Al súper del costat de casa va passar això l'altre dia.
Una noia que estava pagant li diu a la caixera:
- Tu eres X, verdad?
- Si- li contesta la caixera estranyada
- De la escuela XXXX, verdad?
- Si- Diu la caixera, ara sonrient.
- Te acuerdas de mi? Soy XXX. Me llamabas cerda empollona,¿Recuerdas?
- Si, me acuerdo de ti- Diu la caixera sense perdre el somriure, però ara una mica incòmoda.
- Bueno- li respon la clienta- Pues ahora yo soy médico, y tu eres cajera.- Acaba de recollir les bosses, i se'n va triomfant.
La caixera es va quedar de pasta de moniato. Jo era la següent clienta i em va passar la compra amb una ràbia inusitada. Va murmurar alguns renecs que vaig preferir no sentir.
Realment aquesta noia ho deuria passar molt malament, quan era nena. A mi em va semblar molt fort el que li va dir a la caixera, però clar, no se les vegades que li van fer la vida impossible (en la nostra època això de "bulling" també es donava, i els nens poden arribar a ser terriblement cruels)
A mi també em feien la vida impossible algunes companyes d'escola. Se'n reien de mi, perquè sempre he estat molt innocent, i els feia riure el meu accent mallorquí, o que m'agradés la música clàssica, o que llegís poesia, o que cregués en Deu i no me n'amagués. Se el que és no tenir gaire amics a escola. No deixa de ser curiós veure com les que no érem tan "populars", al capdavall ens ha anat molt bé la vida, i de fet jo també he tengut la mateixa sensació que aquesta metge: m'he trobat antigues companyes i he pensat que la vida acaba posant a tothom al seu lloc,però no he gosat exterioritzar aquest sentiment. Una vegada vaig sentir a Simon Rattle, un gran director d'orquestra, que les qualitats que l'havien fet triomfar eren les qualitats que quan era nen més vulnerable el feien a les burles dels altres nens, i que havia comprovat com els nens més "populars" no havien aconseguit res, mentre que ell i d'altres "pàries" com ell se n'havien sortit molt exitosament.
De tota manera, em va saber greu per la caixera. Ha de ser dur estar cara al públic, tot el dia de peu, en un negoci que no és teu, i tenir aquest encontre tan desagradable. Suposo que la metge necessitava fer-ho. Suposo que va tancar una pàgina en aquell moment.
diumenge, 15 de febrer del 2009
Escena del Súper
Etiquetes de comentaris:
Adolescents,
educació
dilluns, 2 de febrer del 2009
Estupendes
Aquest any un munt de noies estupendes fem quaranta anys. A mi encara em falten molts mesos, però avui la primera de l'any els fa.
La Pilar avui fa quaranta anys. És tota una proesa, perquè quan tenia quatre mesos va estar a punt de morir i els metges no donaven gaires esperances als pares.
Però ella és una lluitadora i es va aferrar a la vida amb tossuderia, i aquí està, amb quaranta anys, quan no n'havia de viure ni mig.
Suposo que això de dir "noia de quaranta anys" vol dir que em faig gran. Serà això.
Però estem estupendes, ens mengem la vida i l'assaborim a fons.
Una besada a totes aquestes dones intenses d'aquesta generació. Encara tenim molta guerra per donar.
La Pilar avui fa quaranta anys. És tota una proesa, perquè quan tenia quatre mesos va estar a punt de morir i els metges no donaven gaires esperances als pares.
Però ella és una lluitadora i es va aferrar a la vida amb tossuderia, i aquí està, amb quaranta anys, quan no n'havia de viure ni mig.
Suposo que això de dir "noia de quaranta anys" vol dir que em faig gran. Serà això.
Però estem estupendes, ens mengem la vida i l'assaborim a fons.
Una besada a totes aquestes dones intenses d'aquesta generació. Encara tenim molta guerra per donar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)