Llarga xerrada amb el Fernando, el professor de violí del meu fill. El violí és un instrument molt difícil, que necessita unes bases molt ben establertes per poder gaudir més tard de la música sense tenir problemes de lesions musculars.
Es troba, com em vaig trobar jo tantes vegades, amb alumnes que volen que els donis classes però no accepten que siguis mestre. M'explico. Alumnes (i pares) que volen que els diguis que ho fan molt bé, que els facis anar passant de cançó en cançó, sense aprofundir massa perquè no es cansin, i sense filar prim amb assumptes com la bona posició, el so, la afinació...
Perquè tractar aquests assumpte és com regar un test on saps que hi ha bulbs enterrats. Ho has de tenir molt clar, perquè és bastant pesat, doncs els resultats no es veuen immediats.
I ens trobem en la generació de la Play-station, amb una gran oferta de plaer immediat, i amb el dilema. Ser mestre. Fer-lo tornar enrera, assentar les bases, reforçar els ciments del violinista. Malgrat ser incomprès moltes vegades.
El Fernando deia que és molt difícil ensenyar a un mal violinista. Jo crec que és molt fàcil ensenyar malament. Deixar passar coses, ser condescendent, fer-los tocar coses molt vistoses i dir-los que tenen futur. Això és el que els pares volen sentir.
Fer la classe assegut. Dormitar mentre l'alumne vomita a gran velocitat les notes repetides mecànicament, sense cap esperit crític.
Que difícil és ensenyar, i més avui en dia, el do de la paciència, de les coses ben fetes, d'escoltar-se. Que difícil és trobar l'equilibri entre deixar-los tocar cançonetes perquè vegin el fruit de la seva feina, però no deixar que passi l'arada davant el bou.
Difícil paper, aquest de ser mestre. Però segur que molt més enriquidor que el de simplement donar classes. Encara que donar classes et faci molt més popular i simpàtic. La ètica professional ens fa ser mestres. I si algun alumne es queixa, pensar per dintre "algun dia m'ho agrairàs".
(Que trist, ja començo a parlar com la gent gran)
La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi poden tenir a veure alguns records d'infantesa.
Abans treballava a un altre poble, i per anar a la feina, després d'un revolt de la carretera em trobava una mimosa. Durant anys vaig estar observant-la, i a la primavera, quan estava rodejada de flors esplendoroses i la veia allà, humil i verda rodejada de tants colors, jo li picava l'ullet, i pensava que ella floriria quan ningú mes ho fes. Amb els dies grisos i més mancats de llum, mentre els arbres i les plantes dormissin extenuats, esclataria la mimosa.
Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig pensar que seria més o menys, quan la mimosa estigués florida. Vaig estar vigilant-la tot l'embaràs. Era com un calendari d'advent privat, només per a mi, i per l'advent a deshora que estava vivint. Esperar el primer fill és una experiència única. Veure aparèixer les primeres puntes verdoses amb aquell groc tan tímid al principi, em va fer aquell any, més que mai, un pessigolleig molt especial.
Poc a poc la mimosa anava tornant-se més groga, i el meu cos anava acabant d'arrodonir-se.
Un dia vaig anar a treballar i quan vaig veure la "meva" mimosa vaig pensar que havia errat els comptes, perquè l'arbre ja esclatava de llum i a en Miquel encara li faltava una setmana, o més i tot. Aquella mateixa nit vam fer-li una festa de comiat a l'Àngels, que entrava a les carmelites, i vaig anar molt atabalada. El dia següent, que era dissabte, em vaig llevar pensant que m'havia caigut malament alguna cosa del sopar. Però el que passava era que anava de part.
En Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels, que va començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.
Ja no hi passo, pel costat d'aquella mimosa, però avui n'he vist una que estava espectacular.
"Amor platónico es el nombre que da un necio al cariño que surge entre una incapacidad y una frigidez" (Ambrose Bierce)
"La cobardía es asunto de los hombres, no de los amantes
los amores cobardes no llegan a historias, ni a amores, se quedan ahí.
Ni el recuerdo los puede salvar, ni el mejor orador conjurar"
(Silvio Rodríguez)
Doncs això, que no hi ha res com ser bona nena: els reis m'han duit uns patins en línia. Són realment màgics, aquests reis que encerten el que volem, i el nº i tot!
Ens n'han dut uns a cada membre de la família (a la gata no, no en fan de tan petits!)
Dilluns els vam estrenar el Miquel i jo, i vaig tornar entusiasmada. Això de patinar és molt divertit!
Vaig aprendre vàries coses que es poden aplicar a la vida en general:
- Que abans que avançar, el més important és saber frenar...
- Que avançar sense control és sinònim de caiguda molt dura
- Que caure és dolorós, però si rius i et tornes a aixecar et pots continuar divertint.
... També vaig aprendre una altra cosa, no tan filosòfica: No és bona idea frenar abraçant els fanals, perquè:
- El cos s'atura però els peus segueixen, i la patacada està assegurada
- No és gaire elegant, i si et trobes un alumne et poden perdre el respecte que et tenen
- El teu fill pot anar dient que la seva mare abraça les faroles pel carrer, i queda francament malament.
Així els va dibuixar el Mateu a finals de desembre. Vam fer servir aquest dibuix a la felicitació de Nadal, i no me'n puc estar ara de compartir-ho amb tots.
Ara us el desxifro: els tres reis que van en barca. (el Mateu de gran vol ser pirata) N'hi ha dos que remen, (podeu veure els rems a l'aigua fent la ondulació de l'aigua) i el que riu més és que està duent el timó (pillin, ell no fa esforços i així pot anar rient)
Van seguint una estrella que a la cua porta escrit cap on han d'anar (gràcies a Deu no els ha dibuixat seguint un GPS!) i tenen l'àncora preparada per quan arribin. Els està mirant un peixet, i davant de tot, al centre, podeu veure un tauró, amb una aleta dorsal una mica hipertrofiada, però tauró al capdavall.
Ai, no se, dieu-me marassa, però la veritat és que em sembla genial. I més per tenir només quatre anys!
Vosaltres què en penseu?
Ei, per cert, bons reis!
Ningú més diu res de la manifestació de Madrid de l'altre dia? He estat fent una repassada ràpida per la blogosfera cristiana i només he vist el comentari del Jordi.
Hi ha algú que s'animi a organitzar una contra-manifestació de cristians normals? Per exemple,de cristians que no ens molesta que dues persones del mateix sexe s'estimin, de cristians que no volem de cap manera imposar la nostra manera de fer als altres, de matrimonis cristians, famílies que tenim només dos o tres fills, de Cristians que votem a partits polítics molt diversos, de Cristians que se'ns cau la cara de vergonya amb la Cope, de Cristians que volem que l'església s'auto-financïi, de Cristians que no ens molesta que eduquin als nostres fills en la ciutadania...
Seria una manifestació molt nodrida, molt multicolor. Amb moltes famílies tradicionals, i també famílies reconstruïdes, i mares fadrines, i amb gais i lesbianes cristians, que n'hi ha, i molts... Com diu el Jordi en el seu post, ara està descobrint molta gent cristiana.
La contra-manifestació que proposo no té perquè parlar del celibat dels capellans o de l'exclusió de la dona a l'església, (una vaga de dones a les parròquies, una altra proposta que faig) Són temes que ens preocupen també a una gran part dels cristians, Però suposo que no podem tocar tants temes.
La manifestació no anava d'això, sinó d'intentar atacar un govern perquè es suposa que ataca a la família (a mi que em perdonin, però són els que més han ajudat a les famílies amb lleis socials, el que passa és que la seva visió de família és molt més ample)
El que m'esgarrifa de la manifestació del passat diumenge és aquesta visió monolítica de la família i dels cristians, i la simplicitat dels periodistes que no reflecteixen la pluralitat de l'església.
Vull agrair al meu bisbe que no hi anés.
Diguem alguna cosa. Tots! Perquè si no, potser estem col·laborant amb el nostre silenci.
pd. Un cop publicat el blog visito aquest article d'Eclesalia. Penso que ho expliquen molt millor que jo.
Balanç
Durant l'any 2007 aquest blog ha tingut 10489 visites, amb 17986 pàgines vistes.
Surten a 874 visites mensuals, i 29,1 visites diàries.
Moltes gràcies a tots.
Quan el Jordi em va regalar aquest blog poc em pensava que això m'agradaria tant. La veritat és que tenia por que "se m'acabessin" els temes. I no, no se m'acaben. He de dir, però, que molts no els poso. Per prudència, per no ofendre, per mantenir la intimitat, la meva o la de la gent que estimo.
Gràcies per llegir-me. M'agrada, això dels blogs, aquesta mena de diari exhibicionista.
Pregària.
Gràcies Senyor, per tot el que he rebut, que és tant, aquest any passat. Gràcies pels amics, per la gent que m'estima, que és també tanta, i per la família, Gràcies pel Jordi i per aquests fills.
Senyor, accepto la pena que he viscut aquest any, que és poca però molt intensa. Aprenc d'ella, em fa més vulnerable i em posa més a ran de terra. Faci's la vostra voluntat, que la meva ja la sabeu.
Senyor, et vull encomanar la gent que estimo i que no s'ho està passant bé. Et prego per la Mariona, per l'Eloi, per la Itaca, per la meva padrina jove i la meva padrina, per l'Arantxa. Et vull encomanar els avis que estan a Sant Jaume amb la meva padrina, molt especialment els que no tenen gaires visites.
Senyor, et vull encomanar els que ja no hi són. Molt especialment la tia monja, que et va venir a trobar en divendres Sant, i el Jesús, que va morir tan aviat i va deixar un buit tan gran en gent que estimo tant.
Gràcies, Senyor. Gràcies per aquest 2007.
