, miro enrere i penso quina sort. Quina sort que a aquella orquestra no m'agafessin, perquè enlloc d'anar a tocar, vaig marxar de viatge i em va canviar la vida. Quina sort aquella escola de música que van decidir agafar una altra professora enlloc de a mi: al cap d'un any estava treballant a una altra escola, molt millor pagada, on coneixeria el Jordi. Quina sort quan em vaig trencar un braç a l'estiu, de petita: em van comprar molts llibres perquè no podia anar a nedar, i d'aquí va començar la meva febre lectora. Quina sort que aquella editorial no publiqués la meva novel·la: a l'editorial on, finalment vaig publicar, he trobat un ressò i un equip de gent fenomenal que m'han fet créixer com escriptora. Quina sort, que aquell nòvio em deixés d'aquella manera tan rara, inesperada i dolorosa, perquè ara sé del cert que de cap manera hauria estat tan feliç com ho sóc ara.
Quina sort, tot el que m'ha anat malament. Ha redreçat el camí.
Quina sort, les dificultats, que m'han fet més forta. Quina sort, les tempestes que m'han fet agafar-me amb fermesa al que em sosté.
Encara hi ha coses que fan mal: amics que m'han deixat, vides que no han pogut ser.
I sí, algunes vegades els fracassos han estat escruixidors, i alguna vegada humiliants.
Però no em puc queixar, m'agrada on sóc, i és gràcies a tot el que m'ha passat.
Amb sort, estic a l'equador de la vida (això amb sort!) Només em sap greu veure com de ràpid passa tot, voldria pedalejar amb delit cada minut, assaborir els dies, esprémer tot el suc a la vida, i darrerament em sento com davallant en una muntanya russa.
Si hi hagués una finestreta on poder anar a donar les gràcies, hi faria cua. Sóc una persona immensament afortunada.
Bé, gent. Dono la crisi dels quaranta per finiquitada.
dissabte, 11 de maig del 2019
Tot de cop
A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè.
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.
Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués.
No sé si m'explico
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.
Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués.
No sé si m'explico
dimarts, 22 de gener del 2019
Possibles feines
D'allò que vas cansada i et planteges si ets feliç, i tornant cap a casa, et poses a fer la llista de feines que t'agradaria fer. Com per exemple,
- Anar a plantar patates al Montseny.
- Fer de cuidadora d'ossets panda a un zoo
- Restaurar fars abandonats
- Fer-me inspectora de la guia Michelin i dedicar-me a tastar delicatessen.
- Ser acomodadora de un teatre d'òpera i poder escoltar-les totes de gratis
- Fer-me perruquera de gossets
- Anar a viure al delta i comptar ocells migratoris
- Ser organitzadora d'esdeveniments festius
- Escoltadora d'avis que volen explicar la seva vida (segur que tindria moltes idees per a novel·les)
- Monitora de piscina, i ensenyar a nedar a infants
- Terapeuta de risoteràpia i fer riure a la gent
- Acariciadora d'infants que estan a l'incubadora
- Neteja-vidres de gratacels, per mirar la ciutat als meus peus
- Organista de la seu
- Tenir un bar d'aquells on es pot anar a acariciar gatets
- Portar un casal de retir. Viure entre silenci i la pau, rodejada de gent que va en pijama i fa ioga
- Ser vigilant d'un parc natural molt aïllat, i passar-me el dia caminant per la natura, prenent nota dels ocells que se senten i de les floretes que neixen.
- Fer xerrades motivacionals explicant a la gent lo fantàstic que és estar vius i la sort que tenim de tot plegat.
Se us n'acudeix alguna altra?
- Anar a plantar patates al Montseny.
- Fer de cuidadora d'ossets panda a un zoo
- Restaurar fars abandonats
- Fer-me inspectora de la guia Michelin i dedicar-me a tastar delicatessen.
- Ser acomodadora de un teatre d'òpera i poder escoltar-les totes de gratis
- Fer-me perruquera de gossets
- Anar a viure al delta i comptar ocells migratoris
- Ser organitzadora d'esdeveniments festius
- Escoltadora d'avis que volen explicar la seva vida (segur que tindria moltes idees per a novel·les)
- Monitora de piscina, i ensenyar a nedar a infants
- Terapeuta de risoteràpia i fer riure a la gent
- Acariciadora d'infants que estan a l'incubadora
- Neteja-vidres de gratacels, per mirar la ciutat als meus peus
- Organista de la seu
- Tenir un bar d'aquells on es pot anar a acariciar gatets
- Portar un casal de retir. Viure entre silenci i la pau, rodejada de gent que va en pijama i fa ioga
- Ser vigilant d'un parc natural molt aïllat, i passar-me el dia caminant per la natura, prenent nota dels ocells que se senten i de les floretes que neixen.
- Fer xerrades motivacionals explicant a la gent lo fantàstic que és estar vius i la sort que tenim de tot plegat.
Se us n'acudeix alguna altra?
dimarts, 24 d’octubre del 2017
Coses que canviaria
(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:
1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc.
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum.
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques.
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi?
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats.
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.
Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir.
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:
1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc.
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum.
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques.
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi?
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats.
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.
Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir.
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:
dimarts, 7 de juny del 2016
Coses que vaig perdent
Em fa molta ràbia quan veig missatges d'aquests d'auto-ajuda, amb frases ensucrades al facebook, explicant que els quaranta, o els cinquanta són la millor edat. Suposo que estan escrits per a augmentar l'autoestima, però a mi, la veritat, em semblen carrinclons, superficials i alguns sexistes. Aquell que parla de l'atractiu de les dones de quaranta que els homes de quaranta no veuen perquè estan fent el ridícul intentant lligar-se una de vint, és de traca i mocador, vaja.
Com si la raó de les dones quaranta o qualsevol edat, fos ser atractiva als homes.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.
No em sap greu tenir més de quaranta anys. Els meu vint van ser fantàstics, els meus trenta genials, els meus quaranta són espectaculars...
I ho són per moltes raons: per la gent que em rodeja, perquè he fet (més o menys) les paus amb el que no pot ser, i perquè ara estic, d'alguna manera, recollint el fruit de molts anys d'esforços. I no em refereixo només a la novel·la, tot i que també a ella.
Els meus quaranta, doncs, són genials, per les coses que guanyo... I també per algunes que estic perdent.
Hi ha coses que sap greu perdre. A nivell físic, és cert que el meu cos no és tan flexible, és cert que algunes parts comencen a obeir massa la gravetat, és cert que aviat hauré de tornar a dur ulleres sempre. D'altra banda, però, em sento molt més sensual que quan tenia vint anys, potser és que la meva declarada intenció de ser una vella verda està fent el seu camí. A nivell espiritual, és cert que m'estremeixo quan penso en gent estimada que sempre més duré al cor...però tot i que he perdut gent, penso que, d'alguna manera mai els perdré. Sempre els duré en el cor.
Però hi ha altres coses que m'encanta perdre. Estic molt contenta d'anar deixant anar llast.
- La Vergonya.
He entès que a vegades perdem grans oportunitats (laborals, personals, sentimentals) per culpa de la vergonya, per por de quedar malament demanant, o fent saber què volem. No em dóna la gana. Fora vergonya, doncs.
- La por.
No tinc tanta por. No em pregunteu per què. Sí que és cert que no he perdut la por a que passi alguna cosa a la gent que estimo, sobretot al fills.
Però no sé per què, ja no em fa por caminar sola de nit, ni dormir sola en una casa aïllada. Sí que cada vegada que baixo d'un avió faig un descans, però la por que tinc a volar no m'impedeix de fer-ho. Potser estic sent capaç de dominar-la. Em queden massa coses a fer com perquè la por em talli les ales.
-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes.
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc.
- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi.
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.
-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes.
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc.
- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi.
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.
- La paciència.
Amb segons què. Mireu... El que deia abans. Ja estic, (amb sort!) a l'equador de la meva vida, i tinc un munt de coses per fer. I no vull perdre temps amb relacions tòxiques, o amb compromisos que no m'omplen. El poc temps que tinc, el vull per a gent que estimo, per a somriures i per a bons rollos. No vull que obligacions que no em fan feliç m'impedeixin fer l'amor a poc a poc, riure molt fort, escriure més, gaudir de la música i de la companyia dels que estimo, sentir-me seduïda per aquesta vida immensa que em rodeja i que vull assaborir fins a la darrera gota.
I tinc la sort d'haver-ho entès sense necessitat d'una malaltia terminal. O sigui que ho aprofitaré al màxim.
Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents.
Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents.
dimarts, 2 de febrer del 2016
Coses que he après navegant
Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:
- A les onades, se li ha de donar la galta.
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir.
– No es pot anar contra el temps.
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.
- La gent és solidària.
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar.
–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!
La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica?
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.
- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons.
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"
–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges. El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge.
- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.
– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga.
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.
–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament.
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.
–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta.
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.
dijous, 5 de novembre del 2015
Coses que fem les mares que tenim els fills lluny
- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà.
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.
(Aquest post és inspirat per aquest altre)
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà.
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.
(Aquest post és inspirat per aquest altre)
dimecres, 28 de maig del 2014
Coses que m'agraden
Després de les darreres entrades, necessito ara escriure quelcom una mica més "light". O sigui que aquí teniu, una llista de coses que m'agraden:
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca.
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora.
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé.
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu. I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt.
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca.
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora.
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé.
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu. I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt.
diumenge, 2 de març del 2014
curset de pares
Començo a pensar que seria bo fer un curset de pares/mares, més enllà del típic del part. Al capdavall, el part és una estona (aquella "horeta curta" que a moltes se'ns va fer eterna) i la maternitat dura molt més.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
–Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també, els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses.
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!)
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
–Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també, els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses.
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!)
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.
dilluns, 24 de febrer del 2014
Per què em passen aquestes coses?
Quantes vegades us hi heu trobat? Sembla que tot us vagi malament, i us pregunteu per què us passen aquestes coses just a vosaltres, què heu fet malament, etc.
Però sabeu? A l'inrevés també funciona. I no ens queixem mai, però molt sovint passen més coses bones que dolentes, i jo diria que hauríem d'emprar almenys tantes forces a meravellar-nos de que vagin bé les coses com a queixar-nos de que vagin malament.
Mireu què m'ha passat a mi, des de divendres:
–Em van fer un regal inesperat. Perquè sí, perquè sabia que m'agrada, una bona amiga em va fer un regalet, quan no tocava. Em vaig sentir molt estimada, perquè a més, no és ni la primera ni la segona vegada que aquesta persona, inesperadament, em fa un regal quan no toca.
–Vaig tenir una llarga conversa amb un mestre. Un compositor amb qui vaig sentir una fonda connexió. Vam parlar d'art, de música, de composició, i em vaig sentir molt propera al vell savi, que podria ser el meu pare. Sentir que en l'essència, hem arribat, cadascú al seu ritme, més o menys al mateix lloc, aprendre del seu mestratge, tot parlant de música contemporània, i veure com no deixo mai d'aprendre, i la vida em dóna lliçons gratuïtes a cada cantonada. Aquest va ser un altre regal.
–L'Àngels ens va convidar a passejar per l'hort de les monges. Després vam tenir un moment de recolliment que em va caure molt bé, com el brouet calent quan estàs malalt. Em vaig sentir, altra vegada, molt estimada.
A més, em van fer una abraçada d'ós, d'aquelles que et cruixen i et tornen a posar a to, que t'esquerden per tornar a posar les coses a lloc, que et reconcilien, que et conhorten.
–Una altra cosa bona, boníssima, ha estat una xocolata calenta amb xurros, una xerrada llargíssima, un passeig pel solete, una desconnectada brutal de totes les neures, com un dia de vacances inserit en la voràgine quotidiana, com una treva en la batalla.
–I per acabar de reblar el clau, un concert, amb el Cor Ciutat de Mataró a Arenys de Munt, que ha estat electritzant. Potser és que estic més sensible que de costum, potser és que el públic estava realment entregat, potser era que de pur cansament he entrat en un estat de consciència superior... En tot cas, tan intens com difícil d'expressar en paraules.
I sabeu, també han passat coses dolentes, i alguna que podria ser horrible, però que sento que no serà, però vull focalitzar la meva atenció en les petites (i no tan petites) coses bones que m'estan passant.
Ah! I avui fa un dia esplèndid, malgrat les nuvolades fosques que a les set del matí prometien un temps rúfol. Suposo que aquest és el resum del que passa darrerament: sembla que tot hagi de ser horrible, però confio que sortirà el sol, i més aviat del que ens pensem.
Però sabeu? A l'inrevés també funciona. I no ens queixem mai, però molt sovint passen més coses bones que dolentes, i jo diria que hauríem d'emprar almenys tantes forces a meravellar-nos de que vagin bé les coses com a queixar-nos de que vagin malament.
Mireu què m'ha passat a mi, des de divendres:
–Em van fer un regal inesperat. Perquè sí, perquè sabia que m'agrada, una bona amiga em va fer un regalet, quan no tocava. Em vaig sentir molt estimada, perquè a més, no és ni la primera ni la segona vegada que aquesta persona, inesperadament, em fa un regal quan no toca.
–Vaig tenir una llarga conversa amb un mestre. Un compositor amb qui vaig sentir una fonda connexió. Vam parlar d'art, de música, de composició, i em vaig sentir molt propera al vell savi, que podria ser el meu pare. Sentir que en l'essència, hem arribat, cadascú al seu ritme, més o menys al mateix lloc, aprendre del seu mestratge, tot parlant de música contemporània, i veure com no deixo mai d'aprendre, i la vida em dóna lliçons gratuïtes a cada cantonada. Aquest va ser un altre regal.
–L'Àngels ens va convidar a passejar per l'hort de les monges. Després vam tenir un moment de recolliment que em va caure molt bé, com el brouet calent quan estàs malalt. Em vaig sentir, altra vegada, molt estimada.
A més, em van fer una abraçada d'ós, d'aquelles que et cruixen i et tornen a posar a to, que t'esquerden per tornar a posar les coses a lloc, que et reconcilien, que et conhorten.
–Una altra cosa bona, boníssima, ha estat una xocolata calenta amb xurros, una xerrada llargíssima, un passeig pel solete, una desconnectada brutal de totes les neures, com un dia de vacances inserit en la voràgine quotidiana, com una treva en la batalla.
–I per acabar de reblar el clau, un concert, amb el Cor Ciutat de Mataró a Arenys de Munt, que ha estat electritzant. Potser és que estic més sensible que de costum, potser és que el públic estava realment entregat, potser era que de pur cansament he entrat en un estat de consciència superior... En tot cas, tan intens com difícil d'expressar en paraules.
I sabeu, també han passat coses dolentes, i alguna que podria ser horrible, però que sento que no serà, però vull focalitzar la meva atenció en les petites (i no tan petites) coses bones que m'estan passant.
Ah! I avui fa un dia esplèndid, malgrat les nuvolades fosques que a les set del matí prometien un temps rúfol. Suposo que aquest és el resum del que passa darrerament: sembla que tot hagi de ser horrible, però confio que sortirà el sol, i més aviat del que ens pensem.
dilluns, 22 d’abril del 2013
Coses que em pregunto sovint.
– Em pregunto si les formigues saben que nosaltres existim. Vull dir, elles són tan petites, i no hi veuen, i si es passegen per sobre nosaltres són incapaces d'abastar-nos en la nostra totalitat... Saben que existim?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix?
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea.
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix?
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea.
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?
dijous, 18 d’octubre del 2012
Coses que totes les dones d'una certa edat hauríem de tenir
– El record d'un petó robat
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)
– Una infància feliç
– Molts projectes.
– Seguretat en nosaltres mateixes
– Una ruptura amorosa molt dura.
– Una foto comprometedora que no ensenyarien a ningú
– Un vestit que sabem que no ens tornarem a posar, però que guardem amb carinyo a l'armari
– Una olor que ens recorda un moment concret
– Un amic a qui estimem molt (com amic) i la sospita que ha estat enamorat de nosaltres (no confondre amb pagafantas)
– Una feina que ens agrada.
– Coratge per canviar les coses que no ens agraden.
– Una música que ens transporta
– Una amiga que és com una germana, i una germana que és una de les millors amigues.
– Un projecte de viatge
– Punts obscurs en la nostra biografia.
– Unes sabates que ens fan mal (... però són tan maques!)
– Una bona relació amb el nostre cos.
– Una relació estreta amb l'ànima.
– Alguna cicatriu, en aquest cos, i en l'ànima. I l'acceptació d'aquest fet.
– Tant si hem tingut fills com si no, el sentiment de ser fecundes. En sentit literal, i sobretot en el sentit metafòric.
– Una vida que no hem pogut viure, a la qual renunciem per viure la que estem vivint.
– El sentiment que haver triat la vida que hem triat ens compensa.
(S'accepten aportacions)
dilluns, 16 d’abril del 2012
Les aportacions del públic
De la llista d'ahir, us dic aportacions que lectors d'aquest blog han fet.
Dos d'elles estaven als comentaris:
Riquesa amb diners
Democràcia amb vots
Ètica amb estètica
Filosofia amb paciència
Cat amb gat
Sort amb «bruixa d`or»
Real amb reial
Voler amb poder
Ser amb estar
Tenir amb ser
Estimar amb aproximar
Passió amb Setmana Santa
Èmfasi amb contundència
....
I.... Pronoms febles amb prescindible! ;-)
Tota aquesta llista amb la qual m'identifico totalment l'ha fet l'Em Soc.
L'Imma ha dit que no s'ha de confondre inseguretat amb covardia. És ben veritat!
Al Facebook, on també hi penjo les entrades d'aquest blog, hi ha participat més gent:
La Silvia Jané ha proposat el "Després ho faré" amb "no ho penso fer perquè no en tinc ganes" també es podria completar amb "em fa mandra".
La Montse Martí ha proposat no confondre que t'escoltin amb que et creguin. Com que les dues estem al ram del guix, afegiria que no s'ha de confondre que et sentin amb què t'escoltin.
L'Anna Valés proposa que no confonguem prudència amb covardia. Fa temps que hi dono voltes a aquest tema, i en vaig parlar aquí. És veritat que per tal de maquillar la nostra covardia molts cops la disfressem de prudència.
L'Inma (que em sembla que és la mateixa que va fer la primera aportació al blog) diu al facebook que no s'ha de confondre pobresa amb ignorància, o amb falta d'intel·ligència. (Inma, ets tu duplicada, o sou dues de diferents?
Res companys, que moltes gràcies per participar!
Aquests dies estic molt tocada, per qüestions que ja he exposat al blog i altres que fan de mal publicar. O sigui que m'ha anat molt bé que aquesta entrada l'hagueu fet els lectors.
Dos d'elles estaven als comentaris:
Riquesa amb diners
Democràcia amb vots
Ètica amb estètica
Filosofia amb paciència
Cat amb gat
Sort amb «bruixa d`or»
Real amb reial
Voler amb poder
Ser amb estar
Tenir amb ser
Estimar amb aproximar
Passió amb Setmana Santa
Èmfasi amb contundència
....
I.... Pronoms febles amb prescindible! ;-)
Tota aquesta llista amb la qual m'identifico totalment l'ha fet l'Em Soc.
L'Imma ha dit que no s'ha de confondre inseguretat amb covardia. És ben veritat!
Al Facebook, on també hi penjo les entrades d'aquest blog, hi ha participat més gent:
La Silvia Jané ha proposat el "Després ho faré" amb "no ho penso fer perquè no en tinc ganes" també es podria completar amb "em fa mandra".
La Montse Martí ha proposat no confondre que t'escoltin amb que et creguin. Com que les dues estem al ram del guix, afegiria que no s'ha de confondre que et sentin amb què t'escoltin.
L'Anna Valés proposa que no confonguem prudència amb covardia. Fa temps que hi dono voltes a aquest tema, i en vaig parlar aquí. És veritat que per tal de maquillar la nostra covardia molts cops la disfressem de prudència.
L'Inma (que em sembla que és la mateixa que va fer la primera aportació al blog) diu al facebook que no s'ha de confondre pobresa amb ignorància, o amb falta d'intel·ligència. (Inma, ets tu duplicada, o sou dues de diferents?
Res companys, que moltes gràcies per participar!
Aquests dies estic molt tocada, per qüestions que ja he exposat al blog i altres que fan de mal publicar. O sigui que m'ha anat molt bé que aquesta entrada l'hagueu fet els lectors.
diumenge, 15 d’abril del 2012
Coses que cal no confondre
Fa uns quants mesos que faig la llista de coses que no s’han de confondre, perquè tot i que sovint van juntes, no sempre coincideixen. La porto al telèfon, la vaig repassant i m'ajuda a reflexionar.
I vosaltres, què penseu? No trobeu que cal vigilar de no confondre aquestes coses?.
Silenci amb absència
Absència amb oblit
Església amb jerarquia
Sexe amb amor
Amor amb amistat
Amor amb dependència
Ràbia amb odi
Fidelitat amb exclusivitat
Pecat amb pecador
Ser estricte amb ser intolerant
Ser atrevit amb ser inconscient
Ser guapo amb ser atractiu
Tenir gana amb estar avorrit
Ser tímid amb ser callat
Ser callat amb no saber què dir
Un nen hiperactiu amb un nen maleducat
Estar prima amb estar bona
Bon artista amb artista conegut
Artista incomprès amb artista dolent
Cridar més amb tenir raó
Ser estoic amb tenir por de ser feliç
Enamorament amb amor
S’accepten noves aportacions!
I vosaltres, què penseu? No trobeu que cal vigilar de no confondre aquestes coses?.
Silenci amb absència
Absència amb oblit
Església amb jerarquia
Sexe amb amor
Amor amb amistat
Amor amb dependència
Ràbia amb odi
Fidelitat amb exclusivitat
Pecat amb pecador
Ser estricte amb ser intolerant
Ser atrevit amb ser inconscient
Ser guapo amb ser atractiu
Tenir gana amb estar avorrit
Ser tímid amb ser callat
Ser callat amb no saber què dir
Un nen hiperactiu amb un nen maleducat
Estar prima amb estar bona
Bon artista amb artista conegut
Artista incomprès amb artista dolent
Cridar més amb tenir raó
Ser estoic amb tenir por de ser feliç
Enamorament amb amor
S’accepten noves aportacions!
dimarts, 3 de gener del 2012
La temptació
El desembre passat vam estrenar amb el Cor Ciutat de Mataró un Parenostre que ens va dedicar el Moisès Bertran. Era una partitura francament difícil, però molt interessant de cantar.
El passatge on diu “no ens deixis caure en la temptació”, just quan dèiem “temptació” fèiem un acord dissonant, el que se’n diu un clúster, moltes notes seguides tocades a l’hora.
Va ser l’única crítica que li vaig fer a l’amic Moisès: La temptació hauria hagut de ser un acord consonant, plàcid, un lloc on fes ganes d'aturar-nos, i no un dels moments més inestables de l’obra.
La temptació ha de ser agradable i còmode. Ho és sempre. És quelcom que ens crida poderosament.
Tots en tenim, de temptacions. No parlo ara de petites temptacions –aquell bombó quan fem dieta, estar una estona més al llit o quedar-te el sabonet que et posen a l’hotel– que fan la vida més agradable o a nosaltres persones deliciosament imperfectes.
Quan parlo de temptacions parlo d’oportunitats per a ser diferents al que volem ser. La temptació és una prova que trobem en el nostre camí. Un moment d’incertesa, en el qual es bifurquen les opcions. I potser tenim una idea molt clara del que volem, però com un cant de sirena, la temptació ens crida poderosament,
Perquè una temptació faci honor al seu nom, ha de ser fàcil caure. Em refereixo no només a que sigui atractiva, sinó que ens sigui fàcil trobar l’excusa per a caure-hi. Quan ningú ens pot retreure haver caigut en una temptació, és quan és més perillós de sucumbir-hi.
Quines temptacions tenim? Moltes! Aquí us en dono uns quants exemples, però n’hi ha molts d’altres:
– Acceptar la situació de desequilibri que ens afavoreix escandalosament, amb l’excusa de què com que no l’hem provocat nosaltres, no és responsabilitat nostra. I per tant, no fer res per canviar-ho.
– Sucumbir a la societat de consum. Fins i tot pensar que consumint estem fent un bé a la societat. Enriquir-nos escandalosament.
– Malgrat sabem que “la bellesa està en l’interior”, valorar a les persones i a nosaltres mateixos segons criteris que molt sovint no ho tenen gaire en compte.
– Pensar que la gent que no ha nascut aquí no té els mateixos drets que nosaltres
– No implicar-nos (en política, a l’associació de veïns, o de pares, o al sindicat) perquè tenim molta feina.
– No treballar el màxim de bé que podem.
– No ser sincers per tal d’agradar als altres.
N'hi ha mil més, que cadascú pensi en la seva.
La temptació no és exclusiva de cap opció religiosa i és una creu que comparteix tothom que intenta dur una vida coherent amb uns ideals, siguin quins siguin. I fa patir molt. Ara reflexionant tot el que he escrit, i amb la partitura a la mà, penso que potser no és tan mala pensada posar un acord tan inestable perquè precisament la temptació és un moment de màxima inestabilitat: ens fa trontollar, ens sacseja, ens violenta.
Per això els cristians demanem en el parenostre que el Senyor ens ajudi a no caure-hi.
dilluns, 15 d’agost del 2011
Coses de famíla
Us proposo un joc estival.
Mireu la vostra família, en el concepte més ampli, i compteu, en dues o tres generacions, quantes d'aquestes coses heu tingut:
1. Un gos que es diu Xispa
2. Un tiet/tieta capellà/monja
3. Un cunyat que hi entén d'ordinadors
4. Algú amb sexualitat dubtosa.
5. Un parent que hi entén de tot
6. Fotos de paelles o fideuàs
7. Anècdotes que s'expliquen tres o quatre vegades l'any
8. Algú molt patós.
9. Una foto d'algú que no saben ben bé qui és
10. Algú que es va haver de casar a corre-cuita.
11. Un tiet o tieta fadrí
12. Algú que quan els vells van necessitar ajuda va desaparèixer
13. Algú descaradament afavorit (per cert, moltes vegades aquest coincideix amb el punt anterior)
14. Joves que comencen a conduir amb el cotxe de la mare
15. Algú que va morir de cop, i algú a qui li va costar massa morir
16. Gent que no recorda mai cap acudit, i gent que no para d'explicar-ne
17. Un avi/àvia que li agrada molt explicar sempre les mateixes batalletes, i uns néts que no gosen dir-li que ja ho han sentit mil vegades.
18. Un secret
Mireu la vostra família, en el concepte més ampli, i compteu, en dues o tres generacions, quantes d'aquestes coses heu tingut:
1. Un gos que es diu Xispa
2. Un tiet/tieta capellà/monja
3. Un cunyat que hi entén d'ordinadors
4. Algú amb sexualitat dubtosa.
5. Un parent que hi entén de tot
6. Fotos de paelles o fideuàs
7. Anècdotes que s'expliquen tres o quatre vegades l'any
8. Algú molt patós.
9. Una foto d'algú que no saben ben bé qui és
10. Algú que es va haver de casar a corre-cuita.
11. Un tiet o tieta fadrí
12. Algú que quan els vells van necessitar ajuda va desaparèixer
13. Algú descaradament afavorit (per cert, moltes vegades aquest coincideix amb el punt anterior)
14. Joves que comencen a conduir amb el cotxe de la mare
15. Algú que va morir de cop, i algú a qui li va costar massa morir
16. Gent que no recorda mai cap acudit, i gent que no para d'explicar-ne
17. Un avi/àvia que li agrada molt explicar sempre les mateixes batalletes, i uns néts que no gosen dir-li que ja ho han sentit mil vegades.
18. Un secret
dilluns, 31 de gener del 2011
Darreres paraules (1)
Aquests dies que hem fet obres i hem regirat la casa d'amunt avall, he retrobat algunes coses que tenia perdudes de fa temps i que ara assaboreixo.
Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!
Una d'elles és un llibre: "Diccionario de últimas palabras", de Werner Fuld (ed, Seix Barral)
Tal i com el titol indica, és una recopilació de les darreres coses que van dir gent més o menys famosa abans de morir. N'hi ha que m'entendreixen: Pauline Bonaparte va morir dient "siempre fui hermosa". I Garibaldi des del seu llit va veure dos ocellets als quals ell alimentava, i el darrer que va dir va ser "¡Dadles de comer cuando yo ya no esté!
N'hi ha de romàntiques; Charlotte Bröntë va morir dient al seu marit: "No moriré, verdad? Ella no podra separarnos. Eramos tan dichosos!"
També n'hi ha que et fan somriure: un gramàtic Francès, Dominique Bouhours, va morir dient " Estoy a punto de morir, o bien, me estoy muriendo, que ambos giros son usuales". Quin humor, donar lliçons fins i tot quan mors!
I també n'hi ha d'humor negre: un comte anglès va respondre així a la seva dona, que li havia dit que volia seguir-lo: "de ninguna manera, ya sabes que me gusta que vayas tu delante". William Snow, un lladre, havia de ser penjat el 1789, però la corda es va trencar, i va tenir la sang freda de dir al públic: "Querido público, tomaos el tiempo que preciséis, yo puedo esperar!"
Em fa gràcia el sentit pragmàtic d'alguns: el darrer que va dir Schiele, que va morir al 1918, fou "Y ahora que la guerra ha terminado he marcharme yo".
Més frustrat es deuria sentir el poeta Walt Whitman, que pensava que les darreres paraules eren la culminació de la vida, i es va passar la seva buscant les paraules més idonees per acomiadar-se d'aquest món...però en el moment decisiu, només va poder dir: "Merda!"
Demà us explicaré una cosa més personal.
(per cert, m'ha fet mandra traduir les expressions. Tothom parla idiomes, oi?)
divendres, 7 de gener del 2011
Com morir
Una de les coses més importants que farem serà morir-nos, i és bastant dur que en realitat no puguem escollir com volem morir.
Penso que diu molt de nosaltres, la manera que tenim de morir-nos. Així, algú com Félix Rodríguez de la Fuente, va morir al peu del canó, com no podia ser d’altra manera, i la meva padrina estimada es va anar apagant al llit, estimant-nos amb els ulls quan el cos ja no li responia.
Jacson Pollock, que feia quadres tot esquitxats, va morir en un accident de trànsit i penso que aquella va ser la seva darrera obra d’art: va esquitxar de sang el vidre del cotxe.
En quant a morts de músics, n’hi ha de tots colors. Txaikowski sembla que va ser obligat a suïcidar-se per part d’una espècie de “tribunal d’honor” de col·legues militars que no li perdonaven que s’hagués embolicat amb el nebot d’un d’ells. Purcell, que suposo que era bastant tronera, va arribar una nit borratxo a casa i la dona el va tancar a la camera frigorífica. Va morir d’una pneumònia poc després. Guillem de Cabestany, un trobador català, deien fou assassinat per un noble que sospitava que la seva dona n’estava enamorada. A més, (ara ve el tros gore) el va cuinar i li van donar a menjar a la senyora, que per cert, el va trobar molt apetitós. (he consultat a l'amic Joan Vives i em diu que aquesta és una llegenda negra, i m'adreça a la Wikipedia... quina mania té la realitat d'espatllar-nos les bones històries!) Però en quant a morts realment pintoresques se’n duu la palma Lully: durant el barroc els mestres de capella (el que posteriorment seran els directors d’orquestra) picaven amb un pal de fusta amb la puntera de plata a terra, per marcar la pulsació. Lully va errar la punteria i es va donar un cop al peu… amb tanta mala sort que se li va cangrenar i va morir.
He de reconèixer que no havia començat a escriure aquesta entrada pensant en aquest to. Volia més aviat pensar en com la vida ens anirà portant cap a la mort.
En com vull morir jo. Si m’és concedit. Voldria donar-me’n compte, poder pregar, acomiadar-me dels que estimo, els que tinc a prop i els que tinc lluny. Voldria però, que no fos massa lent. Són devastadores, les agonies llargues. Ni massa ràpid.
I voldria que fos d’aquí a molts anys, per poder veure encara els meus fills créixer.
I vosaltres, com voldríeu morir?
Penso que diu molt de nosaltres, la manera que tenim de morir-nos. Així, algú com Félix Rodríguez de la Fuente, va morir al peu del canó, com no podia ser d’altra manera, i la meva padrina estimada es va anar apagant al llit, estimant-nos amb els ulls quan el cos ja no li responia.
Jacson Pollock, que feia quadres tot esquitxats, va morir en un accident de trànsit i penso que aquella va ser la seva darrera obra d’art: va esquitxar de sang el vidre del cotxe.
En quant a morts de músics, n’hi ha de tots colors. Txaikowski sembla que va ser obligat a suïcidar-se per part d’una espècie de “tribunal d’honor” de col·legues militars que no li perdonaven que s’hagués embolicat amb el nebot d’un d’ells. Purcell, que suposo que era bastant tronera, va arribar una nit borratxo a casa i la dona el va tancar a la camera frigorífica. Va morir d’una pneumònia poc després. Guillem de Cabestany, un trobador català, deien fou assassinat per un noble que sospitava que la seva dona n’estava enamorada. A més, (ara ve el tros gore) el va cuinar i li van donar a menjar a la senyora, que per cert, el va trobar molt apetitós. (he consultat a l'amic Joan Vives i em diu que aquesta és una llegenda negra, i m'adreça a la Wikipedia... quina mania té la realitat d'espatllar-nos les bones històries!) Però en quant a morts realment pintoresques se’n duu la palma Lully: durant el barroc els mestres de capella (el que posteriorment seran els directors d’orquestra) picaven amb un pal de fusta amb la puntera de plata a terra, per marcar la pulsació. Lully va errar la punteria i es va donar un cop al peu… amb tanta mala sort que se li va cangrenar i va morir.
He de reconèixer que no havia començat a escriure aquesta entrada pensant en aquest to. Volia més aviat pensar en com la vida ens anirà portant cap a la mort.
En com vull morir jo. Si m’és concedit. Voldria donar-me’n compte, poder pregar, acomiadar-me dels que estimo, els que tinc a prop i els que tinc lluny. Voldria però, que no fos massa lent. Són devastadores, les agonies llargues. Ni massa ràpid.
I voldria que fos d’aquí a molts anys, per poder veure encara els meus fills créixer.
I vosaltres, com voldríeu morir?
divendres, 31 de desembre del 2010
Els llibres de 2010
L'any passat l'Assumpta va fer una llista dels llibres que havia llegit. Vaig pensar que seria una bona idea, i he apuntat els llibres que he llegit aquest 2010.
Aquí en teniu la llista:
- Viatge d'hivern. Jaume Cabré
- Contes complerts. Truman Capote
- Ocho años de silencio. Raquel Franco
- Cain. J. Saramago
- La carretera. C. Mc Carthy
- Crida a l'amor. Eduard Punset
- Los anónimos de la guerra de cuba. Emilio Vivar
- Miracle a Llucmajor. Sebastià Alzamora
- Fin. David Monteagudo
- Farenheit 451. R. Bradbury
- Luisito, una història d'amor. Susanna Tamaro
- Mai no és tard. Jordi Cervera
- El reflejo de las palabras. Kader Abdolah
- Tot el que podriem haver estat tu i jo si no fossim tu i jo- Albert Espinosa
- Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsoon.
- La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsoon.
- El món groc- Albert Espinosa
- La princesa en el palau de les corrents d'aire. Stieg Larsoon.
- La sal de la vida. Anna Gavaldà
- El violoncelista de Sarajevo. Steven Galloway
- De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami.
- Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
- Vita Brevis. J. Gaarder
- Temps difícils. Charles Dickens
- Lolita. Vladimir Nabokov
- Charlie i la fàbrica de xocolata. Roald Dahl
- Córrer per ser feliç. Arcadi Alibés
- Pa negre. Emili Teixidor.
L'Assumpta, com que s'ho curra més, té la llista en colorines diferents depenent de si ho ha llegit en català o en castellà, o si l'autor és home o dona. Però jo tinc un pollastre al forn i molta feina encara, o sigui que us ho deixo així.
A la propera persona que em miri amb cara sorneguera i em pregunti què faig sense televisor, l'enllaçaré a aquesta pàgina.
Ah! i bona entrada d'any!
Aquí en teniu la llista:
- Viatge d'hivern. Jaume Cabré
- Contes complerts. Truman Capote
- Ocho años de silencio. Raquel Franco
- Cain. J. Saramago
- La carretera. C. Mc Carthy
- Crida a l'amor. Eduard Punset
- Los anónimos de la guerra de cuba. Emilio Vivar
- Miracle a Llucmajor. Sebastià Alzamora
- Fin. David Monteagudo
- Farenheit 451. R. Bradbury
- Luisito, una història d'amor. Susanna Tamaro
- Mai no és tard. Jordi Cervera
- El reflejo de las palabras. Kader Abdolah
- Tot el que podriem haver estat tu i jo si no fossim tu i jo- Albert Espinosa
- Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsoon.
- La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsoon.
- El món groc- Albert Espinosa
- La princesa en el palau de les corrents d'aire. Stieg Larsoon.
- La sal de la vida. Anna Gavaldà
- El violoncelista de Sarajevo. Steven Galloway
- De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami.
- Cuentos de Eva Luna. Isabel Allende
- Vita Brevis. J. Gaarder
- Temps difícils. Charles Dickens
- Lolita. Vladimir Nabokov
- Charlie i la fàbrica de xocolata. Roald Dahl
- Córrer per ser feliç. Arcadi Alibés
- Pa negre. Emili Teixidor.
L'Assumpta, com que s'ho curra més, té la llista en colorines diferents depenent de si ho ha llegit en català o en castellà, o si l'autor és home o dona. Però jo tinc un pollastre al forn i molta feina encara, o sigui que us ho deixo així.
A la propera persona que em miri amb cara sorneguera i em pregunti què faig sense televisor, l'enllaçaré a aquesta pàgina.
Ah! i bona entrada d'any!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)