El Josep

Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor. 

Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?

Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.

Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".

Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones. 

Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.

En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.

Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant. 

Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.

Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.

I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.

Tornem a començar!

 Com heu passat aquests mesos? 

Per a mi, aquest estiu ha estat estrany, aspre en alguns trams, en altres lluminós i tendre, amb una traca final de la qual no puc parlar, però que encara em té en tensió.

Però bé, una de les coses bones de dedicar-te al que realment t'agrada, és que acabar les vacances no és cap drama, al contrari. 

Tornem, doncs, a començar els tallers d'escriptura creativa on-line. La primera tramesa de material serà el dilluns dia 25 de setembre. 

Espero que us interessi. Si voleu més informació, podeu posar-vos en contacte amb mi a l'adreça de correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com

Per aquí us deixo la propaganda. Si la feu córrer entre les vostres amistats, us n'estaré molt agraïda. 

Donar el pas

Ja fa dos anys que vaig deixar una feina estable per dedicar-me a escriure. Va costar molt, em feia molta, molta por i, la veritat, tampoc estava tan malament, a la feina. Tenia companyes maquíssimes, d'aquelles que s'havien convertit en bones amigues, tenia alguns alumnes pels quals valia molt la pena llevar-me cada matí, i penso que, tot i que treballava massa, treballava bé. 

Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora. 

No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç. 

Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.

Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades. 

Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.

No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu. 

Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.

Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser! 

*(mai me l'han donat, en canvi li han donat a gent que, aquí entre nosaltres, crec que ni escriu millor ni té més mèrits que jo... ehem. Això seria un tema d'un altre post, que titularia "la pataleta")

El padre Paco

Coneixent-lo, sé segur que va pensar molt en com seria la seva mort. Sé també que la va encarar amb serenor. 

I sé que a un cristia de pedra picada com ell, la mort no li feia basarda, perquè si no, tan xulo que era quan volia, s'hi hauria encarat amb tota la seva energia, que era molta. I com tantes vegades que s'embarcava en batalles perdudes,  tot i saber-se vençut hauria continuat lluitant, i s'hauria quedat ben a gust de discutir.

(Així era ell, geni i figura)

Que res, gent, que ja no tenim padre Paco. 

I els que tenim una certa edat i hem anat als escolapis de Mataró, us en podem dir mil, del padre Paco.  De verdes i de madures. Des d'estar-se tota una hora de classe parlant del seu pare, el famós actor, a encarar-se amb qui fos per la qüestió del català, quan tot això requeria una valentia molt més gran de la que requereix ara. Jo encara el recordo amb la sotana negra, i les ulleres de sol, i la pell tan i tan morena (anava cada dia, absolutament cada dia, a nedar al mar)

Cadascú té una versió d'ell, i no hem de jutjar amb la nostra mentalitat actual el tipus d'ensenyament que vam rebre. 

Però el que funciona igual, sigui als anys vuitanta del segle passat o sigui ara, és saber reconèixer quan algú s'apassiona pels alumnes i fa més del que li toca. I el padre Paco era d'aquests, que fugia dels esquemes i et descol·locava, amb la seva passió, amb el seu humor, amb la rectitud amb la que encarava la vida, i sobretot, amb la gran coherència que sempre va guiar els seus actes, tot i saber que això li provocaria la incomprensió i sovint la soledat. 

Sempre li estaré agraïda perquè va muntar unes pregàries a quarts de vuit del matí. Ens va dir que ja que ens dutxàvem el cos abans de començar el dia, què tal si fèiem alguna preparació a l'ànima? Veniu si voleu, va dir ell, no us ho tindré en compte mai, ni per a bona ni per a mala nota, faltaria més, no espereu mai cap recompensa per pregar, més enllà de com us sentireu quan ho feu. 

I a mi em costava horrors llevar-me, però vaig pensar que valia la pena. 

I sí, valia molt la pena. Us el retrataria, amb els ulls tancats, el borrissol ros del cap, l'expressió tensa que tenia sempre, quan deia alguna frase que volia que se'ns quedés, impostant la veu, gesticulant posant-se la mà al cor. Nosaltres, adolescents eixelebrats, sovint rèiem per sota el nas quan ell mirava amunt, com demanant a l'esperit sant inspiració per al sermó que ens estava fent. 

Amb la distància ara entenc que ell se n'adonava, que ens atabalava la seva eloqüència, però deuria pensar en la paràbola del que tira llavors, i alguna va al camí, i d'altres se les mengen les bèsties, i d'altres cauen en terra fèrtil. Ara veig que ell anava escampant llavors, i maldava per a que els nostres cors fossin fèrtils a les seves paraules. 

Poc després que jo deixés els escolapis, ell es va retirar a Poblet, on el vaig anar a visitar alguna vegada, i on em consta que molts antics alumnes han anat a continuar tenint amb ell conversa i consell. Li vaig preguntar un dia per què havia marxat. Em va contestar que en un moment va sentir que necessitava més vida espiritual. Va entrar com a novici, i amb més de cinquanta anys va haver de fer tot el que s'espera d'un novici. Tota una lliçó d'humilitat que ell va acceptar amb bon humor i resignació.

Acabo d'adonar-me que, a l'època que el vaig conèixer, era més jove del que sóc jo ara. A mi, potser per la seva presència rotunda (tot i que era més aviat baix d'estatura) potser per l'autorirat que emanava, potser pel seu gest trascendent, que m'impressionava tant, sempre em va semblar un home molt gran. 

Era un gran home. Sent fill de qui era, va renunciar a una vida de riquesa per a servir als altres i viure d'acord amb l'evangeli de Jesús. 

El que us deia: sé segur que va pensar moltes vegades en la seva mort, i en com volia que fos. Jo dono gràcies per la seva vida, i pel que va fer ell en la meva. 

Els danys col·laterals

Fa molts anys vaig tenir un disgust enorme: el Fernando, un nano que havia portat a l'esplai, estava a la presó per un triple assassinat. Us ho vaig explicar aquí i aquí 

Aquella mateixa setmana, a la tele van dir que el famós "violador del casc" havia estat detingut a Barcelona. Un fill de puta menys pel carrer, vaig pensar. Al cap d'unes hores vaig saber qui era aquella persona, i va resultar que el coneixia, i em vaig quedar a quadres

Això del Fernando una mica es podia veure venir (no tan bèstia, però bé, ja apuntava formes quan era un nen), però la persona que havien detingut era un home que jo apreciava i respectava molt, i mai ho hauria pensat.

De la impressió terrible que em va fer, tot plegat, em vaig quedar sense veu.

Suposo que el meu cos es va crispar tant que em va bloquejar. 

O potser em va dir calla. No parlis. No et moguis. Una persona que tu apreciaves és un assassí. L'altre, és un violador. Tens massa mal, has de viure aquest dolor en silenci.

Hi penso molt, en aquell moment tan dur, i en la reacció del meu cos. A vegades la ràbia ens empeny a cridar, quan en realitat el que necessitem per a sanar és interioritzar el dolor, acceptar-lo per a gestionar-lo.

I aquests dies ha passat una altra cosa, que m'hi ha fet tornar. Ara fa poc han detingut un home per abusos sexuals a menors d'edat. En aquest cas és un músic conegut, fins aleshores respectable pare de família, prou famós com perquè TV3 tingui imatges d'arxiu d'ell actuant i les emeti, dient el seu nom, el lloc on viu i on treballava. 

I jo penso, primer de tot, en les seves víctimes, en el dolor que deuen estar passant. 

Però penso també en la seva família, en els seus fills, en la gent que pateix pels pecats de la gent que s'estima. Penso en aquests danys col·laterals en els que potser no parem prou atenció, com si, per una concepció judaica de la vida, trobéssim que també en són responsables. M'explico, o és molt embolicat? Aquest home no només ha fet un mal infinit a les seves víctimes, sinó també a la gent que se l'estimava, que confiava en ell i que el tenia com referent. 

I pensant-hi, en tot això, i desitjant que la justícia actuï, que mai més pugui fer mal, que les víctimes se sentin cuidades i respectades...

Penso, i penso, i penso en la gent que l'estimava a ell. No ho puc evitar. I em pregunto si nosaltres, els de a peu, els que no som policies, ni jutges, ni investigadors ni advocats, si tots nosaltres no podríem callar, enlloc d'opinar, massacrar, escarnir, jutjar sense proves. 

Torno a la reacció que va tenir el meu cos quan vaig saber que dues persones que jo apreciava eren un assassí i un violador. No diuen que el cos és savi? Potser vaig quedar-me muda per poder processar el dolor. Potser tanta ràbia, comprensible, no ens ajuda.

No voldria que això semblés una justificació ni una exculpació, i en cap cas, de cap de les maneres, estic dient que s'hagin de silenciar aquestes situacions. Vull que la justícia treballi, i tant. Però tampoc vull afegir més i més dolor, sobretot a aquestes víctimes col·laterals, i tant soroll mediàtic penso que fa més mal que bé.

(P.d. Els que esteu temptats de dir-me que vaja amistats que tinc, us ho podeu ben estalviar. Gràcies)

El blog adormit

Quan vaig començar aquest blog hi penjava, com a mínim, una entrada a la setmana, tot i que molt sovint eren més. 

Escrivia molt, i ho publicava aquí. Era la meva manera de donar-me a conèixer a gent llunyana. Sempre vaig dir que els blogs són la democratització de la publicació:  no necessito intermediaris per arribar als lectors.

Publicant en el blog vaig aprendre moltíssim. A corregir, (quin mal que fa llegir textos del principi!) a deixar reposar les idees abans d'obrir-les, a .... 

Sempre dic que sóc escriptora gràcies a aquest blog, que va ser el meu petit gimnàs, el lloc on vaig entrenar-me abans de sortir a córrer. 

No tot són avantatges, però: en un blog no tinc editor, per tant, els textos no passen un control de qualitat: no tinc un corrector que m'avisi de les faltes, o per exemple, ningú m'avisa si hi ha alguna incorrecció (d'estil, o de to), o si el meu text pot ferir gent, etc. 

Aquesta falta de control, fa que qualsevol pugui penjar els seus textos, i al final, provoca que el que publico quedi enterrat en moltes altres entrades de gent que també està en el seu dret de publicar, i ara!

Ara publico molt menys, al blog. Escric moltíssim, però els meus textos tenen altres maneres d'arribar a la gent. 

Tot i així, no vull tancar aquesta història. Suposo que li tinc una estimació especial. Com el primer gat, o el primer amor, aquest blog és el primer mitjà pel qual vaig tenir lectors més enllà de la meva família.

Molt sovint penso en articles que podria penjar. En tinc alguns de pensats, però el dia a dia se'm menja i em costa trobar el moment. 

Ara em disposo, però, a tornar-hi. Ho intentaré. 

No puc assegurar una entrada setmanal. Però de debò que hi torno.

Aquest estiu, escriu!

 

No trobeu que l'estiu és un moment fantàstic per a deixar anar la creativitat? Per fer, amb tranquilitat, el que durant en el dia a dia no ens dona temps?

Jo també ho trobo. Per això us proposo que m'acompanyeu en aquesta proposta: 

Aquest estiu, escriu!

Durant tot l'estiu, cada dia rebreu una proposta de text. Tindreu un retorn per setmana, i una trobada on-line quinzenal. 

Està pensat per a que sigui un temps per a que vosaltres, al vostre ritme, desperteu la vostra creativitat. L'he preparat amb molta cura i moltes ganes, i estic convençuda que us agradarà.

Us hi animeu? 

Cliqueu aquí per a més informació. 

Recordant el Miquel Roger.

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica.  I avui no toca recordar-te, no és cap dia especial, però perquè sí, sense cap raó, avui de sobte, t'he recordat. 

Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutint entre nosaltres, observant-nos en silenci. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat ser tan proper als alumnes. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares, amb els deures fets, estimat professor. Et demanàvem respostes. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem sortit de classe tranquils. Però sortíem amb més i més preguntes, i ens deixaves anar, atemorits, assedegats i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va crear empremta en nosaltres.

I ara, no sé per què, m'ha donat per recordar-te. 

No és cap aniversari, no toca. 

Simplement, avui t'he recordat. 

I he pensat que els professors com tu sou immortals. 

La bona sort

L'horòscop, que compartim la meva mare i jo, recomanava no viatjar, i quan ho vam veure, ens va fer gràcia. A qui se li acudeix recomanar no viatjar en temps de vacances? Ens n'anàvem cap a Mallorca la meva mare, la meva germana i jo. Teníem els bitllets d'avió per a dimarts 13. Sortíem a les 13 hores, i diria que de la porta 13 (però potser no, perquè d'això fa molts anys)

Quan varem veure les coincidències vam somriure. Quan ens va tocar a la fila 13 de l'avió encara vam riure més. A l'altra banda del passadís, també a la fila 13, una noia portava un transportin amb un preciós gat negre. 

I nosaltres vinga riure. 

Mentre les hostesses feien la seva performance de les sortides d'emergència, vaig obrir el diari: "Greu accident d'un avió de la companyia McDonell Douglas"

Miro la finestreta i veig que...Bingo! l'avió en el que viatjàvem,  també era fabricat a McDonell Douglas!

Bé, ens vam dir les tres, si arribem a Mallorca serà que això de la malastrugança no funciona. 

Vam arribar al cap de mitja hora. A part de que el gat havia vomitat (pobreeet!) tot va anar bé. 

Sempre hi penso, quan algú, en divendres o dimarts tretze, fa un comentari sobre la sort o la mala sort.

Potser és per aquell dia, que no hi crec en la mala sort. O potser perquè he vist un munt de gent culpar a la sort, enlloc de a la procastinació, a la poca preparació o a la mediocritat. 

I sí, és cert, penso que sóc una persona molt afortunada. Just d'haver nascut aquí i ara, puc donar-ne gràcies. Just de tenir salut, i de que en tenen els que estimo. Just d'haver aconseguit publicar tres novel·les. Just de poder dedicar-me al que és la meva vocació, el meu Ikigai. 

Sí, sóc una persona afortunada, és cert. 

O sigui...

Crec en la bona sort. Però no crec en la mala sort. 

(Sóc incoherent?)

(Actualització: Ara veig que ja vaig parlar de la sort, quan vaig fer cinquanta anys. Podeu llegir-ho aquí)

 

Signatures de Sant Jordi

 Sí! 

Sembla ser que tindrem Sant Jordi, i que serà normal, després de dos anys de pausa forçada. Ara estem tots els que ens dediquem a les lletres pregant per que dissabte vinent faci bon dia, (que no plogui, sobretot que no plogui!) i puguem treure'ns l'espineta d'aquests darrers Sant Jordi perduts. 

Bé, doncs si voleu tenir l'Estimada Mirta, (o qualsevol dels meus llibres anteriors) signada, podeu venir a saludar-me a aquests llocs:

Dimecres 20: 

Llibreria Doria (Mataró) 18 h. 

Dissabte 23:

Barcelona

16-17: Plataforma per la llengua (Rosselló-Rambla Catalunya)

18-19 Ona (Pau Clarís, 94)

19-20 Punt i Apart (Comte Borrell, 225)

Va, veniu-me a veure!

Estava malalt, i em vinguéreu a veure

He tingut el pare ingressat uns dies (ja està bé i a casa, gràcies a Deu) i amb tot això de la maleïda covid les visites han estat restringides, tot i que la seva malaltia no hi tenia res a veure.

Al desànim de la malaltia, doncs, el meu pare hi ha hagut d'afegir la solitud, els vespres llarguíssims, estant absolutament ben atès mèdicament però amb una gran manca d'escalf humà, i m'atreveixo a dir, tot i que no sóc metge, que el necessitava gairebé tant com les bosses de sang que li posaven.

I ha vingut a mi, altra vegada, aquesta frase, "estava malalt i em vinguéreu a veure" de l'Evangeli de Marc (podeu llegir-lo aquí)i diria que l'he entès en una altra dimensió.

A veure si em sé explicar.

En l'època de Jesús, i més en el poblucho de mala mort on vivia, suposo que no deurien saber quines malalties eren infeccioses o no. No deuria ser gens fàcil, anar a visitar algú malalt i exposar-te a emmalaltir tu, o contagiar la teva família, posant en risc tantes, tantes coses. Te la podies jugar, i molt, visitant un malalt, i suposo que molts passaven la malaltia sols, per a protegir els seus. M'imagino, afegir a la desesperació de la malaltia, l'ostracisme.

Ara, però, que tenim més eines per controlar les malaties infeccioses * potser pot semblar, quan parlem de "estava malalt i em vinguéreu a veure",  que estem parlant de fer visites de cortesia, i penso que el sentit d'aquesta frase va més enllà. 

Penso que no es referia a anar a una clínica, deixar el cotxe al pàrquing i entrar a fer una visita de cortesia, parlant de quatre foteses asseguts a un sofà. Potser quan Jesús diu "estava malalt, i em vinguéreu a veure", el que volia dir és "t'importava tant, que vas ser capaç de fer-te vulnerable i acompanyar-me en moments durs".

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir acceptar fer-nos vulnerables,  estimar-los, crear-hi llaços encara que sapiguem que podem plorar després (oh, estimada  Txelo !)

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir, simplement, no obrir el mòbil mentre estem amb ells, ni incomodar-nos amb la seva decrepitud, la seva mala estampa, o, en el cas dels avis, les seves llacunes de memòria, o les mil vegades que repeteixen les coses, o seves manietes.

Potser avui, anar a visitar malalts és permetre'ls estar tristos i no obligar-los a fingir optimisme. És deixar-los parlar de les seves pors, de les angoixes, és escoltar, acollir i no imposar una alegria fictícia. 

Potser, avui, fer-nos vulnerables és acostar-nos de debò al dolor dels que pateixen.

Ei, potser...

*(tot i que recordo amb una fiblada de dolor com molts amics van desaparèixer quan al Pere Mariano (també aquí) li van diagnosticar la sida) 

Estimada Mirta, una entrevista

Tinc aquest blog una mica molt oblidat, em sembla que no havia estat mai tant de temps sense dir res... La promoció d'Estimada Mirta, juntament amb algunes contingències familiars, i aquest petit costum que tenim de menjar i necessitar diners, fan que no pugui dedicar-m'hi tant com voldria, a aquest blog. Sóc molt feliç amb la nova vida, tot i que l'estrés no ha afluixat gaire, és un estrés feliç,i puc dir que em fa il·lusió quan arriba dilluns. I això és fantàstic. A més, "Estimada Mirta," està tinguent una molt bona rebuda entre els lectors/es, llibreters/es i la premsa. Moltes gràcies als que us poseu, d'una manera o una altra, en contacte amb mi, per dir-vos que us ha agradat, us ha emocionat, us ha arribat al cor. No es pot escriure pensant a agradar, però quan el que escrius arriba, et dona una sensació de plenitud immensa. Ara us penjo l'entrevista que em va fer Sebastià Portell al programa de la Xarxa Connecticat. També vaig ser entrevistada en el programa +324, amb Xavier Graset, el passat 13 de desembre. Ja us penjaré el vídeo en un altre post.

Presentacions d'Estimada Mirta,

 Bé, ja fa tres setmanes que Estimada Mirta, va sortir al carrer, i estic més que contenta del retorn que està tenint. Des de lectors/es entusiasmats, llibreters còmplices, i premsa que se'n fa ressò (podeu clicar aquí o aquí )

Si voleu que ens trobem i en parlem, us proposo que vingueu a les presentacions. 

Les del novembre seran a Barcelona i a Mataró. N'hi haurà més al desembre, a Mallorca. 

Us animeu a venir? Em faria molta il·lusió saludar-vos!

Presentacions Estimada Mirta,:

Barcelona:

- Dia 26 de novembre a les 19 h a la llibreria Byron (Casanova, 32) Presentarà la periodista i escriptora Eva Piquer. 

Mataró

- Dia 27 de novembre a les 18 h al Cafè del Mar (Santa Rita, 1) 

Una conversa amb Genís Mayola. cantautor. Amb l'actuació de Xavier Codony, actor, Antònia Escalas, violí, i Ragnhild Hjelmborg, piano. 

Doncs això, que m'encantaria que vinguéssiu. 

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.

Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.

Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.

Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 

El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 

Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia amb optimisme com la vida continuava.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de pàncrees. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que va ser un part molt intens, o potser simplement era el so que fan totes les criatures en venir al món, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, es van creuar les dues lliteres: la del meu padrí entrant, i la de la mare, tota suada amb el nen en braços. I el meu padrí jove li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar a mitjans de setembre, en que s'escau l'aniversari d'aquella operació.

Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que el proper setembre farà vint-i-dos anys i que va néixer, crec, a la clínica del Pilar. Fa anys que penso que m'agradaria coneixer-lo, sé que és una beneitura, no sabria pas què dir-li, però em faria i·lusió. 

Com sabré  si és un digne recanvi del meu padrí jove? 

Diria que només mirant-lo als ulls. Si és un noi vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.