dimecres, 30 de juny del 2010

Memòria històrica?

El funeral del mossèn ha estat molt emocionant. El cardenal ha fet una homilia maca, i algunes persones vinculades a la parròquia hem dit unes paraules.
Però hi ha hagut moltes coses que no hem dit. El seu nebot, per exemple, després deia que el mossèn s'havia mort el dia de la sentència de l'estatut, perquè segurament hauria pensat que fins aquí podríem arribar.
He rigut, perquè és una de les sortides típiques del mossèn.
De les moltes coses d'ell que no s'han dit, n'hi una de molt important: és que la primera assemblea de Catalunya a Mataró, fou a la nostra parròquia. Que la gent de Comissions Obreres i la del PSUC feien les reunions a l'aixopluc del mossèn. Que el mossèn havia hagut d'anar a Madrid a defensar en judici a gent que s'havia reunit a la parròquia.
I m'ha sabut greu que ningú hagi parlat de la seva lluita per les llibertats.
Sembla que la memòria històrica sigui només desenterrar morts, però jo crec que va molt més enllà. I de cor dic, que algú (a ser possible algú que no sigui gaire de missa) hauria de parlar algun dia de la feina immensa que va fer l'església, amb gent com el mossèn, per ajudar a recuperar les llibertats a aquest país.

dimarts, 29 de juny del 2010

Mossèn Joan

Va ser el rector de la meva parròquia durant quaranta anys, des de la seva fundació, quan era simplement uns barracons enmig dels camps.
Recordo el primer dia que vaig anar a catequesi. Recordo també la catequesi de confirmació, i amb molta tendresa les misses d'infants. Al cap d'uns anys l'Àngels i jo vam anar a parlar amb ell: volíem portar un grup d'adolescents. Ell amb la seva sornegueria ens va dir "molt bé, ja tenim les monitores, ara només ens falten els nanos!"
Vam arribar a portar dos grups per on van passar uns vint nanos, alguns es quedaven dos dies, altres encara van continuar.
El mossèn sempre ens va donar carta blanca, sempre ens ho va facilitar tot, mai ens va dir que no a res. Sempre estava allà, fumant la seva pipa amb aquelles herbes irreconeixibles, o arreglant un endoll, o pujant unes fustes al segon pis, o donant conversa.
Recordo que quan era petita entenia els seus sermons. Els entenia! Perquè ell els feia entenedors.
Jo vaig estar molts anys tocant l'orgue a missa d'onze. Vaig arribar a conèixer-lo tant, que només mirant-lo ja sabia què havia de fer. Amb el temps vam arribar a estar molt compenetrats, però si m'equivocava o començava una resposta que no tocava, ell bufava i em renyava sense cap contemplació des de dalt de l'altar. Ara ho dic rient, però en aquells moments em quedava molt fomuda.
Tenia molts defectes, era una mica sorrut a vegades, i a vegades tenia un humor de gossos.
Però era una persona molt coherent. El vot de pobresa el portava de vegades a l'extrem.
Em va acompanyar en tot el camí de fer-me gran. Va casar-nos al Jordi i a mi. Per cert, en acabar la cerimònia va mirar al Jordi i li va dir "t'acompanyo en el sentiment" i jo vaig protestar i ell amb la seva mitja rialla va dir-me. "ell està joiós de casar-se amb tu i jo l'acompanyo en aquest sentiment"
Ens va casar, doncs, i ens va deixar fer el casament que nosaltres volíem, perquè deia que erem nosaltres que ens casavem, i ell només presidia la cerimònia. I va ser molt maco, i molt divertit, i molt ple de sentit. Perquè si una cosa intentava ell sempre era que la gent sentís intensament el que es feia allà.
També va batejar els meus fills, i va extremunciar els meus avis.
I ara ha mort, i ara ell ho sap ja tot.
Descansi en pau, benvolgut mossèn. Moltíssimes gràcies per tot el que va ser per a mi i per aquesta parròquia. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, per no permetre que les primeres comunions fossin festivals, per fer l'entrada a peu pla, per els romiatges a Montserrat, per els polos de llimona del darrer dia de catequesi, per les galletes dels consells parroquials, per les subastes de la nit de nadal i la tòmbola parroquial, per acollir a tanta gent.
Moltes gràcies per ser l'ànima d'aquesta parròquia durant tants anys. Descansi en pau, benvolgut mossèn.
El mossèn en acció.

dissabte, 26 de juny del 2010

In memoriam

Y por siempre quedó esto grabado:
cuánto más silenciosa es la muerte que el sueño
que la vida es un milagro cotidiano
y cada despertar, una resurrección


Fragment d'un poema de J.C. Bloem, un poeta holandès.
Ahir va ser l'aniversari de la mort de'n Bartolo.
Dinou anys ja sense ell.

dimarts, 22 de juny del 2010

La Fe

Ahir en Mateu va anar d'excursió tot el dia. Va tornar brut, asolellat i extenuat.
Quan el vaig anar a recollir, se li va il·luminar la mirada i em va dir
- Mama, mama! No et creuràs el que et porto!
Es posa la mà a la butxaca i treu... dos trossos de carbó (d'aquells d'encendre barbacoes, perquè m'entengueu)
I em diu tot il·lusionat
- D'aquí un temps tindrem dos diamants!!!!

dijous, 17 de juny del 2010

La veu de la mare

La primera vegada que sent la veu de la mare. Així es queda aquest nen quan activen l'implant que li permetrà sentir-hi. Fixeu-vos com passa de tenir els ulls adormits, la mirada absent, a somriure i contestar-la.Una veu en off fa el comentari que a aquest nen li han fet un regal de Nadal fora de temps. A mi em sembla que accedir al món sonor, a la veu, a la música, és el millor regal que mai ningú t'ha pogut fer.
M'encanta la cara de sorpresa, la incredulitat. M'encanta com li cau la pipa.
M'encanta el seu somriure.
Quin goig.

dilluns, 14 de juny del 2010

GUITARRRRRRRRA!!!!

Així m'ha rebut avui el Mateu quan l'he anat a buscar a escola: amb un somriure d'orella a orella. I després m'ha dit Mama, mira això: GUITARRRRRRRRRRRRRRRRRRA!!!
I és que al Mateu, fins avui li costava la R forta, i deia Sogga, i gitagga, i ggosa Maria i cagggossa.
Però ell solet diu que ha descobert que pot ficar la llengua a una altra banda.
O sigui que ara fa cara de concentració i un gest tot contundent, però ja diu Guitarra, Sorra, Rosa Maria i Carrossa.
Ens hem estat tot el camí de tornada a casa amb aire triomfal, dient paraules en català i castellà que contenien la R ditxosa, i està com un nen amb sabates noves.
M'agrada aquesta sensació de triomf que li ha quedat. M'agrada que rigui i se li faci aquest clotet tan maco a les galtes. M'agrada que hagi estat capaç de superar aquest escull ell solet (el que ens hem estalviat en logopedes!)
M'agrada això d'acompanyar-lo en el camí de fer-se gran.

dimarts, 8 de juny del 2010

Els nuvis

S'estimaven des de que tenien us de raó, no recordaven haver estat mai l'un sense l'altre. Van haver d'esperar quinze llargs anys a casar-se per culpa de la guerra.
Es van casar a les vuit del matí a l'església de Palma que hi havia a la cantonada de casa els pares d'ella. Així enlloc d'haver de convidar a dinar van convidar només a ensaïmada i xocolata. Coses de la posguerra.
Ella duia un vestit-jaqueta negre que va fer servir molts anys més, en dies de molt de mudar. Es van anar a fer una foto a un fotògraf que els va llogar el ram i va retocar la imatge amb un pinzell molt fi, dibuixant unes pestanyes impossibles a aquella cara enamorada del seu home.
Van anar a Lluc i hi van passar la nit de noces. L'endemà es van trobar un mossèn conegut i quan va saber que s'havien casat els va dir "nois, la lloga és molt llarga!"
Després van tornar a Palma, a viure a casa els pares d'ella. Al cap de poc va néixer el primer fill. Foren anys que ella recordava amb carinyo, malgrat la situació del país no donava per gaires alegries, i el seu home fou obligat a apuntar-se "voluntàriament" a la tristament cèl·lebre "división azul" (de la qual es va lliurar in extremis).
Al cap de set anys de tenir el primer fill va néixer el segon, en un part ferotge que va durar tres dies. Ell fou el primer en adonar-se'n que que alguna cosa anava malament. Ella va tardar més, i deia que mai va tornar a ser feliç, però els que vam tenir la sort de viure prop seu sabem que malgrat tot, tenia el somriure fàcil, i un sentit de l'humor força contagiós. Ell es feia el dur, però era un tros de pa i m'estimava amb bogeria.
Avui fa setanta anys que els meus avis es van casar.