Eros i Psique

Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 

A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 

Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 

Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 

Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 

–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

El globus

El meu avi em va explicar que fa més de cent anys, a principis del segle XX, hi va haver un accident terrible.
Hi havia un globus aerostàtic lligat. El van deslligar i uns quants l'agafaven de cordes, per mantenir-lo a terra. Però va poder més l'aire calent que el pes de la gent, i el globus es va començar a enlairar, enlairar... i els que tenien la corda agafada van veure, amb horror, com deixaven de tenir contacte amb el terra. Però si es deixaven anar, les persones que hi havia a la cistella i les altres que aguantaven la corda s'enlairarien més, i per tant, es mantenien agafats, veient com a poc a poc estaven massa enfora com per saltar. Hi va anar gent a socorre'ls, però els passava igual: El seu pes era insuficient i tanmateix, el globus pujava més i més posant-los a ells també en una situació compromesa. 
Us imagineu l'horror?
Va morir força gent.
Aquests dies hi penso, perquè sovint en la vida ens sentim així: sabem que hi ha una situació que hauríem de deixar anar, però ens sap greu, per la gent que queda, perquè la nostra fortalesa alleugereix l'esforç dels altres, però no podem més, necessitem descansar, saltar, potser fer-nos mal, però si no ho fem, correm el perill de fer-nos encara més mal quan finalment les nostres mans no puguin ja sostenir-nos i ens precipitem avall.

He estat fent una cerca, però per enlloc he trobat quan i on va passar aquest accident. Me l'havia explicat el meu padrí, fa molts i molts anys. 

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 

Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 

A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 

Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.

aquí tenim el Nigel, amb dos amics.

Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.

Dos anys sense la Txelo

il·lustració Flavitabanana

Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

Depressió i música

Fa uns anys, la Mònica em va demanar ajuda: un amic seu, melòman, estava passant una depressió, i en saber que jo n'havia passat una (ho podeu llegir aquí i aquí ) em va preguntar com el podia ajudar la música. 

A mi em va sortir aquesta carta. La tenia oblidada en els documents de l'ordinador. I avui, buscant una altra cosa, m'ha sortit. He pensat que pot estar bé compartir-la, i ho faig, però amb prevenció: no sóc terapeuta ni res d'això. Només algú que hi ha passat.

Benvolgut no-se-qui. 

El fet que els dos haguem passat una depressió fa que em senti propera a tu, encara que no et conegui. L’únic que em separa de tu, són els anys, i aquí vull que vagi el primer missatge. La depressió es cura. Jo n’he passat una. La gent que m’ha conegut després, (la Mònica entre ells) es sorprèn, no perquè me n’amagui, que no me n’amago en absolut, sinó perquè estic totalment restablida. 

La depressió es cura, t’ho torno a dir, perquè quan m’ho deien a mi, no m’ho creia. El meu cap ho entenia, però el meu cor estava adormit i no li arribava el missatge… i les depressions es curen des del cor.

La Mònica em pregunta de quina manera la música et pot ajudar. 

Jo no sóc musicoterapeuta ni res d’això, i tot el que et diré serà des de la meva pròpia experiència, de persona dedicada a la música que ha passat per una depressió. 

La música és vibració. Vibració física, que en certa manera, fa vibrar la nostra ànima, enllaçant les dues dimensions, la física i l'espiritual. Connecta amb el nostre interior, ens pot asserenar o excitar, alegrar o entristir.

Diu la Mònica que sempre t’ha agradat escoltar molta música. En aquests moments, la temptació d’escoltar música que sents que et recolza en la teva tristesa, és molt forta. No et diré que no ho facis, però sigues conscient que hi ha música que no ajuda. 

Tampoc ajuda obligar-te a escoltar música rítmica, amb “molta marxa”, intentant que, d’alguna manera màgica, això alegri el teu cor. No funciona. I escoltar música que no tens ganes d’escoltar, és força difícil, i no ho faràs gaire estona. 

El que et proposo és que escoltis música que t’ha fet feliç en altres èpoques de la teva vida, quan aquesta malaltia terrible no t’havia mossegat encara. 

Hauràs de fer un esforç, però, perquè és molt fàcil mirar enrere, pensar que en aquell moment eres feliç i ara ja no ho ets i no ho tornaràs a ser. 

No facis això. T’asseguro que tornaràs a ser feliç, molt més del que et penses ara. Hauràs de canviar estructures de pensament, hàbits que potser t’han portat aquí. No sortiràs sent el mateix, en absolut. Però sortiràs més fort. T’ho garantitzo.

Doncs això. 

La cançó que sonava l’estiu que et van fer el primer petó. Els cuplés que escoltava la teva àvia mentre estenia roba. Les cançons del Llach que cantàveu en aquelles excursions de quan duies barba i pantalons acampanats.

Recupera la teva discografia. Posa’t música que et transporti a moments feliços. 

I tingues confiança en què aquests moments feliços tornaran. 

Quan comencis a estar millor, d’alguna manera una música arribarà a tu. Potser serà la banda sonora d’una pel·lícula que has anat a veure, potser una música d’un vídeo de youtube, o un CD que t’ha deixat un amic. En el meu cas, aquesta música fou un CD d’Albert Guinovart: AGE (Albert Guinovart Ensamble), amb poemes musicats i cantats per la fantàstica Carme Canela. Es titula, em sembla, Austràlia. 

Bé. L’estiu que vaig fer el tomb, aquesta música sonava constantment a casa. Són poemes suaus, cantats amb veu de vellut i amb una música molt bona.

Aquesta música em va acompanyar. No em vaig sanar amb ella, i ara! Fou la teràpia, la medicació, l’estiu, la companyia dels estimats, un munt de coses; però aquella música va acompanyar aquells moments, i encara ara, quan l’escolto, recordo quan a poc a poc la meva ànima va poder tornar a vibrar, al principi tímidament, i alguns cops pensant que feia una passa endavant i dues endarrere… 

Bé, doncs. 

Quan comencis a fer el tomb, (però no abans) et recomano (amb la meva gosadia, sense coneixer-te i sense ser terapeuta) que utilitzis la música per a serenar-te. Que escoltis música suau, (Nocturns de Chopin, temps lents -solen ser els segons- de concerts clàssics, etc).

I que l’escoltis en silenci, relaxante molt. Intenta ser conscient de la teva respiració, l’aire que t’oxigena, i imagina’l com si fos llum. A cada alenada, sent com la llum t’escalfa el teu interior. Repassa tot el teu cos, el continent d’aquesta ànima immensa que tens, i envia-hi tota la llum que l’oxigen i la música et porta.

Nota, ara sí, com la teva ànima desperta, com tu vibres. Algun dia vindran llàgrimes, ho saps, i ho acceptes. Però tu seràs amo de la teva vida, ho tornaràs a ser. De debò.

Respira i deixa que la música flueixi. 

Tu tornaràs a fluir. I seràs més fort, perquè et sabràs vulnerable. 

Una abraçada.

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

La mort i el pa bimbo

Quan vam veure que el tio Damià es moria, eren aproximadament les cinc de la tarda. Vam anar a la residència la seva família més íntima: els meus pares, la meva germana Antònia i jo. El Damià jeia al llit, sense reaccionar, i respirava desordenadament.

Vam demanar estar els quatre amb ell durant la seva agonia. Això va provocar un trasbals. La residència no estava preparada, deien, les instal·lacions no són les adequades…

Vam estar negociant, no us podeu imaginar com vaig pregar per trobar les paraules adequades. Ens van donar permís fins a una hora determinada, i després havíem de marxar dues persones. Gràcies a Deu, el Damià va morir abans del plaç que ens havien donat, i va poder acomiadar-se d’aquest món rodejat dels que més l’estimàvem, de tots quatre. 

L’endemà una de les infermeres ens va dir que no s’hi havien trobat mai. O sigui, que mai, en els quinze anys que fa que funciona aquella residència, mai, repeteixo, cap família havia demanat estar tots junts amb el malalt moribund.

Encara me’n faig creus. No ho acabo d’entendre, doncs tinc la impressió que vivim en un món on es busca molt l’emoció. Ho veig treballant amb adolescents, però també ho veig amb els programes de televisió, amb la manera que té de fer la gent, amb les converses que sento al super, amb els amics que cada dos per tres s’enamoren de “la persona de la seva vida”. Com que tinc aquesta malaltia que tothom m’explica les seves coses, al·lucino de veure com l’emoció, la llàgrima i l’alegria extremes tenen tanta cabuda, se li dóna tant espai. 

Potser és que volem emocions tipus pa bimbo. Perdoneu la metàfora barata, però heu tastat alguna cosa més insípida i sense personalitat? És tou, i queda bé amb dolç i salat, perquè no té gust de res, no és res. Pot durar setmanes amb el mateix aspecte. Així volem, les emocions: fàcils d’empassar, que no ens canviïn gaire la vida, amb poc gust, i que no evolucionin gaire. A mi, el pa, com les emocions, m’agraden amb gust d’alguna cosa. Amb crosta, amb personalitat.

Potser la gent menja pa bimbo com per dir he menjat pa, i es lliura a les emocions, però en realitat tot plegat ho fa light, no el commou gens.

Si no és així, no entenc com tanta gent ha renunciat a aquest moment, com és que una emoció intensíssima com és acompanyar un moribund els fa por. No sé, com si fos “massa fort”. Realment és molt fort, acompanyar una persona estimada mentre s’està morint. Jo he tingut la sort de poder acompanyar a tres dels meus avis i al tio Damià. Portaré aquests moments sempre al meu cor, i és un gran regal de la vida ser present en una mort. Vius millor després d'haver acompanyat en la mort, i és un dels actes més grans d'amor.

No vull jutjar a ningú, eh?

Només volia dir que ho trobo molt estrany.

Aquell desig

Una vegada vas llegir que tenim l'edat dels nostres desitjos. Potser és veritat. Hi has estat pensant aquests dies.
Continues sent jove mentre tinguis desitjos, penses. I guardes al sarró coses pendents, racons on anar, plats a provar, música per assaborir, bogeries que no saps ben bé si faràs o no, però de mentre, planeges amb delectació, perquè, tanmateix, somniar és gratis. 
Hi ha però, un moment en que acceptes que algun desig no s'acomplirà. Aquell viatge. Aquella cursa. Aquell títol que no vas poder treure't en aquell moment. Aquella vida alternativa que posposaves, per comoditat, perquè els fills eren petits, perquè no era el moment...
Que dur que és acceptar, doncs això, que hi ha coses que ja no tindràs mai.
Renunciar als somnis? Potser simplement és fer les paus amb la teva ànsia. Començares aquest camí quan vas aprendre a dominar la impaciència infantil que et feia voler-ho tot, però JA!
L'educació que vas rebre te'n va ensenyar, de gestionar la maduresa, aprenent a renunciar a desitjos més primaris per tal d'obtenir coses millors més enllà.
Ara mires el camí, a l'equador de la teva vida. Tens a l'esquena tant dolor acumulat, tan goig, tanta esperança… tens un present una mica apedaçat, no és com te l'imaginaves de jove, però malgrat això, te l'estimes, perquè és teu, és la teva vida. 
I mires el futur.

I allà està. Un desig inesperat, com aquelles flors tímides que creixen a les esquerdes de l'asfalt, i esquitxen de groc un espai més aviat aspre, gris, recremat pels anys.

Pots aixafar aquesta flor. Ho has fet, altres vegades. Pots també deixar-la allà. Tanmateix, saps perfectament que no creixerà gaire més, enmig de l'asfalt.
No vols que aquest desig malbarati la teva vida. No vols, tampoc, renunciar-hi. No vols alimentar-lo, no vols tampoc ofegar-lo. Voldries deixar-lo allà, i contemplar-lo amorós mentre omples la teva quotidianitat d'urgències que no estimes, per no pensar en el que no tens.
No ets cap sant. No ets cap dimoni.
Somniar és gratis? 
Tu voldries que no et sortís massa car.

Colgar el foc

La meva padrina, la mare de ma mare, vivia en una casa de poble molt freda, amb sostres altíssims, parets emblanquinades i rajoles hidràuliques de color verd aigua. A l’hivern estava sempre encesa la gran llar de foc de la cuina. Jo recordo haver-hi estat hores rostint-me: m’acostava fascinada per les flames, i tenia calor a la part del davant i fred a la part oposada, i m’anava girant com si fos un pollastre perquè l’escalfor m’agafés tota. Quan estava una estona mirant fixament, els ulls em ploraven i tenia les galtes enceses. Em sentia com hipnotitzada per les formes canviants de la fogata.

Bé, la cosa està en què pel vespre, la meva padrina agafava carbó i tapava totalment les brases. Després hi afegia les cendres de tot el dia. I a dalt de tot, una peça de metall, que en deia un dimoni, per fer de fumeral.
I se n'anava a dormir.

L’endemà, a primera hora, la meva àvia treia el dimoni, destapava el caramull de  cendra i recuperava les brases: amb una pala de ferro, les agafava, encara calentes, i les posava al braser que després duia al menjador i que l'escalfaria tot el dia. Podria retratar-vos el so de la pala rascant la rajola recremada de la llar de foc, xocant contra el fons, el cruixit apagat de les brases, el seu color incandescent, l'olor de fum... La cuina a aquelles hores estava gelada, els vidres entel·lats per la humitat de l'ambient, i hi havia el silenci espès dels matins d'hivern, només se sentia de lluny el parrup d'algun colom engolat, i feia un fred d'aquells que se't fica als ossos... però allà estava el caliu, que havia dormit tota la nit colgat sota la cendra i es mantenia encara roent, i a mi això m'al·lucinava.

I sabeu, estic pensant si la nostra vida no és això: vull dir, hi ha coses que fan mal, i les tapem amb cendra i pretenem anar a dormir tranquils, però, sabeu? la cendra amb la que tapem tot el que ens fa mal, en el fons el que fa és mantenir-ho calent: no es veu, però hi és.

I anem fent. Somriem a la gent, anem a treballar, som més o menys eficients...

Però duem brases roents colgades sota la cendra dels dies.

(imatge treta de blogdefotos.cat)

Pensar amb el cap

Així com tenim varies paraules per definir gent amb la qual ens relacionem, i distingim entre amics i coneguts (o amics del facebook), hauriem de tenir una paraula per definir els pensaments que van passant pel nostre cervell.
Sabeu perquè ho dic?
Perquè darrerament em trobo pensant coses que no he de pensar. Sentint coses que no vull sentir.
Potser el que em passa és que d'alguna manera, les meves vísceres han trobat un obscur camí que duu al crani, i em trobo que pel meu cap passen coses que no toca passar.
No se si m'explico.
Després raono, i m'enfado amb mi mateixa per estar pensant el que he pensat, i passo tot això per la raó, i ho domestico fins que arribo, crec, a pensar el correcte.
O sigui: jo tinc una teoria, vull ser d'una manera, i de vegades penso o sento coses que no estan d'acord amb qui vull ser.
I vull pensar que el que passa és que el cervell deu tenir unes quantes capes, i a alguna capa molt superficial hi ha pensaments que no toquen, i que cal anar a fons, passar pel raciocini, per tal d'arribar a pensar el que volem pensar de debò.
No se.
Fa anys algú em va parlar entre el divorci entre els pensaments i els sentiments. Jo tinc en aquests moments seriosos conflictes de pensaments.
Quan aconsegueixo "pensar amb el cap", arribo a ser el que vull ser. Però algunes vegades els primers impulsos no van ben bé en la direcció que vull anar.
També podria ser que no sigui tan bona com em pensava. Que estigui descobrint en mi coses que no sabia que existien. Que resulti que ser coherent no és tan fàcil.
Quina és la Maria real? Quins són els pensaments autèntics? Els primers que venen al cap, o els que són més pausats?
I què fer quan estan en conflicte?

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (1)

Quan tenia dotze anys a escola em van explicar com es feien els nens. Em van posar unes diapositives amb papallones i bebès, i em van fer aprendre de memòria una frase que encara em sé:
"en un acto de profundo amor dentro del matrimonio mujer y hombre se unen para dar vida a un nuevo ser".
I clar, jo ho vaig entendre perfectament: que per que nasqués un nen feien falta papallones i matrimoni.
Hi penso cada any, quan em toca parlar de sexualitat amb els alumnes d'ètica de tercer d'ESO. Són classes molt difícils de fer, però algú les ha de fer, i me les preparo molt a consciència, intentant trobar un to proper a ells, dir les coses clares i pel seu nom, però no deixar que la classe s'esvaloti o vagi per camins pels quals no ha d'anar.
Cada grup és un petit calidoscopi, i malgrat tingui el guió molt clar moltes vegades les inquietuds d'uns o altres et fan posar més el focus en un aspecte o un altre. Hi sol haver moments de rialletes, també les típiques brometes (En aquest tema tindrem deures a casa? Hi haurà pràctiques? Farem exàmens orals?) Però normalment aconsegueixo centrar-los i parlar a fons d'un tema que els interessa molt.

Què els dic?

Començo, més o menys, dient que la sexualitat és una faceta molt important de la seva vida que els pot fer immensament feliços, i també immensament desgraciats. Val la pena que s'aturin a pensar com volen exercir aquesta vessant, perquè les connotacions del sexe van molt més enllà del que és purament físic. El sexe és molt més que una gimnàstica divertida.

Sé que alguns han arribat més lluny del que els seus pares s'imaginen. També sé, però que molts d'ells, la majoria, encara no. Cadascú ha de trobar el moment i la persona amb la qual val la pena encetar aquest camí, i això els ho recalco molt. 

El que és molt clar és que la primera persona amb la que fan l'amor, la recordaran tota la vida. Per tant, més val que pensin bé a qui li volen donar aquest poder ( a un tio borratxo que han conegut una nit de cap d'any? Segur que és aquest a qui volen recordar  sempre?)
Els solc dir que si dubten o no tenen alguna cosa clara, més val esperar, que mai se'n penediran d'haver esperat una mica, i que potser sí que se'n penedeixen de no haver esperat prou.
Potser els semblo una mica antiga, quan els dic això, però m'és igual.
Moltes vegades quan començo en el tema alguns em miren en plan "ara va aquesta a explicar-me lo de sempre… si jo ja ho se tot!".
I no. Mai se sap tot. Es tracta d'anar aprenent. Perquè nosaltres anem creixent, i el nostre cos va canviant, i també el de la nostra parella. Mai "se sap tot", i és fantàstic anar-te meravellant de com malgrat  vas fent anys mai deixes d'aprendre i sorprendre't.

Continuaré amb el tema en posts següents.

L'opció de sentir.

Visc molt en contacte amb els meus sentiments. Sempre ha estat així. He de confessar que durant l’adolescència això em va comportar més d’un problema (i més de dos!) però ara que he afegit a l’emotivitat el bagatge de l’edat, he de dir que aquesta actitud m’ha suposat, penso, una vida ben fonda, vibrant, intensa, plena. He tingut grans alegries i grans disgustos, algunes vegades he hagut de plantejar-me què fer amb els sentiments que no toquen, he plorat fins que m’han fet mal els ossos, però també he rigut i m’he sentit plenament realitzada. Sospesant la balança, sincerament, penso que val molt la pena deixar espai a les emocions en la nostra vida.
Amb això no vull dir deixar que ens governi la sensibilitat, en absolut. Però sí entendre què sentim, perquè ho sentim, i fins i tot ser conscient que al capdavall, res és etern i el que ens commou evoluciona amb el temps.
No m’acabo de creure la dicotomia pensament-sentiment. No tenen per què ser antagònics, i si ho són, o sigui, si no som capaços de posar en harmonia el que pensem amb el que sentim per força serem infeliços.
Algunes vegades m’ha passat que algú ha ferit els meus sentiments. I m’he quedat al·lucinada, pensant “com és possible que no se’n doni compte?”. Suposo que els que vivim escoltant els sentiments solem estar molt (massa?) pendents de no ferir els sentiments dels altres, i ens costa entendre que, per exemple, si t’interesses per una persona i aquesta no et contesta, o et tira un moc, si demanes ajuda i no te la donen, potser no és que et vulguin fer mal. Simplement que no has pogut arribar al seu cor.
Podria ser que la persona que fereix els nostres sentiments, dient coses que no toca, o no dient-les quan toca, és una persona que no és conscient que ens està fent mal. I potser no n’és conscient perquè intenta no viure pendent dels seus sentiments.
Qui sap. Per supervivència, per por al risc de les llàgrimes, per por a la felicitat sense excuses, per por a què els sentiments canviïn irremeiablement la seva vida, per por a que si deixa la porta oberta acabi tot ensorrant-se, decideix no viure a fons. I no entén el dolor que provoca.
Hi ha gent que opta per viure epidèrmicament, potser perquè els sentiments li fan massa mal. És una opció, tan respectable com qualsevol altra, però no deixo de pensar que a la llarga provoca més dolor que res.
Qui sap.
En tot cas, no és la meva opció.

Aquests nusos que s'han de desfer

Vaig a visitar el Julián, que em rep amb el seu somriure mig tímid i les seves formes suaus.
No m’enganya, però. Se que quan em tingui estirada boca avall i posi les seves mans d’acer a la meva esquena veuré les estrelles... i no pas de plaer!
Tot just començar ho nota. Estàs tocada, em diu.
És veritat, li contesto. Ha estat una setmana molt dura emocionalment. Amb molts dies aspres, amb tanta feina que no em veia amb cor de continuar, amb greus conflictes que m’han corcat l’ànima.
Mig em renya. Ja fa anys que em coneix, i em sembla que ja m’ha donat per impossible. M’abandono a la saviesa dels seus dits sobre la meva esquena mentre em parla amb veu dolça.
Sóc massa emocional, em diu. Sento massa les coses, m’entrego massa, em mullo massa, m’implico massa... i això passa factura al meu cos.
Si, tens raó, li dic. Hauria de trobar la manera de no deixar que les emocions em sacsegin tan fort.
Fem broma buscant el nom d’un medicament que em protegís d’aquestes tensions. Emocionul és el nom que guanya.
Estem una estona en silenci, i cada nus que troba en el meu cos, penso, és una llàgrima que no he deixat escapar, un crit que no ha sortit de la meva boca, una pregunta que no ha trobat resposta. Em fa mal, molt mal, però continua implacable i amabilíssim desfent la maranya de les meves emocions enquistades.
Com és possible que em facis tan mal? –li dic –Trobes punts de dolor que no sabia que tenia.
No el veig, però se que està somrient.
Després ve la continuació.
Podries buscar una manera de bloquejar les emocions, diu. Però pensa que et perdries moltes emocions dolentes... i moltes de bones.
Té raó.
Ha estat una setmana molt dura. Però també m’han passat coses bones. He sentit l’escalf de l’amistat intensament. He rigut molt a la sala de professors. Algun alumne m’ha fet sentir agraïda de la meva feina. He gaudit de la música. I aquests dies hi ha una lluna esplèndida que enamoraria a les pedres.
Si bloquejo les emocions em perdré tot això, i no vull.
La solució?
Ves a córrer, diu. Descarrega adrenalina.
Ara hi vaig, doncs.
Tot i que em sembla que per treure tots els nusos hauria de fer una ultra-marató.

Els sentiments

Què fer amb aquests sentiments que no toca tenir?
Cada u fa el que pot. Tampoc és que jo en sàpiga molt, però a poc a poc n'he après.
Si els sentiments cabalosos pretenen passar per la nostra vida, podem intentar construir una presa, un gran mur que aturi la riuada violenta que sen's vol emportar. Potser funciona, hi ha un munt de gent amb grans traumes amagats que va fent.
La veritat, jo dubto que això sigui efectiu, penso que tard o d'hora vessa i acaba fent més mal. A més crec que viure sense respectar (atenció, dic respectar, no pas obeir) els nostres sentiments és poc intel·ligent. Moltes vegades la gent que construeix aquests murs, pretesament infranquejables, ho fan per protegir-se a ells mateixos, o a l'estabilitat que els sentiments que no toquen fan trontollar.
Altra gent decideix llençar-s'hi de cap, sense pensar. Aquests,tots en coneixem, yonquies de l'emotivitat, que troben l'amor de la seva vida cada dos anys i canvien de vocació com de camisa. Incapaços de mantenir cap compromís que no els doni un subidon d'adrenalina constant. Aquesta gent és molt perillosa. Almenys els que intenten contenir els seus sentiments, molt sovint ho fan per protegir a altra gent, i si bé fan mal als altres, ells són els primers perjudicats. En canvi, aquests que es llencen al corrent sense mirar el que deixen enrera solen ser egoistes i superficials.
Però més superficial encara és pretendre no tenir sentiments que no toquen. Ens passa a tots.
Cada u fa la seva batalla particular. Per ara, penso que el millor és acceptar aquests sentiments. Ni contenir-los ni deixar que ens poseeixin. Deixar passar la crescuda, sense capbussar-s'hi.
Perquè no podem nedar contra corrent, ni contenir la riuada. Deixem-la passar.