Fidelitat

El Canelo era un gos que va estar dotze anys esperant a la porta de l'hospital a que el seu amo sortís.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.

Gaudir dels fills

(... o com aprendre alemany en dos mesos!)
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.

La Rosa Maria es fa gran

La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.

Ara

Avui faig trenta-nou anys. Això comença a fer vertígen, però sabeu què?
"que me quiten lo bailao!!!!"
Han estat trenta-nou anys ben assaborits, ben intensos, amb moltes coses per les quals donar gràcies.
I el dolor m'ha fet forta, però no m'ha endurit.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en el dia a dia, des de prop o des de més lluny.
Espero poder continuar molt temps donant murga!

"Cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí:
Brindemos, que hoy es siempre todavía, "
(Ismael Serrano)


Ah! i gràcies als ràpids que m'heu felicitat ja en l'anterior post. Això és eficiència!!!