dilluns, 22 d’abril del 2019

Signatures de Sant Jordi

Com ja sabeu els que llegiu el blog, aquests dies estic en bastanta baixa forma, degut a problemes d'estrés que han acabat afectant la meva salut. 
De totes maneres, viuré el dia de Sant Jordi el més intensament que pugui, tot i que només signaré per la tarda. 
Si em voleu venir a saludar a Barcelona, estaré molt contenta. 
Estaré 
de 16 a 17: Pare Manel (Rambla Catalunya-Gran Via)
de 17 a 18: Punt i A part (Rambla Catalunya, entre València i Mallorca)
de 19 a 20: FNAC Illa


Moltes gràcies a tots els que esteu recomanant la novel·la. Els que publiquem tan lluny de Sant Jordi patim un silenci mediàtic força important, a la campanya de Sant Jordi, i depenem força de la gent que ha llegit el llibre i el recomana. Sara i els Silencis és una novel·la molt de pluja fina: va escampant-se, enamorant als lectors. L'altre dia, una senyora pel carrer em va aturar i em va abraçar. Em vaig sentir tallada i commoguda a parts iguals, i no vaig saber contestar més que un "gràcies" que em queda molt pobre. 
Aquí, doncs, deixeu-me dir un GRÀCIES enorme, per estimar aquesta història, fer-vos-la vostra i escampar-la arreu. 

dimarts, 2 d’abril del 2019

Estrès


Al principi el cos avisava, d'aquella manera que té de dir no anem bé. Un mal d'esquena pertinaç. Dificultats per dormir. Però jo feia com si no me n'adonés. Pots amb tot, i ara! Estàs en un moment molt dolç, t'encanta la feina que fas, has publicat la segona novel·la, tens mil presentacions, estàs on fire, tu pots amb tot. I continuava el tren de vida. 
A poc a poc, però, els problemes per dormir es van convertir en insomni ferotge. El mal d'esquena em va tenir una setmana sense poder anar a treballar.  La sensibilitat es va convertir en plorera desenfrenada. El gust pel dolç es va convertir en una ànsia desfermada per menjar.
I veia un cadellet pel carrer i m'emocionava i plorava. I cantava Bach i plorava. I sortia de la feina i arribava a casa i plorava de pur cansament. I els problemes inherents a la feina, a la família, a la vida en general, que sempre havia entomat amb més o menys encert, i sobretot amb optimisme, se'm feien una muntanya. Vaig començar a oblidar-me de fer coses importants. M'obsessionava per foteses i per més que un tros del meu cap em digués que el que m'angoixava no tenia importància, algun mecanisme estrany feia que no m'ho pogués treure del cap.

Un matí de dilluns, després d'una nit on havia dormit a glopades, vaig anar a parlar amb el metge de capçalera. Un metge amb un posat afable i acollidor que em va tenir una estona llarga parlant de tot el que em passava.
Resulta que l'estrés feliç és feliç, però també és estrés.

Val la pena fer tot el que faig? Val la pena continuar escrivint, continuar cantant, continuar fent música amb els alumnes de la ESO?
Puc amb tot?
Cal valentia per reconèixer la nostra vulnerabilitat. És un camí d'acceptació, molt sovint costerut i que et fa dubtar de mil coses. 
Cal ser valenta, i per a mi, aquest escrit és com una sortida de l'armari. Sap greu per la gent que m'estima i que es preocupa per mi, però potser els dec aquesta explicació.
Accepto, doncs, que necessito parar. Estic de baixa mèdica.
Em fa cosa, perquè clar, el que tinc no és infecciós, i em permet sortir a caminar i distreure'm,  de fet m'ho han recomanat.
Avui, per exemple, he gaudit d'arreglar la cuina. He fregat les cassoles, les he posat a escórrer, he escombrat, he fregat... he assaborit l'aigua calenta, l'espetegar de l'escuma del sabó, el so dels coberts, la rapidesa amb la que l'aigua relliscava sobre l'acer.
I ho he fet sense pensar que havia d'escriure, que havia d'estudiar, que havia de corregir, que havia de preparar classes, que havia d'anar a córrer, ni tan sols m'he posat música per estudiar mentre treballava.
He gaudit de la simplicitat del moment, en silenci.
Escric aquestes línies, vencent el pudor, exposant potser massa la meva intimitat, perquè rebo molts missatges preguntant-me què em passa. Doncs mireu, em passa això. Accepto la meva fragilitat. No sóc tan estupenda ni tan superwoman com em pensava.
Gràcies a tots els que m'heu fet costat, m'heu trucat i em doneu escalf. Gràcies als alumnes que m'envieu la vostra energia i el vostre amor, sou un dels motors de la meva vida.
Deia abans que cal valentia per acceptar la feblesa. Cal també generositat per permetre que els altres es preocupin per tu. 
Rebo les vostres mostres d'afecte, i les agraeixo intensament. Sou un regal.
Potser aquesta situació també és un regal, una oportunitat que em dona la vida per entendre el que és important i el que no.