divendres, 27 de juliol del 2012

M'agrada aquest vídeo

M'agrada aquest vídeo. Aquests dies per la xarxa se n'ha fet molta conya, de fet la música afegida s'hi presta.
Però a mi m'agrada aquesta frescor, aquest optimisme, aquest somriure encantador. M'agrada aquesta femineïtat rotunda. El llaçet al cap. El tatuatge al ventre, les ungles pintades. M'agrada com després abraça a les seves contrincants.
Però sobretot, el que m'agrada és aquesta cara de felicitat que fa. Les altres fan cara de patir, aquesta noia s'ho passa bé. És feliç, i suposo que per això és tan i tan reguapa.
M'agrada que aquesta noia encari els seus reptes d'aquesta manera, i m'atreveixo a vaticinar que si tot a la vida ho fa amb aquest entusiasme, les coses li aniran bé.

dimecres, 25 de juliol del 2012

la por al canvi

Fa temps vaig parlar de la gent valenta. De com els envejo.
Fa por, canviar. Aquests dies estic davant un canvi que no se si afectarà molt o poc en la meva vida, però en tot cas, no l'he escollit jo i no deixa de ser un repte.
Tinc por, deixeu-me que ho digui. Suposo que l'ambient general en el que vivim no ajuda a encarar la vida amb valentia. No se si us heu fixat, la gent en general està desanimada, deprimida. Fins i tot ara que és estiu, trobo la gent més ensopida, més pessimista. Estem fins al coll de la crisi, se'ns crema el país, no veiem que la situació tingui intencions de millorar...
Davant tot això, doncs, m'enfronto a un canvi que em torba. Que a més, arriba després d'un llarg procés de desgast. Cal tenir confiança. En el pitjor dels escenaris, el canvi serà dolent, i potser caldrà donar una nova orientació a la meva vida. També podria ser que el canvi fos a millor, qui sap. De fet, els nens petits creixen després d'una febrada, i molt sovint de les situacions de crisi sortim enfortits.
Bé doncs, ara que he repetit la teoria, a veure si sóc capaç d'enfrontar-me al canvi amb valentia i confiança, i posant tota la meva energia per intentar que les coses vagin bé.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Uns quants vídeos d'animals

Ja se que a l'estiu tothom té ganes de passar-ho bé i tal, o sigui que abans de començar us aviso que els dos primers vídeos d'aquesta entrada són tristos.
Una gata va ser atropellada per un camió. El seu amic la va intentar despertar. Després un veterinari va intentar fer alguna cosa, però va ser impossible i la gata va morir. Us deixo el vídeo

Un altre exemple de tendresa animal el trobem en aquest altre vídeo: un esquirol intenta defensar el seu company mort dels corbs:
 

Tenia ganes de compartir-ho amb vosaltres. Sempre m'he preguntat fins a quin punt els animals són conscients de la mort. Llenço la pregunta a l'aire, se que no tindrem mai resposta.

Per no deixar aquesta entrada amb aquest mal gust de boca, us en deixo alguna altra que us pot fer somriure.
 Mireu aquest lleó, amb el bebè que se l'està mirant. Em sembla que pensa "quin berenar més apetitós"
A vegades sembla que els animals ens imitin. Per exemple aquest gosset, que sembla el Mister Bean:

O aquest gat, que acaba fent el que tots els estudiants de música hem tingut ganes de fer, un moment o altre:
Mireu també el pingüí que sembla que li hagi tocat la loteria:
 I per acabar amb una imatge tendra, mireu la dolçor de l'abraçada entre mare i fill
 

diumenge, 22 de juliol del 2012

No som tan diferents

Una de les coses que m'agrada més de l'estiu són aquestes converses fresques i relaxant amb els amics que acaben tenint un transfons filosòfic. Una mica com aquest vídeo:

dilluns, 16 de juliol del 2012

trencaclosques


Aquests dies, a l’hora de la calor, el meu fill Miquel està fent un trencaclosques de 500 peces que li van dur els reis. No em pensava pas que pogués tenir tanta paciència, hauríeu de veure l’afició amb la que mira amb aire detectivesc cada peça abans de trobar-li el seu lloc. 
M’ha donat per pensar aquest joc. 
Les pel·lícules romàntiques ens van intoxicar i vam arribar a creure que la vida és un trencaclosques. En alguna banda de l’univers hi ha una persona per a nosaltres, ens dèiem i ens repetíem.
I així anàvem, i quan ens sentíem sols, ens consolàvem pensant que algú glatia per conèixer-nos, i com que a més creiem també en una mena de justícia, estàvem convençuts que algun dia coneixeríem aquella persona i entendríem com és que no havia funcionat mai abans amb cap altre. 
Doncs no funciona ben bé així, sabeu? Nosaltres som complerts. No necessitem cap altra persona que ens “acabi”. En tot cas, algú que ens complementi, no que ens completi, és un petit matís però ple de significat. I és un mal negoci acceptar ser “el que faltava” per la felicitat, “la meitat que no tenia”, etc. És molt feixuc ser el responsable de la felicitat d’una altra persona.
Perquè clar, si pensem que falta “l’altra meitat”, simplement podem donar la culpa dels nostres fracassos a la oportunitat. Tots coneixem gent que va encadenant una parella darrera una altra, i es pensa que el problema és que no ha trobat la persona adequada, quan el que passa és que és incapaç de deixar l’egoisme i adaptar-se a una altra persona. En canvi, també hi ha gent que és capaç de ser feliç amb qualsevol circumstància (i tampoc es tracta d’això, oi?)
No som peces d’un trenca-closques, som éssers complerts. No ens falta res, i l’única manera de construir una parella sòlida és des de la felicitat i la generositat, no esperant que l’altre “encaixi” amb les nostres mancances, sense fer res a canvi. 
Pensava en tot això, mentre mirava el meu fill buscant les peces. 
– Com pots fer-ho? – li dic mirant l’estampa: em sembla realment difícil: un llop en primer pla i un cel estrellat darrera. Totes les peces són molt semblants.
– És molt fàcil, mama! – em respon, encantat de ser ell el mestre– fixa’t – em diu mostrant-me dues peces blaves: aquesta és més fosca i va a aquesta banda, en canvi aquesta altra té un color més clar i està a prop de la lluna. 
I efectivament, les encaixa les dues amb aire triomfant. 
I torno a pensar que potser si que per encaixar cal parar esment a les petites coses, els petits detalls que fa que cada peça sigui irrepetible.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Relax aquàtic

Aquests dies, com cada estiu, la meva activitat bloggera disminuirà. Aprofitaré, això si, per donar-li una bona empempta a la novel·la. Mentre, us deixo aquest video relaxant. Us recomano que el mireu a pantalla complerta. El lloc on estic aquests dies no és ben bé així, però asserena el meu cor talment aquestes imatges espero que us relaxin a vosaltres. Bon estiu!

divendres, 6 de juliol del 2012

Pensar amb el cap

Així com tenim varies paraules per definir gent amb la qual ens relacionem, i distingim entre amics i coneguts (o amics del facebook), hauriem de tenir una paraula per definir els pensaments que van passant pel nostre cervell.
Sabeu perquè ho dic?
Perquè darrerament em trobo pensant coses que no he de pensar. Sentint coses que no vull sentir.
Potser el que em passa és que d'alguna manera, les meves vísceres han trobat un obscur camí que duu al crani, i em trobo que pel meu cap passen coses que no toca passar.
No se si m'explico.
Després raono, i m'enfado amb mi mateixa per estar pensant el que he pensat, i passo tot això per la raó, i ho domestico fins que arribo, crec, a pensar el correcte.
O sigui: jo tinc una teoria, vull ser d'una manera, i de vegades penso o sento coses que no estan d'acord amb qui vull ser.
I vull pensar que el que passa és que el cervell deu tenir unes quantes capes, i a alguna capa molt superficial hi ha pensaments que no toquen, i que cal anar a fons, passar pel raciocini, per tal d'arribar a pensar el que volem pensar de debò.
No se.
Fa anys algú em va parlar entre el divorci entre els pensaments i els sentiments. Jo tinc en aquests moments seriosos conflictes de pensaments.
Quan aconsegueixo "pensar amb el cap", arribo a ser el que vull ser. Però algunes vegades els primers impulsos no van ben bé en la direcció que vull anar.
També podria ser que no sigui tan bona com em pensava. Que estigui descobrint en mi coses que no sabia que existien. Que resulti que ser coherent no és tan fàcil.
Quina és la Maria real? Quins són els pensaments autèntics? Els primers que venen al cap, o els que són més pausats?
I què fer quan estan en conflicte?

diumenge, 1 de juliol del 2012

Les espectatives

Ahir dissabte vaig participar a la cursa popular d'estiu de Premià. 10 km, amb una calor sofocant i un ambient molt engrescador. Que maco que és que la gent et vagi animant! Bé, la cosa està que jo el dilluns anterior m'havia llevat amb un dolor terrible al maluc esquerre. Em feia mal fins i tot caminar, i per pujar escales semblava una iaia: m'agafava desesperada a l'arrambador i m'impulsava amb cara de circumstàncies. I clar, em vaig frustrar molt, perquè tenia moltes ganes de fer aquesta cursa. Per acabar-ho d'adobar, el meu company de cursa tenia una ruptura fibrilar i no podia córrer tampoc, o sigui que hi havia d'anar sola. Vaig decidir no entrenar (realment no podia!) i anar a la cursa a veure què. Sempre m'emociono, quan estic a la línia de sortida. L'ambient que hi ha és impressionant. Aquest cop no tenia ningú amb qui parlar, i observava els meus companys. Totes les dones em semblaven millor preparades que jo, i molt més joves. Però el meu objectiu era acabar la cursa sense que m'atropellés el cotxe escombra, no guanyar cap medalla.
Al principi de la cursa tothom m'avançava, i jo m'ho intentava prendre amb filosofia. A partir del km 3 vaig començar a avançar jo a gent. Del K 7 al final, suposo que tots anàvem al nostre ritme, i vam anar un grup més o menys homogeni fins el final. Vaig acabar la cursa, força dignament donades les circumstàncies: en 1 h i gairebé 2 minuts. Sí, és una marca força discreta, però jo em pensava que no podria acabar-la, dos dies abans encara anava coixa, tinc quaranta-dos anys, i aquests darrers mesos m'he engreixat… Res, que aconseguir acabar-la va ser per a mi tot un èxit. No vaig arribar la darrera, ni de molt. De la meva categoria tampoc vaig quedar tan malament com això.
Quan ja s'havia acabat tot, estava asseguda amb en Jordi i els nens, que havien vingut a veure'm, i va passar un conegut d'en Jordi. Van estar parlant una estona llarga. Ell estava molt frustrat. Volia guanyar la cursa, però només havia quedat el nº vint-i-escaig. Havia acabat en una mica més de mitja hora. Però estava trist, perquè volia fer molt millor temps. Em va mirar, va veure que jo també havia corregut, i vam tenir un diàleg curiós.
 – I tu, en quant l'has feta?
– En una hora! – li dic, tota joiosa.
I ell em va mirar amb cara de llàstima.
És curiós, això. Jo estic contentíssima de fer 10 km en una hora (i avui estic bé, i voldria tornar a córrer i tot) Hi ha un trentanyero estupendo que té llàstima de mi perquè aquesta marca és el doble del que fa ell. Però ell es sent frustrat de la seva marca. Jo, en canvi, em sento guanyadora. La meva hora d'ahir era victoriosa, els seus 30 i pocs minuts eren decebedors.
En resum, que potser "derrota" és un concepte elàstic: qui perd és qui es marca uns objectius que no aconsegueix assolir.
(això si, la propera cursa de 10 km espero poder baixar de l'hora… ja us ho diré!)