Què és el paradís?
M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. I avui no toca recordar-te, no és cap dia especial, però perquè sí, sense cap raó, avui de sobte, t'he recordat.
Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutint entre nosaltres, observant-nos en silenci. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven.
La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.
Perquè jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat ser tan proper als alumnes.
Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.
Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes.
Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares, amb els deures fets, estimat professor. Et demanàvem respostes. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem sortit de classe tranquils. Però sortíem amb més i més preguntes, i ens deixaves anar, atemorits, assedegats i plens d’incertesa.
Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes.
Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va crear empremta en nosaltres.
I ara, no sé per què, m'ha donat per recordar-te.
No és cap aniversari, no toca.
Simplement, avui t'he recordat.
I he pensat que els professors com tu sou immortals.