dijous, 25 de desembre del 2014

Nadal

He estat tan estressada aquest darrer mes que no he pogut publicar res digne. He anat escrivint coses, però la veritat és que quan les deixava reposar i les rellegia em semblaven horribles, i no volia fer-vos perdre temps amb les meves cabòries d'adolescent tardana.
No voldria passar el Nadal sense dir-vos alguna cosa. Però no podrà ser de collita pròpia: estic molt atabalada gestionant les emocions que em provoca aquesta festa, que enguany té per a mi un color diferent.

I no sabia si posar-vos poesia, o bé música, o bé algun acudit que faci pensar.
I després he pensat que posaré a la taula tot: com la gent que fa els vermutets dels dies especials i posa molts platets i cadascú tria una mica de tot, o un poc d'alguna cosa... 

Com que no sé què és més adient, aquí us ho deixo tot, i aneu triant. Cadascun dels tres plats que us proposo mereixeria un sol post. Així que trieu.

La poesia és de David Jou. Cada vegada m'agrada més, aquest poeta-científic, de qui us recomano el llibre "Ciència, fe, poesia", (editorial Claret)



Tota la llum que tinc és llum que t'espera.
Tot els colors que veig tenen claror que et canta:
braços oberts, roda de llum, tot és a punt,
Nadal és aquí.
S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,
però la Teva llum serà molt més, encara:
una veritat consoladora i clara
en el fosc portal del cor dels oprimits.
                                    David Jou.



La música que us proposo és "Oh magnum mysterium", de Francis Poulenc, un dels quatre motets de Nadal, interpretat magistralment pels Robert Shaw festival singers.


I finalment, l'acudit.

Doncs això. 

Molts no passeu el Nadal ben bé com voldríeu. Molts teniu a taula un buit vibrant. Alguns sentiu el fred intens de preguntar-vos si l'any vinent el Nadal haurà canviat molt. Alguns us sentiu alleugerits doncs teníeu por que el Nadal fos diferent del que serà. 
Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Muffins, cupcackes, Nadal, etc.

L'altre dia, tota innocent jo, li vaig demanar a la noia de la pastisseria una magdalena, i em va mirar amb cara suficient, i amb la veu nassal em va corregir "vols dir una muffin?" jo li vaig dir, bé, vull aquesta magdalena grossa, la gent amb pretensions li diu muffin, però és una magdalena i punt.
I ella va somriure mig maternal i va posar els ulls en blanc, suposo que ni va entendre què vol dir "gent amb pretensions", que és el que li passa, precisament, a la gent amb pretensions. 
Doncs sí, ara resulta que les magdalenes de tota la vida, se'n diuen muffins. Au, pel mateix que sembla ser que cada vegada fem més Halloween i menys castanyada, i per Nadal, enlloc dels tan nostrats reis, ara hi ha un senyor gras que deixa regals sota un arbre que els nostres avis mai havien posat a casa, i ara les rebaixes avançades són el black friday, doncs resulta que hi ha muffins, que són magdalenes de tota la vida (més grosses, això sí, que els americans, tot ho fan a l'engròs) i amb nom en anglès, que queda com més cool.
I els muffins encara, però amb el que no puc... és amb les cupcackes. 
És un dels nous hobbies: fer pastisseria creativa, ben vistosa, amb molts colors i figures molt ben fetes. Hi ha tota una parafernàlia, botigues especialitzades i cursets on tot de dones entusiastes fan veritables creacions. Els cupcackes venen a ser magdalenes de tota la vida, però decorades, amb coloraines i formes, n'hi ha de ben maques i artístiques. Sap greu menjar-se-les. Potser és que no estan pensades per a ser menjades sinó per ser admirades.
El problema és que al final, de la magdalena pija que és, al capdavall, una cupcacke, valores els colors, la presentació, la originalitat... i ens oblidem de que és un producte per a alimentar-nos. I sí, pot ser molt maco, però no es para gaire atenció al sabor del cupcacke.
N'he tastat unes quantes. I jo, que sóc llaminera de soca-rel, trobo que no valen la pena, culinàriament. Que donen molta feina de fer, que són molt cares, i que al capdavall, el que gaudeix menys és el paladar (i no hauria de ser el que gaudeix més, en un producte alimentari?)
I no sé, potser és que m'estic fent vella, però començo a pensar que estem perdent l'oremus. Sí que és cert que el menjar també entra per la vista, tothom que ha tingut fills sap com d'important és com presentes el menjar, a més, és maco parar atenció als detalls, etc... però potser estem perdent el sentit, no creieu?
Ai, no sé.
I com que a més de llaminera, sóc de les que es menja el coco, i ara que ve Nadal em començo a atabalar, em plantejo si no ens està passant això, en tots els àmbits. Oblidem per a què són les coses, i les embolcallem, les maquillem i les presentem ben maques, i parem atenció a coses que haurien de ser sobreres, moltes vegades oblidant el veritable sentit. 

Seria un bon exercici d'advent: plantejar-nos si estem preparant un Nadal cupcacke o un Nadal de debò.

diumenge, 23 de novembre del 2014

La ITV i les preguntes

Fa quatre anys estava passant per un moment una mica dur, d'incertesa i de moltíssima feina que no sabia si donaria resultat. Em trobava lluitant per un objectiu, i amb un sentiment una mica ambigu: per una banda havia de posar-hi tot de mi per aconseguir-ho, i per l'altra, també havia de tenir el cap fred per no ensorrar-me si no hi arribava. Van ser pocs mesos, però molt intensos, de feina no només intelectual, sinó també emocional. 
I en un moment de descans, vaig agafar l'agenda del mòbil i em vaig escriure una nota per a ser llegida al cap d'un temps. Vaig programar-ho perquè en un dia aleatori em sonés una alarma, i llegís la nota que m'enviava.
Total, que avui, quan tot aquell esforç i el que en vaig aprendre ja han sedimentat en mi, avui que els dies durs i la feina feixuga d'aquella època són un record llunyà, m'ha sonat l'alarma del mòbil, i he vist la nota, que ja no recordava haver escrit.
I a la nota, una carta de la Maria de fa quatre anys, em deia, recorda que tal dia estaves aquí, i et preguntaves com hauria anat tot. Recorda que vas fer un gran esforç. Sigui com sigui que hagi anat, espero que ara sigues feliç.
I sí, ho sóc.

I resulta que just avui havia apuntat una cita pel 2019 a l'agenda del mòbil. D'aquí a cinc anys la barca ha de passar la ITV, i ho he apuntat a l'agenda, per recordar-me'n a l'agost de 2019, perquè clar, la ITV de la barca és més complicada que la del cotxe, i s'ha de planificar amb temps.
I quan ho he escrit, abans de rebre la nota de feia quatre anys, m'ha corregut un calfred. Perquè he pensat que puc fer molts plans, però Déu sap on i com estaré d'aquí a cinc anys. Qui sap, potser d'aquí a una estona una vena del meu cervell peta, o potser demà m'esclafa un cotxe, i malbarata la meva intenció de viure molts anys més i arribar a ser una vella verda amb totes les de la llei.

No ho sé pas, què passarà d'aquí a cinc anys. Ara estic molt diferent a com em pensava que estaria, no fa quatre anys, sinó just l'any passat. És curiós com la vida tossuda no deixa d'ensenyar-nos coses. Darrerament estic aprenent tant de mi que no deixo de meravellar-me. Algunes coses m'encanten, altres m'atabalen, però intento acceptar com sóc i encarar la vida amb un somriure, que hi ha molt per a agair cada dia, ni que sigui la venturosa casualitat de continuar viva. 
Potser m'escric una altra carta. Amb les preguntes que ara em faig. Qui sap si quan obri la nota, en un dia aleatori, prop de fer els cinquanta, les preguntes hagin deixat d'atabalar-me. Qui sap si tindré les respostes, si hauré canviat de preguntes o si ja hauré après a estimar la incertesa.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Sidewalk



Avui faig quaranta-cinc anys.
No encaro el meu aniversari amb l'alegria efervescent de quan en tenia vint, ni tampoc amb el fatalisme de quan en tenia trenta. 
Intento fer les paus amb el que ja veig que no serà. També estic molt agraïda al que m'ha estat donat, que és tant i tant.
Sóc una dona. Estic en la maduresa. Vaig fent les paus amb el cos, que no és com el de quan en tenia vint, i estic superant les pors i els agobios, les inseguretats i els dubtes que tants cops m'han enfosquit el camí.
Estic, suposo, més o menys a l'equador de la meva vida. Veient la quantitat de coses que pensava que no faria mai i que al final he acabat fent, o les coses que abans consentia que ara ja no,  em pregunto què més em donarà la vida. Espero tenir temps d'aturar-me a mirar enrere i somriure veient el camí recorregut. Tinc la intenció (i de fet ja ho faig) de perdonar-me els errors i les incoherències, i d'assaborir intensament cada minut. Faig la promesa de no estalviar-me cap abraçada ni cap somriure. Aposto per la intensitat, tot i sabent que amb ella em vindran llàgrimes i nits d'insomni: de totes totes, viure a fons surt a compte.
Estic molt contenta d'aquest passeig que estic fent, i de la gent que m'acompanya.
Gràcies, doncs, per caminar amb mi. Tots els que heu estat, en un moment o altre, part d'aquest itinerari. Els que fa anys que m'acompanyeu, i els que fa poc que ho feu. 
Aquest any passat ha estat especial per a mi, en molts aspectes. Moltíssimes gràcies als que m'heu fet costat, sou tants... Suposo que sí, que hauria pogut sense vosaltres, però hauria estat molt més dur encara.
Gràcies, doncs.

divendres, 7 de novembre del 2014

L'amor impossible

Jo en vaig tenir un, suposo que com tothom. No us estic parlant d'un capritx d'adolescent, va ser un amor impossible de manual: llarg, intens i dolorós com un part.
Em negava a dir que era impossible. Sabia que era difícil, sí. Però en aquella època just acababa de caure el mur de Berlín, Pinochet havia estat humiliat en un referèndum, a Rússia la perestroika portava aire fresc i Mandela no només havia sortit de la presó, a sobre era ja el president del govern a Sudàfrica. 
I jo pensava que si havien pogut passar aquestes coses que ens semblaven tan difícils, allò que palpitava, que s'havia d'enfrontar a impediments molt més petits, que no movia més que dues voluntats, floriria, tard o d'hora. 
Vaig estar, doncs, força temps, esperant i sent fidel a quelcom que no succeia.
Quan començava a atipar-me de la situació va arribar a mi una cançó de Sílvio Rodríguez que deia que no hi ha amors impossibles, sinó histories covards. Em va costar, però vaig alliberar-me, no sense patiment. Ara, al cap de més de vint anys, veig que, malgrat m'ho deia amb llàgrimes als ulls, no m'estimava tant com això... si més no, no fou prou valent com per començar una vida amb mi (ah! i no sabeu com d'agraïda estic de que les coses anessin com van anar... però aquest és un altre tema)

Ara que s'acosta el 9-N m'ha donat per pensar en aquella història. Molts pensen que una Catalunya independent és un amor impossible, fan com els amants indignes, que diuen que "encara no toca", que potser cal esperar una mica més a que les circumstàncies siguin propícies... i potser han oblidat això: A Berlín, el mur és un record als llibres d'història, com ho és el món comunista. Mandela ha mort amb tots els honors i és venerat per tots els sudafricans, i a Amèrica, un negre és el president. Hi ha un munt de països que han aconseguit la independència d'una manera pacífica en els darrers vint anys.
Es pot fer, doncs. Cal ser valents, però podem. Ja prou d'esperar el moment propici. No ens vindrà donat, l'hem de fer nosaltres.
No malmetem aquest somni amb indecisions.
Hi penso, sabeu? Perquè potser l'únic que separa una història impossible d'una que es duu a terme, és la valentia, les ganes. I voldria que tots fossim prou valents perquè aquesta història d'un país normal, on es respecti la teva llengua, on l'estatut que s'aprova en referendum no es capola impunement, on no s'ha de demanar permís per ser, on no es reescriu la història, on no ens fan pagar els excessos d'altres indrets mentres ens insulten dient-nos avars, un país, en definitiva, independent i lliure, no fos un somni estèril i covard, com aquell amor impossible. 
Voldria que tots fossim prou dignes i valents com per participar d'aquest camí. Jo ja em sento preparada per tirar endavant. No crec que sigui tan difícil com diuen alguns, ni tampoc tan bufar i fer ampolles com diuen altres, però tinc ganes que sigui, perquè vull per a la gent que estimo un país nou, i vull posar tot el que estigui a la meva mà per aconseguir-ho.
Diumenge, tots a votar.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Esperar cartes

Els joves d'ara no sabran mai el que és això. Escriure el que et passa, el que penses, el que sents, en papers en brut, amb tatxades, amb asteriscs cap a altres paràgrafs, i corregir-ho, passar-ho a net,  rellegir-ho mil cops, i enviar finalment la carta. Calcular quan l'altre l'ha rebut. Esperar la resposta, impacient, comptant el temps que l'altre tardarà a contestar, preguntant si la resposta està ja escrita, dormint en un sobre esperant un segell, o de camí cap a tu.
Arribar a casa i guaitar la bústia amb ànsia. Si és divendres i no arriba carta, desesperar-te, doncs el cap de setmana no passa el carter.
Quan finalment arriba, obrir amb compte la carta. Somriure pensant que el que toquen les teves mans ho han tocat abans mans estimades. Trobar al fons del sobre una flor seca, o un missatge amb lletra de puça sota el segell.
A vegades perdre alguna carta, i no saber mai si s'ha perdut la teva pregunta o la seva resposta, i no gosar preguntar per no fer-te la insistent. Algun cop aprofitar aquesta excusa: dir que no has rebut una carta, perquè t'ha fet massa mal, perquè no goses contestar-la, perquè no saps què contestar.
Penso que als de la nostra generació ens va anar bé, tot això de no tenir wha'ts up. En el moment de la impaciència juvenil vam haver d'avesar-nos a esperar. Va estar bé, construir amistats a base de confiança, de paraules i també de silencis. 

Penso en aquell exercici de paciència aquests dies,  doncs fa setmanes que espero un mail. No sé si arribarà, i en el cas que arribi, no sé si dirà el que jo vull que digui. 
De mentre, però, com si tornés a ser adolescent, miro el meu telèfon compulsivament i com que em costa dormir tot i pensant-hi, em llevo més d'hora només per mirar el correu. Em pensava que havia après a ser pacient, però es veu que no, que la paciència és un múscul que s'ha d'anar exercitant, i suposo que feia estona que no ho feia.
Després em sento alleugerida: encara bo que tot això de la immediatesa dels what's up, dels mails, m'ha agafat de gran. Tot i que en aquell moment ho passava malament, penso que em va anar bé, aprendre a esperar. A confiar que tard o d'hora arribaria la carta esperada.
Tinc una amiga molt estimada que està en un procés mèdic que li exigeix tenir molta paciència. Aquest tros de dona, que sempre ha agafat el toro per les banyes i és una de les persones amb més empenta que conec, ha d'asseure's a esperar els resultats d'una analítica, sense poder fer res més.
Com que fa poc a casa també hem hagut de fer això, esperar i pregar, i confiar, i tornar a esperar, sé el que és, i sé com s'ho passa de malament. És molt frustrant sentir que no tens el control de la teva vida. Que no pots fer ja res més que no sigui esperar.
Jo penso en ella, prego per ella, li envio tots els ànims del món. Avui em deia que els processos naturals no coneixen impaciències, i que n'hem d'aprendre. És veritat.
En aquest món tan immediat que tenim, sembla que la vida s'entossudeixi a ensenyar-nos a esperar. Un mail, una analítica, un procés que vol el seu temps.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Amics i amigues



Jo tinc amics que ho han deixat tot i han agafat un cotxe per venir només a abraçar-me. Una vegada un amic va fer tres-cents Kilòmetres en un cotxe destartalat perquè va intuir que jo el necessitava, i quan incrèdula li vaig obrir la porta, em va dir vamos a ver el mar, que lo necesitas. Al cap dels anys, quan el seu pare va morir inesperadament, jo en vaig fer mil, de kilòmetres, per estar al seu costat. Ni jo li ho havia demanat, ni ell a mi. Però els dos vam saber quan l'altre patia, i hi vam estar.
Altres amics han vingut de molt més a prop, vencent obstacles en un moment, just a temps d'escoltar-me i agombolar-me, posant les seves vides en stand-by per atendre'm. Tinc amigues que m'han suportat quan ni jo mateixa em suportava. He pogut riure fins quedar-me afònica, i he pogut compartir moments de silencis vibrants. He fet llargs viatges, i he estat hores asseguda xerrant. He pujat muntanyes, m'he capbussat al mar, he fet algunes bestieses memorables, he passat nits en vetlla, he pregat amb els meus amics.
Tinc un amic que em va aparèixer una mica d'improvís, va confiar en mi quan no podia confiar en ningú més, em va dir paraules com ferro roent, i em va fer acompanyar-lo en un camí de dol, d'iniciació i d'auto-acceptació que encara ara continua.
Tinc el cor repartit, en molts altres cors, alguns ben lluny però ben a prop. I és que quan s'estima, els Kilòmetres només són una il·lusió òptica, i els anys que han passat no importen en el moment de la retrobada. Tinc amics que tenen cura de mi des de l'altra banda: alguns des de l'altra banda de l'oceà, també en tinc a l'altra banda del riu Estígia, àngels que vetllen per mi. Altres amics i amigues viuen a la meva ciutat i compartim mil complicitats.
Tinc amics i amigues ben diferents a mi. Alguns amb opcions polítiques i vitals a les antípodes de les meves. Alguns que no llegeixen ni la lletra del xampú, altres amb els que m'he d'entendre en altres idiomes. Els meus amics han entès els meus silencies, les meves incoherències, els meus moments foscos. Els meus amics han estat a les dures i a les madures, algun cop qüestionat totalment les meves opcions, però sempre respectant-me i recolzant-me. Sé qui m'ajudaria a amagar un cadàver, si li ho demanés, i sé també que no faria preguntes.

Quan he hagut de passar per moments aspres, he tingut mans amigues. Cors oberts. Tasses fumejants d'infusions aromàtiques.
A vegades fa mal, sabeu? Estimar és fer-te vulnerable. Patir amb el patiment dels altres. Plorar quan els altres ploren.
Però hi ha molts moments, molts, en que l'amistat és l'únic que no trontolla quan tot s'ensorra.
I algun dia s'acabarà la festa. Espero, en els darrers moments de la meva vida, poder donar gràcies, i us ben asseguro que una de les coses que més agrairé serà això: Haver sabut tan de primera mà el que és la veritable amistat.


dimarts, 14 d’octubre del 2014

Els secrets


El silenci i els secrets són tan fràgils que només d'anomenar-los s'esquerden irremeiablement.

Mai vaig ser una adolescent gaire popular. A l'escola, passaven coses i jo no me n'assabentava. No solia estar als grupets de noies que es pintaven la ralla dels ulls al lavabo mentre s'explicaven les intimitats i es deien però no ho diguis a ningú.
No és que jo tingués molts secrets, però desconfiava d'aquestes conxorxes, perquè el que es deia allà molt sovint acabava esbombat als quatre vents, i fins i tot jo ho acabava sabent, que ja és dir.

Molt sovint, massa pel meu gust, m'he trobat amb secrets. Amb persones que confien en mi, suposo que per la meva actitud reverencial cap als secrets, tot i que en algun moment he pensat que estic pagant un Karma: que en una altra vida vaig ser sorda i ara em toca escoltar molt a l'altra gent.
Dic que "massa", perquè si bé és cert que confiant secrets a algú hi estableixes una complicitat especial, a vegades he sabut coses que hauria preferit no saber, ja que pot passar que els secrets afectin a més d'una persona. A part, un secret descobreix una dimensió oculta d'algú, i pot ser que em faci mal saber segons què. 
També m'ha passat que algú que ha confiat en mi per a un secret no ha entès que jo no li "pagués amb la mateixa moneda". Entenc, en certa manera, aquesta actitud: dir un secret et fa vulnerable. Si l'altre persona també te'n diu algun… és com "estar en paus". Em sembla una actitud infantil, però comprensible.
Guardar segons quins secrets m'ha fet mal. Fa anys vaig haver de  mantenir-ne un de molt gruixut, tot i que m'hauria afavorit, i molt, trencar-lo. Em va fer molt mal, més del que puc expressar: les temptacions d'alliberar-me foren tan fortes que vaig emmalaltir. 
També em va fer mal, però d'una altra manera, ser dipositària del secret d'una persona que al cap de poc va morir inesperadament. Ara encara, quan veig l'altra persona implicada en el secret, tinc ganes de fer-me present, de dir-li jo també ho sabia, si vols, aquí em tens, per plorar, per enrabiar-te, o pel que faci falta. 

Tots en tenim, de secrets, i suposo que és bo, acceptar que hi ha parcel·les íntimes, coses que només són nostres, que la vida no és plana, sinó amb volum, amb racons, amb espais interiors, amb llums i ombres.

I amb això no dic que els secrets siguin les ombres.
Potser més aviat al contrari: Sé de persones que duen al cor secrets vibrants que són l'únic punt de llum de vides grises. Que suporten la feixuguesa de la vida quotidiana, amb l'escalf d'algun secret dolç.

divendres, 3 d’octubre del 2014

Avui al matí

Em llevo encara de nit fosca. Com tantes vegades, el meu cervell dóna per acabat el descans nocturn molt abans que el despertador soni.
Resignada, em llevo. La meva gata, que té complexe de gos, em rep melosa, tota contenta de tornar a veure'm. Ronca feliç, em mira amb els ulls mig closos i refrega satisfeta els seus bigotis a la meva cama.
Surto al balcó. Fa aquella fresqueta tan agradable. No és tan fosc com semblava des de l'estudi. Els núvols s'acoloreixen de tons rosadencs. El mar serè pareix, gairebé escup, un sol rotund, com de rovell d'ou. És una imatge brutalment bella, d'una sensualitat gairebé obscena.
Jo m'entretinc a mirar-lo. Els ocells del parc anuncien que s'acaba la fosca, i que tot torna a començar. 
I en aquell moment de plenitud, penso. En la gent que estimo. Penso en tot el que tinc. En el que aquesta setmana m'ha estat concedit, també en el que he donat, que és molt. En l'aventura d'estar viva, d'estimar, d'arriscar-me. En la joiosa sort d'estar ara i aquí.
Penso en la gent que tinc al costat. 
Sento una gratitud fonda. Em sento reconciliada amb la vida. I tinc ganes de plorar, no de pena, de pura emoció.

Al cap d'una hora rebo un what's up.

Una de les persones en qui més he pensat, m'envia una foto de la sortida del sol des de casa seva. Em diu que pensa en mi.
Em sento, encara més, connectada a la vida d'una manera tan visceral i fonda que gairebé fa mal. 

dilluns, 29 de setembre del 2014

Els noms de les espelmes

En vaig encendre dues. Les dues tenien nom. Dues espelmes, per dues dones que estan lluitant, cadascuna la seva batalla. Dues dones fortes i tendres. Dues dones que m'han marcat.
Em vaig emocionar, ves per on. Em vaig quedar allà al costat, mirant la llumeta que feia la petita flama i enviant tota la meva energia cap a elles.
Al meu costat, una noia russa amb uns tacons demencials va encendre una altra espelma. Ella també plorava. 
Just després una família catalana, amb dues nenes d'entre vuit i deu anys. La petita va voler posar l'espelma, es va cremar i va xisclar. 
Just després un noi amb una pinta de gai que tirava de cul va encendre'n una altra, i, al seu costat, una monja d'uns seixanta anys també en va encendre una, fent gestos i resant d'aquella manera que havia vist tantes vegades a la meva àvia: mormolant frases molt ràpides en veu molt baixa.

Una espelma fa ben poca calor, i ben poca llum. Però a aquell racó de Montserrat, sortint del cambril, la temperatura es nota, de totes les llumetes enceses, i vaig pensar, mira, la unió fa la força.
Jo havia estat tota l'estona mirant fixament la flama de les "meves" espelmes. Respirant fons i demanant que els vagi bé. 
Després vaig agafar el telèfon per enviar-lis un what's up a les dones per les que estava pregant. Els volia enviar una foto de la seva espelma. Quan vaig tornar a aixecar la vista, vaig veure que ja no podia reconèixer quines eren les espelmes que havia encès jo. Perquè just al costat, altres llums tentinejant demanaven força també, Déu sap per a quina altra situació. 
I vaig pensar en això, doncs. En totes les pregàries que en aquell racó s'elevaven. En com la meva energia es dissol amb l'energia de la gent que estava al meu costat i que no conec de res. En com una llumeta feble no és res, però tantes llumetes petites esvaeixen la foscor i escalfen tant.
En un moment de la missa, preguem per les pregàries no formulades. Jo allà a Montserrat, a més de pregar per aquestes amigues meves a les que envio tota la meva força, vaig voler dissoldre el meu amor amb l'amor que surava en totes les pregàries humils i anònimes, amb totes les peticions multicolors que cremen en aquell racó.

diumenge, 21 de setembre del 2014

El veí

Tota la nit han sentit un grinyol molest, com si una cadena mal greixada estigués movent-se al vent.
Encara suat i panteixant, el Marco el mira als ulls.
–Em sembla que torna a plorar.
–És el vent –diu l'Òscar mentre es gira a agafar una cigarreta.
–Sí, però abans plorava. I si nosaltres el sentim plorar, ell segur que ens sent fer l'amor –insisteix el Marco.
I l'Òscar somriu i encén el cigarret. 
–Pobret, quina enveja que li devem fer.

És el veí més estrany que els ha tocat, i ja és dir. Tot circumspecte, amb prou feines saluda, sempre sorrut i malhumorat. Fa temps que no rep cap visita. Saben que s'ha separat fa un parell d'anys, que té dos fills amb síndrome de Down, que els diners que no se n'ha endut la seva ex-dona se'ls ha quedat l'advocat.

Quan havia arribat a la seva finca encara anava més o menys net i ben vestit, i sortia a treballar d'hora, deixant a l'ascensor un rastre d'olor de colònia cara. Al cap dels mesos ja no duia corbata, van suposar que havia canviat de feina, i que ja no li calia anar afaitat. A poc a poc van anar veient-lo a hores molt intempestives, quins horaris més estranys que fa aquest home, i després ja només el sentien de nit.
Plorant.
Cada nit.
Algun cop s'havien plantejat picar a la seva porta, fer-li costat, però els incomodava fer evident que la seva desgràcia era coneguda. Perquè feia cara de ser un d'aquells homes que s'empassen el dolor a glopades i no permeten que ningú hi entri. Com si la pena fos una vergonya.

Tot va semblar canviar el dia que l'havien sentit parlar, i també algun soroll d'activitat, com d'una pilota rebotant i alguns cops als mobles. Aquella nit van sentir miols. El veí desgraciat havia adoptat tres gatets petits i juganers.
Alguns veïns es van queixar de l'escàndol. A l'Òscar el que realment l'escandalitzava era que ningú s'hagués preocupat de la seva pena, com si no fos evident, i ara es molestessin de que alguna criatura, ni que fossin tres gatets pollosos i esquifits, li fessin una mica de companyia.
Des d'aquell dia els ulls del veí no eren tan sinistres. Se'l van creuar un dia al replà i el van veure somriure abans d'obrir la porta de casa seva i dir "hola minyons". I aquella mateixa setmana, es van creuar pel carrer, i va fer-los un gest amable, i el Marco va dir, fixa-t'hi que ja no duu les espatlles tan baixes.

Aquesta tarda, però, l'Òscar se l'ha trobat a l'ascensor del pàrquing. Quin vent que fa, li diu abans de mirar-lo i veure altre cop el dolor al fons dels seus ulls. Et trobes bé, li diu, i ell sí, res, que potser hauré de marxar. Ha aixecat la vista, l'ha clavat als ulls de l'Òscar i li ha dit, escolta, te'n podràs encarregar dels meus petitons? Sí home, sí,  li diu l'Òscar, ja els posaré pinso mentre siguis fora, i si vols també et rego les plantes. 
Gràcies, gràcies, deia el veí mentre pujaven a l'ascensor,  i l'Òscar encara l'ha sentit entrar al seu pis i dir "hola minyons" amb la veu una mica esquerdada. El vent ha tancat la porta d'un cop.

Tota la nit han sentir el grinyol, des del llit. Cap a les quatre de la matinada, els miols dels gats els han despertat. 
–Després es queixarà tothom, per què no els fa callar? –diu l'Òscar, però el Marco, com sempre després de l'amor, fila bava confiat amb la seva cara de bon nen.
Pel matí, encara cruixit per la mala nit que ha passat, l'Òscar surt al balcó. 
Els peus del veí ballen al compàs del vent, fent un vuit perfecte, a un metre del terra on els tres petitons se'l miren.

Aquesta és una recreació d'una història real, que m'ha explicat l'Òscar (gràcies, per la història i pels canelons)

diumenge, 14 de setembre del 2014

Estic nerviosa

Doncs sí… sembla que no n'aprenc. I mireu que en fa, d'anys, que començo cursos. I que cada curs en sé més, i que cada curs me'n surto millor… 
Tot i així, sempre tinc un run-run a la panxa, la nit abans de començar les classes. Sempre tinc por de no haver-ho previst tot, d'haver-me deixat alguna cosa, de tenir algun serrell per lligar. 
No ho puc evitar. 
Algú que no sàpiga de què va això d'educar adolescents, pot pensar que, amb els kilòmetres que duc, això no m'hauria de passar. Que sóc mala professional, si la nit abans de començar les classes ho passo malament. 
Jo, en canvi, penso que és bon senyal. Em nego a treballar d'esma, a fer les coses "com sempre". Perquè els nois i noies canvien a velocitats vertiginoses, i ens posen davant de nous reptes que hem d'encarar amb valentia i bon humor. 
O sigui que sí, que estic nerviosa, i estic ben contenta d'estar-ne. És un senyal de respecte cap a les trenta personetes que tindré demà, a l'aula que els vaig estar preparant amb molta estimació el passat divendres. 

Aquesta nit pregaré per ells. Pels que m'acompanyaran aquests mesos. Pels que donen problemes, i pels que no en donen, però no vol dir que no en tinguin. Pels nens que no són gens populars, i pels que van de guais per amagar la seva inseguretat. Per qui li costa estudiar, i per qui s'avorreix a classe. Pels que conec d'altres anys i els que coneixeré demà. Per la que sempre em somriu quan ens creuem per les escales, i els que sé que si poguessin, em farien la traveta. Per les famílies que estaran al nostre costat, i per les que potser no ens entendrem tant com hauríem.
Pregaré pels meus companys de feina, pels de secundària, on tinc tan bones amigues, i també per les mestres de primària, que fan una feina tan intensa i acurada. Pregaré perquè la vetlladora de menjador continuï amb la seva alegria desbordant, pregaré per la gent de secretaria, que també van de bòlid, i per les que de bon matí netegen l'escola.
Pregaré pels que l'any passat van començar el curs amb mi i ara ja no hi són.
Pregaré pels meus fills, i pels seus companys. 
Pregaré per l'escola en què treballo. 
Tots aprendrem molt, enguany. Que tinguem un bon curs. 

dilluns, 8 de setembre del 2014

Sirena.

Tengo la convicción de que no existes
y sin embargo te oigo cada noche
te invento a veces con mi vanidad
o mi desolación o mi modorra
del infinito mar viene su asombro
lo escucho como un salmo y pese a todo
tan convencido estoy de que no existes
que te aguardo en mi sueño para luego.



Aquesta poesia  de Mario Benedetti penso que complementa el post anterior

dissabte, 6 de setembre del 2014

Els números que no existeixen, i les vides que no vivim

Em fa molta ràbia trucar a un telèfon i que una veu em digui “el número marcado no existe”. Com que no existeix? Que no l’acabo de marcar? Com pot un número “no existir”?

Després, amb la vena poètica que tinc, penso que potser sí, que aquell número no existia i l’atzar del meu pensament l’ha creat.

Em sembla que és la malaltia dels escriptors: Quan vaig començar a escriure la novel·la, tenia uns personatges, unes trames principals, unes secundàries. Poc a poc, teixint la història, els personatges van anar prenent cos, fent-se potents, i us podria dir que alguns han agafat personalitat pròpia i han decidit anar cap una banda que jo no tenia prevista. Com si la història existís en alguna banda i se m'hagués revelat, com si el meu paper no fos el d'inventar-la sinó el de contar-la. 
Per això alguns cops m’he de concentrar per dir que no, que no van existir, que me’ls he inventat jo. Però un racó del meu cor em diu que potser en alguna banda de l’univers hi ha un espai, una dimensió, per a les coses que hem pensat i que en realitat no han estat. 


Alguns cops he pensat si no és possible que el que pensem existeixi en alguna banda, si quan somniem alguna cosa, en realitat el que ens passa no és que rebem un missatge d'alguna vida que no va ser i que ens saluda, des de la seva impossibilitat, des dels llimbs on dorm, esperant un moment que no arribarà. Vaig fer una entrada sobre això fa temps, ho podeu llegir aquí
Seria maco, oi?
Mentre escrivia aquesta entrada, divendres nit, s’ha posat a tronar. S’està fent fosc, i l’espectacle prometia: he sortit al balcó. Tot de gent caminava apressada cap a un refugi. Veia les persones, caminant amb carros de la compra plens, amb nens amb bicicleta, un senyor que passejava un gos, dos amics que corrien, i m’he preguntat quantes novel·les hi havia per allà corrent, quants d’ells s’han de conformar amb aquest trist consol, quants viuen una vida i en somien una altra, i dormen en llençols massa freds enyorant una història que només pot existir en una altra dimensió, i desitjant que sigui, que palpiti, almenys, en aquell lloc que no saben si existeix. 


(…i sí, tot això se m’ha acudit perquè l’enregistrament és incorrecte: el que hauria de dir és “el nom marcat no correspon a cap línia de telèfon”)

dimarts, 19 d’agost del 2014

Cristalls

Jo vaig estudiar BUP als escolapis de Mataró. Fa molts anys. 
Recordo poques classes de primer de BUP, estava massa ocupada gestionant les meves hormones, però alguna d'elles em va marcar profundament. 
N'hi va haver una de ben especial: a ciències naturals el professor ens va ensenyar un cristall. Abans d’explicar-nos el que era, ens el va fer observar. Jo era molt xerraire, i sempre m’asseien a davant, i era al migdia, total, que un raig de sol va rebotar en el cristall i em va enlluernar. A mi em va semblar bellíssim, i encara ara tinc aquella imatge impresa al meu cervell: la classe polsossa, aquella pissarra que era en realitat una porta corredora que comunicava amb l’altra classe, el profe amb bata blanca, i el cristall. I entenia ben poc els dibuixos de la pissarra, però aquella imatge del cristall em va enamorar.
Després va venir la teoria, i per primer cop vaig sentir el que posteriorment sentiria amb la música: la bellesa de l’ordre, la placidesa de l’equilibri. Que quan el que tenim (siguin mol·lècules o acords) quadra en un sentit llògic, dóna estructures serenes, exquisites.
Aquell cristall va ser la meva pedra Rosetta, el que em va fer entendre, amb catorze anys, el sentiment de la bellesa de la lògica. 
I només des d’allà, des de la bellesa, vaig sentir la necessitat de trobar la lògica. Si el professor hagués començat a explicar la teoria no m’hauria arribat al cor tant com quan em va mostrar la bellesa i em va dir, (a mi em va semblar que m’ho deia només a mi!) ara t’explicaré com s’arriba a formar això. 
I sí, se que això dels cristalls no és cap miracle, és pura ciència, però a mi em continua semblant miraculosament bell, i saber que no és poesia, sinó un procés previsible i sistemàtic, no li fa perdre en absolut el seu atractiu, potser fins i tot li afegueix interès.
Quan, més tard, estudiant harmonia, contrapunt i formes, vaig anar entenent els intestins de la música, vaig recordar sovint la imatge del cristall. Un bon amic es queixava que “entendre”, els mecanismes que havien seguit els grans compositors per emocionar-nos li feia perdre la màgia. Jo, en canvi, pensava el contrari. Em sentia més i més fascinada com més entenia com tot quadrava, i es col·locava en un ordre que permetia l’equilibri, la tensió i distensió.

Dic que aquella classe de cristalls va ser la meva pedra Rosetta, perquè va arribar just en el moment en el que ho necessitava. Estava a l’adolescència, en un moment espiritual en el qual el que havia rebut ja no m’omplia i buscava alguna cosa sense saber ben bé el què, ni a on. A partir d’allà, estirant el fil, amb moments foscos, amb angoixes i també amb grans lluminositats, vaig arribar a entendre Déu d’una manera molt més racional, sense perdre però el sentit poètic, el vertígen dels grans interrogants que sabia que mai tindrien resposta.
Com vaig fer aquest camí? Ara ben bé no sabria explicar-ho, però tot va començar amb la fascinació davant d’un cristall, i el procés que em va portar a entendre-ho, igual que vaig arribar a Déu, primer amb les vísceres, meravellant-me de la bellesa, i després amb el cap, entenent la lògica.

El professor, que es deia Jordi Tarridas, tenia la veu suau i era un enamorat de la ciència, suportava amb més o menys bonhomia la nostra efervescència adolescent, i només pretenia, suposo, donar la lliçó de cristalls. És ben cert que alguns professors no arriben a saber mai fins a quin punt poden obrir portes als alumnes. 



dilluns, 4 d’agost del 2014

Guardar ausencia

La primera persona que me'n va parlar va ser la señora Ana, una veïna andalusa dels meus pares que quan jo era petita m'estimava com si fos una tieta. Segons ella, guardar ausencia era recordar algú estimat, em va dir “vivir normal pero tener un rinconcito en el corazón para aquella persona”. M'ho deia a la seva cuina diminuta, amb l'extractor a tot drap, traient els calamars arrebossats de la paella, amb un davantal una mica enfarinat i el seu pentinat desafiant la gravetat.
A mi em va semblar molt poètic, que entre olor de fritura i veient per la finestra de la galeria els calçotets enormes que la senyora Montserrat estenia al pati de llums, la señora Ana em parlés de guardar ausencia, de que en la vida gris i quotidiana hi hagués un espai lluminós per pensar en els que estimem de lluny.
–Algún día tu guardarás ausencia, ya verás, Marieta –em va dir picant l'ullet.
Jo en aquells moments era petita, potser no arribava als deu anys, però sabia perfectament el que era guardar ausencia, tot i que encara no l'hi havia posat nom: sent de Mallorca i vivint a Mataró, ben bé feia això: vivia normalment, però tenia un raconet del meu cor per a la gent que m'importava i havia de tenir lluny. Sentia un enyorament dolç, a vegades trist, però no sempre. Tenir present gent llunyana va donar-me, crec, una dimensió més profunda del que els que m'envoltaven s'imaginaven, una vida molt més plena: no només el que ells sabien, les amigues d'escola amb qui saltava a corda, les classes de piano els dimarts, atletisme i catequesi els divendres, sinó també un munt d'afectes llunyans que feia que no em sentís mai sola. Escrivia cartes cursis i llargíssimes, i a vegades simplement m'entretenia preguntant-me què estaria fent tal o qual persona, o me n'anava a dormir imaginant algú estimat que també estaria anant al llit en aquells moments.
Ara que ja m'he fet gran, i que les noves tecnologies han empetitit les distàncies, que puc enviar un what's up a algú que sento proper però que fa massa temps que no veig, de totes maneres, continuo guardant ausencia.
Algunes de les persones que tinc present ho saben perfectament que les duc al cor, altres ho sospiten, i n'hi ha que ni s'ho imaginen, i m'és ben bé igual.
Tinc al cor, doncs, presències vibrants, és cert, però també absències, també renúncies, també afectes poderosos que no gestiono a la meva vida quotidiana, però que no deixen de ser-hi, il·luminant dies grisos, fent que em senti tan acompanyada.
Continuo vivint, atenent a les meves obligacions, com la senyora Ana, però hi ha un espai lluminós, un racó, al meu cor, per a gent amb la que, per una circumstància o una altra, (quin pal, tenir només una vida, quin rollo, dies de només vint-i-quatre hores!) no puc estar tant com voldria.
A vegades m'enyoro, i a vegades estic trista, però després accepto la meva enyorança i fins i tot l'assaboreixo, i dono gràcies als sentiments que omplen la meva vida de volum, malgrat en algun moment em facin mal. I penso en aquella persona, i li envio un missatge curt (o potser m'estic dies dient que l'he de trucar sense arribar a fer-ho!) Confio en que d'alguna manera, aquella persona que tinc present senti l'escalf del meu cor.
I guardo absència. No es veu, però hi són.



dissabte, 26 de juliol del 2014

La lliçó de l'àvia.

Sempre que vaig a la residència d'avis a visitar el Damià he de fer un intens treball emocional. L'ambient de la planta de demència senil sacseja el meu ànim i solc estar molta estona malament. 
No sabria dir-vos què em costa més: si els que físicament estan bé però tenen el cap a ca'n Pistraus, o els que, com el Damià, passen les hores dormitant en una cadira, o al llit, sense reaccionar, sense gairebé relacionar-se amb l'exterior, i que et fan dubtar de si se n'ha adonat que hi has estat. 
A vegades em pregunto si de fet, no és ell que se n'ha anat. És com si la seva persona, la seva essència, hagués marxat molt lluny, i hagués deixat oblidada la carcassa aquí.
Dic, doncs, que faig un intens treball emocional, perquè ara, que estic a la crisi dels quaranta (que a mi aquestes coses m'agafen més tard!), que estic fent les paus amb les coses de la meva vida que ja no seran, haver-me d'enfrontar a aquesta decrepitud, a aquesta brutal pèrdua de dignitat, fa que em pregunti si jo arribaré a aquests extrems, fa que m'enrabiï amb el destí, amb la decadència inevitable que espera als que no moren joves.
I ja ho sabeu, que sóc de mena optimista i animosa, però de debò que allà costa horrors ser-ho. Quan algú que has estimat tant et mira i no saps si et veu, i l'has d'eixugar amb el pitet que duu sempre abans de fer-li un petó, i l'abraces i no et diu res, i te'n vas i no saps si en algun raconet del seu cervell, o del seu cor, manté alguna imatge teva, si encara t'estima, doncs mireu, és molt dur.

L'altre dia, però, una parella em va alegrar el dia. 
Era un senyor d'uns vuitanta anys, que visitava una dona, més o menys de la mateixa edat. Es van posar al pati, a l'ombra d'un taronger, a cantar boleros, al costat d'on en Damià i jo estàvem amb el nostre diàleg mut. Ella no deuria tenir la demència molt avançada, perquè somreia molt, i s'afegia a la cançó en els fragments que recordava. Em va entendrir la manera en què l'avi agafava la mà feixuga de la que vaig suposar era la seva dona, i amb aquell vibrato nerviós dels vells cantava "El día en que me quieras" y "Quizás, quizás, quizás". 
Al tercer bolero se'ls va oblidar la lletra, i els vaig fer d'apuntadora… total, que vam acabar cantant els tres: segur que fèiem una estampa digne de veure: una àvia amb Alzheimer, el seu marit i servidora, cantant "Angelitos negros", mentre el Damià, en bàbia, es mirava les ungles distret.
Després d'"Angelitos negros" en van venir unes quantes més,"están clavadas dos cruces", "Por qué no me enseñaste"…. Aquell dia vaig sortir menys desanimada de la residència. Suposo que és veritat, que qui canta els seus mals espanta. 
Però també vaig entendre una cosa: aquella àvia, en aquella estona, era feliç. No necessitava res més, en aquells moments, que la veu tremolosa del seu home cantant cançons antigues.
Potser em costa tant estar allà perquè tinc encara un munt de desitjos, i coses per fer, i projecto en els avis les meves aspiracions, i no puc entendre que ells són feliços així, amb petites coses. 
Espero aprendre'n, doncs. Si alguna vegada estic com aquella àvia, espero tenir la capacitat de ser feliç amb el carinyo que em donin, espero no trobar-me desitjant coses que no puc tenir ja.
Potser aquella àvia, en el seu petit món, és molt més feliç que jo, que sempre estic gruant i lluitant i sentint tantes vegades que no arribo, maldant tantes vegades per l'eficiència, per ser millor, qüestionant-me a cada passa si estic on he d'estar, jutjant-me tan durament, sense assaborir el petits moments de felicitat instantània que la vida ens ofereix, les cançons cantades a cau d'orella, a l'ombra d'un taronger.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Pros i contres de petonejar gripaus

Fa uns dies la meva amiga Helena em va enviar aquest conte, em va fer molta gràcia, i m'ha fet pensar molt:

(si voleu mirar què més fan els transgressors autors del vídeo, cliqueu aquí)
Sempre he pensat que els contes ens han fet molt mal, sobretot a les noies, perquè han perpetuat uns rols als quals les més obedients (jo m'hi incloc) ens hem esforçat a encabir-nos, alguns cops amb un fort divorci entre el que som o sentim i el que la societat diu que hem de ser o sentir. 
Podria ara parlar de Disney, però en tinc poques ganes ("la bellesa està en l'interior"… si ets un tio multimilionari que vius a un castell, però si ets una noia has de ser guapa, rossa i prima)
Un dels contes que penso que ens ha fet més mal és aquest de que hem de petonejar un gripau per tal que es converteixi en príncep. 
Podríem començar per preguntar-nos si ens interessa posar un príncep a la nostra vida. El susodicho ens rescataria de la nostra vida gris (?) i ens duria a viure a palau… on no hauríem de cuinar, malgrat la nostra condició de dona, doncs altres dones que no van tenir la gosadia de petonejar el gripau, cuinaran per a nosaltres. 

I bé, potser el gripau trigui una mica en convertir-se en príncep, però de mentre, tindrem una vida regalada.

Doncs mireu, sabeu què passa? Que és molt més normal que passi ben bé a l'inrevés: que les noies besen un príncep, s'hi casen, i poc a poc es converteix en gripau. Això passa molt més sovint, però cap conte infantil ens va avisar d'això!
Quantes noies coneixem entestades a besar gripaus esperant que es converteixin en prínceps? Què tal si els diguessin que no els cal cap príncep, que han de ser felices per elles mateixes? Que hi ha gripaus que sempre seran gripaus, per més que voluntarioses i atentes, s'entestin a besar-los? 

D'altra banda, però, aquest conte ens pot dir altres coses. La importància de l'esforç, per exemple. Mai res s'aconsegueix a la primera, l'èxit fàcil sol ser efímer. A vegades hem de gruar per aconseguir alguna cosa, a vegades cal fer esforços. El que em queixo, però, és que a les noies ens hagin dit una i altra vegada que hem de centrar els esforços en trobar un bon marit.
Suposo que és més fàcil explicar un conte d'un gripau que es converteix en príncep, que dir per exemple "hi havia una nena que no tenia gens de ganes d'estudiar matemàtiques, però ho va fer, malgrat no tenir-ne ganes, i ara és una enginyera que té una feina molt interessant i no depèn de ningú econòmicament, ni emocional".

És cert. Ens cal esforç, ens cal besar alguns gripaus, per tal d'aconseguir el que volem. I això va des dels estudis, fins a les relacions personals, o l'exercici físic… jo sempre dic als alumnes que el que marcarà la diferència a les seves vides és tot allò que facin malgrat no en tenien ganes, tot allò que costa, però que s'ha de fer per aconseguir el seu objectiu.
Però hi ha una cosa que també hem de tenir molt clara: quan les coses són molt difícils, potser és que no han de ser. Que l'esforç hi ha de ser, però no l'aniquilació personal, i que aquest esforç ens ha d'encaminar a ser més lliures per nosaltres mateixes, no a dependre de ningú.

dilluns, 7 de juliol del 2014

El desig


Fa uns dies vaig veure per internet una conferència d'aquelles del TED força interessant, que explicava per què té tanta força la pornografia. Podeu mirar-la clicant aquí. Està en anglès, però és força entenedora.
Bé, doncs en cap moment va parlar de les dones com a consumidores de pornografia. Sempre parlava dels nois, dels homes, però mai de les dones, que eren objecte pornogràfic, mai subjecte consumidor de pornografia.
Avui he vist el face un enllaç a una notícia, segons la qual els homes que miren els pits de les dones viuen més. 
I mireu, em pregunto quina part de l'anatomia masculina he de mirar jo per viure més.
No sé si és que tinc la pell molt fina, però és que m'empipa que no ens contemplin com a éssers amb desitjos, sinó només com a éssers desitjables. 
Ei, que ja m'està bé que em desitgin, faltaria més… però vull que quedi molt clar que també desitjo. 
Les dones desitgem. Ens agrada mirar els homes, també. Ens agraden uns cossos, o uns altres. Ens exciten algunes olors, algunes veus, alguns físics...
Potser no som tan automàtiques com els homes, ni tan aparatoses: podem estar incendiant-nos interiorment i parlar amb l'objecte del nostre desig sense que hi hagi cap senyal visible de la nostra torbació, és cert. Potser per això encara ara, quan es parla de desig, es sol parlar en clau masculina.
Com és possible que estiguem encara en un món tan masclista que es silenciï d'aquesta manera el desig femení i en canvi es potenciï tant el masculí?
Una anècdota d'aquest curs. Un noi de quinze anys, en una classe d'educació sexual, va dir tranquil·lament que ell no es masturbava. Això va provocar una reacció entre els seus companys, que anava des de la incredulitat, passant pels que directament se li en fotien, a la provocació. A mi em va agradar molt la serenor amb la què va rebre les contestes: Els seus companys li deien, alguns d'una manera incòmodament calorosa, que és impossible, que tothom ho fa, que com pots, etc. Em va sorprendre com alguns nois, malgrat estaven en presència d'una professora i d'altres noies, feien bandera de la masturbació. Tots ens masturbem, va dir un d'ells, d'una manera categòrica, gairebé fent-ne bandera.
Tornant a casa, però, em preguntava què hauria passat si hagués estat una noia que hagués dit, tranquil·lament, que ella sí que es masturba. La reacció hauria estat totalment diferent. I si hagués utilitzat els mateixos arguments (tothom ho fa, és natural, el cos ho necessita, etc.) l'haurien insultat sistemàticament, de puta en amunt. I m'atreveixo a dir que les més cruels amb elles haurien estat les altres noies.
I clar, em preguntava, com educadora d'adolescents, com gestionar això. Com fer que respectin el noi que no es masturba i la noia que sí que ho fa, com deixar que entenguin que hi ha diferents ritmes i intensitats del desig, sense donar per entès que els homes desitgen i les dones s'ho miren des de fora.

dimecres, 25 de juny del 2014

Els moments viscuts.

Teníem poc més de vint anys, un munt de projectes, i la sensació de que ens podíem menjar el món. 
Érem a Tarragona, a una pasqua jove. En aquells dormitoris tan enormes i on feia tan fred. Tanmateix hi estàvem poca estona, intentant dormir: passàvem les nits en vetlla, cantant, xerrotejant, passejant a la llum de la lluna.
Era aquella època que no hi havia smartphones i no ens fèiem fotos tan alegrement, que quedàvem amb els amics amb temps, "dissabte a les vuit al casal", que sortíem a passejar, que parlàvem cara a cara amb un cacaolat davant. Era aquella època que no ens fèiem selfies, que no ens calia publicar enlloc que ens ho passàvem bé, vivíem, rèiem, ens obríem a la vida…
I allà a Tarragona, vam pujar un moment a les habitacions, a buscar un cançoner, crec, o a agafar un entrepà fet de dos dies abans, i és que a més de fred, passàvem gana (però érem tan feliços!)
I el Bartolo va agafar una guitarra, es va asseure i es va posar a tocar. L'Àngels i jo cantàvem fent el burro, i la Mariona, que sempre va ser la que tenia més seny de tots, ens va fer la foto.


És curiós, no sabíem que aquell moment el recordaríem tota la vida. Les rialles, en aquell espai que ressonava tant. El fred, l'entrepà una mica gomós. La veu rasposa del Bartolo.
No sabíem que aquesta seria la única imatge que ens quedaria d'aquells dies feliços. No sabíem que al cap dels anys miraríem enrere i enyoraríem aquells instants.

La màgia dels moments feliços suposo que és aquesta: quan estan passant, no saps que són tan especials. Els deixes lliscar per la teva vida, potser parant atenció a altres beneitures, i només quan la vida cruel t'ha dut ben lluny d'allà és quan te n'adones que en aquell moment vas ser intensament feliç. I saps que continuaràs caminant, i que tindràs altres moments de felicitat, (faltaria més!) però saps que aquells ja no tornaran més. 

Al cap d'uns mesos d'haver fet aquella foto el Bartolo va tenir un accident de moto.  No duia casc, i es va donar un cop al cap. Va estar més d'una setmana en coma, i va morir tal dia com avui, el dia següent de Sant Joan.
Hem crescut, ens hem fet adults. Els anys ens han moldejat, altres mossegades del destí ens han enfortit, hem deixat de ser "els joves",  hem hagut de fer concessions, fer les paus amb la diferència entre el que volíem i el que és. El Bartolo, mentre, s'ha quedat en els seus vint-i-dos anys.
A vegades em pregunto si els moments viscuts no continuen existint, vibrant, en alguna dimensió que no som capaços de copsar conscientment. Potser ho faig per consolar-me, necessito pensar que aquells que he estimat encara hi són.  Potser ho faig per sentir que d'alguna manera, en algun espai, encara tinc vint anys i el Bartolo rasca aquella guitarra una mica desafinada i canta amb la seva veu rovellada "un jove treballador val més que tot l'or del món".

dimecres, 18 de juny del 2014

Posar nom

A Mallorca, quan una cosa ens ve grossa, diem " això no té nom". És ben bé així. Tenim nom per les coses que són més o menys normals, però no per segons quines atrocitats. Oi que no tenim nom per anomenar una persona que se li hagi mort un fill? I no em digueu que no hagi estat, durant la història, quelcom dolorosament usual. De tota manera, ens hem entestat a no donar-li nom, com si així poguessim evitar que existís. 
El mateix passa amb els nostres sentiments. Tenim nom pels sentiments més o menys acceptats, per les relacions que socialment són estandar... Però a vegades tenim sentiments o relacions sense nom. O no volem donar nom al que potser ens incomoda, o ens és difícil d'entomar. 
 En el cas dels nostres adolescents, que desperten a un món d'emocions i de relacions, els educadors tenim un repte: ajudar-los a posar nom al que senten. I és molt difícil, perquè es tracta, suposo, d'acompanyar-los en la seva cerca, no pretendre facilitar nosaltres el nom. Perquè a vegades intentem encabir el nostre sentiment o la nostra relació en un nom que potser no li escau, i així el canviem. Heus aquí, doncs, el gran poder de les paraules: anomenant els sentiments els donem forma. Per això és tan important ajudar a entendre, analitzar, i respectar el que senten. Ser capaços de trobar les paraules que encaminin l'emotivitat en la direcció que els cal, que els ajudi a acceptar-se i a créixer. Aquest procés, difícil i fascinant, és un dels més enriquidors de la nostra tasca. 
Les persones que no els faci por posar nom als seus sentiments seran les que viuran més harmoniosament amb ells. 

dilluns, 9 de juny del 2014

Petits grans triomfs

El meu nebot Bernat, que ja té dos anys, quan es lleva de la migdiada s'asseu a l'orinalet. Es concentra una estona, al menjador de casa els meus pares, observat per tots els presents que fem festa quan el veiem fer força (vosaltres podríeu anar de ventre amb tota la família mirant-vos i aplaudint?)
Després s'aixeca joiós i rep les felicitacions de tots els presents pel resultat, i se'n va corrent a agafar les joguines amb què farà soroll tota la tarda. 

He fet una foto del Bernat assegut a l'orinalet. No és pas per fer-li xantatge quan tingui vint anys i ens presenti la seva parella. És per tenir-ho ben present, per no oblidar-me'n mai, d'aquestes fites aconseguides, del goig amb el que rebem avanços que després, amb el dia a dia, no recordem el que han significat.
Després de la setmana atroç que he passat, amb un estrés com feia temps que no patia i un esdeveniment escruixidor que m'ha fet plorar fins que m'han fet mal els ossos, necessitava això: un recordatori que la vida tossuda recomença. Que l'esperança s'obre camí, amb petits grans triomfs.

dimecres, 4 de juny del 2014

Cridant el Ramon.

Aquesta és una història real, que em va explicar la filla de la protagonista, molt de passada, i des d'aleshores no faig més que donar-hi voltes. 
La protagonista, posem-li nom, per exemple Mercè, és una iaia de gairebé noranta anys. En el seu temps fou una dona forta i poderosa. Ara té una demència molt avançada, i els seus fills l'han hagut d'ingressar a una residència. 
Resulta que la dona es passa els dies i les nits cridant el Ramon, preguntant pel Ramon, somicant pel Ramon. 
I ningú de la seva família es diu Ramon. Ni el seu difunt marit, que es deia Josep, ni cap dels seus fills, ni el seu pare, ni els seus germans…
A la biografia de la senyora aquesta, casada des dels anys quaranta amb un senyor tot respectable amb qui va tenir cinc fills i va morir fa més de vint anys, no hi ha cap Ramon. Que se sàpiga.
I la seva filla m'ho explicava, tota enriolada: mira la meva mare, quines coses té, ara li ha donat per preguntar per un tal Ramon, i tot el dia Ramon per aquí, Ramon per allà, i un dia una infermera per fer-la callar li va dir ara ve, i va ser pitjor, perquè es va començar a posar nerviosa, que es volia pentinar, i canviar-se el vestit, i volia unes sabates de taló.
I vinga riure, la filla. 
I clar, potser el problema és que tinc la imaginació fèrtil i el cap ple d'històries, potser és que sóc una romanticota incorregible, però diria que aquí hi ha una història d'amor. Diria que aquesta senyora, que ara és un recordatori gairebé caricaturesc de la dona que fou, en algun moment tingué un Ramon a la seva vida. Un Ramon que no va poder ser. O que potser fou clandestí, intens i apassionat. O potser va ser un Ramon que no va voler ser.
Qui sap si tenia tretze anys i era l'aprenent del botiguer del barri, un altre noi com ella que va morir en alguna carretera durant la guerra civil. Potser va ser un home de la seva parròquia, casat, catequista i bon pare de família, que li donava la mà d'una manera especialment càlida a l'hora de la pau. Potser va ser el que li pujava el butano, tot suat i amb la camisa descordada. Potser era un artista de cine.
Potser tingueren nits de passió. Potser no es van arribar a tocar.
No ho sabrem mai. El que sí sabem és que fou prou important com per recordar-lo quan no recorda ni el nom dels seus fills. Com per repetir insistentment el seu nom quan ha deixat de poder dominar i dissimular els seus sentiments.
Poc a poc, la senyora Mercè es va difuminant entre les nebuloses de la seva consciència, i aquesta història, com tantes d'altres, es perdrà en la nit dels temps.

diumenge, 1 de juny del 2014

Daniela

Es va mirar al mirall. Els ulls castanys que li retornava la imatge, eren els seus propis ulls? O eren d’algú ben diferent a ella? Què li havia passat?
Semblava com si encetant la maduresa, quan ja feia anys que havia acabat de créixer cap enfora, que duia el mateix nº de sabates i més o menys la mateixa talla de vestit, estigués creixent cap endins. Com si la seva vida adquirís volum, com si abans hagués estat una circumferència i ara fos una esfera, plena, vibrant, amb un nucli petit i poderós que no havia estat conscient de tenir, un nucli tan pesat i dens que la mantenia centrada malgrat els esdeveniments sacsegessin tot el seu voltant.
Aquella nit havia somniat mil llumetes de colors sobre un llit on amb tendresa, un antic amant trencava una crosta. Mirant cap a la ferida, es descobria a ella de petita, ulls badats, tot per començar, i també ella anciana, mirant tot el que havia estat. 
Recollia les llàgrimes que l’havien portat, aquesta nit d’insomni, a mirar-se al mirall. No volia perdre’n ni una, no volia enfrontar-se al desert sense tot el bagatge que l’havia dut aquí.
Va mirar el seu centre. Va espantar-se en descobrir-se tan profunda, tan plena d'espai. Tenia encara moltes portes tancades, i sabia que qui volgués acostar-se a ella havia de respectar les parcel·les que ella permetés. Algunes no gosava obrir-les ni ella, potser havia après amb l’edat a no forçar-se, a estimar les seves incoherències i els seus dubtes quotidians. Finalment, havia acceptat que estava feta de compartiments estancs entre ells. Que podia viure així, plena, vibrant, sense pretendre trobar algú que la omplís tota. Perquè ningú se la podia acabar, a ella. Era immensa. 
En el somni, alçava els ulls i es veia en els ulls de l’amant, que era conscient de les portes tancades i malgrat tot la desitjava. Les llumetes de colors l’embolcallaven quan ella tancava els ulls i rebia l’abraçada.

Es va mirar al mirall, altra vegada. Es va dir a si mateixa que s’estimava, malgrat tot, i va fer les paus amb ella mateixa.


dimecres, 28 de maig del 2014

Coses que m'agraden

Després de les darreres entrades, necessito ara escriure quelcom una mica més "light". O sigui que aquí teniu, una llista de coses que m'agraden:
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca. 
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora. 
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que  la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé. 
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu.  I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt. 

dimecres, 21 de maig del 2014

El que volies, i el que és.


Quan comences a fer-te gran et planteges com vols ser.

Què vols fer, com ho vols fer. Poc a poc construeixes el teu jo, amb el que tens, aprenent a valorar el que és possible. Interactues amb altres, que t'enriqueixen (sí, sempre, fins i tot les experiències més atroces t'enriqueixen i et fan créixer)

I vas fent. Creixent en dos direccions: cap enfora, obrint la teva vida al món, i també cap dins, enriquint la vida interior.

Poc a poc aprens a gestionar les renúncies.

En algun moment, passat els anys, potser sense adonar-te'n,  has posat la cinquena marxa. Vas fent.

Però no comptaves que algunes renúncies que en un principi ni t'havies plantejat, et començarien a coure amb el pas del temps. O que algun esdeveniment inesperat faria trontollar el teu esquema preconcebut.

I potser en algun moment t'atures, et mires al mirall. I descobreixes que hi ha alguna cosa a la que havies renunciat, potser sense plantejar-t'ho, que ara et crema. Entens que el teu projecte de vida, que en un principi t'omplia, perquè començaves, o perquè la il·lusió et donava fortalesa, o perquè hi posaves tota la teva energia, ara ja no t'omple, no almenys com per que no et corqui algun cop tot allò que no és.

I aquí és on neix, suposo, el conflicte de la maduresa.

Aleshores t'has d'aturar.
I mirar la teva vida.
I pensar si el teu projecte, allò que volies ser, et manté encara. Gestionar la diferència entre el que volies i el que és. 
Plantejar-te si has de continuar posant en calçador la teva vida dins la idea que te n'havies fet quan eres més jove.
O si la teva vida, les teves emocions, les teves aspiracions, són potser més amples, amb més volum del que quan eres jove et pensaves.
Parlo de feina, de relacions humanes, de formació, de mil coses. 
Parlo de ser capaç de revisar la idea, el projecte.
Parlo de sortir de la zona còmoda o quedar-te amb la conformitat del que pensaves de jove que et bastaria.
Gran conflicte, doncs.

dimecres, 14 de maig del 2014

Mostrar la panxa


La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.
Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!