divendres, 13 de maig de 2022

La bona sort

L'horòscop, que compartim la meva mare i jo, recomanava no viatjar, i quan ho vam veure, ens va fer gràcia. A qui se li acudeix recomanar no viatjar en temps de vacances? Ens n'anàvem cap a Mallorca la meva mare, la meva germana i jo. Teníem els bitllets d'avió per a dimarts 13. Sortíem a les 13 hores, i diria que de la porta 13 (però potser no, perquè d'això fa molts anys)
Quan varem veure les coincidències vam somriure. Quan ens va tocar a la fila 13 de l'avió encara vam riure més. A l'altra banda del passadís, també a la fila 13, una noia portava un transportin amb un preciós gat negre. 
I nosaltres vinga riure. 
Mentre les hostesses feien la seva performance de les sortides d'emergència, vaig obrir el diari: "Greu accident d'un avió de la companyia McDonell Douglas"
Miro la finestreta i veig que...Bingo! l'avió en el que viatjàvem,  també era fabricat a McDonell Douglas!
Bé, ens vam dir les tres, si arribem a Mallorca serà que això de la malastrugança no funciona. 
Vam arribar al cap de mitja hora. A part de que el gat havia vomitat (pobreeet!) tot va anar bé. 
Sempre hi penso, quan algú, en divendres o dimarts tretze, fa un comentari sobre la sort o la mala sort.
Potser és per aquell dia, que no hi crec en la mala sort. O potser perquè he vist un munt de gent culpar a la sort, enlloc de a la procastinació, a la poca preparació o a la mediocritat. 

I sí, és cert, penso que sóc una persona molt afortunada. Just d'haver nascut aquí i ara, puc donar-ne gràcies. Just de tenir salut, i de que en tenen els que estimo. Just d'haver aconseguit publicar tres novel·les. Just de poder dedicar-me al que és la meva vocació, el meu Ikigai. 
Sí, sóc una persona afortunada, és cert. 
O sigui...
Crec en la bona sort. Però no crec en la mala sort. 
(Sóc incoherent?)
 

dimarts, 19 d’abril de 2022

Signatures de Sant Jordi

 Sí! 

Sembla ser que tindrem Sant Jordi, i que serà normal, després de dos anys de pausa forçada. Ara estem tots els que ens dediquem a les lletres pregant per que dissabte vinent faci bon dia, (que no plogui, sobretot que no plogui!) i puguem treure'ns l'espineta d'aquests darrers Sant Jordi perduts. 

Bé, doncs si voleu tenir l'Estimada Mirta, (o qualsevol dels meus llibres anteriors) signada, podeu venir a saludar-me a aquests llocs:

Dimecres 20: 

Llibreria Doria (Mataró) 18 h. 


Dissabte 23:

Barcelona

16-17: Plataforma per la llengua (Rosselló-Rambla Catalunya)

18-19 Ona (Pau Clarís, 94)

19-20 Punt i Apart (Comte Borrell, 225)



Va, veniu-me a veure!



dijous, 7 d’abril de 2022

Estava malalt, i em vinguéreu a veure

He tingut el pare ingressat uns dies (ja està bé i a casa, gràcies a Deu) i amb tot això de la maleïda covid les visites han estat restringides, tot i que la seva malaltia no hi tenia res a veure.

Al desànim de la malaltia, doncs, el meu pare hi ha hagut d'afegir la solitud, els vespres llarguíssims, estant absolutament ben atès mèdicament però amb una gran manca d'escalf humà, i m'atreveixo a dir, tot i que no sóc metge, que el necessitava gairebé tant com les bosses de sang que li posaven.

I ha vingut a mi, altra vegada, aquesta frase, "estava malalt i em vinguéreu a veure" de l'Evangeli de Marc (podeu llegir-lo aquí)i diria que l'he entès en una altra dimensió.

A veure si em sé explicar.

En l'època de Jesús, i més en el poblucho de mala mort on vivia, suposo que no deurien saber quines malalties eren infeccioses o no. No deuria ser gens fàcil, anar a visitar algú malalt i exposar-te a emmalaltir tu, o contagiar la teva família, posant en risc tantes, tantes coses. Te la podies jugar, i molt, visitant un malalt, i suposo que molts passaven la malaltia sols, per a protegir els seus. M'imagino, afegir a la desesperació de la malaltia, l'ostracisme.


Ara, però, que tenim més eines per controlar les malaties infeccioses * potser pot semblar, quan parlem de "estava malalt i em vinguéreu a veure",  que estem parlant de fer visites de cortesia, i penso que el sentit d'aquesta frase va més enllà. 

Penso que no es referia a anar a una clínica, deixar el cotxe al pàrquing i entrar a fer una visita de cortesia, parlant de quatre foteses asseguts a un sofà. Potser quan Jesús diu "estava malalt, i em vinguéreu a veure", el que volia dir és "t'importava tant, que vas ser capaç de fer-te vulnerable i acompanyar-me en moments durs".

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir acceptar fer-nos vulnerables,  estimar-los, crear-hi llaços encara que sapiguem que podem plorar després (oh, estimada  Txelo !)

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir, simplement, no obrir el mòbil mentre estem amb ells, ni incomodar-nos amb la seva decrepitud, la seva mala estampa, o, en el cas dels avis, les seves llacunes de memòria, o les mil vegades que repeteixen les coses, o seves manietes.

Potser avui, anar a visitar malalts és permetre'ls estar tristos i no obligar-los a fingir optimisme. És deixar-los parlar de les seves pors, de les angoixes, és escoltar, acollir i no imposar una alegria fictícia. 

Potser, avui, fer-nos vulnerables és acostar-nos de debò al dolor dels que pateixen.

Ei, potser...


*(tot i que recordo amb una fiblada de dolor com molts amics van desaparèixer quan al Pere Mariano (també aquí) li van diagnosticar la sida) 

dilluns, 31 de gener de 2022

Estimada Mirta, una entrevista

Tinc aquest blog una mica molt oblidat, em sembla que no havia estat mai tant de temps sense dir res... La promoció d'Estimada Mirta, juntament amb algunes contingències familiars, i aquest petit costum que tenim de menjar i necessitar diners, fan que no pugui dedicar-m'hi tant com voldria, a aquest blog. Sóc molt feliç amb la nova vida, tot i que l'estrés no ha afluixat gaire, és un estrés feliç,i puc dir que em fa il·lusió quan arriba dilluns. I això és fantàstic. A més, "Estimada Mirta," està tinguent una molt bona rebuda entre els lectors/es, llibreters/es i la premsa. Moltes gràcies als que us poseu, d'una manera o una altra, en contacte amb mi, per dir-vos que us ha agradat, us ha emocionat, us ha arribat al cor. No es pot escriure pensant a agradar, però quan el que escrius arriba, et dona una sensació de plenitud immensa. Ara us penjo l'entrevista que em va fer Sebastià Portell al programa de la Xarxa Connecticat. També vaig ser entrevistada en el programa +324, amb Xavier Graset, el passat 13 de desembre. Ja us penjaré el vídeo en un altre post.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Presentacions d'Estimada Mirta,

 Bé, ja fa tres setmanes que Estimada Mirta, va sortir al carrer, i estic més que contenta del retorn que està tenint. Des de lectors/es entusiasmats, llibreters còmplices, i premsa que se'n fa ressò (podeu clicar aquí o aquí )

Si voleu que ens trobem i en parlem, us proposo que vingueu a les presentacions. 

Les del novembre seran a Barcelona i a Mataró. N'hi haurà més al desembre, a Mallorca. 

Us animeu a venir? Em faria molta il·lusió saludar-vos!


Presentacions Estimada Mirta,:


Barcelona:

- Dia 26 de novembre a les 19 h a la llibreria Byron (Casanova, 32) Presentarà la periodista i escriptora Eva Piquer. 



Mataró

- Dia 27 de novembre a les 18 h al Cafè del Mar (Santa Rita, 1) 

Una conversa amb Genís Mayola. cantautor. Amb l'actuació de Xavier Codony, actor, Antònia Escalas, violí, i Ragnhild Hjelmborg, piano. 



Doncs això, que m'encantaria que vinguéssiu. 







dissabte, 30 d’octubre de 2021

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.


Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.


Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.


Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 


El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 


Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta



dilluns, 18 d’octubre de 2021

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia amb optimisme com la vida continuava.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de pàncrees. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, es va creuar amb la llitera de la mare, tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació.

Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa vint-i-un anys i que va néixer, crec, a la clínica del Pilar. Fa anys que penso que m'agradaria coneixer-lo, sé que és una beneitura, no sabria pas què dir-li, però em faria i·lusió. 

Sabria tot d'una si és un digne recanvi del meu padrí jove. Bastaria amb que sigui un noi vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Escriure

Suposo que no sóc objectiva. A mi, escriure, em fa immensament feliç. Quan dic que escriure m'ha salvat, no em refereixo (tot i que també) a les possibilitats terapèutiques de l'escriptura (aquest acte íntim, d'endreçar els sentiments per a traduir-los en paraules, aquest reflex de processar els esdeveniments per a entendre el què i el per què) 

Quan dic que l'escriptura m'ha salvat, el que estic dient és que escriure m'ha fet més persona. És curiós: un acte absolutament solitari, que a l'hora m'ha fet transcendir molt enllà. Escrivint estic molt més amb mi, i a l'hora, em lliuro als altres. 

I sempre que alguna cosa ens fa tan feliços (l'amor, la música, l'escriptura...) el que vols és compartir-ho. 



Us proposo, doncs, aquest taller d'escriptura creativa. Us animo a que ho proveu. A que compartiu amb altres talleristes els vostres escrits, a que comproveu com algú altre, davant de la mateixa proposta, ha pogut escriure un text tan i tan diferent. Us animo a posar-vos en contacte amb altres lletra-ferits, a recomanar-vos lectures, a comentar textos de companys. Sé per experiència que, en aquestes fatigues es forgen amistats fondes, complicitats vibrants. 

No sóc objectiva, ho sé. Com també sé que, si ho proveu, us agradarà. 

Comencem, doncs, tallers d'escriptura creativa aquesta tardor. Podeu demanar més informació a mariaescalasescriptura@gmail.com

dimecres, 22 de setembre de 2021

Triar nom

Tinc com una mena de malaltia, que fa que no aconsegueixi recordar on he deixat les claus, i en canvi, de sobte, em vinguin records del que vaig fer fa just dinou anys. 

Estava embarassada, i el dia anterior m'havien fet una ecografia. Al capvespre, a la cuina diminuta del pis on vivíem, mirant en Miquel, i pensant que el veia massa petit per a ser germà gran, vam començar a parlar de noms. Havia fet molta calor, en Miquel estava intens, i jo estava un xic decebuda, perquè si bé deia i repetia que l'important és que neixin sans, la veritat és que em feia il·lusió tenir una nena.

Doncs haurem de triar nom de nois, vaig assumir, resignada. Joaquim, deia en Jordi. Pere, deia jo. No ens posàvem d'acord.

De sobte, ben bé com un llamp, em va venir un nom al cap. 

–Mateu!

En Jordi se'm va quedar mirant, en silenci. Va donar una altra cullerada al Miquel, que sense saber que estàvem triant una paraula que diria tantíssimes vegades, feia potinejades amb el menjar.

–Sí, m'agrada –va dir eixugant amb el pitet en Miquel. 

Era la primera vegada que estàvem d'acord amb el nom, que no coneixíem ninguna mala persona que es digués així, que no estava massa de moda, ni massa passat de moda, que sonava bé amb els cognoms, i que no semblava un nom de nen petit ni de senyor gran.... en definitiva, que ens agradava. Només ens faltava saber quin dia era el sant, perquè volíem que no estigués massa proper a l'aniversari.

Pense-m'ho més, vam dir, quan vam anar a dormir. 

I l'endemà, tal dia com avui, quan vaig anar a veure la padrina, que el seu pare se'n deia, hi vaig tornar a pensar.

–Mem, padrina, vos sabeu quan és Sant Mateu?

La padrina va aixecar la vista de la randa que estava fent, es va pujar les ulleres de pasta...

–Era ahir!

–Oh! –ho vaig tenir claríssim en aquell moment–. Idò s'infant nom Mateu. 

Si el dia de Sant Mateu havia tingut la revelació aquesta, segur que volia dir alguna cosa.

Ja ho veieu. No recordo, us deia, on he deixat les claus o el que vaig dinar ahir, però tinc molt clar el dia que vam triar quins sons anomenarien el meu fill. La paraula que sentirà a cau d'orella quan estigui estimant,  la que feia que aixequés el cap quan em sentia, potser de les darreres paraules que diré jo. 

Tal dia com avui, fa dinou anys.


divendres, 10 de setembre de 2021

Fer el pas

 –Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas. 

Doncs no. No ho és.

La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis. 

M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva. 

I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista. 

No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."

Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.

No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)

Em dono dos anys de temps.


dilluns, 4 de gener de 2021

Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 
M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.
Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?
A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.
Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.
Més savis, segur.

divendres, 25 de desembre de 2020

Bon Nadal 20

Cada any fèiem una felicitació familiar, en el que tots junts tocàvem una cançó, normalment una nadala. Fa tres anys fins i tot vam cantar una cançó que havia escrit el Mateu.

Enguany, però, els nois s'han negat en rodó a sortir cantant o tocant, en el vídeo de youtube que normalment enviem.

No podíem, però, deixar de felicitar aquest Nadal, d'un any certament difícil per a massa gent. No podíem deixar de desitjar-vos felicitat, pau, serenor, confiança, força per a l'any vinent. 

O sigui que vam negociar i vam aconseguir fer aquesta felicitació, que ara us comparteixo, desitjant-vos tot això.


dijous, 17 de desembre de 2020

Any horrible

A primera hora del matí he enviat un missatge a una amiga molt estimada: avui fa anys que el seu home, a les portes del Nadal i sense avisar, va morir inesperadament.
(Sí, tinc aquesta virtut de no recordar on he deixat les claus, però recordar el que va passar fa vuit anys. Sóc poc pràctica fins i tot en això)
I tot hi pensant-hi, en aquells dies, me n'he adonat de que aquella fou un altra època horrible. 
Quin curs fou, aquell! 
Morts sobtades de gent massa jove, acomiadaments a la feina de companys i companyes, malaltia greu, amenaça terrible, hospital, incertesa, pena, angoixa.
Aquell curs. Aquell maleït curs. 
Va ser un any que cada matí era una lluita per agafar forces per sortir del llit i encarar els dies feixucs, el desànim, la pena, la buidor. Quan semblava que res podia anar pitjor, venia una altra mala notícia. I jo pensava que era cert el que m'advertia la meva àvia: que Déu no t'enviï tot el que pots suportar!
I sabeu què? Que ens en vam sortir, tot i que semblava que mai superaríem aquell any fosc i en alguns moments em temia que la desesperança s'hagués enquistat i no marxés mai més de la meva vida.
I mireu, m'ha anat bé de recordar-ho, ara que tanquem aquest 20 fastigós.
Perquè després d'aquells moments aspres, van venir cursos lluminosos, grans alegries, i mireu, ja gairebé ni recordava el que era aquell núvol espès gravitant sobre els nostres caps.
O sigui que sí. Que el 20 ha estat un any horrible, en molts aspectes. Que hem tingut pèrdues humanes, de llibertat, econòmiques, socials.
Ha estat un any horrible per a massa gent. 
Em dol pensar en les vides perdudes, sobretot, i voldria que m'entenguéssiu amb el que us vull dir: Ho superarem.
Mai recuperarem els estimats que han marxat, però els durem sempre al cor, i no moriran mentre nosaltres els recordem i els continuem estimant.
I la vida continuarà, i ens en sortirem, malgrat la pena, malgrat el desànim.
I tornarem a ser feliços. Ni que sigui com homenatge, com a fidelitat als que han quedat enrere.
Ens en sortirem.
Segur.

dilluns, 30 de novembre de 2020

La música a la ESO

S'ha d'estar una mica tocat de l'ala per a decidir-te a ensenyar música a la ESO. Tanmateix, la música no serveix per a res. 
Això és el que he dit avui als meus alumnes de segon. Fer-los classe a darrera hora del matí és tot un repte. Estan cansats. Totes les restriccions per culpa de la Covid encara fan les classes més difícils (la mascareta n'és una, però n'hi ha moltes més, i totes entorpeixen el ritme ideal d'aprenentatge)  
S'ha de ser, doncs, una mica molt idealista, per a decidir que vols ensenyar música als adolescents. Perquè saps perfectament que els pares no es preocuparan tant, si els ve un suspens de música (ja se sap, les mates o l'anglès són més importants) Perquè tens a vegades una aura de hippie-reciclada, fent-los fer exercicis de vocalitzacions o picant els ritmes. Perquè a més, et sents molt sovint nedant a contra-corrent, intentant inculcar valors com l'escolta, el silenci, l'atenció, l'esforç. 
Ser professora de música a la ESO vol dir editar un vídeo amb la música de Harry Potter durant tot el cap de setmana, tornar-te ximpleta buscant una nadala que no sigui massa consumista ni naïf, fer cantar a adolescents que amaguen la timidesa sota capes de posat passiu, menjar-te el cansament amb glopades d'alegria, treure entusiasme de les brases del teu ànim, perquè has de mantenir-los atents i vols que aquella activitat, aquella audició, aquell concepte, els quedi clar. I ho dones tot, i cantes, i balles, i parles, i fas presentacions, i edites cançons i qüestionaris i prepares mil activitats confiant que els tocaràs el cor. 
S'ha d'estar una mica tocada de l'ala, per fer classe de música a la ESO. Potser guanyaria més diners treballant en alguna altra cosa. O potser tindria caps de setmana lliures. I segur que dormiria millor. No sé ben bé que ho fa, però tot i això, continuo donant classes de música a la ESO. 
Perquè la música,  aquesta eterna assignatura maria, no té la seriositat de les matemàtiques, ni ens col·loca en el món d'avui com la tecnologia, no ens obre portes com l'anglès ni ens explica les grans veritats com la filosofia. 
És tan poca cosa que, de fet, a Espanya no és ni carrera universitària.
La música és una assignatura que no serveix per a res. Només ens fa més feliços i ens dona eines per a expressar-nos i ser creatius.
Per tant, la música és l'assignatura més inútil de totes, i potser per això és la més imprescindible.
Tot depèn de com ens ho mirem.
(ah! i sabeu? A més, la música té un llenguatge matemàtic, ens col·loca en el món, és l'idioma més universal de tots, relliga el passat amb el present i el futur, i ens connecta amb l'esperit. O sigui que potser sí que és l'assignatura més complerta de totes)

dimarts, 29 de setembre de 2020

Taller d'escriptura creativa

Hi ha poques coses que em facin tan feliç com escriure. De les que es puguin explicar (ehem, les altres us les podeu imaginar) la música, i també l'ensenyament. Ja ho he dit moltes vegades, que per a mi, ensenyar no és "vomitar" una classe magistral. Jo visc la docència més aviat com un camí en el qual acompanyo a algú, i l'ajudo a treure el millor de si mateix. I això serveix quan estic fent de professora de música, quan estic davant d'una classe d'ESO, o quan faig d'animadora amb gent que, com jo, estima escriure.

L'any passat, el confinament em va enganxar a mig taller d'escriptura creativa. En principi havien de ser quinze dies, ens deien, bé, doncs tindrem paciència i esperarem a poder tornar a quedar. Però quan vam veure que la cosa s'allargava, vam treure la creativitat, i el taller presencial es va convertir en un taller on-line. 

L'experiència va ser enriquidora,  i veient l'entusiasme dels talleristes, em vaig animar a crear cursos totalment on-line. He de dir que és una feinada ingent, però el retorn que tinc paga la pena. A més,  que el curs sigui on-line em permet arribar a molta més gent, d'arreu dels països catalans. Es van crear grups molt potents, i les energies que vam moure entre nosaltres foren molt intenses.

I bé, després d'un descans que realment necessitava, ara hi tornem. Hi ha una cosa que m'encanta: la immensa majoria de la gent que ho prova, repeteix algun taller. Això em fa pensar que anem bé. 

Doncs això, tinc preparats uns tallers en els que cadascú escriu al seu ritme, amb el seu estil. No us  estressaré, però sí que us puc ajudar a trobar maneres d'expressar tot el que teniu dins. Estic convençuda que això d'escriure, que a mi  em fa tan i tan feliç, us pot fer també molt feliços a vosaltres. 

Ho proveu? 

Aquí a l'esquerra teniu l'enllaç amb informació, i si no, també podeu clicar aquí o escriure'm a mariaescalasescriptura@gmail.com 

(perdoneu l'auto-bombo, eh?)

Vinga, animeu-vos. Us agradarà.