En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 23 de desembre del 2008
Un altre Nadal
A la festa de Nadal de la residència on està el Damià, (de qui us he parlat aquí i aquí) em trobo a la Montse, una companya de feina. La seva mare està ingressada de fa sis anys, amb un Alzheimer molt avançat, té 90 anys, no coneix a ningú, però físicament no està gaire acabada.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Estic indignada
Llegeixo a La Vanguardia de dijous passat, que segons Intermon Oxfam, només amb l'estafat per Madoff arribarien als objectius del Mil·leni.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.
dijous, 18 de desembre del 2008
Màquina de Música
Em sembla que li demanaré als reis aquesta màquina.
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...
divendres, 12 de desembre del 2008
Mala Pata
"Tu tens tres setmanes de vacances per Nadal".
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.
dimecres, 10 de desembre del 2008
El perdó.
La M. m'havia ferit, m'havia fet molt mal. I jo, a la M. l'estimava molt, li havia fet molt costat en moments molt durs de la seva vida, (una separació matrimonial, entre d'altres).
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Cita d'advent
dimecres, 26 de novembre del 2008
Fidelitat
El Canelo era un gos que va estar dotze anys esperant a la porta de l'hospital a que el seu amo sortís.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.
Ara que s'acosta Nadal, molts dels que estimem els animals ens esgarrifem de pensar com els converteixen en objectes que es poden abandonar en quan comencen a ser incòmodes.
Un animal té sentiments. Confia en nosaltres, i és capaç de ser-nos fidel per damunt de tot.
Si no som capaços de mantenir-los dignament i donar-los l'estimació que necessiten, més val que ho deixem córrer.
dijous, 20 de novembre del 2008
Gaudir dels fills
(... o com aprendre alemany en dos mesos!)
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.
Estic com indignada, però sense el com. Per la ràdio anuncien uns llibres escrits pel Dr. Estivill, que ens garanteixen poder gaudir dels fills.
Apa! Qui la diu més grossa?
A veure, els fills no es gaudeixen. Es gaudeix un viatge, o un pastís de xocolata, o un llibre... però un fill???? Un fill no és un objecte que tenim per donar-nos satisfacció.
Potser és que sóc mala mare, però penso que "gaudir" no és el verb apropiat. Perquè no gaudeixo de repetir mil cops les coses, rentar dents cada nit, el pipí, tira la cadena, anem al llit, el conte, el parenostre, tot el que hi ha a taula és bo, què es diu? Vesteix-te, no cridis, parla bé, recull la roba de terra, posa el plat al rentaplats, para taula, fes cas, no corris pel carrer, mira abans de travessar, no peguis, espera el teu torn, sigues amable...
Això no es gaudeix. I qui digui que si, o és un massoca o deixa que els fills creixin silvestres (i així ens va)
La maternitat es viu amb goig, evidentment, però no es gaudeix. Els fills no estan fets de plastilina que podem moldejar seguint els consells eficients del metge de moda que publica llibres.
Els nens no son com nosaltres volíem, sinó com son. I punto.
I prou ja de intentar fer-nos creure que hi ha formules matemàtiques perquè els nens mengin verdura, facin cas a la primera i es dormin sense tenir por a la foscor. Prou de fer-nos sentir culpables perquè els nostres fills no recullen a la primera.
Prou de fer-nos creure que és possible tenir nens "de manual", i que si no ho aconseguim és que fem coses malament.
La meva generació de pares/mares estem empapats (o empanats, ja no se què dir) de llibres i supernannis i històries que ens volen fer creure que hi ha fòrmules matemàtiques que faran de nosaltres uns pares models, amb fills d'aquells sortits de les series de tele americana dels anys 60.
I així ens va, ens sentim frustrats quan hem de repetir les coses mil vegades, o el nostre fill no és brillant a escola, o té alguna particularitat que l'impedeix ser un nen "estandar"
No hi ha nens estandar. I ja podem anar comprant tots els llibres que anuncien, la única manera d'educar és estar al peu del canó, cada dia, durant un munt d'anys. I ni això ens garanteix res. Però si ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són súper nens, potser és que hem llegit massa i no hem escoltat prou el nostre cor, i no hem confiat en la nostra intuició o en el sentit comú.
dilluns, 17 de novembre del 2008
La Rosa Maria es fa gran
La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Ara
Avui faig trenta-nou anys. Això comença a fer vertígen, però sabeu què?
"que me quiten lo bailao!!!!"
Han estat trenta-nou anys ben assaborits, ben intensos, amb moltes coses per les quals donar gràcies.
I el dolor m'ha fet forta, però no m'ha endurit.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en el dia a dia, des de prop o des de més lluny.
Espero poder continuar molt temps donant murga!
"Cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí:
Brindemos, que hoy es siempre todavía, "
(Ismael Serrano)
Ah! i gràcies als ràpids que m'heu felicitat ja en l'anterior post. Això és eficiència!!!
"que me quiten lo bailao!!!!"
Han estat trenta-nou anys ben assaborits, ben intensos, amb moltes coses per les quals donar gràcies.
I el dolor m'ha fet forta, però no m'ha endurit.
Gràcies a tots els que m'acompanyeu en el dia a dia, des de prop o des de més lluny.
Espero poder continuar molt temps donant murga!
"Cayeron mis alas y yo no me rendí,
así que ven aquí:
Brindemos, que hoy es siempre todavía, "
(Ismael Serrano)
Ah! i gràcies als ràpids que m'heu felicitat ja en l'anterior post. Això és eficiència!!!
divendres, 31 d’octubre del 2008
Comentari a l'anterior post
He començat a escriure això a la pàgina de comentaris, però després he pensat que potser donava per a un post.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Si em quedo embarassada, avortaré!
Així de clar m'ho ha dit avui una alumna. "Si em quedo embarassada amb 18 anys avortaré"
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Citizenship
No me'n puc estar de compartir amb vosaltres aquesta historieta de El Jueves, relativa a la educació per la ciutadania en anglès, un refrit del PP a València.
L'educació m'apassiona, i quan més hi estic ficada, més m'estiro els cabells, en veure com és utilitzada políticament i sense cap criteri.
La veritat és que si no ens estiguéssim jugant el futur de la nostra societat faria riure.
No us confoneu. Al còmic sembla que el mestre és el més perjudicat, però qui surt perdent, de totes totes, quan no ens prenem l'educació en serio, és el conjunt de la societat.
"De aquellos polvos vinieron estos lodos", que diu el refrany castellà. Doncs això.
L'educació m'apassiona, i quan més hi estic ficada, més m'estiro els cabells, en veure com és utilitzada políticament i sense cap criteri.
La veritat és que si no ens estiguéssim jugant el futur de la nostra societat faria riure.
No us confoneu. Al còmic sembla que el mestre és el més perjudicat, però qui surt perdent, de totes totes, quan no ens prenem l'educació en serio, és el conjunt de la societat.
"De aquellos polvos vinieron estos lodos", que diu el refrany castellà. Doncs això.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
La nena de l'AVE
Diumenge, tornant de Madrid, es va seure a l'altra banda del passadís de l'AVE una nena que anava sola.
Calculo que feia primer o segon d'ESO, 12/13 anys. La va acompanyar una hostessa.
Ella va asseure's i quan el tren va arrencar es va posar a plorar. Molt fluixet, és possible que els de les altres fileres no ho veiessin.
Després algú la va trucar. Ella va contestar, "hola Mare, on ets?" I ja no vaig sentir res més.
I ella plorava i contestava amb monosíl·labs (si/no/no/no/si) tota l'estona, i quan més parlava més plorava fins que va arribar a sanglotar.
Va penjar i es va quedar mirant la finestra, i moquejant. Li vaig acostar un kleneex. - "Gràcies"- va dir-me.
En aquestes que ja havia començat la pel·lícula i tothom estava amb els cascos endollats i mirant la tele. Estàvem amb molta gent, però en realitat no hi havia ningú: tothom estava mirant a una altra banda i sense escoltar el que passava. Intentava no mirar-la descaradament, però a l'hora intentava que hi hagués comunicació visual entre nosaltres. Un moment que ens vam mirar li vaig preguntar si necessitava parlar.
Ella va fer que no amb el cap, mirant al terra. I es va posar a mirar per la finestra altre cop. No va ser en absolut maleducada, simplement necessitava estar sola.
I jo em preguntava quina història fa plorar a una nena d'aquella manera, tan silenciosa però tan fonda. Les nenes de segon d'ESO, quan ploren són escandaloses i viscerals. Però ella no ho era. Em vaig muntar la pel·lícula, una família trencada, un pare a Madrid i una mare a Barcelona, i la nena amunt i avall.
Prego per aquesta nena. Per les víctimes del desamor, que molt sovint no són només els que trenquen una relació.
Prego, doncs, per aquella nena a qui mai més veuré, i per les que no he estat capaç de veure.
Plorant fluixet i mirant per la finestra mentre la vida corre a 250 km/hora i ningú sembla adonar-se'n del seu dolor.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
M'agrada Madrid
Doncs ves per on, m'agrada Madrid. M'agrada que no tinguin correus, sino "palacio de comunicaciones", que els guardes urbans siguin "agentes de movilidad", que s'acomiadin de tu amb un "hasta luego" encara que no t'hagin de tornar a veure mai més, i que l'aigua sigui "del tiempo" (la natural, però la freda no és pas "a destiempo" o "a contratiempo")
M'agrada el Retiro (ui, perdó, el parque del buen retiro), m'agrada anar-hi sense gaire res a fer, només a seure en un banc i veure passar gent.
I m'agraden els carrers tan i tan amples, i que les dones van tan mudades (tot i que he de reconèixer que em cohibia una mica: jo anava de turisme: texans, vambes, motxil·la.
Per cert, a Madrid han tancat un ocellet a cada semàfor que es posa a cantar quan està verd, cosa molt útil si estàs petonejant el teu nòvio/marit/amant, com que anàvem sense nens més d'un cop s'hauria tornat a posar el semàfor en vermell i nosaltres al setè cel, sense adonar-nos-en. La veritat és que són d'admirar aquests Madrilenys que han estat capaços d'ensenyar a tants ocells a distingir el vermell del verd, i a cantar només quan està en verd.
El que no he aclarit si a la nit sel's emporten a un lloc més tranquil o simplement es queden a dormir dintre el semàfor, el que està clar és que no canten.
També estaria be que els adults sabessin distingir el verd del vermell, com els ocellets, perquè n'hi ha més d'un que li agrada viure perillosament.
Doncs això, que m'agrada Madrid. Que els Catalans cauen bé a Madrid, o deu ser que hem tingut bona sort.
Que Madrid és un bon lloc on anar de viatge romàntic.
M'agrada el Retiro (ui, perdó, el parque del buen retiro), m'agrada anar-hi sense gaire res a fer, només a seure en un banc i veure passar gent.
I m'agraden els carrers tan i tan amples, i que les dones van tan mudades (tot i que he de reconèixer que em cohibia una mica: jo anava de turisme: texans, vambes, motxil·la.
Per cert, a Madrid han tancat un ocellet a cada semàfor que es posa a cantar quan està verd, cosa molt útil si estàs petonejant el teu nòvio/marit/amant, com que anàvem sense nens més d'un cop s'hauria tornat a posar el semàfor en vermell i nosaltres al setè cel, sense adonar-nos-en. La veritat és que són d'admirar aquests Madrilenys que han estat capaços d'ensenyar a tants ocells a distingir el vermell del verd, i a cantar només quan està en verd.
El que no he aclarit si a la nit sel's emporten a un lloc més tranquil o simplement es queden a dormir dintre el semàfor, el que està clar és que no canten.
També estaria be que els adults sabessin distingir el verd del vermell, com els ocellets, perquè n'hi ha més d'un que li agrada viure perillosament.
Doncs això, que m'agrada Madrid. Que els Catalans cauen bé a Madrid, o deu ser que hem tingut bona sort.
Que Madrid és un bon lloc on anar de viatge romàntic.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Aniversari
Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.
Miquel Martí Pol
Gràcies, Jordi, per aquests deu anys que hem passat
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.
Miquel Martí Pol
Gràcies, Jordi, per aquests deu anys que hem passat
dijous, 9 d’octubre del 2008
Tal dia com avui
Fa deu anys, tal dia com avui, estàvem amb els nervis a flor de pell. Semblava que estava tot controlat, tot i que havíem encarregat unes enseïmades que havien de venir amb missatgers i vam haver de córrer perquè arribessin a l'hora, i la meva mare per poc té un atac de cor quan va veure l'estora que ens havien donat, però ho va arreglar
Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit.
Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat.
Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler.
Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent.
Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí.
Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares.
No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem.
Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi.
L'endemà va sortir un sol radiant.
Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.
Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit.
Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat.
Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler.
Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent.
Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí.
Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares.
No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem.
Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi.
L'endemà va sortir un sol radiant.
Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Joan Carrera
A les notícies sortirà molta gent important, de l'església i del món de la política i tal, i diran moltes coses d'ell. Els presentadors dels telenotícies glosaran la seva biografia en aquell to neutre amb el que parlen de qualsevol cosa.
Els cristians de base, que el vam conèixer i ens vam sentir estimats per aquest bisbe bo, estem avui una mica tristos, una mica més orfes.
Era un bisbe bo, i un bon bisbe. Descansi en pau.
dissabte, 27 de setembre del 2008
Estimar de lluny
Avui es casa l'Alwin, el nostre cambrer a la taula del creuer. Ens ho va dir somrient, només li quedaven tres setmanes més de feina, i després tornava a Filipines, a preparar el seu casament. Ho deia amb els ulls brillants, i jo em preguntava com havia portat els set mesos i mig que no veia la seva estimada, si tenia accés a Internet i podia comunicar-se amb ella, si quedaven en que tal dia de la setmana la trucaria i en cinc minuts, des de la poca intimitat d'una cabina es deien dolces paraules o si s'enviaven cartes que arribaven al cap d'un mes.
Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima.
A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell.
He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo.
Així doncs,
maligayang bati sa inyong kasal
Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima.
A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell.
He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo.
Així doncs,
maligayang bati sa inyong kasal
dimecres, 24 de setembre del 2008
El creuer (4) la Creu del vaixell
Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.
dimarts, 16 de setembre del 2008
M.R
Avui he sabut el teu final i no per esperat ho he viscut menys dolorós. T'han trobat morta, i ningú sabrà si ha estat un accident o realment has volgut acabar la vida d'aquesta manera, tan jove encara, però tan derruïda.
Pensava en tu, en com d'il·lògica és la vida a vegades. Malgrat la teva gran intel·ligència, la teva carrera de medicina i l'altíssima nota que vas treure al MIR no vas poder evitar caure en l'abisme de les addiccions.
Encara en estat de schok, amb la pell de gallina i la llàgrima indecisa, he pujat al cotxe i he engegat la ràdio. Sonava Mercedes Sosa cantant a Alfonsina: "Sabe Dios qué angustia te acompañó, qué dolores viejos calló tu voz".
Te'n vas, doncs, amb la teva soledat. Descansa en pau. Pregaré per tu, i per tot el que deixes darrera.
Pensava en tu, en com d'il·lògica és la vida a vegades. Malgrat la teva gran intel·ligència, la teva carrera de medicina i l'altíssima nota que vas treure al MIR no vas poder evitar caure en l'abisme de les addiccions.
Encara en estat de schok, amb la pell de gallina i la llàgrima indecisa, he pujat al cotxe i he engegat la ràdio. Sonava Mercedes Sosa cantant a Alfonsina: "Sabe Dios qué angustia te acompañó, qué dolores viejos calló tu voz".
Te'n vas, doncs, amb la teva soledat. Descansa en pau. Pregaré per tu, i per tot el que deixes darrera.
dilluns, 15 de setembre del 2008
Ànims!!!
Avui que tots els del ram del guix tornem a començar a batallar amb els alumnes, he pensat que aniria bé fer un petit parèntesis en la sèrie del creuer i enviar un missatge d'ànims.
Perquè malgrat tot, ens agrada la feina que fem, i és molt enriquidora, i...
I Sobreviurem!!!!
(... o no)
Perquè malgrat tot, ens agrada la feina que fem, i és molt enriquidora, i...
I Sobreviurem!!!!
(... o no)
dimecres, 10 de setembre del 2008
El Creuer (3) La dignitat del treballador
No se si als treballadors de Costa Cruceros els diuen que han de somriure sempre i a tothom, o és que en els seus àpats els posen àcids, però la veritat és que donava la impressió que estaven contentíssims d’estar treballant perquè no et faltés de res.
Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova.
Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui.
Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats.
Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada.
Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres.
I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir)
Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se.
Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres.
Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.
Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova.
Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui.
Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats.
Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada.
Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres.
I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir)
Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se.
Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres.
Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.
dissabte, 6 de setembre del 2008
El Creuer (2) Grieg
Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!)
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.
Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.
A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;
O saber el que veia des d'on dinava
O el camí que baixava al racó des d'on pescava
Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.
Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.
La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.
Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.
A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;
O saber el que veia des d'on dinava
O el camí que baixava al racó des d'on pescava
Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.
Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.
La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.
dimecres, 3 de setembre del 2008
El Creuer (1) Introducció.
Aquest estiu ha fet quaranta anys que els meus pares es van casar, i ens han convidat a fer un creuer amb ells pels fiords de Noruega. Han estat set dies molt intensos i amb moltes reflexions, que aniré penjant poc a poc.
El concepte creuer em costava bastant. Sempre m'ha fet prevenció, això d'anar aborregat d'un lloc a l'altre. A més, no deixen de ser unes visites molt superficials. Realment puc dir que he conegut els fiords? Arribàvem, fèiem una visita guiada, o no, i tornavem a marxar cap a un altre fiord. Navegàvem durant la nit.
Doncs sabeu què? M'ha encantat. Pel creuer en si, i pel paisatge espectacular, i perquè durant una setmana m'he trobat cada dia el llit fet i el plat a taula, i per dormir agombolada pel suau traqueteig del vaixell i no saber mai què veuran els meus ulls el dia següent...
M'encantava el primer moment del matí. És curiós, això: Quan anem a dormir sempre sabem què veurem per la finestra en llevar-nos. En canvi en el creuer això era una petita sorpresa que el matí em guardava. I moltes vegades en obrir la cortina descobria un paisatge encantat: casetes de colors càlids i teulades amb herba, natura exhuberant, verd a tot arreu, grans penya-segats que ens feien sentir petits i vulnerables...
També m'ha agradat la cuina. Tenir tantes ocasions per fer sopars especials. I poder compartir-los amb la família.
Alguna vegada m'he sentit una mica incoherent, m'ha sabut greu sentir-me tan i tan privilegiada. Ja en parlaré més tard.
M'han agradat molt,aquestes vacances. Aniré penjant algunes reflexions.
I vosaltres? què heu fet aquests mesos?
dilluns, 21 de juliol del 2008
COSES QUE M’AGRADA FER QUAN VIATJO EN AVIÓ.
A l’aeroport
- Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada.
- Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència.
- Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal.
- Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar.
- Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses.
- Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat)
- Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)
A l’avió
- Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.
COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER
Durant tota l’estona
- Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.
A l’aeroport.
- Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau
- Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)
A l’avió.
- Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.
COSES QUE M’AGRADARIA FER
A l’aeroport
- Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!
- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.
A l’arribada
- Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa)
- A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)
COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ
- Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!
A l’aeroport
- Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada.
- Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència.
- Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal.
- Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar.
- Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses.
- Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat)
- Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)
A l’avió
- Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.
COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER
Durant tota l’estona
- Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.
A l’aeroport.
- Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau
- Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)
A l’avió.
- Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.
COSES QUE M’AGRADARIA FER
A l’aeroport
- Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!
- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.
A l’arribada
- Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa)
- A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)
COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ
- Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!
diumenge, 13 de juliol del 2008
Les coves
Avui els meus fills s’han armat de valor i han entrat a les coves. Són unes petites idem que hi ha molt a prop d’on ells neden. El mar ha anat mossegant la terra i ha fet aquestes formes ferèsteges, semblen com boques obertes d'animals enormes petrificats. Dintre les coves el soroll de les ones s’amplifica, i costa d’entendre una conversa. Els nens anaven amb ulleres explorant el fons: arena, algues de varis colors i formes, roques grans i enormes, còdols llisos, cargols, petxines, eriçons, peixos diminuts amb reflexos metàlics nedant a grapades, com si tots junts en fessin un de més gran... És curiós, com en un lloc tan petit hi pot haver tanta vida.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.
dilluns, 7 de juliol del 2008
A Mallorca
Com cada any, me'n vaig a Mallorca. Avui mateix. Com cada any, vaig fent la maleta amb il·lusió i moltes ganes de ser allà, d'una vegada. Quan sóc a Mallorca repasso el que he viscut durant l'hivern. Faig un reset, espiritual i físic. Em submergeixo en l'aigua verda (si, allà l'aigua és verda. I em van fer fora de classe un dia perquè vaig dir que l'aigua del mar era verda. Però us asseguro que ho és)
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots
dijous, 3 de juliol del 2008
La vànova
La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit.
M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella.
La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món.
Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria.
Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona.
A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat.
Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.
dimecres, 18 de juny del 2008
Continua cantant
Dedico aquest post als meus alumnes, molt especialment als nois i noies de tercer d'ESO.
El video que ve a continuació mereix una explicació, perquè no està doblat.
Estem en un concurs de la televisió anglesa, del tipus OT, en el qual els tres jutges voten favorable o no als concursants.
I es presenta un noi que es diu Andrew, té 13 anys i canta des dels sis.
El presentador li pregunta
- Els amics t'estan recolzant des de casa, oi?
- No -respon el noi. I clar, tothom es queda molt parat.
- Per què? -pregunta el presentador, bastant incòmode.
- Els nois de la classe se'n riuen de mi. No els agrada com canto.
- I tu què fas?
- Continuo cantant -respon el noi.
Ara vull que veieu com canta aquest noi. Després continuaré traduint.
Us ha emocionat tant com a mi?
La reacció dels tres que han de jutjar-lo és obvia.
La primera senyora diu que ella s'havia promès no plorar en aquest show, i també diu alguna cosa semblant a "pots patejar el cul a tots els que se'n riuen de tu"
El segon senyor diu alguna cosa semblant a que aquells nois se'n riuen de tu perquè tens molt més talent del que ells han somniat mai.
El tercer senyor li diu que ell és millor del que es pensa, i que ha de tenir confiança en ell mateix.
(ho he traduït aproximadament... jo no he tingut la sort d'anar a classes d'anglès amb les vostres professores!)
Què us vull dir amb aquest video?
Que continueu cantant. Sempre. Que no us atureu per por de no ser populars, per por de no encaixar en la manada.
Que algunes vegades el preu per ser tu mateix és una mica alt. Però és molt pitjor resignar-se a la mediocritat per por de no encaixar.
Continueu cantant. Malgrat tot. Sou molt millor del que us penseu. Sigueu vosaltres mateixos.
Hauria estat molt més còmode, per l'Andrew, deixar de cantar i no patir les burles dels companys que és possible que no li arribin a la sola de les sabates. Però lo còmode no és sempre el millor. I no em negareu que hauria estat una pena perdre aquesta veu.
Cada u de vosaltres té una veu única. Una diferència que us fa especials. Podeu viure-la com un handicap, (aquesta veu de l'Andrew és un handicap entre els adolescents) o podeu viure-ho com un regal immens. Podeu disoldre-la entre la multitud, per no patir. Però és més enriquidor per vosaltres, i per la societat, conrear-la. I el que la vida m'ha ensenyat és que si som conscients del que som i ens acceptem, és més fàcil, a la llarga, ser feliç.
Vosaltres heu d'escollir el que voleu fer, jo només puc demanar-vos que continueu cantant.
El video que ve a continuació mereix una explicació, perquè no està doblat.
Estem en un concurs de la televisió anglesa, del tipus OT, en el qual els tres jutges voten favorable o no als concursants.
I es presenta un noi que es diu Andrew, té 13 anys i canta des dels sis.
El presentador li pregunta
- Els amics t'estan recolzant des de casa, oi?
- No -respon el noi. I clar, tothom es queda molt parat.
- Per què? -pregunta el presentador, bastant incòmode.
- Els nois de la classe se'n riuen de mi. No els agrada com canto.
- I tu què fas?
- Continuo cantant -respon el noi.
Ara vull que veieu com canta aquest noi. Després continuaré traduint.
Us ha emocionat tant com a mi?
La reacció dels tres que han de jutjar-lo és obvia.
La primera senyora diu que ella s'havia promès no plorar en aquest show, i també diu alguna cosa semblant a "pots patejar el cul a tots els que se'n riuen de tu"
El segon senyor diu alguna cosa semblant a que aquells nois se'n riuen de tu perquè tens molt més talent del que ells han somniat mai.
El tercer senyor li diu que ell és millor del que es pensa, i que ha de tenir confiança en ell mateix.
(ho he traduït aproximadament... jo no he tingut la sort d'anar a classes d'anglès amb les vostres professores!)
Què us vull dir amb aquest video?
Que continueu cantant. Sempre. Que no us atureu per por de no ser populars, per por de no encaixar en la manada.
Que algunes vegades el preu per ser tu mateix és una mica alt. Però és molt pitjor resignar-se a la mediocritat per por de no encaixar.
Continueu cantant. Malgrat tot. Sou molt millor del que us penseu. Sigueu vosaltres mateixos.
Hauria estat molt més còmode, per l'Andrew, deixar de cantar i no patir les burles dels companys que és possible que no li arribin a la sola de les sabates. Però lo còmode no és sempre el millor. I no em negareu que hauria estat una pena perdre aquesta veu.
Cada u de vosaltres té una veu única. Una diferència que us fa especials. Podeu viure-la com un handicap, (aquesta veu de l'Andrew és un handicap entre els adolescents) o podeu viure-ho com un regal immens. Podeu disoldre-la entre la multitud, per no patir. Però és més enriquidor per vosaltres, i per la societat, conrear-la. I el que la vida m'ha ensenyat és que si som conscients del que som i ens acceptem, és més fàcil, a la llarga, ser feliç.
Vosaltres heu d'escollir el que voleu fer, jo només puc demanar-vos que continueu cantant.
dilluns, 16 de juny del 2008
La humilitat
Em trobo una veïna dels meus pares que fa temps que no veia.
- Qué guapa estás!- li dic.
- Uy, no! Si me engordado un montón.
Jo la miro i no la veig tan grassa com això. Insisteixo.
- No se, yo te veo muy guapa
- Esto es que he ido a la peluquería, pero mañana cuando me duche voy a volver a tener el pelo como un estropajo.
Em ve corrents al pensament les ganes de dir-li
- Tienes razón, estás gorda y eres fea.
No li dic, però. Suposo que no li agradaria massa, però és el que ella m'està demanant a crits, no?
Perquè ens costa tant acceptar els elogis? Perquè quan algú ens diu una cosa maca nosaltres saltem a dir que no n'hi ha per tant?
La humilitat consisteix en això?
Perquè ens maltractem tant? Ens costa acceptar que si, que estem macos, que ens para bé la roba, o que som simpàtics.
I ara com mare i com educadora, em plantejo si als meus fills o als meus alumnes estic tota l'estona dient-los les coses dolentes o m'aturo a felicitar-los per les coses que fan bé.
Perquè clar, si vas taladrant a algú des de petit repassant totes les seves mancances, després passa això: aquella persona rep un elogi i no el sap gestionar.
Fa riure, aquesta anècdota, si no fos que és un reflexe del que passa: aquesta dona té una autoestima per terra, no està acostumada a que li diguin coses maques, no sap què respondre. Es sent cohibida.
I em sembla que la humilitat no va per aquí.
- Qué guapa estás!- li dic.
- Uy, no! Si me engordado un montón.
Jo la miro i no la veig tan grassa com això. Insisteixo.
- No se, yo te veo muy guapa
- Esto es que he ido a la peluquería, pero mañana cuando me duche voy a volver a tener el pelo como un estropajo.
Em ve corrents al pensament les ganes de dir-li
- Tienes razón, estás gorda y eres fea.
No li dic, però. Suposo que no li agradaria massa, però és el que ella m'està demanant a crits, no?
Perquè ens costa tant acceptar els elogis? Perquè quan algú ens diu una cosa maca nosaltres saltem a dir que no n'hi ha per tant?
La humilitat consisteix en això?
Perquè ens maltractem tant? Ens costa acceptar que si, que estem macos, que ens para bé la roba, o que som simpàtics.
I ara com mare i com educadora, em plantejo si als meus fills o als meus alumnes estic tota l'estona dient-los les coses dolentes o m'aturo a felicitar-los per les coses que fan bé.
Perquè clar, si vas taladrant a algú des de petit repassant totes les seves mancances, després passa això: aquella persona rep un elogi i no el sap gestionar.
Fa riure, aquesta anècdota, si no fos que és un reflexe del que passa: aquesta dona té una autoestima per terra, no està acostumada a que li diguin coses maques, no sap què respondre. Es sent cohibida.
I em sembla que la humilitat no va per aquí.
dissabte, 7 de juny del 2008
Coulant de Xocolata
Coneixeu la Coulant de Xocolata? S'ha posat de moda darrerament. És una espècie de magdalena de xocolata que es serveix només mig cuita, acabada de sortir del forn, perquè així està feta només de fora, però de dins és encara crua, i per tant viscosa. Es fa amb xocolata molt negra, i el gust és molt fort. Jo la solc acompanyar de iougurt, m'agrada el contrast de la seva acidesa amb el cacau intens.
Conec una persona que és com una Coulant. De fora té una aparença espongosa. Simplement mirant-la sembla una cosa que en realitat no és.
És una dona que es fa la forta. Somriu, malgrat alguns moments se li posa la pell de gallina, en pensar en el que ja no serà la seva vida. Tanmateix l'altra gent no té la culpa del que està passant, i tothom es sap lo seu.
Però si hi poses cullerada, si fas l'esforç d'acostar-te tant com per veure el seu interior, aquesta crosteta es trencarà i sortirà la viscositat calenta i fosca del seu interior. La pena, el dolor, la ràbia, la frustració.
Tots tenim coses a resoldre, però aquesta dona-coulant les té tan concentrades que sembla com si no fos possible que només una persona porti tant a dintre, i tot i així es mostri tan sencera.
Per contrarrestar l'agror del cacau que té dintre, així com jo em menjo la coulant amb el iogurt, ella ho acompanya amb un sentit de l'humor vivaç i finíssim.
M'agrada, aquesta dona. M'agrada que sigui conscient que encara té molta feina a fer, però no ho faci pagar als altres, m'agrada que somrigui malgrat estigui desfeta per dintre, m'agrada que hi hagi tan poca gent que sàpiga que en realitat no és tan feliç com fa creure.
Deia que tots tenim coses a resoldre, i està bé saber-ho, i treballar-hi, i no amagar el cap sota l'ala. Però sobretot no fer pagar als altres la nostra lluita.
Els que esperàveu amb aquest títol una entrada més gastronòmica, podeu saltar a aquest altre post.
Conec una persona que és com una Coulant. De fora té una aparença espongosa. Simplement mirant-la sembla una cosa que en realitat no és.
És una dona que es fa la forta. Somriu, malgrat alguns moments se li posa la pell de gallina, en pensar en el que ja no serà la seva vida. Tanmateix l'altra gent no té la culpa del que està passant, i tothom es sap lo seu.
Però si hi poses cullerada, si fas l'esforç d'acostar-te tant com per veure el seu interior, aquesta crosteta es trencarà i sortirà la viscositat calenta i fosca del seu interior. La pena, el dolor, la ràbia, la frustració.
Tots tenim coses a resoldre, però aquesta dona-coulant les té tan concentrades que sembla com si no fos possible que només una persona porti tant a dintre, i tot i així es mostri tan sencera.
Per contrarrestar l'agror del cacau que té dintre, així com jo em menjo la coulant amb el iogurt, ella ho acompanya amb un sentit de l'humor vivaç i finíssim.
M'agrada, aquesta dona. M'agrada que sigui conscient que encara té molta feina a fer, però no ho faci pagar als altres, m'agrada que somrigui malgrat estigui desfeta per dintre, m'agrada que hi hagi tan poca gent que sàpiga que en realitat no és tan feliç com fa creure.
Deia que tots tenim coses a resoldre, i està bé saber-ho, i treballar-hi, i no amagar el cap sota l'ala. Però sobretot no fer pagar als altres la nostra lluita.
Els que esperàveu amb aquest títol una entrada més gastronòmica, podeu saltar a aquest altre post.
divendres, 6 de juny del 2008
La Traviatta
Sempre ha estat una de les meves òperes preferides, Verdi m'encanta. Quan era adolescent vaig veure-la en pel·lícula, amb Plácido Domingo i no se qui més, i va ser com la primera vegada que t'enamores, em vaig quedar asseguda a la butaca del cine, clavada, tothom marxava i jo no tenia esma d'aixecar-me ni de parlar, per no trencar la màgia que m'havia posseït.
Després a la televisió van emetre una sèrie boníssima sobre la vida de Verdi. (perquè ja no fan aquestes coses?) Això ja va ser la rematada, i em vaig convertir en fan absoluta.
M'agrada la música de Verdi perquè quan la sents, sembla que vingui de lluny, és tan natural, tan fàcil, tan expressiva, tan... no se, tan Verdi!
Fa uns dies em van enviar aquest vídeo d'un dels cors d'aquesta òpera. Són figures de plastilina.
Mireu que maco... Realment pel mon hi ha gent artista, eh?
Després a la televisió van emetre una sèrie boníssima sobre la vida de Verdi. (perquè ja no fan aquestes coses?) Això ja va ser la rematada, i em vaig convertir en fan absoluta.
M'agrada la música de Verdi perquè quan la sents, sembla que vingui de lluny, és tan natural, tan fàcil, tan expressiva, tan... no se, tan Verdi!
Fa uns dies em van enviar aquest vídeo d'un dels cors d'aquesta òpera. Són figures de plastilina.
Mireu que maco... Realment pel mon hi ha gent artista, eh?
dilluns, 2 de juny del 2008
Ser Dona
Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo, ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas y pliegues
y suaves hondonadas,
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños, el instinto.
Todo lo creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen
mujer todos los días,
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.
Gioconda Belli
de pelo largo, ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas y pliegues
y suaves hondonadas,
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños, el instinto.
Todo lo creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen
mujer todos los días,
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.
Gioconda Belli
dissabte, 24 de maig del 2008
Lluitant fins el final
L'Arantxa va morir ahir. Lluitant fins el darrer moment, i assaborint cada gota de vida que li quedava.
Us n'he parlat aquí i aquí.
Ara només ens queda demanar a Deu que li doni el descans etern, i a la família el consol que necessitaran.
Us deixo amb un video del Requiem de Fauré. És una mica postís, les imatges i tal, però la puresa de la veu d'aquest noi ho fa perdonar tot.
Us n'he parlat aquí i aquí.
Ara només ens queda demanar a Deu que li doni el descans etern, i a la família el consol que necessitaran.
Us deixo amb un video del Requiem de Fauré. És una mica postís, les imatges i tal, però la puresa de la veu d'aquest noi ho fa perdonar tot.
dijous, 15 de maig del 2008
A Muntanya
Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de pins retorts.
Després, els pins s'acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
és allà.
Però no hi ha camí.
T'has de fer tu el camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.
(Hi ha boires de memòria que s'aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)
Tu vas amunt. Potser camines d'esma.
No, no t'aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.
Narcís Comadira,
Llast. Edicions 62
enmig de pins retorts.
Després, els pins s'acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
és allà.
Però no hi ha camí.
T'has de fer tu el camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.
(Hi ha boires de memòria que s'aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)
Tu vas amunt. Potser camines d'esma.
No, no t'aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.
Narcís Comadira,
Llast. Edicions 62
divendres, 9 de maig del 2008
Fent amics...
Jo de gran vull ser funcionària. Ahir ho vaig acabar de decidir.
Anem a pams. Necessitem fer-nos els passaports. He anat a la policia i m'han dit que no, que ja havien donat tots els números.
Veient la hora que era i que no hi havia gent, els he demanat que si me'l podien fer, donat que no semblava que n'estiguessin fent cap. La resposta ha estat que no. Que ja havien donat tots els números i que no en donaven més.
No fos cas que sel's acumulés la feina!
Bé. He preguntat què necessitava per els passaports dels nens i em faltava una partida de neixement literal, o sigui que he decidit anar al registre civil. Només tenia una persona davant, però tenia molta feina, li feien mil papers, alguns s'havien de traduir però amb un traductor oficial, etc. He esperat gairebé una hora perquè em féssin dues fotocòpies! Encara bo que no m'han cobrat res.
Mentre estava esperant venia altra gent per fer altres gestions. Hi havia molts immigrants. He vist la por, la inseguretat amb què anaven a demanar coses, i la resposta d'alguns funcionaris, parlant de tu a la gent encara que fóssin grans, fent preguntes indiscretes a plè pulmó (¿Cuantos años fuiste al colegio? ¿Sabes leer español? )
Tornant a casa he trucat a Sanitat Respon. Estic de baixa, i necessito que em dónin l'alta perquè dimarts que ve he de tornar a treballar.
Truco, doncs, dijous... i em dónen hora per dimecres! una setmana més tard! Li dic a la telefonista (una tal "Noe") que no pot ser, que necessito anar a treballar dimarts, i si no em visiten fins dimecres, hauré d'incorporar-me el dijous.
La Noe, molt amablement em diu que no té més hores abans, i que si estic de baixa no puc anar a treballar i que aprofiti i descansi.
He tingut ganes de dir-li que no sóc funcionària, que alguns treballem i quan estem sans no allarguem innecessàriament les baixes. He callat mansament i he penjat.
Després he trucat directament al CAP (em toca Ronda Prim). Ha saltat un contestador que sobre un fons del cànon de Pachelbel ("la, fa sol laaa, fa sol la, la si do re mi fa sol faaaaaaaaa, re mi faaaaaaaaaaa" ) em diu "les nostres línies estan ocupades" (re mi fa sol fa mi fa re do re si") "no es retiri" (re do siii la sol la sol fa sol la si do re siiii)
Sabeu quan temps he esperat?????
45 minuts escoltant el fomut cànon, tres quarts d'hora de rellotge!
I a la fi he hagut de penjar perquè havia d'anar a buscar els nens a escola.
Doncs això, jo de gran vull ser funcionària.
Us imagineu que tots treballéssim així?
- "jo només corregeixo vint exàmens al dia, o sigui que torna demà a agafar número i amb una mica de sort t'ho corregiré demà. Com? que necessites que et posi la nota avui? ho sento, no pot ser, ja n'he corregit vint"
- Aquesta setmana ja he fet totes les entrevistes que em tocaven. Si, ja ho se que uns pares no es van presentar, però jo ja els havia donat la hora, o sigui que demanin entrevista la propera setmana. El meu horari és dimarts de 9 a 11. No el puc canviar. És el meu horari.
- En aquests moments el meu cervell està ocupat i no el puc atendre... (la, fa sol laaa, fa sol laaaa) No es retiri, parlarem d'aquí a una estona
- Si vols entregar-me aquest treball, com que no em fio que siguis tu, has de dur-me una còpia literal de l'índex del llibre de família dels teus tiets que viuen a Sebastapol, amb una traducció autoritzada, i una fotocòpia compulsada dels collons del teu pare.
- laaa, fa sol laaaa.... no es retiri, si us plau.
- Si, ja entenc el teu problema, però això no és la meva feina. Hauràs d'esperar a la que s'encarrega de posar les tirites als genolls, jo només m'encarrego dels colzes pelats. No, ara no hi és, has vingut a l'hora d'esmorzar, tornarà d'aquí a mitja hora, però vigila no em taquis el mostrador de sang.
- re do re siiii, re do sii.... no es retiri, si us plau...
- Si, el treball està ben presentat, però no ho has fet amb el paper autoritzat. Hauràs de tornar a fer-lo.
Ah! i abans que us tireu a sobre meu, ja se que no tot els funcionaris són iguals.
Anem a pams. Necessitem fer-nos els passaports. He anat a la policia i m'han dit que no, que ja havien donat tots els números.
Veient la hora que era i que no hi havia gent, els he demanat que si me'l podien fer, donat que no semblava que n'estiguessin fent cap. La resposta ha estat que no. Que ja havien donat tots els números i que no en donaven més.
No fos cas que sel's acumulés la feina!
Bé. He preguntat què necessitava per els passaports dels nens i em faltava una partida de neixement literal, o sigui que he decidit anar al registre civil. Només tenia una persona davant, però tenia molta feina, li feien mil papers, alguns s'havien de traduir però amb un traductor oficial, etc. He esperat gairebé una hora perquè em féssin dues fotocòpies! Encara bo que no m'han cobrat res.
Mentre estava esperant venia altra gent per fer altres gestions. Hi havia molts immigrants. He vist la por, la inseguretat amb què anaven a demanar coses, i la resposta d'alguns funcionaris, parlant de tu a la gent encara que fóssin grans, fent preguntes indiscretes a plè pulmó (¿Cuantos años fuiste al colegio? ¿Sabes leer español? )
Tornant a casa he trucat a Sanitat Respon. Estic de baixa, i necessito que em dónin l'alta perquè dimarts que ve he de tornar a treballar.
Truco, doncs, dijous... i em dónen hora per dimecres! una setmana més tard! Li dic a la telefonista (una tal "Noe") que no pot ser, que necessito anar a treballar dimarts, i si no em visiten fins dimecres, hauré d'incorporar-me el dijous.
La Noe, molt amablement em diu que no té més hores abans, i que si estic de baixa no puc anar a treballar i que aprofiti i descansi.
He tingut ganes de dir-li que no sóc funcionària, que alguns treballem i quan estem sans no allarguem innecessàriament les baixes. He callat mansament i he penjat.
Després he trucat directament al CAP (em toca Ronda Prim). Ha saltat un contestador que sobre un fons del cànon de Pachelbel ("la, fa sol laaa, fa sol la, la si do re mi fa sol faaaaaaaaa, re mi faaaaaaaaaaa" ) em diu "les nostres línies estan ocupades" (re mi fa sol fa mi fa re do re si") "no es retiri" (re do siii la sol la sol fa sol la si do re siiii)
Sabeu quan temps he esperat?????
45 minuts escoltant el fomut cànon, tres quarts d'hora de rellotge!
I a la fi he hagut de penjar perquè havia d'anar a buscar els nens a escola.
Doncs això, jo de gran vull ser funcionària.
Us imagineu que tots treballéssim així?
- "jo només corregeixo vint exàmens al dia, o sigui que torna demà a agafar número i amb una mica de sort t'ho corregiré demà. Com? que necessites que et posi la nota avui? ho sento, no pot ser, ja n'he corregit vint"
- Aquesta setmana ja he fet totes les entrevistes que em tocaven. Si, ja ho se que uns pares no es van presentar, però jo ja els havia donat la hora, o sigui que demanin entrevista la propera setmana. El meu horari és dimarts de 9 a 11. No el puc canviar. És el meu horari.
- En aquests moments el meu cervell està ocupat i no el puc atendre... (la, fa sol laaa, fa sol laaaa) No es retiri, parlarem d'aquí a una estona
- Si vols entregar-me aquest treball, com que no em fio que siguis tu, has de dur-me una còpia literal de l'índex del llibre de família dels teus tiets que viuen a Sebastapol, amb una traducció autoritzada, i una fotocòpia compulsada dels collons del teu pare.
- laaa, fa sol laaaa.... no es retiri, si us plau.
- Si, ja entenc el teu problema, però això no és la meva feina. Hauràs d'esperar a la que s'encarrega de posar les tirites als genolls, jo només m'encarrego dels colzes pelats. No, ara no hi és, has vingut a l'hora d'esmorzar, tornarà d'aquí a mitja hora, però vigila no em taquis el mostrador de sang.
- re do re siiii, re do sii.... no es retiri, si us plau...
- Si, el treball està ben presentat, però no ho has fet amb el paper autoritzat. Hauràs de tornar a fer-lo.
Ah! i abans que us tireu a sobre meu, ja se que no tot els funcionaris són iguals.
dimarts, 6 de maig del 2008
Els trossos difícils.
"Faci's la vostra voluntat"
Aquest és el tros que em costa més.
Li segueix d'aprop el "així com nosaltres perdonem ..."
I no es pot desestimar un trosset, encara que ens sigui incòmod s'ha de interioritzar sencer.
O sigui que continuarem treballant.
Hi ha altres trossos que em costen. Del credo, per exemple, "i en una sola església, ..." Em sona pretensiós. I lo del "sol baptisme per perdonar els pecats", directament no m'ho crec.
Però no em fa tanta recança que em costi el credo, perquè no fou dictat per Jesús, a diferència del Parenostre.
Quan he començat a escriure aquest post volia parlar sobretot d'això. Com puc fer-ho amb els trossos que em costen i que penso que no m'haurien de costar. (lo de la sola església penso que no deixa de ser pintoresc. Però que em costi acceptar la voluntat del Senyor, o que em costi perdonar, això ja és més greu)
I a vosaltres? Quin és el tros que us costa més? Com ho gestioneu?
Aquest és el tros que em costa més.
Li segueix d'aprop el "així com nosaltres perdonem ..."
I no es pot desestimar un trosset, encara que ens sigui incòmod s'ha de interioritzar sencer.
O sigui que continuarem treballant.
Hi ha altres trossos que em costen. Del credo, per exemple, "i en una sola església, ..." Em sona pretensiós. I lo del "sol baptisme per perdonar els pecats", directament no m'ho crec.
Però no em fa tanta recança que em costi el credo, perquè no fou dictat per Jesús, a diferència del Parenostre.
Quan he començat a escriure aquest post volia parlar sobretot d'això. Com puc fer-ho amb els trossos que em costen i que penso que no m'haurien de costar. (lo de la sola església penso que no deixa de ser pintoresc. Però que em costi acceptar la voluntat del Senyor, o que em costi perdonar, això ja és més greu)
I a vosaltres? Quin és el tros que us costa més? Com ho gestioneu?
dimecres, 30 d’abril del 2008
Las sillas, altra vegada.
El que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga un buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar.
Pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad
Silvio Rodríguez, canción de las sillas.
Estic immersa en aquests versos. En pensar que els projectes han valgut la pena. En que el preu que es paga per les il·lusions són les decepcions, però que val la pena il·lusionar-se. Que val la pena arriscar-se. Que la única manera de nedar és mullar-se.
I que la vida tossuda sempre tira endavant. I que té sentit, malgrat tot. Hi ha un sentit.
divendres, 25 d’abril del 2008
Oboè
Aquesta obra és una de les culpables de que jo toqui l'oboè.
No sabria dir com em sento. La música ho pot expressar millor. Us desitjo pau i de serenor. És on intento anar.
Gràcies a tots els que m'heu enviat missatges de conhort.
Assaboriu aquesta música.
No sabria dir com em sento. La música ho pot expressar millor. Us desitjo pau i de serenor. És on intento anar.
Gràcies a tots els que m'heu enviat missatges de conhort.
Assaboriu aquesta música.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Roses Amargues
Aquest Sant Jordi estic trista. Deixeu que ho estigui. Passo el dol d'una pèrdua.
I no vull animar-me, vull dir, malgrat aquest sempre ha estat un dia molt especial per a mi, no vull, com que és Sant Jordi, agafar la façana somrient.
Sé que me'n sortiré. Sóc de mena optimista, Deu m'ha donat el dó de l'alegria. Però també sé que aquesta alegria serà sincera quan hagi estat cimentada en l'acceptació.
Acceptació de la pèrdua. No vull negar el meu dolor, doncs la única forma de superar-lo és encarar-ho.
Acceptar que les coses són com són, i no com hauríem volgut.
Tampoc és qüestió d'anar amb cara de pal. Tothom passa les seves misèries, i ningú té la culpa del que estic passant.
Estic trista, però se que vindran altres Sant Jordis.
També se que cap altra pèrdua esborrarà el dolor d'aquesta. Però que en vindran d'altres, potser no tan roents. I que les superaré, com superaré aquesta.
I vindran més roses. Segur.
I no vull animar-me, vull dir, malgrat aquest sempre ha estat un dia molt especial per a mi, no vull, com que és Sant Jordi, agafar la façana somrient.
Sé que me'n sortiré. Sóc de mena optimista, Deu m'ha donat el dó de l'alegria. Però també sé que aquesta alegria serà sincera quan hagi estat cimentada en l'acceptació.
Acceptació de la pèrdua. No vull negar el meu dolor, doncs la única forma de superar-lo és encarar-ho.
Acceptar que les coses són com són, i no com hauríem volgut.
Tampoc és qüestió d'anar amb cara de pal. Tothom passa les seves misèries, i ningú té la culpa del que estic passant.
Estic trista, però se que vindran altres Sant Jordis.
També se que cap altra pèrdua esborrarà el dolor d'aquesta. Però que en vindran d'altres, potser no tan roents. I que les superaré, com superaré aquesta.
I vindran més roses. Segur.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Fer-se monja avui en dia
És revolucionari, avui en dia, el pas que l'Àngels ha donat. No és habitual, que una noia jove i amb empenta es faci monja.
He de confessar que en faig bandera, de l'Àngels, de la nostra amistat i de la seva radicalitat en l'amor. Moltes vegades, parlant-ne amb gent que no la coneix sento expressions del tipus "perquè es tanquen, si és inútil, almenys podrien anar a missió"
Això ho sol dir gent absolutament apalancada, que viu pendent del televisor i de la hipoteca. Gent que tampoc és que basi la seva vida cap als altres, però es veu amb prou força moral com per qüestionar la vida contemplativa, i jo penso lo de la biga i la palla.
Ahir l'Àngels va fer els vots perpetus a la comunitat de les carmelites de Mataró. He de confessar que em vaig posar a plorar quan la vaig veure entrar i no vaig parar fins que va acabar la cerimònia. Perquè fa molts, molts molts anys que en parlava, i veure que a la fi ho ha aconseguit m'ha emocionat profundament.
I també m'he emocionat perquè en la seva renúncia, en la seva entrega amorosa, hi ha també la renúncia dels que la estimem. També nosaltres renunciem a una certa vida amb ella.
Quan ahir va dir que ho posava tot en comú amb la comunitat, jo pensava en tot el que ella té. Una part del meu cor, entre altres coses. Que ara posa en comú amb la comunitat. I tot el que ha donat, durant tants anys: els grups de joves a la parròquia, la militància a la Joc i a l'Aco. I tot el que hem fet juntes, les trobades de Taizé, les reunions, les sortides, anar a fer un beure, parlar dins el cotxe hores i hores.
Benvolguda Àngels, ets més que una amiga per a mi. Que Deu et beneeixi i que siguis molt feliç.
He de confessar que en faig bandera, de l'Àngels, de la nostra amistat i de la seva radicalitat en l'amor. Moltes vegades, parlant-ne amb gent que no la coneix sento expressions del tipus "perquè es tanquen, si és inútil, almenys podrien anar a missió"
Això ho sol dir gent absolutament apalancada, que viu pendent del televisor i de la hipoteca. Gent que tampoc és que basi la seva vida cap als altres, però es veu amb prou força moral com per qüestionar la vida contemplativa, i jo penso lo de la biga i la palla.
Ahir l'Àngels va fer els vots perpetus a la comunitat de les carmelites de Mataró. He de confessar que em vaig posar a plorar quan la vaig veure entrar i no vaig parar fins que va acabar la cerimònia. Perquè fa molts, molts molts anys que en parlava, i veure que a la fi ho ha aconseguit m'ha emocionat profundament.
I també m'he emocionat perquè en la seva renúncia, en la seva entrega amorosa, hi ha també la renúncia dels que la estimem. També nosaltres renunciem a una certa vida amb ella.
Quan ahir va dir que ho posava tot en comú amb la comunitat, jo pensava en tot el que ella té. Una part del meu cor, entre altres coses. Que ara posa en comú amb la comunitat. I tot el que ha donat, durant tants anys: els grups de joves a la parròquia, la militància a la Joc i a l'Aco. I tot el que hem fet juntes, les trobades de Taizé, les reunions, les sortides, anar a fer un beure, parlar dins el cotxe hores i hores.
Benvolguda Àngels, ets més que una amiga per a mi. Que Deu et beneeixi i que siguis molt feliç.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Sirena o balena?
He rebut aquest text per mail, i el trobo tan encertat que us el poso tal qual.
Hace unos días, en una ciudad de Francia, un cartel, con una joven espectacular, en el escaparate de un gimnasio, decía:
'ESTE VERANO ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?'
Dicen que una mujer joven-madura, cuyas características físicas no han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos términos:
Estimados Sres.:
Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones marinos, humanos curiosos). Tienen una vida sexual muy activa, se embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan. Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones. Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de Coral de la Polinesia.. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban CD's. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el mundo.
Las sirenas no existen. Y si existieran harían colas en las consultas de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema de personalidad '¿mujer o pescado?' No tienen vida sexual porque matan a los hombres que se acercan a ellas, además por donde?. Así que tampoco tienen hijos. Son bonitas, es verdad, pero solitarias y tristes. Además ¿quien querría acercarse a una chica que huele a pescadería?.
Yo lo tengo claro, quiero ser ballena.
Hace unos días, en una ciudad de Francia, un cartel, con una joven espectacular, en el escaparate de un gimnasio, decía:
'ESTE VERANO ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?'
Dicen que una mujer joven-madura, cuyas características físicas no han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos términos:
Estimados Sres.:
Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones marinos, humanos curiosos). Tienen una vida sexual muy activa, se embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan. Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones. Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de Coral de la Polinesia.. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban CD's. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el mundo.
Las sirenas no existen. Y si existieran harían colas en las consultas de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema de personalidad '¿mujer o pescado?' No tienen vida sexual porque matan a los hombres que se acercan a ellas, además por donde?. Así que tampoco tienen hijos. Son bonitas, es verdad, pero solitarias y tristes. Además ¿quien querría acercarse a una chica que huele a pescadería?.
Yo lo tengo claro, quiero ser ballena.
dilluns, 14 d’abril del 2008
I ara, la Creació
Estic assajant l'oratori de la Creació, de Haydn. M'encanta aquesta música. Tocar en una orquestra és una experiència molt intensa. Sentir-te important dins la teva petitesa, trobar l'afinació i el volum correctes perquè la veu del teu instrument
s'empasti amb les altres veus, sense sobresortir però que es senti... És com un exercici d'humilitat i d'orgull a l'hora, no se si m'explico.
A vegades el teu instrument fa una nota molt important de l'acord. Si no està molt ben afinat pot desestabilitzar tota l'harmonia. A vegades la por o la inseguretat et fa desafinar una nota. La temptació de tocar fluixet per no equivocar-te és forta, però si no es sent la teva veu l'harmonia també trontolla. S'ha de trobar l'equilibri. Quan fa molt temps que toques amb la mateixa gent aquest equilibri va sortint naturalment, però si fas un bolo amb gent que no coneixes, necessites tenir prou plasticitat per adaptar-te ràpidament.
A vegades tens una melodia molt intensa. Tens ganes de recrear-t'hi, però a la orquestra hi ha vint instruments més que no es poden esperar a que t'acabis de lluir. I sovint la teva preciosa melodia queda dissolta en tota l'estructura de l'obra, i penso a vegades que és un petit regal que ens va posar el compositor als músics, perquè ho sentíssim només nosaltres. Com l'enamorat que deixa notes dolces arreu de la casa, perquè les vagis trobant. Com les humils roselles que Déu ens deixa als prats, per qui tingui la delicadesa de veure-les.
En el descans parlo amb el Jordi, que canta al cor i que estima la música tant com jo. Parlem de Déu, de l'amor, i de la música. Què hi ha que sigui per sempre? em diu ell, amb els ulls brillants i el cor ple d'harmonia.
Perdoneu-me la cursilada, però us responc.
Què hi ha que duri per sempre? Doncs això: Deu, amor i harmonia.
Concert de la Creació de Haydn dijous 17 d'abril a les 21h. al Centre Cultural de Caixa Terrassa.
Preu de la entrada 25€.
Intèrprets:
Orquestra Centenari
Coral Nova Ègara
Tatyana Bogdanchikova i Sophie Klingele - Sopranos
Josep Puy - Tenor
Edgardo Rinaldi i Albert Pàmies - Baixos
Joan Martínez, Director.
s'empasti amb les altres veus, sense sobresortir però que es senti... És com un exercici d'humilitat i d'orgull a l'hora, no se si m'explico.
A vegades el teu instrument fa una nota molt important de l'acord. Si no està molt ben afinat pot desestabilitzar tota l'harmonia. A vegades la por o la inseguretat et fa desafinar una nota. La temptació de tocar fluixet per no equivocar-te és forta, però si no es sent la teva veu l'harmonia també trontolla. S'ha de trobar l'equilibri. Quan fa molt temps que toques amb la mateixa gent aquest equilibri va sortint naturalment, però si fas un bolo amb gent que no coneixes, necessites tenir prou plasticitat per adaptar-te ràpidament.
A vegades tens una melodia molt intensa. Tens ganes de recrear-t'hi, però a la orquestra hi ha vint instruments més que no es poden esperar a que t'acabis de lluir. I sovint la teva preciosa melodia queda dissolta en tota l'estructura de l'obra, i penso a vegades que és un petit regal que ens va posar el compositor als músics, perquè ho sentíssim només nosaltres. Com l'enamorat que deixa notes dolces arreu de la casa, perquè les vagis trobant. Com les humils roselles que Déu ens deixa als prats, per qui tingui la delicadesa de veure-les.
En el descans parlo amb el Jordi, que canta al cor i que estima la música tant com jo. Parlem de Déu, de l'amor, i de la música. Què hi ha que sigui per sempre? em diu ell, amb els ulls brillants i el cor ple d'harmonia.
Perdoneu-me la cursilada, però us responc.
Què hi ha que duri per sempre? Doncs això: Deu, amor i harmonia.
Concert de la Creació de Haydn dijous 17 d'abril a les 21h. al Centre Cultural de Caixa Terrassa.
Preu de la entrada 25€.
Intèrprets:
Orquestra Centenari
Coral Nova Ègara
Tatyana Bogdanchikova i Sophie Klingele - Sopranos
Josep Puy - Tenor
Edgardo Rinaldi i Albert Pàmies - Baixos
Joan Martínez, Director.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Íngrid Betancourt
Anoche te soñé. Te encontraba en la selva, recostada en una hamaca tendida entre dos árboles altísimos.
No vi en mi sueño ninguno de tus captores. Sólo tu y la selva, y los pájaros que no callaban, y a mi me molestaban porque me costaba entender tu voz: hablabas muy bajito, estabas muy cansada. No recuerdo nada de lo que me dijiste, pero hablaste. Mirabas al suelo distraídamente y susurrabas.
La selva era oscura, pero nuestro espacio generaba luz, y fuera de nosotras todo era amenazador, frío, húmedo.
Me senté contigo y peiné tu melena. Tu sonreías y cerrabas los ojos.
Luego te acostaste y yo te arropé y te acaricié la frente, como hago tantas veces con mis hijos, hasta que te dormiste plácida, y yo pensé, éste es el único momento en que está libre.
Cuando esta mañana me he despertado, he tenido la sensación de que realmente había estado acariciándote. Y luego he deseado que estés donde estés puedas haber sentido un poco del cariño que he intentado darte en mi sueño.
No vi en mi sueño ninguno de tus captores. Sólo tu y la selva, y los pájaros que no callaban, y a mi me molestaban porque me costaba entender tu voz: hablabas muy bajito, estabas muy cansada. No recuerdo nada de lo que me dijiste, pero hablaste. Mirabas al suelo distraídamente y susurrabas.
La selva era oscura, pero nuestro espacio generaba luz, y fuera de nosotras todo era amenazador, frío, húmedo.
Me senté contigo y peiné tu melena. Tu sonreías y cerrabas los ojos.
Luego te acostaste y yo te arropé y te acaricié la frente, como hago tantas veces con mis hijos, hasta que te dormiste plácida, y yo pensé, éste es el único momento en que está libre.
Cuando esta mañana me he despertado, he tenido la sensación de que realmente había estado acariciándote. Y luego he deseado que estés donde estés puedas haber sentido un poco del cariño que he intentado darte en mi sueño.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)