Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor.
Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?
Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.
Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".
Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones.
Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.
En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.
Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant.
Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.
Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.
I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.
