El Mateu té febre

Avui havia d'anar a Barcelona, però tot semblava confabular-se perquè no hi pogués anar: una vaga de transport públic, se'm trenca la bossa, em deixo un paper imprescindible a casa que fa que hagi de tornar a buscar-lo... I quan finalment aconseguia sortir de casa, em truquen de l'escola que he d'anar a buscar el Mateu perquè té febre.
Vaja, he pensat, això deu ser que no havia de marxar, i per això tot anava malament: si haguessin anat les coses com tocava, jo hauria rebut la trucada ja a Barcelona, i el meu fill hauria hagut d'esperar-me més d'una hora enfebrat a secretaria.
Ara el tinc estirat al sofà, amb els ulls lluents i les galtes enceses. Està fet una coca.
Li tinc una tovallola humida al front per baixar-li una mica l'escalfor. I ell em mira, amb aquesta pell de vellut que té i les pestanyes llargues i els ulls grossos, i els llavis tan molsosos, i em diu "mama t'estimo" i jo em derriteixo.
Jo recordo quan era petita, que m'agradava una mica estar malalta i que la meva mare em mimés. A vegades era simplement comprant-me un mortadelo i fent-me un suc de taronja natural, però aquelles estonetes enfebrada amb ma mare al costat les recordo molt tendres.
O sigui que he decidit assaborir els contratemps. No puc fer les mil coses que havia de fer, però tinc una estufeta humana al sofà que em necessita. Vaig a fer-li caricietes i a donar gràcies perquè les coses han anat tan malament que he estat aquí quan el meu fill petit em necessitava.

Divertit

M'agradaria entrar a la política per tenir una conselleria del tipus "conselleria per la promoció del somriure ciutadà", o "Conselleria d'inutilitats divertides"
Us prometo que faria que els diners públics s'invertissin en coses com aquestes.

Quina religió hem d'escollir

M'ha encantat això que he trobat a un blog que es titula alguna cosa semblant a "ateus amables"
Es tracta d'un diagrama, per poder escollir la religió que més s'acosta a la teva personalitat.
Els que no sabeu anglès, demaneu a algú que us el tradueixi, perquè no té desperdici. Per exemple, al principi et dona a triar en quants Deus vols creure, en moltíssims, en un de sol o en cap.
Jo vaig escollir, com és natural, un de sol, i et dona a triar si t'agrada la cansalada o no. Si esculls que si, que t'agrada el porc, et dona a escollir: si ets una persona pesada podràs ser testimoni de Jehovà o Mormó, depenent del concepte que tinguis de la roba interior. Si pel contrari no ets especialment pesat has de ser un vulgar i avorrit cristià.
Si a dalt de tot hagués triat que no m'agrada la cansalada, hauria pogut triar entre ser musulmana o jueva.
El que m'ha fet riure més, però, és la opció de no creure en cap Deu.
Si ets ric i estàs tocat de l'ala, pots ser de l'església de la cienciologia. Si no ets ric o no estàs tocat de l'ala i no vols creure en Deu, has de triar l'ateisme.

He rigut molt, m'agraden aquestes caricatures simpàtiques de la religió. Suposo que alguns puristes es deuen estar estirant els cabells, però m'ha fet gràcia la frescura d'aquesta estampa.
I si ens hem de posar profunds, també podem, eh? Estaria bé que tothom es plantegés en serio si la opció espiritual que ha triat és la més adient.
O em puc posar punyetera. També estaria bé plantejar-nos si la vida que portem concorda amb la religió que diem que professem.
Ahi queda eso.

Acomiadar-se

Sempre he pensat que quan em mori, me'n vull donar compte. Voldria tenir temps d'asserenar-me i preparar-me, de dir adéu als que estimo, de perdonar i ser perdonada.
També voldria, posats a demanar, morir gran, havent pogut conèixer els fills dels meus fills i sentint que he tingut una vida plena i feliç.
Voldria que quan arribi la mort em trobi molt plena de vida. I que la gent que deixi aquí pugui pensar que he estat feliç i que me'n vaig contenta de tot el camí recorregut.
L'A. el coneixem més o menys de tota la vida. No és un amic íntim, però com que viu a Mataró i fa anys que ens anem trobant a misses a la cripta al principi, i després a pregàries, altres misses i eventos similars, tenim una relació d'afecte i de sentir-nos units en un projecte.
L'A. està en fase terminal d'un càncer virulent i cruel que se l'emportarà massa d'hora pel gust de tots. Diuen que ell i la seva dona ho estan vivint amb una serenor admirable. Nosaltres, els amics que no som íntims no gosem molestar i simplement preguem per ells i els fem saber que els estimem i que volem que sentin el nostre carinyo.
Ahir quan el Jordi i jo anàvem a dormir parlàvem d'això. De què faríem nosaltres si ens passés això, si seriem capaços d'estar serens i tranquils, de no enrabiar-nos amb tot.
La fe hi juga un paper molt important, aquí: ser capaç de confiar i d'acceptar els plans de Deu. Encara que no siguin els que nosaltres havíem fet. I quan això no s'entén, és quan surt la frase que el seu regne no és d'aquest món.
Ahir pensava com deu ser la conversa amb una persona que sap que veurà Deu cara a cara ben aviat. Si no s'omple tot de transcendència greu. Una de les coses que més m'agrada de l'A. és aquella rialla fàcil i contagiosa, aquell somriure amb que sempre il·lumina totes les frases. Desitjo que no l'hagi perdut, malgrat tot.
Ahir doncs, mentre la dolça marea de la son m'anava vencent tenia la ma de'n Jordi entre les meves i donava gràcies per tenir-lo encara al meu costat. Sembla que hagem de prendre consciència, una vegada més, que cada dia és un regal, un petit miracle, que no hem d'estalviar cap carícia ni cap somriure ni cap moment de dolçor possible.
A, prego per tu i t'envio el meu afecte més profund.

El dauradet

En Miquel està terriblement trist: se'ns ha mort el dauradet, el peix que va guanyar per les fires de Mataró.
Ell, que és de plorar ben poc, ha fet uns llagrimots ben espessos durant una bona estona.
M'ha emocionat la serenitat greu amb la que posteriorment ha volgut fer una petita pregària pel seu amic peix. Amb els ulls vermells, molt compungit, pregant a Deu que el tingui al seu costat.
M'ha fet molta pena. Jo tenia molta feina, havia de preparar classes i històries, però ell m'ha abraçat i ens hem quedat asseguts al sofà en silenci. Encara plorava a estones.

Abans que passés això jo estava francament desencoratjada: per la tarda havíem participat en una pregària infantil i semblava que en Miquel anava molt a la seva, no li agradava, i fins i tot havia tingut actituds de boicoteig. I jo em plantejava si ho estem fent bé: que el nen estigui tota l'estona remugant i dient "quin rollo" no inspira gaire a la pregària.
Però després, quan ha sabut la mort del seu amic, ha volgut pregar i estar en silenci. I en acabat hem parlat de la germana mort. De com n'és, d'inevitable. De com tots hi hem de passar.
No li he estalviat cap llàgrima. Tampoc li comprarem cap altre peix.
Pensem que avui el Miquel s'ha fet una mica més gran, i estem contents que espontàniament hagi volgut pregar. Hagi volgut posar Deu en la seva vida.

Què hauria fet ELL?

Feia temps que no em passava, i avui m'ha tornat a passar.
Tornava de plaça, anava molt carregada i m'he aturat un moment en un carrer on no hi passava ningú en aquell moment, per fer una trucada. En això que se m'ha acostat un noi. Li calculo uns 35 anys, no us ho sabria dir perquè estava bastant atrotinat. Tenia la mirada boirosa i no vocalitzava bé. M'ha començat a explicar la història per demanar: que té una nena de 7 mesos, que viu a una furgoneta i tenen gana i patatin i patatan.
Jo se la seva història real, se que és un drogoaddicte del barri que els diumenges es posa a demanar sortint de missa i al qual algunes vegades les monges li donen menjar.
Li he dit que no duia monedes i he començat a caminar. Ell s'ha posat a caminar al meu costat continuant amb la seva lletania.
Jo m'he aturat, tenia por: no passava ningú, anava molt carregada, duia el telèfon a la ma i el bolso obert amb la cartera a la vista, m'he sentit molt vulnerable. I amb la veu dura i mirant-lo als ulls li he dit "Déjame en paz, porfavor"
I se n'ha anat.
I després, caminant cap a casa pensava en això que m'ha passat. En la meva reacció, en la meva por.
Com per consolar-me he pensat que realment no l'ajudo donant-li diners. Ho tinc claríssim, però també tinc clar que tampoc l'he ajudat no donant-li res.
Què hauria fet Jesús?
No estaria en condicions de donar almoina, més aviat de rebre'n, ho se. I també se que no hauria passat de llarg. Se que s'hauria commogut (jo també m'he commogut, però no fins al punt de ser capaç d'aturar-me)
Se que hauria estat capaç d'interpel·lar-lo. Se que aquell pobre noi no se n'hauria anat amb les mans buides.
Se que Jesús no hauria tingut por que li robessin, entre altres coses perquè no hauria dut res de valor més que la seva paraula.
Se que no sóc digne d'ell, amb la meva por a l'exclòs, amb la meva casa còmoda i el meu mòbil nou.
Ei, també se el que són les drogoaddiccions, i que la solució no passa per que jo m'assegui al seu costat i li faci reflexions i copets a l'esquena. Però tampoc passa per pensar que, com que no puc fer-ho tot, no cal que faci res.
És com molt fàcil dir-te seguidora d'ell quan simplement vas a missa i llegeixes la bíblia i col·labores amb unes quantes ONG's i votes el partit que penses de cor que protegeix els desafavorits. Però no deixa de ser un compromís epidèrmic, en el sentit que no canvia ni un pèl la meva vida.
Aquell noi se n'ha anat amb les mans buides. I jo he vist com n'està, de buit i de poruc, el meu cor acomodatici.

Solidaritat?

Què està passant aquí? Això va de solidaritat o de traieu-me aquesta nosa?
Jutgeu vosaltres mateixos...