Tinc molt clar que quan vaig a l'ofici de les Santes (del qual us he parlat aquí, aquí, aquí i aquí ) estic treballant. Em paguen per tocar.
Però resulta que no deixa de ser una missa. Sempre que hi vaig tinc el mateix dilema. Segueixo més o menys la missa, els músics estem a un racó. I no se mai si fer o no evident que estic a missa. O sigui, si aixecar-me en els moments claus.
Aquest any ho he fet, ves per on. Fa una mica de tall, però ho he fet. Era la única persona de l'orquestra que es va aixecar quan llegien l'evangeli, o en la consagració. Estava, deixeu que ho confessi, una mica incòmoda, perquè com a oboè estic asseguda just al mig de l'orquestra, i tenia la sensació que "se'm veia molt"
Però a l'hora, pensava que també està bé que es vegi. Vull dir que a vegades tinc la sensació que els cristians som més invisibles que altres tendències.
Us en poso un altre exemple. Els meus fills van a una escola laica. En aquesta escola hi ha un menú per a alumnes musulmans. Alguns cops els meus fills s'han quedat a dinar en divendres de quaresma, i jo he valorat la possibilitat de demanar per a ells un menú de cristians. No ho he fet, però no deixo de pensar que a vegades, per respecte, per no molestar, per no fer les coses difícils, ens estem tornant invisibles.
Per a mi el fet cristià va molt més enllà d'aixecar-se en una missa, o de menjar o no peix en divendres de quaresma. No se si sóc irreverent si ho dic, però no deixa de ser anecdòtic. Però a l'hora penso que, com en les relacions de parella, moltes vegades en aquest aspecte l'important són la multitud de petits detalls.
A vegades fa tall mostrar-se, manifestar-se, donar testimoni. Tampoc no se si vaig ser testimoni o algú va pensar que estava cansada de seure i aprofitava per aixecar-me quan podia.
La veritat, m'és igual el que van pensar els altres, però si m'importa el que sento jo.
diumenge, 31 de juliol del 2011
Aixecar-se (o no)
dilluns, 25 de juliol del 2011
Indignats?
On són els indignats? Estic al·lucinant amb la obscenitat dels fitxatges futbolístics. Com és que ningú es revolta? Com és que no hi ha una revolució? Com és que a cap cadena de ràdio ni a cap article de premsa escrita hi ha una mínima crítica a aquesta orgia indecent?
Tanta, tantíssima gent culé d'idees semblants a les meves, com és que no denuncien la immoralitat de tot plegat? Com és que per a això SI que hi ha diners?
Cada vegada em sento més marciana.
Això és esport?
Tanta, tantíssima gent culé d'idees semblants a les meves, com és que no denuncien la immoralitat de tot plegat? Com és que per a això SI que hi ha diners?
Cada vegada em sento més marciana.
Això és esport?
dilluns, 18 de juliol del 2011
Pescado fresco
Record el meu padrí, amb el capell de palla i la camisa vella descordada, arribant de pescar amb una senalla ben atapeïda de peixos de tota casta: serrans, vaques, donzelles, esparralls, raors, aranyes, calamars o sípies, depenent de la temporada o del lloc on haguessin anat a pescar. Molts peixos encara boquejaven i es movien nerviosos, lluents i porucs. A mi m'anguniejaven: semblaven horroritzats, sense entendre què els passava, alguns amb la mandíbula destrossada per l'ham, lluitant frenèticament contra no sabien què, fent contorsions per intentar tornar a l'aigua salvadora, sense saber que estaven totalment sentenciats i maldament tornessin a l'aigua ja no podrien viure més.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.
Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.
Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.
En canvi, m'agradava acariciar els calamars i veure la fosforescència de la pell canviant de color. Em semblava màgic. A més els calamars no em feien llàstima, suposo que perquè arribaven ja tots morts i no se'ls veia cap ferida.
És típic, quan un pescador arriba, mostrar la feta als que estan a port. Si hi ha un col·lectiu que sigui propens a bravejar és aquest. Fa molts anys, al port de Pollença, on anaven molts militars a estiuejar, el meu padrí estava mostrant la pescada a peu de pantalà. Acabava d'arribar, i els peixos encara es movien, i tothom feia espants. Va passar per allà una senyora molt estirada i tota endiumenjada, la dona d'un coronel importantet de Madrid.
I es va dignar a acostar-se al meu padrí, que tot joiós assaboria l'èxit del matí, va fer una ullada a la senalla, i parlant poc a poc, amb aquella veu engolada i arrossegant les vocals, va dir-li al seu acompanyant, sense ni mirar al meu padrí:
“En Madrid sí que comemos pescado fresco!”
El meu padrí es va enrabiar molt, però la meva padrina ho explicava morta de rialles, realment és impressionant que la senyora no s'avergonyís de la imbecil·litat supina que estava dient.
Pensava en aquesta anècdota l'altre dia, parlant amb en Toni. Estic a Sa Ràpita, el meu racó de món preferit (no el més maco, segur, però el meu, al capdavall). Els ajuntaments dels quals depenen Sa Ràpita i S'Estanyol tenien un projecte molt interessant, de fer un passeig al llarg de la costa, on es pogués anar en bicicleta i caminar sense por a que els cotxes se t'enduguin per davant. Però la llei de costes ho impedeix. Resulta que costes està a Madrid, ja es sap que a Madrid hi entenen molt de costes, i a més mengen peix més fresc que nosaltres, i consideren més apropiat una carretera amb una vorera just a ran (m'estranya que encara no hagin matat a cap infant, suposo que quan hi hagi una desgràcia tothom es lamentarà)
Damunt les roques de davant ca nostra hi havia fins fa uns anys uns escà, o sigui, una petita construcció per a guardar una barca. N'hi havia molts a Sa Ràpita, cosint el literal. Eren centenaris, fets de pedra, amb porta de fusta, i feien olor a llargues estones guaitant el mar. Els joves ens hi trobàvem a recer d'un o altre per xerrotejar els vespres d'estiu. La llei de costes, però, els va fer enderrocar tots, algú en un despatx a Madrid, sense pensar en l'encant o valorar si realment era un atemptat al paisatge (que no ho era) va decidir enderrocar una part important del nostre patrimoni.
Així ens va, depenent de lleis de costes redactades i fetes complir des dels despatxos de Madrid per senyors encorbatats que sí que comen pescado fresco.
dimecres, 13 de juliol del 2011
Homes, què us passa?
Si jo fos un home, penso que m'enamoraria de dones ben bé com ella. És llesta, creativa, simpàtica, i a més la trobo francament guapa. La darrera vegada que vam xatejar vam estar parlant de la seva vida sentimental. No es queixava pas. Simplement no hi ha homes als quals els interessi les dones com ella.
Vols dir? No ho entenc! Té defectes, evidentment, com tothom. Però realment no hi ha cap noi que estigui interessat en una noia independent, culta, que viatja, que llegeix i escriu, i sap sortir de marxa i sap parlar en serio i és guapa i divertida? Em costa de creure.
Si, diu ella. Per una estona si. Però poc més.
A veure, homes, què punyetes us passa?
Perquè no és només ella. Al meu entorn més proper (ella no és de les meves amigues íntimes) hi ha almenys tres noies de bandera. Tiarrones que es poden menjar el món. Que voldrien un company. Per passar-hi estones de sexe, si, però també moments de tendresa, de complicitat, de projectes compartits.
Us fan por les dones així?
A vegades penso que les bledes tenen més futur a la vida. Per a molts homes tenir una figa-flor que els aduli i que els digui aquella cançó (tan nefasta) de “sin ti no soy nada” els encanta.
Però trobar una dona complerta. Que visqui intensament. Amb qui compartir, no a qui dirigir. Ui.
No se. Una vegada un noi que m'agradava molt em va dir que jo era massa dona per ell. A mi em va caure com una puntada al fetge, però a la llarga m'ha anat millor. Perquè vaig trobar un home que és prou segur de si mateix com per no sentir-se menystingut pels meus èxits (tampoc són tants) i que a més em recolza per a que tregui de mi el millor.
Ho dic en serio. Tots coneixem dones fantàstiques que estan sense parella. Què passa? Homes, quin és el problema?
Vols dir? No ho entenc! Té defectes, evidentment, com tothom. Però realment no hi ha cap noi que estigui interessat en una noia independent, culta, que viatja, que llegeix i escriu, i sap sortir de marxa i sap parlar en serio i és guapa i divertida? Em costa de creure.
Si, diu ella. Per una estona si. Però poc més.
A veure, homes, què punyetes us passa?
Perquè no és només ella. Al meu entorn més proper (ella no és de les meves amigues íntimes) hi ha almenys tres noies de bandera. Tiarrones que es poden menjar el món. Que voldrien un company. Per passar-hi estones de sexe, si, però també moments de tendresa, de complicitat, de projectes compartits.
Us fan por les dones així?
A vegades penso que les bledes tenen més futur a la vida. Per a molts homes tenir una figa-flor que els aduli i que els digui aquella cançó (tan nefasta) de “sin ti no soy nada” els encanta.
Però trobar una dona complerta. Que visqui intensament. Amb qui compartir, no a qui dirigir. Ui.
No se. Una vegada un noi que m'agradava molt em va dir que jo era massa dona per ell. A mi em va caure com una puntada al fetge, però a la llarga m'ha anat millor. Perquè vaig trobar un home que és prou segur de si mateix com per no sentir-se menystingut pels meus èxits (tampoc són tants) i que a més em recolza per a que tregui de mi el millor.
Ho dic en serio. Tots coneixem dones fantàstiques que estan sense parella. Què passa? Homes, quin és el problema?
dissabte, 9 de juliol del 2011
Facundo Cabral
Estic lluny del món, i me n'assabento que han assassinat a un dels meus cantautors favorits, Facundo Cabral. Ja us havia penjat alguna poesia d'ell.
En estat de xoc, i sense sentir-me capaç d'escriure res digne, us deixo unes paraules seves:
"Ama hasta convertirte en lo amado, más aún, hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría"
En estat de xoc, i sense sentir-me capaç d'escriure res digne, us deixo unes paraules seves:
"Ama hasta convertirte en lo amado, más aún, hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría"
dimarts, 5 de juliol del 2011
Els calidoscopis
Sempre m'han fascinat els calidoscopis. Quan era petita m'hi podia passar hores. M'encantava mirar les figures geomètriques i bigarrades. A vegades intentava no respirar, per mantenir els dibuixos que sortien. Fins i tot els havia intentat retratar! I em sabia greu perdre'ls de vista, i saber que mai més els tornaria a veure. Perquè malgrat hi haguessin poques peces de coloraines, mai s'aconseguia tornar a fer la mateixa figura
La nostra vida és un calidoscopi preciós. Tenim moltes peces de colors: amics, ocasions, moments, sentiments. I anem fent figures. I podem entretenir-nos-hi o no. Però hem de ser molt conscients que no es tornaran a repetir. Que hem d'assaborir cada instant. És frustrant intentar reproduir figures del passat. Quan les peces s'han mogut, cap una banda o cap una altra, és impossible tornar a refer el que hi havia. Podem fer una figura semblant. Maca també. Però no serà la mateixa.
Cal tenir-ho molt present, i no deixar escapar les oportunitats que se'ns ofereixen. Perquè mai tornen. I si venen algunes de semblants, nosaltres ja no som els mateixos. Cap camí és de tornada
No cal que ens hi escarrassem intentant reproduir el que no tornarà perquè si ho fem estem perdent-nos el que tenim ara, que també val molt la pena i que també anirà avançant cap a una nova figura, que només hi serà un instant.
Un regal musical
Fa cinc anys i escaig que escric en aquest blog i encara no m'heu sentit tocar mai l'oboè.
Avui, si voleu, podeu fer-ho.
Dissabte passat vaig tocar en el concert de Sant Zenon, a Arenys. La obra que us penjo ara és la penúltima d'un concert esgotador. Hi ha alguna errada, una d'elles bastant garrafal, que sentireu de seguida, la qualitat del so no és òptima, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
Aquí us deixo, doncs, amb el fantàstic Bach. És un duet de la seva cantata "Wachet auf, Ruft uns die Stimme" (nº 140) "Mein freund ist mein".
Dirigeix Jordi Lluch, els solistes són Susanna Crespo i Jordi Boltà.
Avui, si voleu, podeu fer-ho.
Dissabte passat vaig tocar en el concert de Sant Zenon, a Arenys. La obra que us penjo ara és la penúltima d'un concert esgotador. Hi ha alguna errada, una d'elles bastant garrafal, que sentireu de seguida, la qualitat del so no és òptima, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.
Aquí us deixo, doncs, amb el fantàstic Bach. És un duet de la seva cantata "Wachet auf, Ruft uns die Stimme" (nº 140) "Mein freund ist mein".
Dirigeix Jordi Lluch, els solistes són Susanna Crespo i Jordi Boltà.
divendres, 1 de juliol del 2011
M'agrada la Hello Kitty
Estava pensant de començar aquest post com comencen les rodes dels alcohòlics anònims:
Hola, em dic Maria i m'agrada la Hello Kitty.
És aquest punt de frivolitat que mantinc, suposo que per higiene mental. M'agrada aquesta gateta infantil i pija.
Potser perquè visc rodejada d'homes o perquè m'agrada aquesta simplicitat gairebé zen o perquè quan era petita no hi havia coses d'aquestes i ara que n'hi ha ningú a casa en vol.
O potser perquè necessito descansar de tanta transcendència i dramatisme, i ser una mica superficial.
No se.
Em suggereix un món una mica tendre i fàcil. Colors pastels, tot en una dimensió. Sense malícia. Doncs això, deia que és per higiene mental perquè amb el cor indignat, una mica de mal humor i amb ganes d'enviar-ho tot a rodar, vaig a córrer amb la cinta de cabell de la Hello Kitty, i ja se que sona estrany, però em sento més lleugera. M'agrada no pensar en res, de vegada en quant, i imaginar que a la vida només hi ha coses dolces i maques, i tothom té vacances, i deixar-me extasiar per petites frivolitats, la Hello Kitty o els aparadors de pastisseries, o els anuncis de viatges.
Lo bo de tenir més de quaranta anys és que ja se me'n fot una mica el que pensin de mi, i no he de fingir que sóc gran (entre altres coses, perquè ja ho sóc), i dic sense pudor que m'agrada la Hello Kitty i no passa res.
Hola, em dic Maria i a vegades sóc frívola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)