dilluns, 29 de febrer del 2016

Les fotos a la lluna

A tots ens ha passat: fa una nit màgica. Veiem una lluna esplèndida, sobre un mar en calma, amb uns núvols que donen una mica d'ombra. La imatge és magnètica. 
Fem una foto... i queda una autèntica bírria. 
I sí, ja ho sabem, que les fotos a la lluna queden malament. Però sempre ho tornem a intentar. Perquè el moment és tan màgic, que penses que, d'alguna manera, aconseguirem captar una mica de l'embruix de la nit. Has vist altres fotos de llunes enormes sobre el mar, i penses per què a mi no em surten així? I ho tornes a intentar, respires fondo, fas servir el zoom, un filtre nocturn, el que sigui...
Ho intentes...
Però no. La foto sempre queda empobrida.
Però hi torna a haver una altra nit màgica, i sembla que la lluna et cridi, i sempre ho tornes a intentar.

A vegades, els partits de handbol del meu fill són molt emocionants: van frec a frec amb l'altre equip, i és un patir constant.
Altres vegades, però, un dels dos equips és clarament superior. I a mi em fascina veure com els nois de l'equip pitjor continuen lluitant. M'encanta veure com no es rendeixen, i ataquen, i algun cop esgarrapen un gol i té gust d'autèntica victòria.
Juguen a mort. Encara que sàpiguen que perdran. 

Una cosa semblant em passava quan estudiava piano. Hi va haver un moment en el que vaig saber que mai aconseguiria ser la pianista que volia ser. Que per més que el cap ho tingués molt clar, em mancava alguna cosa, aquell polsim que fa la diferència entre una persona que toca el piano i un pianista de debò. I sí, vaig continuar estudiant uns quants anys més, vaig acabar la carrera, lluitant com qui més. Però conscient de que no seria mai qui desitjava ser.
I penso que va estar bé, lluitar d'aquella manera. No defallir, malgrat sabia que no ho aconseguiria. Com el meu fill Mateu. O com la Txelo estimada, que va morir plena de vida i lluitant amb ràbia en una batalla que sabia perduda de feia molt temps.


Què és el que fa que ho intentem, una i altra vegada? No ho sé pas. Potser aquesta insistència és el que ens fa forts. En les lluites perdudes ens enfortim i ens preparem per a lluites que sí que guanyem.
El problema, direu, és discernir, saber quan val la pena continuar lluitant o quan hem d'acceptar que no ho aconseguirem. És cert. Però sovint la lluita és el darrer que ens queda. 
Jo he après molt, perdent batalles (que n'he perdudes un munt) i he après molt de la Txelo, i del meu fill Mateu, que lluita pel gol encara que perdin de molt. Són un exemple per a mi. 
Voldria amb la meva vida ser capaç de fer el mateix. De treballar intensament, de gaudir el camí, de no rendir-me. 
Voldria ser capaç d'estimar les meves lluites, fins i tot les que he perdut ja abans de començar, potser aquestes són les que més hauria d'estimar: m'han fet millor.
I per això, continuaré, entre altres coses, fent fotos a la lluna.
Qui sap, potser algun dia ho aconseguiré.

dimarts, 23 de febrer del 2016

La promoció

Jo llegia les entrevistes dels escriptors i molts es queixaven de la feinada de la promoció i tal i pasqual, que si és molt pesat, que si dóna molta feina, que si no tens vida...
Idò jo dec ser d'un altre planeta, perquè aquests dies m'ho estic passant teta.
No sé, sembla que ens haguem de fer els interessants, queixar-nos de les coses, de la feina, (ehem... val, de la feina, de tenir-ne massa, és cert que em queixo molt)
També ens queixem dels nens perquè no ens deixen dormir. O ens queixem dels adolescents, primer perquè no surten de casa, després perquè no estan mai a casa.
Doncs sí, sembla que toca que em queixi de la feinada que em porta la promoció, però de debò que m'encanta. I quan veig tanta cua de gent que vol que signi el llibre, em poso molt contenta i només em preocupa de poder tenir una estona per a cadascú, de poder fer saber com d'emocionada i agraïda n'estic.


Entrevista per el Gremi de llibreters de Mallorca, a la llibreria Alia, 
que m'amadrina per a la setmana del llibre en català.


Bé, doncs això. Que aquest cap de setmana he anat de bòlid. Divendres passat va ser com un tetris, amb quatre entrevistes i una sessió de fotos, a més de la presentació a la llibreria Lluna (ah! i després un sopar genial amb amics) 


Amb Carlos Duran, d'Ultima Hora Radio



Dissabte va ser amb comparació, tranquil·let: Com que només teníem una presentació per la tarda, vaig fer una ruta literària de la novel·la, amb la Roser Sebastià i la Sònia Herrera, de l'editorial Ara. També vam aprofitar per anar en barca...
Mireu quina foto més xula va fer la Roser Sebastià

Vam visitar la platja a la que sempre vaig a l'estiu. Estava buida. Quatre gavines ens miraven de lluny, i vaig pensar que les gavines deuen pensar que nosaltres, els turistes, som aus migratòries.



M'ha encantat, sabeu? Ha estat genial. M'he sentit molt acollida i molt estimada. Començant pels quatre presentadors, mai us acabaré d'agrair com de bé ho vareu fer, Joan Perelló, Rosa Cursach a Palma, Joan Pomar i Jaume Pons a Campos. Vau ser de luxe. 

Amb Maria Barceló, Joan Perelló i Rosa Cursach, a la llibreria LLuna.



I entre el públic, tant a Palma com a Campos, l'emoció especial de veure coneguts de tants anys... i gent nova.
Entre la gent nova, voldria destacar dues persones, una a Palma:



La Teresa (eres Teresa? Ai, esper no equivocar-me!) Que resulta que és una seguidora de fa molts anys d'aquest blog, i que em va venir a saludar a Palma. 
Em va fer sentir molt estimada. Escric aquest blog de fa gairebé deu anys. Trobar gent que m'ha seguit de fa tant temps, que es preocupa pel que em passa, que sent que el que jo dic els ressona... no sabeu el regal que m'esteu fent, de veres, moltes moltes gràcies. 
Maria Antònia Sitjar obrint l'acte. Em teniu entre Jaume Pons i Joan Pomar.

A Campos la presentació va ser molt emocionant. Tota l'estona pensava en gent estimada que li hauria agradat ser-hi. 


I hi va haver una intervenció, en el torn de preguntes, molt especial: Toni Garau, l'actual rector de Ses Salines. Els que sou de Mallorca i ja heu llegit la novel·la sabreu per què és tan emocionant per a mi que una persona com ell tengui una intervenció tan calorosa i entusiasta com la que va tenir. Que a una persona com a ell li hagi agradat tant la novel·la és un regal immens.



Toni Garau intervenint, a la presentació de Campos


D'aquestes dues presentacions, i d'alguns missatges que he anat rebent de gent que  ja ha llegit el llibre, en trec una impressió molt viva que m'agradaria comentar-vos. 
Algunes persones em van dir que els recordava a "Morir quan cal", de Miquel Àngel Riera. Altres, m'han parlat de "Les veus del Pamano" (Jaume Cabré) i "Pa negre", (Emili Teixidor)
A mi, que em comparin amb aquests escriptorassos em fa, la veritat, una barreja d'orgull i de vergonya.
Però sí que és cert que són tres novel·les que m'han agradat moltíssim. I m'ha fet pensar que el que llegim va creant en nosaltres com un polsim, com si quedés fixat en el nostre "ADN" d'escriptors, i va sortint a poc a poc.

Potser amb la vida també passa igual: totes les nostres vivències ens deixen marca, algunes vegades més forta, d'altres menys. I el que fem és sempre fill del que hem viscut, tot i que a vegades no en som del tot conscients.
Potser és d'això, que va la novel·la.
Sigui com sigui, el que he viscut aquest cap de setmana és un regal immens que sempre duré al cor.

El proper dijous dia 25 farem la presentació a Badalona, a la llibreria Saltamartí, a les 19h30'. Si m'hi podeu acompanyar, estaré molt contenta de saludar-vos.

diumenge, 7 de febrer del 2016

La novel·la comença a caminar

Ja fa tres setmanes que "Abans que el teu record torni cendra", la meva primera novel·la, és al carrer. 
- En només tres setmanes ha aconseguit moltíssim: dues setmanes a la llista de llibres més venuts a La Vanguardia (la primera en el nº 9 i la segona en el nº 7), i la nº 1 a la llista del Diari de Mallorca.
- Una presentació a Mataró vibrant, amb Doria Llibres ple fins a la bandera, en la que Genís Mayola va dir unes paraules plenes d'emoció.
Vaig tenir tres luxes: el Genís Mayola presentant i cantant, l'Antònia Escalas tocant el violí, l'Ariadna Cabezas cantant una cançó filipina. Mireia Lite, de l'editorial Arallibres, va obrir l'acte.
Moltes gràcies als que vau omplir de gom a gom la sala de Doria Llibres. 



- El luxe de rebre missatges de gent que està llegint la novel·la, o ja l'ha acabat. Moltes, moltes gràcies. Escriure aquesta novel·la ha estat per a mi una llarga història d'amor. Saber que el que m'ha emocionat durant tants anys també us emociona a vosaltres és un dels regals més grans que he rebut mai.

M'esperen més presentacions, i m'encantaria que m'hi acompanyéssiu:

- Dia 19 de Febrer, a les 19:30 a la Llibreria Lluna, de Palma (C. General Riera, 68) Presentaran Joan Perelló, poeta, i Rosa Cursach, directora d'IBdona
- Dia 20 de Febrer, a les 20 h al local de l'Obra Cultural Balear, a Campos. Presentaran Joan Pomar i Mir, i Jaume Pons, escriptors.
- Dia 25 de Febrer, a les 19:30, a la llibreria Saltamartí, de Badalona
- Dia 23 de Març, berenar literari a la llibreria la Central del Born, a Barcelona. A les 19 h.
- Dia 8 d'abril, a la llibreria Roca, de Valls. Presentarà Rosabel Bofarull
- Al Maig farem una presentació a l'Ateneu de Barcelona. Encara està per concretar el dia i la hora.

De fa tres setmanes, doncs, la història d'en Damià, na Francisca, la María, el malvat Llorenç i la infeliç Antònia, reviu cada vegada que algú obre el llibre i la llegeix. Ja ho vaig dir a la presentació: Són personatges inventats, però els he arribat a estimar tant, que sento que, d'alguna manera, en alguna dimensió, existeixen. Potser és que els lectors que esteu llegint aquesta història els feu viure.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Coses que he après navegant


Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:

- A les onades, se li ha de donar la galta. 
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir. 

– No es pot anar contra el temps. 
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.

- La gent és solidària. 
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar. 

–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!
La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica? 
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.


- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons. 
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"

–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges. El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge. 

- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.

– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga. 
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.

–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament. 
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.

–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta. 
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.