Coses que m'agraden

Després de les darreres entrades, necessito ara escriure quelcom una mica més "light". O sigui que aquí teniu, una llista de coses que m'agraden:
- Les bombolles de sabó: M'agrada la seva bellesa i la seva fragilitat. La tremolor amb que s'encaren al buid, i esclaten amb colors quan alguna cosa les toca. 
- Els homes amb corbata: Ai, no sé, els trobo molt atractius. És una mania com qualsevol altra. No vull dir molt mudats, eh? simplement amb corbata.
- Passejar per la muntanyeta: Ara és ideal, ni fred ni calor, zero graus! M'agrada molt passejar per Montserrat, pel Montseny… a Mallorca hi ha una passejada que intento fer cada any: de Sant Salvador a Santueri.
- Les iaies coquetes: M'encanten les iaies que veig al vestidor de la piscina: s'unten totes de crema i es dibuixen les celles amb un llapis d'ulls marró. M'encanta que es posin maquillatge, anells i arracades. M'encanta que es facin una darrera repassada al mirall i es somriguin abans de sortir amb les bosses d'esport que sembla que no siguin d'elles, i facin un petó a un altre iaio que els està esperant a fora. 
- L'escalfor del sol a la pell durant la primavera. El sol és dolent per la pell, sí, ja ho sabem… però ara que torna a venir l'escalfor, quin goig el primer dia que vas amb màniga curta i notes la carícia del sol a la pell!
- Les maduixes. M'encanta la fruita de temporada, i entre aquestes, la maduixa és una de les meves favorites. M'agraden soles, simplement, menjar-les agafant-les de les fulles i assaborir l'esclat de sensualitat del seu sabor. M'agrada compartir-les, si és possible, amb bona companyia.
- Els petons. I les abraçades, i els axuxons, i que em gratin l'esquena, que em toquin el cabell, les carícies en general…M'agrada donar carinyo, sóc molt carinyosa, i de fet molt sovint em reprimeixo per no atabalar la gent. M'agrada, com no, rebre'n. Hi ha a l'escola on treballo un nen de primer de primària que sempre que em veu, sigui on sigui, ve corrents a fer-me un petó i una abraçada. Ell no ho sap, però m'alegra el dia.
- La música. Ja ho vaig dir a un post anterior: fent música sento una barreja de plaer sensorial i plaer espiritual, un tast de transcendència, que em fa feliç com cap altre experiència. Penso, com Nietzsche, que  la vida sense música seria un error.
- Parlar hores i hores. Tinc molta sort, sabeu? Estic rodejada de gent molt interessant, amb qui puc parlar hores i hores, de tot i de res. Molt profundament, o molt lleugerament. Aprenc tant!
- La poesia. Algunes persones diuen que la poesia no els agrada perquè no l'entenen. No cal entendre, diria. Simplement rebre-la, assaborir-la, llegir-la amb el cor.
- Fer llistes! A part de fer llista de coses que queden per fer...De coses que m'agraden. De coses que vull fer abans de morir-me. De amics amb qui vull passar més estona. D'obres que vull tocar, de llibres que vull llegir. De llocs on vull anar. Si cliqueu a l'etiqueta del final d'aquest post, podreu accedir a les llistes que he publicat aquí.
- Les bones notícies. Sí, alguna n'hi ha! només cal parar atenció. Les males notícies arriben soles i d'improvís, i fan molt soroll, i per això molt sovint hi parem massa atenció, i oblidem de mirar les bones notícies. Avui, per exemple, no ha plogut. Avui, per exemple, una alumna de quart d'ESO m'ha fet sentir molt valorada. Aquesta setmana, per exemple, una bona amiga ha trobat feina, i una persona m'ha enviat un what's up que m'ha fet sentir molt bé. 
- Els reptes. Darrerament en tinc uns quants davant: personals, professionals… alguns em provoquen un formigueig al ventre, altres no em deixen dormir. Alguns em veig molt capaç de fer. Altres fan més respecte. Però amb l'edat he entès que renunciar a créixer per por d'entrebancar-me és sempre un mal negoci.
- Veure sortir el sol a l'hivern, i veure'l posar-se a l'estiu.  I és que del dia m'agrada tot, però el que més m'agrada són "les puntes". Veure el sol amorosir de llum el matí poruc abans d'anar a treballar, i donar gràcies per tot el que m'espera, veure el sol submergir-se en una tarda esclatant, i donar gràcies per tot el que ha estat. M'agrada, i molt. 

El que volies, i el que és.

Quan comences a fer-te gran et planteges com vols ser.

Què vols fer, com ho vols fer. Poc a poc construeixes el teu jo, amb el que tens, aprenent a valorar el que és possible. Interactues amb altres, que t'enriqueixen (sí, sempre, fins i tot les experiències més atroces t'enriqueixen i et fan créixer)

I vas fent. Creixent en dos direccions: cap enfora, obrint la teva vida al món, i també cap dins, enriquint la vida interior.

Poc a poc aprens a gestionar les renúncies.

En algun moment, passat els anys, potser sense adonar-te'n,  has posat la cinquena marxa. Vas fent.

Però no comptaves que algunes renúncies que en un principi ni t'havies plantejat, et començarien a coure amb el pas del temps. O que algun esdeveniment inesperat faria trontollar el teu esquema preconcebut.

I potser en algun moment t'atures, et mires al mirall. I descobreixes que hi ha alguna cosa a la que havies renunciat, potser sense plantejar-t'ho, que ara et crema. Entens que el teu projecte de vida, que en un principi t'omplia, perquè començaves, o perquè la il·lusió et donava fortalesa, o perquè hi posaves tota la teva energia, ara ja no t'omple, no almenys com per que no et corqui algun cop tot allò que no és.

I aquí és on neix, suposo, el conflicte de la maduresa.

Aleshores t'has d'aturar.

I mirar la teva vida.

I pensar si el teu projecte, allò que volies ser, et manté encara. Gestionar la diferència entre el que volies i el que és. 

Plantejar-te si has de continuar posant en calçador la teva vida dins la idea que te n'havies fet quan eres més jove.

O si la teva vida, les teves emocions, les teves aspiracions, són potser més amples, amb més volum del que quan eres jove et pensaves.

Parlo de feina, de relacions humanes, de formació, de mil coses. 
Parlo de ser capaç de revisar la idea, el projecte.

Parlo de sortir de la zona còmoda o quedar-te amb la conformitat del que pensaves de jove que et bastaria.

Gran conflicte, doncs.

Mostrar la panxa

La major prova d'afecte que et pot fer un gat és mostrar-te la panxa. Ho fa quan sent que pot confiar en tu. S 'ajeu i es posa panxa amunt. En aquests moments t'ofereix la part més indefensa que té, i et dona l'oportunitat de fer-li mal.

Aquests dies hi penso molt en això. En com les persones funcionem igual. Quan algú ens importa, ens tornem vulnerables: oferim el nostre temps, la nostra atenció, fem un espai al nostre cor per a aquesta persona. 
I ens arrisquem. Per una part, perquè mostrant-nos donem idea de quins són els nostres punts febles: permetem que no ens vegin tan perfectes, deixem que ens vegin les vísceres.
Per altra banda, perquè donem poder sobre nosaltres. Perquè si algú ens importa, ens pot fer mal. De moltes maneres. Sigui amb la indiferència, o sigui volent ocupar tot el nostre espai. Sigui amb malentesos. Sigui amb massa paraules, o amb massa silencis, o amb una barreja anàrquica de silencis i presències que atabala.
Hi ha gent que amb els anys aprèn a nedar i guardar la roba. A protegir-se. A no mostrar la panxa a no ser que l'altre la mostri ben visible, i en tot cas, amb molta prevenció. Aquestes persones no es solen fer mal, en les relacions humanes. Són capaços d'implicar-se amb seny. Amb contenció.
En canvi, n'hi ha que continuen panxa amunt, com els gats. Hi ha gent que pensa que tot i els perills, paga la pena fer-se vulnerable, malgrat algunes vegades els hagin ferit. Que prefereix que "no quedi per mi".
Admiro la gent que amb tossuderia continua deixant espai al seu cor, malgrat sàpiguen que es poden fer mal. Que gosen sortir de la seva zona còmoda i anar més enllà.
S'enduen moltes més bufetades, és cert. Però quants instants brillants de dolça complicitat assaboreixen mentre els altres estan mirant-s'ho covardament des de la prevenció!