divendres, 10 de setembre de 2021

Fer el pas

 –Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas. 

Doncs no. No ho és.

La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis. 

M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva. 

I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista. 

No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."

Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.

No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)

Em dono dos anys de temps.


dilluns, 4 de gener de 2021

Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 
M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.
Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?
A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.
Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.
Més savis, segur.

divendres, 25 de desembre de 2020

Bon Nadal 20

Cada any fèiem una felicitació familiar, en el que tots junts tocàvem una cançó, normalment una nadala. Fa tres anys fins i tot vam cantar una cançó que havia escrit el Mateu.

Enguany, però, els nois s'han negat en rodó a sortir cantant o tocant, en el vídeo de youtube que normalment enviem.

No podíem, però, deixar de felicitar aquest Nadal, d'un any certament difícil per a massa gent. No podíem deixar de desitjar-vos felicitat, pau, serenor, confiança, força per a l'any vinent. 

O sigui que vam negociar i vam aconseguir fer aquesta felicitació, que ara us comparteixo, desitjant-vos tot això.


dijous, 17 de desembre de 2020

Any horrible

A primera hora del matí he enviat un missatge a una amiga molt estimada: avui fa anys que el seu home, a les portes del Nadal i sense avisar, va morir inesperadament.
(Sí, tinc aquesta virtut de no recordar on he deixat les claus, però recordar el que va passar fa vuit anys. Sóc poc pràctica fins i tot en això)
I tot hi pensant-hi, en aquells dies, me n'he adonat de que aquella fou un altra època horrible. 
Quin curs fou, aquell! 
Morts sobtades de gent massa jove, acomiadaments a la feina de companys i companyes, malaltia greu, amenaça terrible, hospital, incertesa, pena, angoixa.
Aquell curs. Aquell maleït curs. 
Va ser un any que cada matí era una lluita per agafar forces per sortir del llit i encarar els dies feixucs, el desànim, la pena, la buidor. Quan semblava que res podia anar pitjor, venia una altra mala notícia. I jo pensava que era cert el que m'advertia la meva àvia: que Déu no t'enviï tot el que pots suportar!
I sabeu què? Que ens en vam sortir, tot i que semblava que mai superaríem aquell any fosc i en alguns moments em temia que la desesperança s'hagués enquistat i no marxés mai més de la meva vida.
I mireu, m'ha anat bé de recordar-ho, ara que tanquem aquest 20 fastigós.
Perquè després d'aquells moments aspres, van venir cursos lluminosos, grans alegries, i mireu, ja gairebé ni recordava el que era aquell núvol espès gravitant sobre els nostres caps.
O sigui que sí. Que el 20 ha estat un any horrible, en molts aspectes. Que hem tingut pèrdues humanes, de llibertat, econòmiques, socials.
Ha estat un any horrible per a massa gent. 
Em dol pensar en les vides perdudes, sobretot, i voldria que m'entenguéssiu amb el que us vull dir: Ho superarem.
Mai recuperarem els estimats que han marxat, però els durem sempre al cor, i no moriran mentre nosaltres els recordem i els continuem estimant.
I la vida continuarà, i ens en sortirem, malgrat la pena, malgrat el desànim.
I tornarem a ser feliços. Ni que sigui com homenatge, com a fidelitat als que han quedat enrere.
Ens en sortirem.
Segur.

dilluns, 30 de novembre de 2020

La música a la ESO

S'ha d'estar una mica tocat de l'ala per a decidir-te a ensenyar música a la ESO. Tanmateix, la música no serveix per a res. 
Això és el que he dit avui als meus alumnes de segon. Fer-los classe a darrera hora del matí és tot un repte. Estan cansats. Totes les restriccions per culpa de la Covid encara fan les classes més difícils (la mascareta n'és una, però n'hi ha moltes més, i totes entorpeixen el ritme ideal d'aprenentatge)  
S'ha de ser, doncs, una mica molt idealista, per a decidir que vols ensenyar música als adolescents. Perquè saps perfectament que els pares no es preocuparan tant, si els ve un suspens de música (ja se sap, les mates o l'anglès són més importants) Perquè tens a vegades una aura de hippie-reciclada, fent-los fer exercicis de vocalitzacions o picant els ritmes. Perquè a més, et sents molt sovint nedant a contra-corrent, intentant inculcar valors com l'escolta, el silenci, l'atenció, l'esforç. 
Ser professora de música a la ESO vol dir editar un vídeo amb la música de Harry Potter durant tot el cap de setmana, tornar-te ximpleta buscant una nadala que no sigui massa consumista ni naïf, fer cantar a adolescents que amaguen la timidesa sota capes de posat passiu, menjar-te el cansament amb glopades d'alegria, treure entusiasme de les brases del teu ànim, perquè has de mantenir-los atents i vols que aquella activitat, aquella audició, aquell concepte, els quedi clar. I ho dones tot, i cantes, i balles, i parles, i fas presentacions, i edites cançons i qüestionaris i prepares mil activitats confiant que els tocaràs el cor. 
S'ha d'estar una mica tocada de l'ala, per fer classe de música a la ESO. Potser guanyaria més diners treballant en alguna altra cosa. O potser tindria caps de setmana lliures. I segur que dormiria millor. No sé ben bé que ho fa, però tot i això, continuo donant classes de música a la ESO. 
Perquè la música,  aquesta eterna assignatura maria, no té la seriositat de les matemàtiques, ni ens col·loca en el món d'avui com la tecnologia, no ens obre portes com l'anglès ni ens explica les grans veritats com la filosofia. 
És tan poca cosa que, de fet, a Espanya no és ni carrera universitària.
La música és una assignatura que no serveix per a res. Només ens fa més feliços i ens dona eines per a expressar-nos i ser creatius.
Per tant, la música és l'assignatura més inútil de totes, i potser per això és la més imprescindible.
Tot depèn de com ens ho mirem.
(ah! i sabeu? A més, la música té un llenguatge matemàtic, ens col·loca en el món, és l'idioma més universal de tots, relliga el passat amb el present i el futur, i ens connecta amb l'esperit. O sigui que potser sí que és l'assignatura més complerta de totes)

dimarts, 29 de setembre de 2020

Taller d'escriptura creativa

Hi ha poques coses que em facin tan feliç com escriure. De les que es puguin explicar (ehem, les altres us les podeu imaginar) la música, i també l'ensenyament. Ja ho he dit moltes vegades, que per a mi, ensenyar no és "vomitar" una classe magistral. Jo visc la docència més aviat com un camí en el qual acompanyo a algú, i l'ajudo a treure el millor de si mateix. I això serveix quan estic fent de professora de música, quan estic davant d'una classe d'ESO, o quan faig d'animadora amb gent que, com jo, estima escriure.

L'any passat, el confinament em va enganxar a mig taller d'escriptura creativa. En principi havien de ser quinze dies, ens deien, bé, doncs tindrem paciència i esperarem a poder tornar a quedar. Però quan vam veure que la cosa s'allargava, vam treure la creativitat, i el taller presencial es va convertir en un taller on-line. 

L'experiència va ser enriquidora,  i veient l'entusiasme dels talleristes, em vaig animar a crear cursos totalment on-line. He de dir que és una feinada ingent, però el retorn que tinc paga la pena. A més,  que el curs sigui on-line em permet arribar a molta més gent, d'arreu dels països catalans. Es van crear grups molt potents, i les energies que vam moure entre nosaltres foren molt intenses.

I bé, després d'un descans que realment necessitava, ara hi tornem. Hi ha una cosa que m'encanta: la immensa majoria de la gent que ho prova, repeteix algun taller. Això em fa pensar que anem bé. 

Doncs això, tinc preparats uns tallers en els que cadascú escriu al seu ritme, amb el seu estil. No us  estressaré, però sí que us puc ajudar a trobar maneres d'expressar tot el que teniu dins. Estic convençuda que això d'escriure, que a mi  em fa tan i tan feliç, us pot fer també molt feliços a vosaltres. 

Ho proveu? 

Aquí a l'esquerra teniu l'enllaç amb informació, i si no, també podeu clicar aquí o escriure'm a mariaescalasescriptura@gmail.com 

(perdoneu l'auto-bombo, eh?)

Vinga, animeu-vos. Us agradarà. 



divendres, 31 de juliol de 2020

La propera novel·la

L’estiu del 2016 els meus pares van convidar a sopar a un cosí, un senyor d’uns vuitanta anys, que va dir que vindria amb el Francisco, un parent seu de la branca de la família que no tenim en comú, que vivia a l’Argentina i s’estava a casa d’ells unes setmanes.

Aquella nit vaig estar a punt de sortir amb algú, però a darrera hora vaig quedar-me i vaig sopar amb ells. 

No haviem passat del primer plat i ja havia quedat prendada de la història d’aquell jove espantat que havia emigrat a l’Argentina amb 18 anys, i que ara, amb 88, altre cop a sa roqueta, parlava mallorquí amb un accent argentí deliciós.

Aquella nit no podia dormir. Vaig escriure una escena. La primera escena. 

Aquí hi ha novel·la, vaig dir-me. 

El dia següent vaig fer de trucar-lo. Perdona’m, vaig dir-li, et faria res que tornéssim a sopar junts i m’expliques la teva vida?

Aquell mateix dia, al dia següent de coneixer-lo, vam quedar per sopar. Em va explicar tota la seva vida. Vaig descobrir una persona amb uns clar-obscurs brutals, un magnetisme fortíssim, i una vitalitat encomanadissa. 

Li vaig demanar permís per escriure una novel·la basada en alguna de les anècdotes que ell m’explicava. Vaig recalcar que no seria ni de molt una biografia. Que m’inventaria coses. Em va donar carta blanca. 

–Sóc vell –va dir-me– Si no l’escrius ràpid, no la podré llegir. 

Quin dilema. Sóc d’escriptura lenta, jo. I a més, en aquell moment estava escrivint Sara i els silencis, però em sentia absolutament enamorada d’aquesta altra història. Vaig plantejar-me deixar Sara i els silencis a mitges i començar aquesta altra novel·la, com si fos una respectable mare de família que s’escapa amb un trompetista que acaba de conèixer.

Però vaig mantenir el cap fred. La novel·la que estava escrivint avançava a bon ritme, i també estimava aquesta història, que, d'altra banda, també va haver d'esperar el seu torn. No tenia sentit abandonar-la per embarcar-me en una novel·la que preveia complexa.

Devers l’abril del 17 vaig lliurar Sara i els silencis a l’editorial, i mentre corregíem i fèiem galerades (i acabava un curs certament intens) vaig començar a documentar-me sobre l’Argentina.

D’aquella trobada n’ha sortit una novel·la que, per ara, es diu “Estimada Mirta,”. Ha estat un procés molt intens, molt enriquidor, però també esgotador com no us ho podeu imaginar. Fins i tot he demanat un any d’excedència per a poder acabar de redactar-la.

Cada novel·la és un fill, i no sabem dir quin estimem més. El que sí que us puc dir és que aquesta novel·la és, de molt, la que m’ha donat més feina de documentació i investigació. I ho dono per bo. 

Per què us explico tot això? Falta molt perquè surti publicada!

Doncs mireu, per una d'aquelles no-coincidències de la vida, resulta que aquesta setmana he enviat la versió corregida a la meva agent literària, i després he vist que era just el dia que va fer quatre anys que vaig conèixer el Francisco.

I em fascina veure com les coses quadren. Vaig que tanco una etapa molt intensa de quatre anys. Hauré de tornar a ella, perquè tot i que l’he corregit molt, encara hauré de revisar-la més. Però ara necessito descansar, allunyar-me d’aquesta possessió tan brutal, (n’hi ha una altra, molt potent, trucant a la porta, ja en sentireu a parlar)

Em sento a l’hora alliberada i entristida. No sé si m’explico bé. També molt satisfeta: he donat l'espai, l'atenció i la dedicació que aquesta història demanava.

Ah! L'escena que vaig escriure aquella nit d'insomni continua sent la primera escena de la novel·la, i l'he canviat ben poc.

No vaig tornar a veure més el Francisco. Va morir aquell hivern.


dimecres, 24 de juny de 2020

Entendre les coses


No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?
Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.
Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.
Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.
N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.
No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.
I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 
Que saber estimar també és saber deixar marxar.


Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 
la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 
Disc Maremar.
1985


dilluns, 8 de juny de 2020

Parlo de Sara i els Silencis

Una de les moltes coses que per culpa del confinament s'han quedat sense fer és una entrevista al programa Tastets de cultura, de Mataró Audiovisual.
Total, que em van demanar que, ja que no podia anar a fer l'entrevista, si podia enregistrar un petit vídeo explicant la novel·la.
I bé, això és el que ha quedat, fent l'engestistrament amb el telèfon, al balcó de casa i amb el pal de selfie.

diumenge, 31 de maig de 2020

En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

divendres, 22 de maig de 2020

Quina música serà?


Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

dilluns, 27 d’abril de 2020

La Selfie


És una foto normal, anodina, com tantes d'altres de les que es troba aquests dies per l'instagram. Hi veu un conegut, davant de la fontana de Trevi, amb la seva xicota. L'agafa de l'espatlla, somriuen a càmera.
Mira la foto, una i altra vegada, empassa saliva. 
Es mira el telèfon. 
Té ganes d'enviar un missatge. 
Un missatge a qui no toca.
Obre l'aplicació per a fer notes. Escriu a raig.

Vull una foto així, amb tu, alguna cosa casual, tu agafant-me de l'espatlla, fent-nos una selfie davant d'un monument qualsevol. Després em tornes el telèfon, jo miro com hem quedat, no m'acaba d'agradar, tu somrius, ens fem un petó als llavis, humil, bell i anònim com una d'aquestes mil roselles que esquitxen de primavera el camp. 
I no sabem com d'excepcional és aquest moment, perquè no sabem que no existim, que aquest nosaltres, aquest moment, viu al nostre pensament, al nostre desig. 

Tanca l'aplicació. Ha quedat una nota escrita. A veure si així li passa la coïssor, l'enyorament.
A veure si així li passen les ganes d'enviar-la. I pot concentrar-se en el que té a casa, que és tant.

dimarts, 31 de març de 2020

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?


dilluns, 23 de març de 2020

Sara i els silencis. Audició-Lectura (1)

Molts dels fragments de Sara i els Silencis foren escrits pensant en una música que l'acompanyava.  Normalment, als clubs de lectura o a les presentacions, porto la música en un altaveu bluetooth i els llegeixo. També l'editorial ha preparat una llista de reproducció d'Spotify, amb algunes d'aquestes audicions (podeu escoltar-la clicant aquí)
He pensat que potser aquests dies de confinament us vindria de gust sentir aquests fragments directament amb la música, per tant n'he enregistrat uns quants, i us els aniré penjant. 
Aquest és el primer que us proposo. 
Abans de començar a escriure Sara i els Silencis tenia unes quantes coses molt clares. Una d'elles és la darrera frase de la novel·la, que fou, literalment, el primer que vaig escriure, de tota la novel·la.
Una altra és aquesta escena: Tenia claríssim que la volia, i com la volia. Vaig calcular de sincronitzar la música i el text, fent que la música retratés el que passava en el text.
Espero que en gaudiu. 

dimecres, 19 de febrer de 2020

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.