Dos anys sense la Txelo

il·lustració Flavitabanana

Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

Les converses del whatsapp

Fa un parell de setmanes, vaig perdre totes les converses de whatsapp. No sé pas com va ser. Vaig deixar el telèfon dins la bossa, vaig veure un llum obert, el vaig agafar per a tancar-lo, i el que vaig fer en realitat va ser donar l'OK a esborrar el whatsapp del telèfon. Me l'he tornat a instal·lar i he conservat tots els contactes, però he perdut les converses.
Al principi em vaig quedar amb cara de beneita mirant el telèfon. No pot ser, no pot ser, no pot ser, em repetia nerviosament. 
Després una glopada de tristor intensa em va venir: he perdut la conversa amb la Txelo. Altres coses són recuperables (fotos, acudits) però totes les albades que em va enviar la Txelo durant la seva malaltia ja no ho tornaran mai més.
Quan ho he explicat a amistats, hi ha hagut gent que m'ha dit que de fet, es pot recuperar, fent alguna cosa al mòbil, anant a l'historial de còpies de seguretat, alguna cosa així. 
De totes maneres, he decidit no fer-ho. Sabeu per què?
Un cop superada la pena de perdre la conversa de la Txelo, vaig sentir una mena d'alliberament. Pot semblar-vos una beneitura, però vaig veure que no era tan important com això, guardar tants acudits i tantes fotos, i tantes converses. 
Perquè també he perdut alguna conversa desagradable. He perdut converses que sempre encetava jo, i viceversa. He perdut un munt de xorrades que m'ocupaven memòria, i no només del telèfon, no sé si m'explico.
He pensat, sabeu, que va bé fer neteja. Tampoc està malament, tornar a començar. He pensat que les coses que se m'obliden si no les rellegeixo, és que no valen la pena de recordar. 
Ara hi haurà contactes que tardaran molt a tornar a estar a dalt de tot. S'han perdut, allà avall de tot, i no passa res, perquè la vida és això, tirar endavant.

I tanmateix, la Txelo sempre la duré al cor, i no em cal repassar la nostra conversa. Potser va ser una manera inconscient que vaig tenir de passar pàgina. I fa mal perdre segons què, però és el preu d'avançar.

Sabeu allò de "si volviera a vivir, viajaría más liviano"? Doncs això. He vist que netejar les converses m'ha alleugerit.

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

El coral 62

Pensaré en tu cada vegada que la canti, li vaig dir a la Txelo. Ja fa quatre mesos i mig que va morir, i la ferida és encara ben oberta. I quan vaig saber que cantaria la Passió segons Sant Mateu, vaig dir-li te la dedicaré, cadascuna de les funcions serà per a tu. Perquè amb ella vam parlar molt, de la transcendència  d'anar més enllà. De l'esperit, de l'esperança, de Déu, de la resurrecció, de la mort i de la vida, i de tot això que la música de Bach fa ressonar tant al meu interior. 
A cada funció que hem fet, (com a membre del Cor Ciutat de Mataró, a la gira que la Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, ha dut a terme per diverses ciutats catalanes) l'he tingut al meu costat. Cada moment m'he sentit acompanyada per ella, gairebé li sentia la veu.
Per a mi, cantar això ha estat una experiència d'amor immens. D'agraïment a la benaurada coincidència d'estar viva, i d'haver-la conegut, una cel·lebració de l'amor, amb la música sublim de Bach. 
I absolutament a cada funció, quan arribàvem al coral 62, em saltaven les llàgrimes. I és que la versió que cantàvem, els corals estaven traduïts. I sabeu què diu, aquí?



Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu!
Quan senti defallença el meu cor indolent, 
que em guardi de sofrença el vostre sofriment!

Només per això ja es mereixia una entrada al blog, aquest coral. Però és que hi ha més, deixeu-me que us ho expliqui.

El Jordi és un dels meus amics més estimats. No ens veiem mai, vivim massa lluny, però ens tenim un gran afecte,  fruit de molts anys de compartir moltíssimes pasqües i concerts. 
El Jordi em va dir que vindria al concert de Terrassa... Però al final va decidir no venir. Vull estar amb la meva mare, va dir-me.
Estava molt tocat. La seva mare havia arribat al punt que tots els fills temem: un bebè de vuitanta anys, que pateix i fa patir, una  vella fràgil i desorientada, que un temps havia estat el centre de la vida familiar i ara costa de reconèixer.
Pregaré per tu, i per ella, li vaig dir. I ens vam enviar una abraçada per what'sup, i fa ràbia això de no poder-la fer físicament, però almenys tenim el consol de les noves tecnologies.

Quina llàstima, perdre'm la passió, va dir ell, i li vaig dir sí, és una llàstima, perquè està molt bé.


Amb tot això al cor, pensant en la Txelo, en el Jordi i la seva mare, vaig arribar al coral 62.

Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu
Quan senti defallença el meu cor indolent,
que em guardi de sofrença el vostre sofriment

I alguna cosa en mi em va cridar. A més de la Txelo, vaig encomanar la mare del Jordi, a la qual no he conegut personalment. I vaig dir-li que descansés. El meu cor va anar amb ella, i li vaig dir deixa't anar, confia, no tinguis por. 
Descansa.

I quan vam acabar de cantar aquest coral, vaig sentir una calor, un pessigolleig, alguna cosa com una bombolla vibrant en el meu ventre que dins mi es movia, i anava més enllà. Aquesta escalfor va irradiar-me, columna amunt, i va sortir de la meva coroneta, anant a esclatar més amunt del meu cap.
Va ser un èxtasi, un moment de plaer i felicitat immenses, malgrat les llàgrimes que altra vegada em saltaven. Vaig sentir quelcom màgic, com si tota jo fos llum i calor. El meu cos estava trasbalsat, però a l'hora em sentia molt relaxada. El cor m'anava a mil, i estava serena.

En aquell moment vaig saber que havia passat quelcom molt important. I vaig mirar el rellotge, perquè volia guardar aquell moment en el meu cor, sentia que havia tastat l'eternitat.

El dia següent, el Jordi em va dir que la seva mare havia mort. No va caler que em digués l'hora. Li vaig dir jo. 
Sabeu quan va morir? Just en el moment en el que li dedicava el coral 62 i l'encomanava. Just en el moment que pregava per ella. Just en el moment que aquella onada d'escalfor em recorria i esclatava.

A vegades em faig por i tot.
He dubtat molt d'explicar-ho. És quelcom molt íntim, i potser us semblo una iluminada, una pirada o una flower-power. Si  he decidit parlar-ne és perquè sento que pot donar una llum d'esperança. 
Som més que vísceres bombejant sang, som més que impulsos, ossos i instints. Hi ha quelcom que ens transcendeix. De la mateixa manera que la Txelo encara viu en mi, i en els que la vam estimar, aquella nit vaig connectar amb aquella dona en el seu viatge cap al més enllà.

Pensant en tu un Divendres Sant

Et vaig dir que et duria sempre al cor. Fa més de tres mesos que vas marxar i no hi ha dia que no pensi en tu. 
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor.  I és per això pel que estic enfadada encara. 

Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.  
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.  
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen. 
Demà continuaré en silenci.  Buscant l'esperança. 
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual,  els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata. 
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança. 

Les fotos a la lluna

A tots ens ha passat: fa una nit màgica. Veiem una lluna esplèndida, sobre un mar en calma, amb uns núvols que donen una mica d'ombra. La imatge és magnètica. 
Fem una foto... i queda una autèntica bírria. 
I sí, ja ho sabem, que les fotos a la lluna queden malament. Però sempre ho tornem a intentar. Perquè el moment és tan màgic, que penses que, d'alguna manera, aconseguirem captar una mica de l'embruix de la nit. Has vist altres fotos de llunes enormes sobre el mar, i penses per què a mi no em surten així? I ho tornes a intentar, respires fondo, fas servir el zoom, un filtre nocturn, el que sigui...
Ho intentes...
Però no. La foto sempre queda empobrida.
Però hi torna a haver una altra nit màgica, i sembla que la lluna et cridi, i sempre ho tornes a intentar.

A vegades, els partits de handbol del meu fill són molt emocionants: van frec a frec amb l'altre equip, i és un patir constant.
Altres vegades, però, un dels dos equips és clarament superior. I a mi em fascina veure com els nois de l'equip pitjor continuen lluitant. M'encanta veure com no es rendeixen, i ataquen, i algun cop esgarrapen un gol i té gust d'autèntica victòria.
Juguen a mort. Encara que sàpiguen que perdran. 

Una cosa semblant em passava quan estudiava piano. Hi va haver un moment en el que vaig saber que mai aconseguiria ser la pianista que volia ser. Que per més que el cap ho tingués molt clar, em mancava alguna cosa, aquell polsim que fa la diferència entre una persona que toca el piano i un pianista de debò. I sí, vaig continuar estudiant uns quants anys més, vaig acabar la carrera, lluitant com qui més. Però conscient de que no seria mai qui desitjava ser.
I penso que va estar bé, lluitar d'aquella manera. No defallir, malgrat sabia que no ho aconseguiria. Com el meu fill Mateu. O com la Txelo estimada, que va morir plena de vida i lluitant amb ràbia en una batalla que sabia perduda de feia molt temps.


Què és el que fa que ho intentem, una i altra vegada? No ho sé pas. Potser aquesta insistència és el que ens fa forts. En les lluites perdudes ens enfortim i ens preparem per a lluites que sí que guanyem.
El problema, direu, és discernir, saber quan val la pena continuar lluitant o quan hem d'acceptar que no ho aconseguirem. És cert. Però sovint la lluita és el darrer que ens queda. 
Jo he après molt, perdent batalles (que n'he perdudes un munt) i he après molt de la Txelo, i del meu fill Mateu, que lluita pel gol encara que perdin de molt. Són un exemple per a mi. 
Voldria amb la meva vida ser capaç de fer el mateix. De treballar intensament, de gaudir el camí, de no rendir-me. 
Voldria ser capaç d'estimar les meves lluites, fins i tot les que he perdut ja abans de començar, potser aquestes són les que més hauria d'estimar: m'han fet millor.
I per això, continuaré, entre altres coses, fent fotos a la lluna.
Qui sap, potser algun dia ho aconseguiré.

Transformació

De petita, cada curs canviava de tutora a l'escola, i arribaven una o dues nenes noves (jo anava a una escola només femenina) i coneixia gent diferent. Canviava les assignatures. A piano, tenia llibres nous, i cada any, el del curs anterior em semblava molt fàcil, amb el que m'havia costat d'aconseguir. M'anava quedant petita la roba. Encara guardo els meus primers sostenidors, i en algun racó mantinc la tremolosa emoció de saber-me canviant, evolucionant. A principis de cada temporada em posava alguna samarreta que m'agradava i em quedaven les mànigues curtes. Em feia ràbia que se la posés la meva germana petita.

Mirava els meus pares, la gent adulta, els veia sempre igual i pensava que quan arribés a una certa edat deixaria de canviar tant.

Avui he obert el facebook, i he revisat el que havia penjat fa un any, i m'he trobat aquesta imatge.

(pels que no sabeu gens, gens d'anglès, en aquesta imatge diu "Definitivament, no sóc la mateixa persona que era quan va començar aquest any")

I m'ha fet gràcia. És veritat que el 2014 em va dur experiències molt intenses, que van fer que aquesta frase tingués tot el sentit. Va ser un any de transformació molt intensa, en que vaig tastar el dolor molt d'aprop i vaig descobrir-me molt més fràgil i a l'hora molt més forta del que em pensava. Vaig descobrir presències que em van escalfar en nits molt fredes, i vaig passar una travessia en el desert, alguns cops agafada de la mà ferma d'aquells àngels que em van aparèixer. És cert, que avui fa un any, mirava enrere i em trobava totalment canviada, ho estava.

Però és que en el 2015 també he canviat, moltíssim. Hi ha realitats que em marquen profundament i que fa dotze mesos ni existien.

Si fa un any m'haguessin dit, entre d'altres coses, que tindria un fill estudiant a l'estranger i una novel·la a punt de publicar (per cert, surt ben aviat... pel gener!) hauria al·lucinat. 

Hi ha altres canvis radicals, altres transformacions que s'estan coent, i fan que em pregunti com estaré l'any vinent. A quins canvis radicals hauré d'enfrontar-me, i si sabré fer-ho amb serenor. 

Sé que alguns els podré triar, altres em vindran donats. Sóc plenament conscient que d'una revolada tot pot capgirar-se, enguany han mort d'improvís dues persones properes, i l'estimada Txelo va descansar de la seva lluita no fa ni un mes. 

O sigui, que estava ben equivocada, de petita. Mirava els adults i pensava que no creixien. Com que no havien de canviar de talla de roba tan sovint com jo, em pensava que tampoc havien de canviar les estructures mentals, reconduir els seus afectes o replantejar-se la seva realitat.

Què passarà, aquest 2016 que comença? 

No ho podem saber. Intuïm vagament per on aniran els trets, fem plans, però no deixa de ser un esborrany del que volem que passi, que no sempre és el que acabarà passant. Desitgem anar en una direcció, però, com diem a Mallorca, uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer.

Us desitjo, doncs, per aquest 2016, que el que us arribi us faci forts. Que el que us doni la vida, us faci savis. Que sapiguem viure amb amor i humor, que sapiguem agrair tot el que ens és donat.

El mal negoci

Vas aparèixer a la meva vida com un àngel, per sostenir-me quan tot s’ensorrava. Tu eres només la mare d’uns bons alumnes, però quan vas saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, em vas venir a buscar i, amb la teva veu de mel em vas dir:

–Jo he sobreviscut al càncer. 

I em vas fer costat d’una manera ferma, segura, càlida, acollidora, en els moments més aspres estaves tu, per fer-me costat, a mi, a una persona que gairebé acabaves de conèixer. 

Ja ho té, aquesta malaltia: fa aparèixer àngels, amics que recullen les teves engrunes i les tornen a apedaçar per ajudar-te a continuar endavant. Quan jo ja no podia més apareixies tu, la meva super Txelo. Un dia et vaig dir que només et faltava la capa.

Ens vam prometre que ho aniriem a cel·lebrar, quan ella estigués curada. No va poder ser: per una d’aquelles males jugades del destí, la mateixa setmana que vam saber que la meva mare estava curada, a tu et van dir que havies de començar el segon round.

Recordo que era la setmana del comiat de batxillerat de l’Enric i tu estaves seriosa, però mantenint el tipus. Ja ho sabies, que et tocaria tornar a arremengar-te i lluitar, però no volies enterbolir la festa del teu fill. Tenies molt clar que, en un procés de malaltia com el teu, hi ha d’altres “malalts”, la gent que t’estima i que pateix amb tu. I els volies protegir de totes maneres.

De fet, també a mi em vas voler protegir. Em vas dir que crear llaços amb tu era un mal negoci. Sabies que potser tocaria plorar, i em volies advertir. Jo et vaig dir que el mal negoci era no estimar-te. I de cor et dic, com et diu la Montse, a qui també vas voler advertir, que ha valgut la pena. Tant de bo tots els mal negocis fossin com aquest.

Durant tot aquest temps he estat testimoni de la teva lluita. De la força. També d’alguns moments de defalliment, però sempre recerca tossuda de l’esperança, mira que ets tossuda, eh?

I és que la mort t’ha guanyat, però no t’ha vençut, no ha aconseguit derrotar-te. Ha arribat a buscar-te, traidora, i t’ha trobat plena de vida, lluitant amb ungles i dents. Perquè ets una campiona.

Aquests darrers mesos, quan ja racionaves les visites, teníem una intensa comunicació pel what’s up. Cada matí ens enviavem petonets, algun acudit, una frase d’ànim. Em llevava contenta, sabent que m’hauries dit alguna cosa. Ara m’està costant molt posar en marxa el telèfon pel matí, i no trobar cap what’s up teu.

Ja a Sant Jaume, un dia em vas enviar una foto del campanar de Santa Maria, que es veia des de la teva habitació. A mi em va fer gràcia, perquè des del balcó de casa meva també es veu, i et vaig enviar una foto, també jo, des del balcó de casa.

I et vaig dir, mira, mirem les dues el mateix, des de la meva banda es veu així. 

Una mica això és el que passarà a partir d’ara. Mirem les dues el mateix, encara. Però cadascuna des de la seva banda. 

Txelo: miraré el món que tu estimaves des de la meva banda. Tu el miraràs des de la teva banda. Estem unides en la mirada. Cada matí, quan surti a mirar el mar i la ciutat que encara dorm, pensaré en tu i rebré el teu amor, des d'allà on ets ara.

Em sento estimada i acompanyada per tu.

I vull agrair-te l’immens luxe d’haver-te tingut, el gran regal d’aquest mal negoci.