dimarts, 28 d’abril del 2009

La melmelada

La pinya havia sortit molt dolenta, però em sabia greu llençar-la. O sigui que per primera vegada en la meva vida, vaig fer melmelada. La cosa és que vaig haver d'afegir més pinya i un munt de sucre, al capdavall és com trobar-se un botó i fer-se un trajo per aprofitar el botó, però bé.
La veritat és que m'ha sortit una melmelada apoteòsica.
Després, amb aquesta malaltia que sembla que tinc que de tot en faig metàfora, vaig pensar que és ben bé així.
Que quan alguna cosa ens surt agre, si sabem cuinar-la i amorosir-la, en solem treure profit. No parlo de conformitat, (això hauria estat menjar la pinya amb el cap cot) sinó de treure coses realment bones de les adversitats. Això si, cal cuinar i treballar-s'ho. Com tot a la vida

dilluns, 27 d’abril del 2009

Per somriure una mica

M'han enviat aquest video, i m'ha fet molta gràcia.
Està subtitulat en anglès, però tinc la impressió que encara que no entengueu anglès i encara que no hagueu tocat mai en orquestra us farà gràcia.

dimecres, 22 d’abril del 2009

La madre Roser

No va aconseguir mai que aprengués a dibuixar. En aquella època en la qual els alumnes suspeníem, el dibuix fou una creu per a mi. Estic convençuda que el que Deu m'ha donat de més en la música, m'ho ha tret del dibuix. La madre Roser bé que ho va intentar, pobreta.
La madre Roser era la profe de dibuix. Ahir vam saber que ha mort. Ha donat el seu cos a la ciència, quina actitud tan despresa i generosa, no?
Avui en dia que a les monges moltes vegades se les mira en plan paternalista ("una monjita") vull recordar aquestes dones valentes i generoses que han donat la seva vida als altres.
Vaig saber massa tard que la madre Honorata havia mort, i suposo que encomanant a Deu la madre Roser li encomano també aquelles monges que em van acompanyar tants anys.
Descansi en pau.

(La Sandra Donadeu, la madre Roser i jo mateixa el novembre de 2008)

diumenge, 19 d’abril del 2009

Pasqua (2)

Sóc radicalment optimista. Aquesta actitud vital, que té un tant per cent de temperament i un altre de treball personal tampoc no és que canviï les coses, però si que és veritat que les fa molt més fàcils.
I a més de ser optimista, ves per on, sóc cristiana. I això és com una doble sessió d'optimisme: no em negareu que aquesta tossuderia de vetllar la nit fosca esperant l'albada no deixa de ser una gran dosis d'optimisme.
Confiar en la resurrecció, de debò, creure-s'ho acceptar-ho.
Perquè a vegades, la resurrecció no és com nosaltres volíem, sinó com és. Després de la nit fosca sempre torna a sortir el sol, després d'etapes dures de la vida ens sortim havent-ne après molt, i cal estimar el camí que ens ha dut on som, el que som malgrat ens sorprengui, i alguns cops ens costi reconèixer-nos.
Perquè a vegades aquestes crisis ens porten a llocs on no volíem. Però cal acceptar-ho. Acceptar les resurreccions que Deu ha pensat per a nosaltres. Que a vegades no coincideixen fil per randa amb els nostres plans.
Així és la vida.
Divendres passat va fer un xàfec brutal a Mataró. Després va sortir un enorme arc de sant Martí, que en alguns moments fou doble, i jo vaig pensar que també és un símbol de pasqua.
No vaig poder fotografiar-lo tot, la meva càmera no té gran angular. Però aquí us en deixo un trosset de la pasqua de ressurrecció que es vivia divendres passat des del balcó de casa.

dilluns, 13 d’abril del 2009

BONA PASQUA

Germans i germanes, Crist ha ressuscitat!
Al·leluia, Al·leluia Al·leluia!!!

Bona pasqua de resurrecció a tothom.

dijous, 9 d’abril del 2009

La Processó (II)

A part d'això, la processó em va emocionar, ves per on, sembla que amb l'edat em vaig tornant fredolica i ploranera.
Suposo que quan ets mare entens moltes coses que abans no et cabien al cap. Abans no era capaç d'emocionar-me pel dolor de la verge. Ara ja si. Tenint fills, sabent què és això d'estimar fins que et faci mal, m'estremeixo pensant en les mares de fills amb dificultats. Tots els nens tenen unes dificultats o unes altres, alguns són molt moguts, altres són molt pàmfils, i tot ens fa patir a les mares, però si que és cert que hi ha nens que pateixen de veritat. Nens malalts, o amb dificultats molt greus. La meva àvia, per exemple, va deixar de ser feliç el dia que va saber que el seu fill, el meu tiet, era deficient mental, i tota la vida va estar patint pensant en el dia que ella no hi fos.
Hi ha mares que pateixen molt. (i també pares, ja ho se)
És curiós com poc a poc, a mida que anem creixent, la setmana santa, tan polièdrica, ens va donant respostes. Depèn del moment vital en el que estem, il·luminem una part o una altra d'aquests dies tan intensos.
Ara mateix, a mi, la verge dels Dolors em diu molt.

dimecres, 8 d’abril del 2009

La processó (I)

Divendres passat, sortint de classe de violí, en Miquel i jo ens vam trobar amb la processó de la Mare de Deu dels Dolors. En Miquel no havia vist mai cap processó, i es va quedar embadalit mirant com treien el pas de Santa Maria. Amb aquesta inquietud que té, en un tres i no res ens vam trobar, no se com, mirant-ho des de primera fila, amb ell amb els ulls com plats.
Vam tenir una conversa la mar d'interessant, que va anar més o menys així:
- Perquè treuen aquest maniquí?
- No és un maniquí- li responc jo ràpidament abans que les iaies del costat li saltéssin a la jugular- és una imatge de la Mare de Deu dels dolors
- I perquè treuen la imatgedelamaredeDeudelsdolors?- El Miquel es pensava que es deia així, tot un nom; "imatgedelamaredeDeudelsdolors"
- Perquè avui és un dia que ens recordem de la verge, que va estar molt trista quan es va morir el seu fill
- No va morir! - salta ell- Que després va ressuscitar!
Ho deia amb un regust de "estic dient una cosa tan obvia, com és que ningú ho ha pensat abans?", que mi em va entendrir.
- Si, però això la verge no ho sabia i estava molt trista.
- Però després va ressuscitar, no?
- Si, al cap de tres dies
- Doncs això és com una injecció: fa mal però es passa. Que no confiava en Jesús, la seva mare?
- Home, suposo que si- Aquí a mi se m'acabaven els arguments, i les iaies estaven dubtant entre bavejar o fer-lo prendre per heretge
- Si al final no estava mort, perquè es va posar trista la mare?
- Perquè no sabia que ressuscitaria.
- Vaja, que no s'ho creia.
Aquí gràcies a Deu van començar a tocar les trompetes i la criatureta es va distreure, perquè ja no sabia què dir-li.