dimecres, 17 d’octubre del 2007

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. La conec vagament, vaig anar a la seva classe fer-los una audició sobre l'oboè fa unes setmanes.
S'asseu al meu costat. I em comença a parlar.
Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això, que els seus pares ho van trobar massa car i que fins ara, amb 20 anys, no s'ha pogut matricular. Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà feliç.
Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just fa primer.
Ella vol, doncs, un consell, però no li puc pas donar, perquè hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No serveix de res la meva experiència. Ho ha de passar ella.
I penso que està bé que ho intenti, que no es quedi amb la nafra de haver-s'ho deixat perdre. Aquest camí penso que val la pena de recórrer, encara que després decideixi canviar de ruta.
Només li dic una cosa: els instruments són això: instruments, eines per arribar a la música. Que potser amb un altre instrument que toqui menys gent li serà menys difícil arribar a dedicar-s'hi.
Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa uns anys jo també vaig pensar de dedicar-me a la música. Però és cert, "aixeques una rajola i surten quatre pianistes" (mínim!! jaja!

Tens molta raó quan dius que " no hi ha res indispensable per ser feliç", hi ha molts camins! I quan trobes el teu, sigui el que t'esperaves o no, t'asseguro que ets plenament feliç. I la música mai la deixes, tot i que no t'hi dediquis professionalment.

Una abraçada!!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Zoliteta: Tu fas música, i a més, fas que altra gent s'ho passi bé fent música, perquè dirigeixes cors, oi que si?
És que no cal ser "professional" per passar-t'ho bé. Potser s'ho passa més bé la gent que no és professional.

Anònim ha dit...

Uf, bon tema.

Aviam, si vols una altra opinió, trobo que hi ha moltes formes de dedicar-se a la música que no sempre considerem:

Per a concertista, cal una formació brutal, uns nervis d'acer i que realment et vagi la canya.

Per a profe, s'ha de tenir aquesta orientació, i feina de profe de música n'hi ha a grapats.

Però existeixen altres perfils: edició de música, copiat digital de partitures, composició comercial (sintonies), arranjaments, etc.

Li ho pots dir. La formació barrejada amb pulsió sempre s'obre pas. En dono fe.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Lu: veig que en saps, del tema.
Clar, el problema és que quan diuen que es volen dedicar a la música pensen només en això, en ser concertistes i tal... I de fet fins fa ben poc estudiaven el mateix els que volien ser concertistes, els que volien ser pianistes acompanyants, els que volien ser professors...
Ara sembla que la cosa ha canviat, gràcies a Deu, però molts es van perdre pel camí.
I de tota manera, repeteixo que moltes vegades no són els músics els que s'ho passen millor amb la música.

Anònim ha dit...

Servidora té un pa a l'orella, o sigui escasses habilitats musicals. De petita m'hagués agradat ser escolaneta o nena dels cantors de Viena (tots dos objectius impossibles per òbvies raons). Segurament si hagués nascut uns anys més tard potser hagués pogut optar per estudiar musicologia. No sé. A la meva època això no existia i el conservatori més aviat feia pena. Però la música sempre em fa feliç i, des de la fe,la visc com una mena d'aproximació a Déu d'una manera singular, com una mena de tastet. Potser el fet de no saber-ne gaire o de no haver-m'hi de dedicar m'allibera d'altres servituds. Gràcies per la reflexió.

Mar ha dit...

jo sóc incapaç de llegir un pentagrama. no entono ni xiulant. però canto sempre que puc (al cotxe, sola a casa, al singstar de la playstation), desastrosament, però m'encanta fer-ho. i m'encantaria cantar en una coral. què té la música que agrada pràcticament a tothom?

Maria Escalas Bernat ha dit...

Mercè: així com diuen que no hi ha dones frígides, sinó homes poc hàbils, moltes vegades penso que la gent que diu que té poques habilitats musicals és simplement gent que no ha tingut un bon professor de música.
Ja està que no tots podem cantar com la Callas, però quan per timidesa o per altres raons cantes amb por és difícil afinar.
Mar: no se què té, però no agrada a tothom. Jordi Pujol, per exemple, odia la música. Sempre ho ha dit, i l'he vist amb cara de pomes agres a un concert boníssim.
I com ell n'hi ha més. De tota manera, penso que el goig per la música és de les coses més universals. Aviat penjaré un post sobre això.
Per cert, perdoneu que hagi tardat tant en contestar... la feina se'm menja!