Presentacions i actes literaris

 Us faig saber les properes presentacions i actes literaris, a veure si a algú l'interessa. 

Dia 3 de desembre, a Girona. Presentació de Matilde E.

Presentarem Matilde E. a la llibreria Les Voltes, amb Xènia Sancho. Dimarts 3 de desembre a les 19

Dia 13 de desembre, a Mataró. (Buc de Llibres) Signatura.

Jugaré a casa, i molt ben acompanyada! 

A Buc de Llibres, signarem uns quants autors de Mataró les nostres novel·les. I ens podrem entretenir a xerrar una mica, animeu-vos a venir!

Dia 19 de desembre, a l'Hospitalet, Club de lectura de Matilde E. 

A la biblioteca Tecla Sala, conduït per Helena Bonals, club de lectura. A les 18 hores 

Dia 21 de desembre, a Vilafranca de Bonay(Mallorca) Club de lectura de Matilde E. 

A les 12 hores. Organitzat per l'Obra Cultural Balear i la Biblioteca de Vilafranca. Obert a tothom!

Dia 21 de desembre, Musicatura. 

Al centre Cap Vermell, de Cala Rajada (Mallorca) 

Amb el Francesc Blanco, esplèndid Pianista, us oferirem un espectacle en el que relacionarem música i literatura. Amb textos de Rusiñol, Jaume Cabré, Maria-Mercè Marsal i jo mateixa, i música de Matilde Escalas, Chopin, Beethoven, Bach, Satie i d'altres. 

Serà un espectacle molt original, estic segura que us pot agradar. Les entrades les podeu adquirir aquí 

Dia 13 de gener, Club de lectura

A la biblioteca de Sineu, (Mallorca); club de lectura de Matilde E.   

Dia 14 de gener, taula Rodona Dona-Art

A Badalona, a l'espai Betúlia, (C. Enric Borràs 43) a les 18 hores  

Conduïda per Manel Trenchs, parlarem amb Tània Juste, Blanca Bravo i Sònia Lleonart, sobre el paper de les dones en l'art. 

Dia 23 de gener, al Col·legi d'enginyers de Barcelona, Club de lectura d'Estimada Mirta,

A les 18,30

Dia 25 de gener, presentació Matilde E. a Ona (Pau Claris) a les 18 hores

Tenia moltes ganes de fer alguna cosa a Ona, que és el que jo diria que el que han de ser les llibreries. 

Serà un acte una mica íntim. Us explicaré per què i com vaig escriure Matilde E. 

Matilde E.

 El proper dijous, dia 5 de setembre, tindreu a les llibreries la meva quarta novel·la, Matilde E., guanyadora del Premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma 2023.

Aquesta és la portada. La trobo preciosa!

M'és força difícil explicar què sento: una barreja d'orgull, nervis, vertigen i satisfacció.

Publicar un llibre no és com tenir un fill, en absolut, però sí que és un sentiment difús que has "parit" alguna cosa, i que ara ho ofereixes al món, sense saber quina serà la seva rebuda.

És una història real de la qual vaig tenir diferents pinzellades fins que vaig veure que es mereixia una novel·la: una noia mallorquina que, a finals del segle XIX se'n va a Barcelona a estudiar amb el millor professor: Pedrell. I que allà coneix tothom qui és important, i sembla ser que es fa amant de Santiago Rusiñol i conviuen deu anys, abans que ell torni amb la seva esposa i ella es retiri a Mallorca a viure la resta dels seus dies. 

Per què una dona que ha conegut tot l'esplendor del Modernisme barceloní, l'efervescència del Quatre Gats, la vida bohèmia de Montmartre, com és que algú que s'ha relacionat amb tothom qui és algú en el món de l'art (pintors, escriptors, músics, escultors...) es retira  de sobte i deixa la vida pública? 

Aquestes preguntes m'han empès a escriure aquesta novel·la, la quarta que publico. 

M'he enamorat dels meus personatges (com no!) He plorat, he rigut, m'he enrabiat... he investigat des dels efectes secundaris de la morfina fins a l'arribada dels vehicles de motor a Mallorca, des de la biografia de Ramon Casas fins a les lleis de la segona república.

Escriure aquesta novel·la ha estat un repte enorme, i ara em sento estabornida i feliç, com després d'un part llarg. 

Aquí la teniu, doncs: Matilde E. editada per la Campana. Vull esmentar també l'Institut d'Estudis Baleàrics, que em va concedir una beca que em va permetre concentrar-me en l'escriptura.

Les presentacions: 

Per ara en tenim quatre, de programades: 

Setembre:

Dissabte 7 a les 18 hores a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró

Divendres 13 a les 19 hores a la Casa del Libro (Rambla de Catalunya) de Barcelona

Octubre: 

Dissabte 5 a Palma. Lloc per concretar, us diré coses. 

Diumenge 6 a Campos, a la seu de l'Obra Cultural Balear, a les 19 hores.

A més, participaré a la setmana del llibre de Palma, dia 15 de setembre, i a la de Barcelona, dia 29 de setembre. 

Em fareu molt feliç si veniu i em feu signar-vos el llibre!

No anem bé.

Fa anys vaig anar al forn de Sa Ràpita, a Sa Ràpita (Mallorca) i em vaig asseure a una taula. Va venir a atendre'm una al·lota que tot d'una vaig identificar com d'Argentina.

Li vaig demanar un suc de taronja, i em va dir "no entiendo esto, no sé que es".

Jo tinc tendència a intentar facilitar la vida a la gent que treballa cara al públic, i a més em fan molt de respecte els que han hagut d'emigrar tan enfora per guanyar-se les garrofes. Així que, sempre somrient, li vaig dir "Te lo digo en castellano, para que lo puedas aprender: suc de taronja es zumo de naranja". 

Ella me'l va servir molt de morros. Bé, tothom pot tenir un mal dia, i jo estava de vacances. 

El lloc aquest és molt gran, té molta gent treballant i a més té l'exclusiva, a Sa Ràpita no hi ha cap altre forn. Altres cambrers m'han atès amb molta més amabilitat i sense remugar si els parlo en català. O sigui que hi he continuat anant. 

Al cap d'uns anys em va tornar a tocar aquesta al·lota. Li volia fer una comanda grossa, tornava a Barcelona i volia dur ensaïmades i cremadillos per a força amics. Però no va poder ser: em va dir que no m'entenia, i em va dir, literalment, que m'exigia que li parlés en castellà. Vaig girar cua decidir anar a una altra banda. 

Me'n vaig anar a ca'n Pomar, que està a Campos, fan les ensaïmades boníssimes, i m'entenen. Quan dic que m'entenen, em refereixo a que em va atendre una al·lota musulmana que em va xerrar en un català perfecte. Va ser una comanda de més de 150 €, o sigui que me les van dur a ca nostra i no em vaig haver de desplaçar 10 km, tot i que ho hauria fet gustosa. 

Bé, han passat  els anys, i ahir aquesta cambrera, que fa anys, molts, que fa feina a un forn, es va negar a entendre "Les tres ensaïmades, embolicades juntes". I va dir, d'una manera molt despectiva, "Si hablas así no te entiendo", i va girar cua i va partir.

En demanar el full de reclamacions va sortir l'amo. 

L'amo del local, una persona mallorquina, va tenir una conversa llarga en la que no va voler entendre el gran problema que tenia amb la mala educació de la persona en qüestió. Van sortir uns quants tòpics, com el  dret del treballador (mai se li ha negat el dret a parlar en castellà, simplement se li ha demanat que nosaltres poguem parlar en català) el fet que "no costa res" parlar en castellà, etc. fins arribar al clàssic: "Què posa el teu DNI?"

Bé, un cop exposat els fets, deixau-me fer un parell de preguntes: 

1. De veres que una persona que fa anys que treballa a un forn no entén "Les tres ensaïmades van juntes"? De veres? O és que no vol entendre-ho? 

Jo diria que s'ha de tenir una militància molt forta. Una gran voluntat a no voler-se integrar, a no voler entendre l'idioma del lloc que t'acull. 

2. En alemany, rus o anglès, hauria fet un petit esforç per entendre-ho? O també hauria dit "Si me hablas así no te entiendo", i hauria deixat el client amb la boca oberta, girant cua i marxant indignada? 

Pareix que això de que "el client sempre té raó", no s'aplica a la gent mallorquina. Que a Mallorca, els mallorquins ens hem d'adaptar als que venen, sense demanar respecte per la nostra cultura. 

I que a Mallorca ho tenim assumit, i d'aquí ve el punt tres: 

3. Hauria mantengut aquesta actitud si tots els clients mallorquins ens adrecéssim sempre en mallorquí, si volguéssim ser atesos en la nostra llengua? 

Ho dic pel que veig. També per les respostes de gent mallorquina que em diu que no em costa res parlar castellà. Clar que no em costa res. I a ella, li costa gaire, entendre'm? A més, si no xerr en mallorquí a Mallorca, on el puc xerrar? Per què no puc ser atesa en la meva llengua a ca meva? 

Entenc que si fa una setmana que has arribat et costi, i faré el que sigui per facilitar-t'ho, però no és normal que al cap d'uns anys continuïs exigint a la gent d'aquí que no parli en la seva llengua. Jo mai he demanat que em parlin en català. Només demano poder parlar-lo jo. És tan difícil? És tan diferent? Per què els ofèn? Si han fet l'esforç enorme d'emigrar, no poden fer-ne un de petit per entendre'ns?

4. L'actitud d'aquesta cambrera mal educada, s'hauria mantingut durant tants anys si no fos recolzada per l'amo del local? O sigui, si sabés que ha de intentar entendre els mallorquins, i que de cap manera els pot menysprear, aquesta persona hauria tengut l'actitud que té? 

Segurament el gran problema és aquest, no?

No vull allargar-me massa, però deixeu-me acabar amb una idea: la propera vegada que ens surtin amb el clàssic "Què posa al teu DNI", els podeu contestar "I què diu la constitució Espanyola?". 

Perquè tenc entès (corregiu-me si m'equivoc) que la constitució empara el dret a usar la nostra llengua a ca nostra, i ningú ens ha d'obligar a parlar castellà, a Mallorca, per a ser atesos. Tenim el deure d'entendre el castellà, i tant, però també tenim l'irrenunciable dret a expressar-nos en català, i aquest últim no el tenen gaire clar, segons on. 

Jo tenc poca força: un vot cada tants anys, i sobretot, un amor infinit per la llengua dolça dels meus padrins. I els dec a ells respecte pel seu llegat, i no pens renunciar al que sóc i al que he rebut d'ells. 

I per això aniré a altres bandes a consumir. Al Forn de Sa Ràpita, si no canvien molt les coses, no hi tornaré a anar. 

És poca cosa, però és el que puc fer. 

Ja no puc córrer

 Avui fa un any que vaig sortir a córrer per darrera vegada. Les molèsties que feia temps patia van anar fent-se grosses, van esclatar, i us podria dir el punt exacte del passeig marítim on el meu cos em va dir PROU.

Em vaig aturar, enrabiada. No volia acceptar-ho, però no podia seguir. De cap manera. Vaig caminar una estona, vaig tornar-ho a intentar, però el dolor va tornar, com una agulla roent. Vaig arribar a casa caminant coixa, i molt enrabiada.

Vaig deixar passar setmanes. Ho tornava a intentar i em frustrava. Visites al metge de capçalera, al traumatòleg, al reumatòleg, i a poc a poc, l'acceptació de que no. Que ja no. 

Des d'aquell dia estic passant un dol, i em costa molt. Anar a córrer era el meu punt d'higiene mental, un moment zen en que l'energia es concentrava en una activitat que em desestressava, una manera excel·lent de començar el dia, de passejar per la muntanya, de conèixer llocs nous. Ja us n'havia parlat, de com m'agradava i del que sentia, en aquest post.

No em recomaneu exercicis alternatius, no em digueu que paciència o que canviï de calçat, o genolleres, colzeres, plantilles o roba, o que provi per muntanya, per pista, per sorra o per asfalt.

Tinc un problema físic que empitjorarà si torno a córrer. I punt. 

I costa, costa molt acceptar que el meu cos va a pitjor, costa acceptar que ja no, i quan pel carrer veig gent corrent em fan un enveja que no us sé explicar. 

Però bé, és el que hi ha. A tots ens arriba un moment, una edat, que hem d'acceptar la decadència de la carn. A mi m'ha tocat ara i d'aquesta manera, i ho he d'acceptar. 

Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga.

He guanyat, per unanimitat del jurat, el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la en català. 

Em costa d'explicar-vos com de feliç sóc. Encara estic paint-ho tot, i de mentre, us deixo el text que tenia previst llegir en el lliurament. 

Quan vaig arribar al teatre, em van dir que tenia només un minut, i vaig haver de condensar-ho molt. Us deixo el vídeo, a continuació del text. 

A finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta del segle passat, hi havia una padrineta, a Campos, que pentinava la néta per anar a escola. Li feia trunyelles ben estretes, la mirava pel mirall una mica corcat, i li deia, ben orgullosa: 

-Tu has d'aprendre molta de lletra. 

Aquella dona, una humil pagesa analfabeta, va viure sempre amb aquella pena: no havia pogut aprendre a llegir ni a escriure. Però la seva neta sí que ho faria. De part seva. 

Hi he pensat molt, en aquella padrina, i en la nina, que per ventura no sabia lo important que era per a la seva padrina que la seva neta sabés escriure. Aquella aquella nina és mumare. 

Molts anys abans, na Matilde Escalas, la protagonista de la meva quarta novel·la, va tenir una educació exquisida, va ser una dona cosmopolita, cultíssima, que visqué l'efervescència del modernisme i dels anys d'or de Montmatre. Va influir en grans artistes, va aconsellar a músics com Granados i Albéniz, va ser musa de Rusiñol, surt a quadres avui exposats a museus d'arreu del món. Després, però, va desaparèixer de la vida pública, es va retirar a Mallorca i va acabar els seus dies com a professoria de piano.

Què tenen a veure aquestes dues dones? Na Magdalena Gomila, la meva repedrina analfabeta i Matilde Escalas, protagonista de la novel·la guanyadora del premi ciutat de Palma, són dues dones que no van poder desenvolupar tot el seu potencial. 

I de part seva, les dones de la nostra generació hem de dir, molt. Hem de parlar, no hem de callar. De part de les dones silenciades.

Vull agrair a l'ajuntament de Palma que hagi convocat aquest premi Ciutat de Palma Llorenç de Villalonga en català, en l'única llengua que parlava la meva repadrina, que és la llengua d'aquí, el català. Vull agrair al jurat que hagi triat, entre totes, aquesta història, i vull agrair-vos que el premi l'hagi rebut per unanimitat.

Vull agrair a l'Institut d'Estudis Baleàrics el seu recolzament.

Vull agrair a na Tereta i en Roman la seva generositat. Ells, que són nebots-nets de Matilde, foren els primers que em van parlar d'ella, i molt generosament em van donar carta blanca per a escriure. 

Vull fer allò de saludar als meus pares, que no han pogut venir i ho estan mirant per streaming. Papà, Mamà, gràcies per haver-me donat aquestes arrels tan fondes que m'han fet créixer aquestes ales immenses amb les que ara recull aquest premi. 

Vull agrair a en Jordi, presència constant i amorosa, que m'ha recolzat i ha fet que aquest premi sigui realitat. 

Moltes gràcies. 

Taller d'escriptura creativa

Per què fer un taller d'escriptura creativa, si ja sé escriure? 

El Xisco Nadal, d'IB3 ràdio, em pregunta si és possible ensenyar escriptura creativa. 

Em deixa pensant una estona llarga (gràcies!) 

La veritat és que normalment, la gent que s'apunta a un taller d'escriptura creativa és gent que ja escriu bé, amb inquietuds, gent a qui li agrada intentar "fer-ho millor", buscar maneres de que el missatge arribi, que sigui entenedor, amb matisos, sense paraules supèrflues ni rebuscades.

Quina és, doncs, la raó per la que hauríeu de fer un taller d'escriptura creativa?

Els que escrivim tenim com un virus que no tothom entén: ens agrada expressar-nos i cercar la millor manera d'arribar. No ens conformem amb la primera versió d'un text, i ens pot llevar la son no trobar un adjectiu que vulgui dir just el que estem pensant, i no cap altra cosa. Per això és reconfortant trobar algú que com nosaltres també és capaç de passar hores donant-hi voltes. Just per això ja val la pena apuntar-te a un taller d'escriptura creativa. 

A part, hi ha un munt de coses que ja sabem, però no sabem que les sabem (perdoneu l'embarussament) En un taller d'aquests (si es fa ben fet!) aprenem conscientment tècniques que segurament ja fèiem servir, sense adonar-nos-en (el ritme del text, com fer una descripció, o un bon diàleg, o preparar un final, o...) Quan aquesta tècnica la fem d'una manera conscient, la dominem i la dosifiquem molt millor, i els nostres textos milloren de manera exponencial.

Hi ha altres raons: tenir una meta, un objectiu per a escriure, haver de lliurar un text tal dia, ens obliga a reservar-nos un espai, un moment, per a cultivar l'escriptura. Massa sovint les coses urgents no deixen temps per a les importants. Apuntar-te a un taller d'escriptura és saber que et reservaràs una estona per a tu, per a la teva creativitat. 

I una altra raó, i no és, ni de molt, la menys important, és que el camí d'escriure, tan solitari, és molt més gratificant si es fa acompanyat: sigui d'altres talleristes que també busquen el camí, o d'algú que ja és professional i que sap conduir, guiar, aconsellar i encoratjar. 

Us he convençut? Espero que sí. 

Doncs això. Que comencem un nou taller d'escriptura creativa. Si voleu més informació, podeu trobar-la aquí, i podeu contactar amb mi al correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

El Josep

Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor. 

Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?

Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.

Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".

Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones. 

Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.

En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.

Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant. 

Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.

Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.

I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.

Tornem a començar!

 Com heu passat aquests mesos? 

Per a mi, aquest estiu ha estat estrany, aspre en alguns trams, en altres lluminós i tendre, amb una traca final de la qual no puc parlar, però que encara em té en tensió.

Però bé, una de les coses bones de dedicar-te al que realment t'agrada, és que acabar les vacances no és cap drama, al contrari. 

Tornem, doncs, a començar els tallers d'escriptura creativa on-line. La primera tramesa de material serà el dilluns dia 25 de setembre. 

Espero que us interessi. Si voleu més informació, podeu posar-vos en contacte amb mi a l'adreça de correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

Per aquí us deixo la propaganda. Si la feu córrer entre les vostres amistats, us n'estaré molt agraïda. 

Donar el pas

Ja fa dos anys que vaig deixar una feina estable per dedicar-me a escriure. Va costar molt, em feia molta, molta por i, la veritat, tampoc estava tan malament, a la feina. Tenia companyes maquíssimes, d'aquelles que s'havien convertit en bones amigues, tenia alguns alumnes pels quals valia molt la pena llevar-me cada matí, i penso que, tot i que treballava massa, treballava bé. 

Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora. 

No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç. 

Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.

Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades. 

Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.

No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu. 

Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.

Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser! 

*(mai me l'han donat, en canvi li han donat a gent que, aquí entre nosaltres, crec que ni escriu millor ni té més mèrits que jo... ehem. Això seria un tema d'un altre post, que titularia "la pataleta")

El padre Paco

Coneixent-lo, sé segur que va pensar molt en com seria la seva mort. Sé també que la va encarar amb serenor. 

I sé que a un cristia de pedra picada com ell, la mort no li feia basarda, perquè si no, tan xulo que era quan volia, s'hi hauria encarat amb tota la seva energia, que era molta. I com tantes vegades que s'embarcava en batalles perdudes,  tot i saber-se vençut hauria continuat lluitant, i s'hauria quedat ben a gust de discutir.

(Així era ell, geni i figura)

Que res, gent, que ja no tenim padre Paco. 

I els que tenim una certa edat i hem anat als escolapis de Mataró, us en podem dir mil, del padre Paco.  De verdes i de madures. Des d'estar-se tota una hora de classe parlant del seu pare, el famós actor, a encarar-se amb qui fos per la qüestió del català, quan tot això requeria una valentia molt més gran de la que requereix ara. Jo encara el recordo amb la sotana negra, i les ulleres de sol, i la pell tan i tan morena (anava cada dia, absolutament cada dia, a nedar al mar)

Cadascú té una versió d'ell, i no hem de jutjar amb la nostra mentalitat actual el tipus d'ensenyament que vam rebre. 

Però el que funciona igual, sigui als anys vuitanta del segle passat o sigui ara, és saber reconèixer quan algú s'apassiona pels alumnes i fa més del que li toca. I el padre Paco era d'aquests, que fugia dels esquemes i et descol·locava, amb la seva passió, amb el seu humor, amb la rectitud amb la que encarava la vida, i sobretot, amb la gran coherència que sempre va guiar els seus actes, tot i saber que això li provocaria la incomprensió i sovint la soledat. 

Sempre li estaré agraïda perquè va muntar unes pregàries a quarts de vuit del matí. Ens va dir que ja que ens dutxàvem el cos abans de començar el dia, què tal si fèiem alguna preparació a l'ànima? Veniu si voleu, va dir ell, no us ho tindré en compte mai, ni per a bona ni per a mala nota, faltaria més, no espereu mai cap recompensa per pregar, més enllà de com us sentireu quan ho feu. 

I a mi em costava horrors llevar-me, però vaig pensar que valia la pena. 

I sí, valia molt la pena. Us el retrataria, amb els ulls tancats, el borrissol ros del cap, l'expressió tensa que tenia sempre, quan deia alguna frase que volia que se'ns quedés, impostant la veu, gesticulant posant-se la mà al cor. Nosaltres, adolescents eixelebrats, sovint rèiem per sota el nas quan ell mirava amunt, com demanant a l'esperit sant inspiració per al sermó que ens estava fent. 

Amb la distància ara entenc que ell se n'adonava, que ens atabalava la seva eloqüència, però deuria pensar en la paràbola del que tira llavors, i alguna va al camí, i d'altres se les mengen les bèsties, i d'altres cauen en terra fèrtil. Ara veig que ell anava escampant llavors, i maldava per a que els nostres cors fossin fèrtils a les seves paraules. 

Poc després que jo deixés els escolapis, ell es va retirar a Poblet, on el vaig anar a visitar alguna vegada, i on em consta que molts antics alumnes han anat a continuar tenint amb ell conversa i consell. Li vaig preguntar un dia per què havia marxat. Em va contestar que en un moment va sentir que necessitava més vida espiritual. Va entrar com a novici, i amb més de cinquanta anys va haver de fer tot el que s'espera d'un novici. Tota una lliçó d'humilitat que ell va acceptar amb bon humor i resignació.

Acabo d'adonar-me que, a l'època que el vaig conèixer, era més jove del que sóc jo ara. A mi, potser per la seva presència rotunda (tot i que era més aviat baix d'estatura) potser per l'autorirat que emanava, potser pel seu gest trascendent, que m'impressionava tant, sempre em va semblar un home molt gran. 

Era un gran home. Sent fill de qui era, va renunciar a una vida de riquesa per a servir als altres i viure d'acord amb l'evangeli de Jesús. 

El que us deia: sé segur que va pensar moltes vegades en la seva mort, i en com volia que fos. Jo dono gràcies per la seva vida, i pel que va fer ell en la meva. 

Els danys col·laterals

Fa molts anys vaig tenir un disgust enorme: el Fernando, un nano que havia portat a l'esplai, estava a la presó per un triple assassinat. Us ho vaig explicar aquí i aquí 

Aquella mateixa setmana, a la tele van dir que el famós "violador del casc" havia estat detingut a Barcelona. Un fill de puta menys pel carrer, vaig pensar. Al cap d'unes hores vaig saber qui era aquella persona, i va resultar que el coneixia, i em vaig quedar a quadres

Això del Fernando una mica es podia veure venir (no tan bèstia, però bé, ja apuntava formes quan era un nen), però la persona que havien detingut era un home que jo apreciava i respectava molt, i mai ho hauria pensat.

De la impressió terrible que em va fer, tot plegat, em vaig quedar sense veu.

Suposo que el meu cos es va crispar tant que em va bloquejar. 

O potser em va dir calla. No parlis. No et moguis. Una persona que tu apreciaves és un assassí. L'altre, és un violador. Tens massa mal, has de viure aquest dolor en silenci.

Hi penso molt, en aquell moment tan dur, i en la reacció del meu cos. A vegades la ràbia ens empeny a cridar, quan en realitat el que necessitem per a sanar és interioritzar el dolor, acceptar-lo per a gestionar-lo.

I aquests dies ha passat una altra cosa, que m'hi ha fet tornar. Ara fa poc han detingut un home per abusos sexuals a menors d'edat. En aquest cas és un músic conegut, fins aleshores respectable pare de família, prou famós com perquè TV3 tingui imatges d'arxiu d'ell actuant i les emeti, dient el seu nom, el lloc on viu i on treballava. 

I jo penso, primer de tot, en les seves víctimes, en el dolor que deuen estar passant. 

Però penso també en la seva família, en els seus fills, en la gent que pateix pels pecats de la gent que s'estima. Penso en aquests danys col·laterals en els que potser no parem prou atenció, com si, per una concepció judaica de la vida, trobéssim que també en són responsables. M'explico, o és molt embolicat? Aquest home no només ha fet un mal infinit a les seves víctimes, sinó també a la gent que se l'estimava, que confiava en ell i que el tenia com referent. 

I pensant-hi, en tot això, i desitjant que la justícia actuï, que mai més pugui fer mal, que les víctimes se sentin cuidades i respectades...

Penso, i penso, i penso en la gent que l'estimava a ell. No ho puc evitar. I em pregunto si nosaltres, els de a peu, els que no som policies, ni jutges, ni investigadors ni advocats, si tots nosaltres no podríem callar, enlloc d'opinar, massacrar, escarnir, jutjar sense proves. 

Torno a la reacció que va tenir el meu cos quan vaig saber que dues persones que jo apreciava eren un assassí i un violador. No diuen que el cos és savi? Potser vaig quedar-me muda per poder processar el dolor. Potser tanta ràbia, comprensible, no ens ajuda.

No voldria que això semblés una justificació ni una exculpació, i en cap cas, de cap de les maneres, estic dient que s'hagin de silenciar aquestes situacions. Vull que la justícia treballi, i tant. Però tampoc vull afegir més i més dolor, sobretot a aquestes víctimes col·laterals, i tant soroll mediàtic penso que fa més mal que bé.

(P.d. Els que esteu temptats de dir-me que vaja amistats que tinc, us ho podeu ben estalviar. Gràcies)

El blog adormit

Quan vaig començar aquest blog hi penjava, com a mínim, una entrada a la setmana, tot i que molt sovint eren més. 

Escrivia molt, i ho publicava aquí. Era la meva manera de donar-me a conèixer a gent llunyana. Sempre vaig dir que els blogs són la democratització de la publicació:  no necessito intermediaris per arribar als lectors.

Publicant en el blog vaig aprendre moltíssim. A corregir, (quin mal que fa llegir textos del principi!) a deixar reposar les idees abans d'obrir-les, a .... 

Sempre dic que sóc escriptora gràcies a aquest blog, que va ser el meu petit gimnàs, el lloc on vaig entrenar-me abans de sortir a córrer. 

No tot són avantatges, però: en un blog no tinc editor, per tant, els textos no passen un control de qualitat: no tinc un corrector que m'avisi de les faltes, o per exemple, ningú m'avisa si hi ha alguna incorrecció (d'estil, o de to), o si el meu text pot ferir gent, etc. 

Aquesta falta de control, fa que qualsevol pugui penjar els seus textos, i al final, provoca que el que publico quedi enterrat en moltes altres entrades de gent que també està en el seu dret de publicar, i ara!

Ara publico molt menys, al blog. Escric moltíssim, però els meus textos tenen altres maneres d'arribar a la gent. 

Tot i així, no vull tancar aquesta història. Suposo que li tinc una estimació especial. Com el primer gat, o el primer amor, aquest blog és el primer mitjà pel qual vaig tenir lectors més enllà de la meva família.

Molt sovint penso en articles que podria penjar. En tinc alguns de pensats, però el dia a dia se'm menja i em costa trobar el moment. 

Ara em disposo, però, a tornar-hi. Ho intentaré. 

No puc assegurar una entrada setmanal. Però de debò que hi torno.

Aquest estiu, escriu!

 

No trobeu que l'estiu és un moment fantàstic per a deixar anar la creativitat? Per fer, amb tranquilitat, el que durant en el dia a dia no ens dona temps?

Jo també ho trobo. Per això us proposo que m'acompanyeu en aquesta proposta: 

Aquest estiu, escriu!

Durant tot l'estiu, cada dia rebreu una proposta de text. Tindreu un retorn per setmana, i una trobada on-line quinzenal. 

Està pensat per a que sigui un temps per a que vosaltres, al vostre ritme, desperteu la vostra creativitat. L'he preparat amb molta cura i moltes ganes, i estic convençuda que us agradarà.

Us hi animeu? 

Cliqueu aquí per a més informació. 

Recordant el Miquel Roger.

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica.  I avui no toca recordar-te, no és cap dia especial, però perquè sí, sense cap raó, avui de sobte, t'he recordat. 

Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutint entre nosaltres, observant-nos en silenci. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat ser tan proper als alumnes. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares, amb els deures fets, estimat professor. Et demanàvem respostes. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem sortit de classe tranquils. Però sortíem amb més i més preguntes, i ens deixaves anar, atemorits, assedegats i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va crear empremta en nosaltres.

I ara, no sé per què, m'ha donat per recordar-te. 

No és cap aniversari, no toca. 

Simplement, avui t'he recordat. 

I he pensat que els professors com tu sou immortals. 

La bona sort

L'horòscop, que compartim la meva mare i jo, recomanava no viatjar, i quan ho vam veure, ens va fer gràcia. A qui se li acudeix recomanar no viatjar en temps de vacances? Ens n'anàvem cap a Mallorca la meva mare, la meva germana i jo. Teníem els bitllets d'avió per a dimarts 13. Sortíem a les 13 hores, i diria que de la porta 13 (però potser no, perquè d'això fa molts anys)

Quan varem veure les coincidències vam somriure. Quan ens va tocar a la fila 13 de l'avió encara vam riure més. A l'altra banda del passadís, també a la fila 13, una noia portava un transportin amb un preciós gat negre. 

I nosaltres vinga riure. 

Mentre les hostesses feien la seva performance de les sortides d'emergència, vaig obrir el diari: "Greu accident d'un avió de la companyia McDonell Douglas"

Miro la finestreta i veig que...Bingo! l'avió en el que viatjàvem,  també era fabricat a McDonell Douglas!

Bé, ens vam dir les tres, si arribem a Mallorca serà que això de la malastrugança no funciona. 

Vam arribar al cap de mitja hora. A part de que el gat havia vomitat (pobreeet!) tot va anar bé. 

Sempre hi penso, quan algú, en divendres o dimarts tretze, fa un comentari sobre la sort o la mala sort.

Potser és per aquell dia, que no hi crec en la mala sort. O potser perquè he vist un munt de gent culpar a la sort, enlloc de a la procastinació, a la poca preparació o a la mediocritat. 

I sí, és cert, penso que sóc una persona molt afortunada. Just d'haver nascut aquí i ara, puc donar-ne gràcies. Just de tenir salut, i de que en tenen els que estimo. Just d'haver aconseguit publicar tres novel·les. Just de poder dedicar-me al que és la meva vocació, el meu Ikigai. 

Sí, sóc una persona afortunada, és cert. 

O sigui...

Crec en la bona sort. Però no crec en la mala sort. 

(Sóc incoherent?)

(Actualització: Ara veig que ja vaig parlar de la sort, quan vaig fer cinquanta anys. Podeu llegir-ho aquí)