És una de les coses que més m'ha costat d'entendre, però poc a poc ho vaig aprenent.
Cap camí és de tornada. No podem fer enrere, com si la nostra vida s'escrivís amb un processador de text, i tornar a reescriure sense tenir en compte el que ha passat, sense que el que hem fet ens afecti.
I mira que estaria bé, oi? Algun cop poder començar abans, allà on vam virar cap a una banda, allà on vam deixar anar una mà que ens oferia una possibilitat que no gosàvem, allà on les coses haurien anat diferent només que haguéssim dit sí, o dit no.
Cap camí és de tornada, perquè les passes donades ens fan com som, el camí ens dóna forma, com si nosaltres fóssim fang i la vida, les mans, i el temps, el foc que ens cou. No podem desfer el camí i deixar de ser el que aquest camí ens ha fet ser.
Potser per això ha fascinat tant a la humanitat la il·lusió de poder viatjar en el temps. Per refer el camí. Però no pot ser.
Cal, doncs, acceptar els nostres errors, que ens han fet així ara. Cal estimar el que som.
Cal no mirar enrere.
I ser conscient que cada dia escollim què som i com volem viure. La nostra vida actual, germen del nostre futur, és la suma de les nostres renúncies i les nostres valenties, del que hem decidit fer. Si volem que les coses vagin diferent, només hem d'encaminar-nos, a partir d'ara, cap on volem anar.
Som el que avui triem ser, a partir del que hem après.
No s'hi val culpar a decisions de fa anys les covardies d'ara.