divendres, 31 d’octubre del 2008

Comentari a l'anterior post

He començat a escriure això a la pàgina de comentaris, però després he pensat que potser donava per a un post.
No volia encetar un debat sobre l'avortament. És un tema espinós i massa dolorós com per sentar càtedra.
Podria parlar-vos de casos concrets, n'hi ha per triar. Des d'adolescents esbojarrats que passen per aquí com qui anés al dentista, fins a dones que davant d'un avortament espontani d'un fill molt desitjat, veient el grumoll de cèl·lules que és l'embrió, es pregunta si allò té sentit, si allò tenia ànima. I no sap si s'ho pregunta per defensar-se del dolor de la pèrdua o per que costa reconèixer en allò el fill amb qui de fet ja es relacionava.
Se de dones que van avortar quan eren molt jovenetes i que ara, al cap dels anys, s'ho miren d'altra manera. En se d'altres que van decidir no tirar endavant un embaràs d'un síndrome de Down, i pensen que van fer bé, i que ningú les pot obligar a criar un fill amb mancances. (i quin fill no té mancances?) També tinc una amiga que va ser mare fadrina. Té la meva edat i la seva filla en te més de vint. Aquesta amiga meva s'ho va passar molt molt malament, però mai se'n va penedir d'haver tirat endavant.
No volia parlar de l'avortament. El que volia és parlar de quan et quedes bloquejat, volent parlar d'alguna cosa que té tants i tants matisos que és impossible dir blanc o negre, i que saps que mai aconseguiràs trobar la paraula justa.
Si algun dia m'hi veig amb cor, potser intentaré parlar de l'avortament. Ara mateix en sóc incapaç. En aquest tema em faig una compota de sentiments i pensaments.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Si em quedo embarassada, avortaré!

Així de clar m'ho ha dit avui una alumna. "Si em quedo embarassada amb 18 anys avortaré"
Lo bo és que la seva mare la va tenir amb dinou anys. M'he quedat de pasta de moniato, i només se m'ha acudit dir-li que és una sort que la seva mare no hagués pensat el mateix, i ara ella estigués entre nosaltres.
Podria haver-li dit moltes altres coses, però no era la ocasió, a més m'ha agafat molt de sorpresa la contundència amb la que ho ha dit.
Algun dia potser escric un post sobre la quantitat de vegades que no he sabut contestar adequadament. Suposo que aquesta és una d'elles.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Citizenship

No me'n puc estar de compartir amb vosaltres aquesta historieta de El Jueves, relativa a la educació per la ciutadania en anglès, un refrit del PP a València.
L'educació m'apassiona, i quan més hi estic ficada, més m'estiro els cabells, en veure com és utilitzada políticament i sense cap criteri.
La veritat és que si no ens estiguéssim jugant el futur de la nostra societat faria riure.
No us confoneu. Al còmic sembla que el mestre és el més perjudicat, però qui surt perdent, de totes totes, quan no ens prenem l'educació en serio, és el conjunt de la societat.
"De aquellos polvos vinieron estos lodos", que diu el refrany castellà. Doncs això.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

La nena de l'AVE


Diumenge, tornant de Madrid, es va seure a l'altra banda del passadís de l'AVE una nena que anava sola.
Calculo que feia primer o segon d'ESO, 12/13 anys. La va acompanyar una hostessa.
Ella va asseure's i quan el tren va arrencar es va posar a plorar. Molt fluixet, és possible que els de les altres fileres no ho veiessin.
Després algú la va trucar. Ella va contestar, "hola Mare, on ets?" I ja no vaig sentir res més.
I ella plorava i contestava amb monosíl·labs (si/no/no/no/si) tota l'estona, i quan més parlava més plorava fins que va arribar a sanglotar.
Va penjar i es va quedar mirant la finestra, i moquejant. Li vaig acostar un kleneex. - "Gràcies"- va dir-me.
En aquestes que ja havia començat la pel·lícula i tothom estava amb els cascos endollats i mirant la tele. Estàvem amb molta gent, però en realitat no hi havia ningú: tothom estava mirant a una altra banda i sense escoltar el que passava. Intentava no mirar-la descaradament, però a l'hora intentava que hi hagués comunicació visual entre nosaltres. Un moment que ens vam mirar li vaig preguntar si necessitava parlar.
Ella va fer que no amb el cap, mirant al terra. I es va posar a mirar per la finestra altre cop. No va ser en absolut maleducada, simplement necessitava estar sola.
I jo em preguntava quina història fa plorar a una nena d'aquella manera, tan silenciosa però tan fonda. Les nenes de segon d'ESO, quan ploren són escandaloses i viscerals. Però ella no ho era. Em vaig muntar la pel·lícula, una família trencada, un pare a Madrid i una mare a Barcelona, i la nena amunt i avall.
Prego per aquesta nena. Per les víctimes del desamor, que molt sovint no són només els que trenquen una relació.
Prego, doncs, per aquella nena a qui mai més veuré, i per les que no he estat capaç de veure.
Plorant fluixet i mirant per la finestra mentre la vida corre a 250 km/hora i ningú sembla adonar-se'n del seu dolor.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

M'agrada Madrid

Doncs ves per on, m'agrada Madrid. M'agrada que no tinguin correus, sino "palacio de comunicaciones", que els guardes urbans siguin "agentes de movilidad", que s'acomiadin de tu amb un "hasta luego" encara que no t'hagin de tornar a veure mai més, i que l'aigua sigui "del tiempo" (la natural, però la freda no és pas "a destiempo" o "a contratiempo")
M'agrada el Retiro (ui, perdó, el parque del buen retiro), m'agrada anar-hi sense gaire res a fer, només a seure en un banc i veure passar gent.
I m'agraden els carrers tan i tan amples, i que les dones van tan mudades (tot i que he de reconèixer que em cohibia una mica: jo anava de turisme: texans, vambes, motxil·la.
Per cert, a Madrid han tancat un ocellet a cada semàfor que es posa a cantar quan està verd, cosa molt útil si estàs petonejant el teu nòvio/marit/amant, com que anàvem sense nens més d'un cop s'hauria tornat a posar el semàfor en vermell i nosaltres al setè cel, sense adonar-nos-en. La veritat és que són d'admirar aquests Madrilenys que han estat capaços d'ensenyar a tants ocells a distingir el vermell del verd, i a cantar només quan està en verd.
El que no he aclarit si a la nit sel's emporten a un lloc més tranquil o simplement es queden a dormir dintre el semàfor, el que està clar és que no canten.
També estaria be que els adults sabessin distingir el verd del vermell, com els ocellets, perquè n'hi ha més d'un que li agrada viure perillosament.
Doncs això, que m'agrada Madrid. Que els Catalans cauen bé a Madrid, o deu ser que hem tingut bona sort.
Que Madrid és un bon lloc on anar de viatge romàntic.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Aniversari

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

Miquel Martí Pol

Gràcies, Jordi, per aquests deu anys que hem passat

dijous, 9 d’octubre del 2008

Tal dia com avui

Fa deu anys, tal dia com avui, estàvem amb els nervis a flor de pell. Semblava que estava tot controlat, tot i que havíem encarregat unes enseïmades que havien de venir amb missatgers i vam haver de córrer perquè arribessin a l'hora, i la meva mare per poc té un atac de cor quan va veure l'estora que ens havien donat, però ho va arreglar
Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit.
Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat.
Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler.
Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent.
Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí.
Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares.
No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem.
Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi.
L'endemà va sortir un sol radiant.
Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Joan Carrera



A les notícies sortirà molta gent important, de l'església i del món de la política i tal, i diran moltes coses d'ell. Els presentadors dels telenotícies glosaran la seva biografia en aquell to neutre amb el que parlen de qualsevol cosa.
Els cristians de base, que el vam conèixer i ens vam sentir estimats per aquest bisbe bo, estem avui una mica tristos, una mica més orfes.
Era un bisbe bo, i un bon bisbe. Descansi en pau.