Per a mi, el cel és un lloc on sempre és ara. On no hi ha ahir per enyorar, on no espero perquè tot és, simultàniament, condensat en el meu cor. Un lloc on no he de renunciar, doncs tot està en mi, com aquells forats negres on hi cap, dens i profund, un univers, i ho visc tot a l'hora, vibrant i intens. El cel és un lloc on encara sento riure els meus avis, asseguts a la fresca la nit d'estiu. I és un lloc on, a la vegada, els meus fills són grans, i en Miquel somriu des de dalt d'un trampolí i en Mateu em mira orgullós després de marcar un gol. El cel és aquell dia en què plovia i els vidres de la classe es van entel·lar mentre la madre Rufina explicava les equacions. I també és el primer dia que vaig deixar el Miquel a escola. És el dia que els nervis se'm menjaven mentre esperava que el Mateu acabés l'examen al conservatori. Al cel visc a l'hora el dia en que em vaig enamorar i el que el meu cos s'esqueixava per donar a llum. És el moment en què el meu fill em mira golut, mentre li dono el pit, i el moment en què m'ajuda a encendre les espelmes d'aniversari del seu germà. És el moment en que tinc dues setmanes de vida i m'emboliquen fort perquè aguanti el fred humit i inclement de Pollença, i és aquell agost en què el sol ardent del desert d'Arizona em clivella la pell. Al cel, espero poder viure el dia que vaig començar a caminar, agafada de la mà ferma del meu pare, un jove en aquells moments, i també el dia que vaig acabar la primera cursa de 10 km. En el cel, puc viure tot això a l'hora. En el cel no m'acomiado de ningú, perquè tots estan aquí, amb mi. En el cel no he hagut de passar per cap desamor: puc estimar tothom sense haver-me d'acomiadar mai. I per això no hi caben les llàgrimes, al cel. Perquè la gent que estimo és sempre amb mi, ho puc tenir tot, sense renúncies. I és que, a la meva edat, encara em costa entendre que a la vida quotidiana s'ha de renunciar per continuar endavant, per donar espai a les coses que vindran. Jo voldria poder abraçar encara sa meva padrina. I em costa no fer-ho, tot i que és el preu que he de pagar per aquest present. Present que hauré de deixar passar, perquè el futur ve empenyent amb força. Per això espero que el cel s'assembli a aquest que somio. I pugui estimar-ho tot sense renunciar a res.
Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, comencen P3. A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, escoltarà música, farà panellets, tombarelles, dibuixarà… Aprendrà a esperar el seu torn. A aixecar la ma per preguntar. A col·laborar amb els companys per aprendre. A fer fila, a estar callat, i a parlar quan toca. A que hi ha nens que fan el Ramadà, i d'altres que fan la primera comunió, i que tots poden ser amics. Potser troba que alguna senyo li té mania. Potser a escola coneix el gran amic de la seva vida. Potser a colònies s'enyorarà de casa. Potser perd la goma d'esborrar. Potser va sempre amb la bamba descordada. Segurament aixecarà la mà perquè vol esborrar ell la pissarra. I li farà molta il·lusió que l'enviïn a fer encàrrecs a secretaria. Es posarà guixos a la butxaca i pintarà el terra del pati. Jugarà a pilota i a un-dos-tres pica la paret. Es farà algun repeló al dit que li farà mal. Perdrà una xancleta al vestidor. Portarà caramels el dia del seu aniversari, i els repartirà taula per taula orgullós. Per sant Jordi durà una rosa de paper de seda i un punt de llibre a casa. Aprendrà el poema de Nadal i el recitarà pujat sobre una cadira. Dibuixarà flors amb les seves parts, i un volcà amb lava de color vermell, i com que és un noi del segle XXI editarà arxius d'audio, i buscarà a internet informació, i farà textos per presentar als jocs florals. Es cordarà ell tot sol la bata, i al menjador s'ho acabarà més o menys tot, i farà festa quan hi hagi croquetes, i el renyaran si s'ha deixat l'equipació d'educació física, i a les excursions s'asseurà al bus amb un amic i parlaran molt, però potser tornant es quedarà adormit. Algun dia no s'haurà après la lliçó i anirà a escola amb mal de panxa. Li faran alguna injustícia, segur, i aprendrà a gestionar les seves frustracions. Abraçarà els seus amics si estan tristos. I s'enrabiarà altres vegades. La bata se li farà petita massa ràpid. Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. I haurà après moltes coses, i potser ja intuirà que n'hi queden moltes per aprendre. Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç. (toca el piano el gran Horowitz, em disculpo pel tall final brusc)
Fa unes setmanes vaig estar penjada vuit hores a l'aeroport de Barcelona. Va ser realment pesadet. Em vaig comprar una novel·la que vaig acabar aquella mateixa tarda, vaig comprar moltes xuxes, vaig mirar mooooooltes botigues, em vaig perfumar ben perfumada... Fa molt temps vaig explicar coses que faig quan viatjo en avió. Ho podeu llegir clicant aquí. Bé, doncs passejant, vaig veure que sota les escales mecàniques que connecten les arribades amb les sortides, hi havia un oratori interconfessional. Segons el que posava a fora, era un oratori cristià, musulmà, jueu i alguna més, em sembla que budista, però potser dic mentides. A mi sempre m'ha agradat entrar a temples de confessions diferents, i em va picar la curiositat. Com és un temple "universal"? Voleu que us ho digui? Horrible. L'espai en si consistia en una habitació amb llum artificial i bancs sense respatller. No estava encarada absolutament a cap lloc. No hi havia cap símbol, de cap casta. Parets blanques. Desangelat és el qualificatiu més benèvol que li podria donar, i el trio ben a consciència de que em refereixo a un lloc que, a priori, està pensat per a connectar amb la transcendència. De tota manera, vaig decidir seure per intentar pregar. Darrerament connecto amb moltes realitats que em fan sentir la necessitat d'encomanar-les a Déu. Perdoneu si us semblo esotèrica, però no sentia cap mena de vibració, res. No era un lloc especial, em va semblar que els arquitectes van aprofitar un lloc que els quedava "mort" per ficar-hi això, però sense cap intenció de transcendència. A part, em va fer molt mala espina, perquè no feia ni un minut que era allà i van entrar dos individus estrangers a comptar un feix de diners que duien amagat. Em vaig fer por i vaig marxar. Em vaig quedar molt fomuda, perquè esperava un enriquiment (sempre ho és, descobrir altres maneres d'espiritualitat) i em vaig trobar una fredor molt gran. Després vaig pensar que necessitem focalitzar la nostra espiritualitat. Cap a alguna cosa. Que necessitem un símbol, una imatge, o una música, ni que sigui una espelmeta. No queda progre, però ja és que m'és igual ser moderna. Sabeu què m'impedia resar, allà? Potser les vibracions, potser la buidor? No sé. Jo he pregat en esglésies de països en guerra. I he pregat en una banyera d'aïllament sensorial (sí, ho sé, sóc friki... però ho estic deixant!) No em molestava, doncs, la buidor ni les males vibracions. He compartit també pregària amb un monjo budista, he pregat en una mesquita i en varis temples cristians, siguin catòlics, protestants, anglicans o ortodoxes. Em molestava la falta de focalització. Necessito enfocar, dirigir-me a algú, anomenar-lo, sigui Deu, Adonai, Yahvé, Pare/Mare o qui sigui. Necessito dirigir-me a algú. Per això, perquè aquell espai desangelat, per tenir content a tothom no es dirigia enlloc, no hi vaig poder resar. Al dia següent vaig veure sortir el sol des del mar en calma. I vaig pregar intensament.
