Una de Benedetti

Uno no siempre puede hacer lo que quiere, pero siempre tiene el derecho de no hacer lo que no quiere.
(Mario Benedetti)

Notícies tristes per Nadal

No se si és que per Nadal estem més tous, o que les notícies hi paren més atenció, que ens volen tocar la fibra sensible o què és, però la veritat és que per Nadal les notícies tristes sembla com si fessin més mal. Com si, rodejats de tant llumetes, sucre i purpurina, ser conscients de la nostra feblesa, reflectida en les desgràcies dels altres, ens fa encara més mal.
Avui a l'hospital, on anava a veure la meva padrina, m'he trobat la Lourdes, una amiga d'escola que ara viu molt lluny, però que ha tornat per estar prop de sa mare, que té un tumor al cap. M'ha dit que fa dos mesos que simplement, esperen que passi. La Lourdes m'ho explicava serena. Jo crec que no he pogut fer-li arribar cap paraula de consol.
Quan la mare mor, sembla que es mori la persona que més t'ha estimat en el món. No se. Sempre és trist, però que passi precisament en aquestes dates fa encara més mal, sembla que es deu sentir la solitud encara més fortament. A les cartes d'un cristià tranquil el Jacint en parlava fa uns dies.

Tornant de l'hospital sento a la ràdio del cotxe una notícia esgarrifosa: dues criatures i la seva mare recent viuda han estat trobades mortes a Caldes de Malavella.
Les hipòtesis apunten a un doble parricidi i un posterior suïcidi.
Penso en la noia que no s'ha vist amb cor de passar el Nadal sense el seu home. Me la imagino angoixada, preguntant-se què comprar per reis a dues nenes que han perdut el pare. I després decidint que ja no hi haurà més reis, ni més tió, ni cap Nadal separats. Em pregunto si li va dir a les nenes que s'adormissin, que es despertarien al costat de son pare, o potser els va prometre tornar a veure'l ben aviat. Penso en la desesperació. En la malaltia terrible que és una depressió, que et pot fer destruir el que més estimes.
Penso en la família d'aquesta gent, i els envio una pregària ardent. Prego per la mare desesperada, i per les dues nenes. Per aquest cas que sabem, i tants altres que no sabem
Sabeu el que us deia al principi? A vegades durant el Nadal se'ns fa insuportable la nostra feblesa, la nostra precarietat. Però resulta que és això el que celebrem el Nadal, no? un nen nascut a una establia. Precarietat, pobresa, humilitat... i a partir d'aquí, confiança.
A tots els que passeu per nit fosca, una forta abraçada. Bon Nadal.

Sense Comentaris

Em compraré una tele el dia que més gent parli amb aquesta clarividència.

Nadal?

Fa temps corria una llegenda urbana sobre un senyor que havia anat als jutjats a demanar la primera comunió civil per la seva filla. Penso que no n'estem gaire lluny. Dues petites anècdotes, que no deixen de ser la mateixa:
Fa unes setmanes vaig anar al Jardiland. Hi havia un munt d'arbres de nadal, i engalanaments nadalencs de tot tipus: estrelles, bolles de colors, espelmes mil, llaços de colors a joc amb les espelmes, rens de vellut, de cristalls, de fusta, llums de colors variats o només d'un color, grosses, petites, mitjanes,que s'encenen i s'apaguen o que només s'encenen, d'exterior o d'interior... No se, cliques "horror vacui" i surt una foto d'aquella botiga.
I de sobte vaig sentir una senyora que deia "Mira que gracioso que es esto!"
"Esto" era un pessebre! A la senyora en qüestió li va estranyar veure un pessebre en un lloc d'ornaments de nadal!!! De fet, entre tot aquell maremàgnum de purpurina era l'únic pessebre.
I aquí ve la segona anècdota: Vam anar a la fira de nadal de la plaça Santa Anna. Volíem comprar unes figuretes pel pessebre. No se quantes parades hi ha en total, algunes maquíssimes, altres horteres a morir (El pare noel em carrega cada vegada més)però la veritat és que de parades de figures de pessebre n'hi ha ben poques. i que tinguin exclusivament això, només 2. Per militància, vaig comprar a una d'elles. Si no, aviat decidiran que no dona prou, i tindrem fira de nadal sense el pessebre. Aviat els nens no sabran què celebrem pel nadal. De fet un alumne d'Eso m'ha dit en un examen que el nadal és un invent nòrdic! I s'ha quedat tan ample!
Entre això, i entre que quan s'acosta nadal els diaris solen treure suplements de compres, exalçant el luxe i tot això, no se, crec que cada vegada ens ho estan posant més difícil.

Cuando nos vemos

Cada dos o tres años, con suerte, los astros se conjuran y coincidimos en algun lugar.
Antes de vernos suelo sentir un cosquilleo. A veces parece que ya esteis aquí, aún antes de llegar os siento ya muy cerca y cuando al fin logramos sentarnos en la mesa y ponernos más o menos al día ya llevo horas sintiéndoos conmigo.
De hecho nunca os acabo de tener lejos. Como si con vosotros la distancia fuera una ilusión óptica.
Cuando finalmente se acaba la tregua y debemos volver a la batalla cotidiana, al fragor de los días, nos abrazamos y nos despedimos sin pena. Aunque sabemos que pueden pasar años antes de volver a estar juntos, no nos acabamos de decir adiós, y así como vuestra alma vuela a la mía y llega antes, también me persigue, comiendo kilómetros de vuelta a casa, y me doy cuenta de pronto que ya ha pasado casi una semana desde que nos vimos y aún me parece que estamos juntos.

L'Arantxa s'ha casat

De l'Arantxa us en vaig parlar fa més d'un any, ho podeu llegir aquí .
Des que li van diagnosticar aquell càncer virulent ella ha continuat lluitant, sense rendir-se i sense deixar que els amics la veiessin en els moments més tristos.
Dissabte passat l'Arantxa es va casar. Fent llengots al pessimisme, proposant-se assaborir la vida fins a la darrera gota, negant-se a la fatalitat, diuen que va ser una festa molt maca, molt romàntica, molt alegre.
Clar que si. Perquè mai sabem quan arribarà l'hora, però com va dir el poeta, més val que la mort, quan arribi, ens trobi molt vius.
Que tinguis molta sort, Arantxa, te la mereixes. Que siguis molt feliç, us ho mereixeu els dos.

Solstici

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí Pol
Aquesta poesia la vam posar a la felicitació de Nadal fa uns anys. Fou en un moment dur, en el qual vèiem la necessitat de tirar endavant i tornar a abraçar l'alegria.
Aquests dies estic absent, tenim mogudes familiars varies. Els comentaris al post anterior em fan pensar en la necessitat de la reconciliació, de les ganes de sortir-se'n i perdonar, que no hi ha alliberament més gran que el perdó.
I realment ha estat així. D'aquell dolor vam aprendre molt, i vam construir aquest present tan enriquidor.
Desitjo que tothom que s'ho passi malament pugui construir amb el seu dolor una persona nova. Moltes vegades val molt la pena.