COSES QUE M’AGRADA FER QUAN VIATJO EN AVIÓ.
A l’aeroport
- Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada.
- Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència.
- Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal.
- Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar.
- Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses.
- Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat)
- Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)
A l’avió
- Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.
COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER
Durant tota l’estona
- Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.
A l’aeroport.
- Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau
- Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)
A l’avió.
- Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.
COSES QUE M’AGRADARIA FER
A l’aeroport
- Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!
- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.
A l’arribada
- Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa)
- A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)
COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ
- Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!
dilluns, 21 de juliol del 2008
diumenge, 13 de juliol del 2008
Les coves
Avui els meus fills s’han armat de valor i han entrat a les coves. Són unes petites idem que hi ha molt a prop d’on ells neden. El mar ha anat mossegant la terra i ha fet aquestes formes ferèsteges, semblen com boques obertes d'animals enormes petrificats. Dintre les coves el soroll de les ones s’amplifica, i costa d’entendre una conversa. Els nens anaven amb ulleres explorant el fons: arena, algues de varis colors i formes, roques grans i enormes, còdols llisos, cargols, petxines, eriçons, peixos diminuts amb reflexos metàlics nedant a grapades, com si tots junts en fessin un de més gran... És curiós, com en un lloc tan petit hi pot haver tanta vida.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.
dilluns, 7 de juliol del 2008
A Mallorca
Com cada any, me'n vaig a Mallorca. Avui mateix. Com cada any, vaig fent la maleta amb il·lusió i moltes ganes de ser allà, d'una vegada. Quan sóc a Mallorca repasso el que he viscut durant l'hivern. Faig un reset, espiritual i físic. Em submergeixo en l'aigua verda (si, allà l'aigua és verda. I em van fer fora de classe un dia perquè vaig dir que l'aigua del mar era verda. Però us asseguro que ho és)
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots
dijous, 3 de juliol del 2008
La vànova
La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit.
M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella.
La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món.
Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria.
Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona.
A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat.
Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)