dijous, 29 de març del 2007

En Pere va somniar que em moria

La primera vegada que vaig anar a veure'l a l'hospital no vam parlar de la seva malaltia, tot i que el fantasma, la paraula prohibida, surava espesa en l'ambient. Em va dir que havia somniat que jo moria. Jo acabava de tornar de Croàcia, i li vaig dir que era veritat: que havia mort una Maria en aquell viatge, i que una altre estava naixent. Va somriure i em va preguntar si eren forts els dolors de part. A mi se'm van humitejar els ulls. M'havien passat massa coses intenses en massa poc temps.
Li van donar l'alta, i després va anar entrant i sortint de l'hospital.
Les darreres vegades que el vaig anar a veure estava a l'hospital de St. Jaume i Sta Magdalena per malalts terminals.
Quan el vaig veure allà vaig recordar les paraules del salm "les meves mans i els meus peus han foradat, puc comptar tots els meus ossos". Estava absolutament demacrat. De sobte semblava que els ulls i les dents se li havien tornat enormes. Era que tenia la cara absolutament xuclada.
I va ser el primer cop que m'ho va dir: "Maria, tinc Sida, tinc Sida!", i ho deia furtivament, com si fos un secret terrible, com si ho acabés de saber, com si tingués por que me n'anés espaordida.
Ja ho se, li vaig dir, i li vaig estrènyer la mà. Em va donar per pensar que això de la Sida és terrible, perquè t'arriba la mort per l'amor. I ell em va dir que estava morint, i jo li vaig dir que mentre jo visqués ell no moriria, i que estava pregant per ell.
El darrer dia que el vaig anar a veure estava son pare amb ell. Amb prou feines podia parlar. Li van portar el dinar en aquell moment -cuixa de pollastre- I son pare em va demanar que li donés jo, "porque a las mujeres se os da mejor"
Pobre home, maldestre i impotent veient el fill morir.
No volia menjar, però l'infermera em va dir que li obligués. I a mi em va semblar una humiliació terrible, obligar a menjar a un moribund. Vaig negociar amb ell, menjaràs una mica de patata i trencaré el pollastre i semblarà que n'has menjat.
I em va mirar i em va dir, amb un fil de veu " tu sempre tan femenina" i a mi em va so
rprendre molt que em digués això, perquè no m’imaginava que el Pere m’hagués mirat mai d’aquella manera. Tampoc no tenia consciència, en aquell moment, de la meva feminitat, això m’ho he anat treballant amb l’edat, però als vint i pocs era com les flors del camp, inconscient de la bellesa i la malvestat que poden provocar.

Quan em vaig acomiadar d’ell em va picar l’ullet i em va tirar un petó. Em va costar entendre el gest, perquè tot ho feia molt lent. Era la darrera vegada que el veuria, ho sospitava ja, cada dia podia ser l’últim, i això era esgotador. Vaig pensar que si era el final estava bé que m’hagués dit adéu d’aquella manera.
El matí del funeral el recordava explicant-me les dominants secundàries al tren camí del conservatori. I també vaig recordar que havia somniat que jo havia mort. Una part de mi, de fet, va morir amb ell.
Fa mal, veure que la vida segueix, que poc a poc tornem a la vida quotidiana, i les primaveres ens van acaronant, i ens enamorem i ens neixen fills i ens anem fent grans i hi ha gent que ja no hi és. Sabeu, he estat buscant a Google alguna imatge, algun record. He posat "Pere Mariano, Tenor". I no surt res. Com si no hagués existit. Va morir abans del boom d'internet, i no va tenir mai mòbil, ni mails, ni res del que ara és tan corrent. No surt a Internet, i quan els que el vam conèixer l'oblidem, ell haurà mort definitivament. La vida ha continua sense ell. I la seva empremta es va esborrant com el fràgil castell d'arena amb cada besada de mar.
El Pere va somniar que jo havia mort. Ara ell és mort i algunes vegades, poques, el penso, quan veig el terra mullat els dies de pluja.
A l’enterrament mossèn Colomer va parlar de la cerca constant de la bellesa que havia portat el Pere durant tota la seva vida. Van cantar cançons tristes. Jo prefereixo recordar-lo cantant l’ària del mariner, del Dido i Aeneas de Purcell. Dient als mariners que llevessin àncores, que era hora de marxar.

dissabte, 24 de març del 2007

Dos segons

L'octubre del 1993 vaig fer una gira pels camps de refugiats de Croàcia, participant en un projecte que es deia "música per la pau".
Es tractava d'anar a tocar el Pere i el Llop (una obra simfònica amb narrador que explica un conte per nens) amb una orquestra de voluntaris, tots érem joves i teníem ganes, i sentíem que l'art era necessari per viure, que fèiem un servei, potser no el que més calia en aquell moment, però en tot cas, el que nosaltres sabíem fer millor. Ens havíem finançat el viatge amb concerts a Barcelona i alguna subvenció. Ens ho fèiem tot nosaltres, i dormíem en els mateixos camps, en tendes que muntàvem nosaltres o que ens deixava l'ACNUR.
Hi van haver moments molt intensos, i em sap molt greu no haver-ho escrit en aquell moment. Pensava que mai se m'oblidaria. Doncs no. Al cap de quasi quinze anys (ben aviat són dits) alguns detalls se m'escolen pel desaigua dels records. I em sap greu.
Però hi ha una cosa que no se m'oblida. Una mirada, una súplica, que em perseguirà mentre visqui.
Us ho explico: les instruccions eren molt clares. Nosaltres convivíem amb els refugiats, per tant, havíem de vigilar al màxim les nostres pertinences (vam patir robatoris importants. Gràcies a Déu no va desaparèixer cap instrument) i sobretot no donar menjar als nens.
Així de dur. Ens van dir que si començàvem amb aquesta espiral no ens els trauríem de sobre, que no era aquesta la nostra missió, que el que portàvem ho havíem de donar a gent que ho repartís equitativament, perquè si no, ningú ens assegurava que a qui li donéssim el menjar era qui més ho necessitava.
De tota manera, no ens els trèiem de sobre: érem la primera distracció en molt de temps, i quan ens veien arribar (amb un autocar abarrotat, amb els instruments-timbales incloses- faristols, cadires, projector de diapositives, megafonia, i aquell bullici que muntàvem per tenir-ho tot a punt de tocar) els nens s'apuntaven a la festa i ens portaven cadires i estris... moltes vegades més que ajudar, semblava que ens ajudaven a caure, però era francament divertit, aquell caos d'ordres donades en diferents idiomes, nens rient i corrents, saltant al nostre costat, traient-nos de les mans les cadires plegables...
Un dia vam estar viatjant tota la nit, i quan vam arribar al camp de refugiats estàvem extenuats i molt afamats. Vam decidir esmorzar abans de descarregar l'autobús. Era primera hora del matí. Com que no teníem res muntat vam anar a lo fàcil: galetes amb xocolata. Del no res van sortir un munt de nens. Ens vam quedar sense esmorzar, evidentment, ningú podia negar-los la xocolata.
Vam tocar, per la tarda vam anar a un altre camp, però vam tornar al primer camp perquè hi havíem de dormir. Aquella tarda vaig estar passejant sola pel camp, que era un antic càmping al costat del mar. Ho feia sovint: necessitava estar sola en silenci, pair el que em bombardejava l'ànima. Em sentia en una compota emocional enorme. I passejant sola me la vaig trobar. Era una nena de cinc o sis anys. L'edat que té ara el meu fill. Anava bruta, molt bruta, i li veia els polls caminant pel cap. No l'havia vist pel matí, potser no hi era, o va arribar massa tard. La qüestió és que se'm va acostar i va posar uns ulls com plats, i com qui demana una fruita prohibida se'm va acostar i em va xiuxiuejar: "xocolat???"
I sabeu? jo en podia aconseguir. No el tenia en aquell moment, però en podia aconseguir, n'hi podia donar.
Però a mi em van educar per seguir les normes. I si m'havien dit que no donés res als nens, no els donava res. No se si els meus dubtes van arribar a durar dos segons. Se que no li vaig donar xocolata a una nena pollosa que estava a un camp de refugiats. Em vaig encongir d'espatlles i li vaig dir que no en tenia. Me'n penedeixo, i molt. Aquella foto de la nena moribunda m'hi ha fet pensar. Jo vaig fer igual que el Carter. Complia el meu deure, obeïa normes, tanmateix jo sola no arreglava res...
Donar una mica de xocolata a una nena que no ha conegut altra cosa que la guerra no arregla res? Hauria tranquil·litzat la meva consciència, m'hauria sentit més bona persona? En tot cas, jo no ho vaig fer. Mai la tornaré a veure, i ella mai sabrà com me n'he arribat a penedir, de la meva obsessió per no desobeir les consignes donades. Potser ni se'n recorda, que una vegada em va demanar xocolata, que vaig dubtar dos segons i que vaig prendre la opció equivocada. Potser ella no se'n recorda, però jo no ho oblidaré mai.

dilluns, 19 de març del 2007

vint minuts

Per aquesta fotografia Kevin Carter va guanyar el Pulitzer l'any 1994. Al cap de tres mesos es va suïcidar. No suportava la pressió d'haver de contestar la pregunta que tothom li feia: Vas ajudar la nena després de fer la foto? Ho vaig llegir diumenge a El País.
Resulta que es va estar esperant vint minuts, a que el voltor s'hi acostés, desplegués les ales... Volia guanyar un premi, pensava que seria una bona metàfora de la situació d'Àfrica: la pobresa, la vulnerabilitat, la immensa solitud, davant la implacabilitat del voltor. Durant aquella eternitat, vint minuts, el voltor va estar quiet. I la nena panteixant. I finalment Carter va disparar la foto. I se'n va anar, a buscar-ne una altra.
Heu estat mai al costat d'un moribund? Jo sí. Amb els meus padrins. És terrible, veure'ls lluitar per cada gota d'aire. I al final, quan fan dos alens i després deixen de respirar, i després en fan un de solt, i estan deu segons sense fer res, i no saps si ja està o al cap d'una estona en tornaran a fer un altre... No saps mai si el que sents és el darrer. Es fa etern. I encara que hi siguis, que li donis la mà, que li parlis, saps que està sol. Que se'n va, que no pots acompanyar-lo. I saps que serà la darrera vegada que el veuràs, i vols absorbir l'escena, congelar-la. Perquè mai més, mai, tornaràs a estar al seu costat. I per una banda vols que s'allargui, i per l'altra vols que acabi ja.
M'imagino el fotògraf mirant l'escena. en aquells vint minuts llargíssims.
Es va suïcidar, i no n'hi ha per menys. És molt fàcil jutjar-lo, pensar que nosaltres hauríem espantat el voltor, hauríem abraçat la nena per agombolar-la en els seus darrers instants, hauríem... Què? tranquil·litzat la nostra consciència tapant un petit forat del desastre d'Àfrica?
És fàcil pensar que nosaltres ho hauríem fet millor.
Aquesta situació m'ha recordat una altra en la qual vaig haver de decidir què fer. No van ser vint minuts, potser no van arribar ni a dos segons. I penso que, com Carter, vaig triar la opció equivocada. (bé, potser ell pensava que havia triat la correcta. Serà millor dir que, com Carter, me n'he penedit de la opció que vaig triar)
Us en parlaré en el proper post. Ara quedeu-vos amb aquesta angoixa. Una nena morint mentre el voltor espera el dinar. Intenteu mirar-la durant vint minuts. I sapigueu, sigueu conscients, que això s'està repetint constantment i que nosaltres en som còmplices.

dissabte, 17 de març del 2007

Ser cristià no és com ser del Barça/Blogs amics

Ser cristià o del barça
M'ha frapat el post de l'Eloi sobre Fernando Alonso
Volia posar-li un comentari, però crec que tinc suquillo com per un post. Com l'Eloi, penso que no sóc qui per jutjar ningú, i menys al Fernando Alonso, que no el conec personalment.
Però si que crec que puc comentar que molts cops m'he sentit agredida per la premsa del cor. Per una banda, per exaltar un sistema de viure absolutament ofensiu. I un tipus de religiositat epidèrmica. Recordo, per exemple, haver llegit de joveneta una entrevista a Carmina Ordóñez, on deia, retratada a un hotel de súper luxe del Marroc, que s'hauria fet musulmana si no fos... per l'evangeli? per Jesús? nooo! Per la virgen del Rocío!!! (aquí hi va una expressió malsonant però us l'estalvio).
Em va escandalitzar.
Tornant a Fernando Alonso, potser si que és veritat que ha vist la llum... Però si això no implica un canvi radical de vida, si continua insultant els pobres amb el seu ritme de vida, no se pas de què serveix ser cristià. Perquè ser cristià no és còmode. No ho ha de ser. No és com fer-se del Barça. Seguir el crist ens ha de sacsejar, ens ha de fer diferents. Si no, podem dir que som simpatitzants, però no cristians. Si el meu nivell de compromís amb Jesús em permet continuar fent com sempre, i no se'm nota " el antes y el después", doncs és massa light com per ser de veritat.
I dic això totalment conscient que també el meu ritme de vida insulta els pobres, i que potser no he canviat de vida tant com hauria. Potser la diferència és que no em poso d'exemple de res.

Blocs amics
Potser heu vist que hi ha una pestanya de la blocsfera cristiana. Rellegint els posts que hi són, no se pas si jo hi pego gaire, per això que us deia abans, potser no tinc un grau de compromís tan fort com els altres, i no sempre parlo de compromís cristià i tal... Sigui com sigui, aquí els teniu. El que us deia fa uns dies, "som molts més dels que et penses". Jo hi seré fins que em facin fora...
Afegeixo també l'enllaç del Dani Palau, un altre veterà de les pasqües de Tarragona, i de Josep Àngel Colomés, al qual no conec personalment, però m'agrada el que escriu. És curiós, això d'Internet, com és possible saber com pensa algú que no coneixes i sentir-t'hi tan proper. Em passa també amb l'Eloi Aran.

dijous, 15 de març del 2007

La frustració

Dimarts passat feia classe d'oboè a un grup de quatre nens de p5, el mateix nivell que el meu fill Miquel. A una nena no li sonava la canya de l'oboè, i és que al principi és molt difícil de fer sonar. Es sentia molt frustrada, perquè als altres els havia sonat i ella en canvi, per més que ho intentava no podia.
Vaig estar una bona estona entretenint-m'hi, però els altres s'anaven posant nerviosos, i li vaig dir "bé, ara practica una estona soleta", i em vaig posar a fer una altra cosa amb els altres tres. De vegades quan estàs sola et concentres més i ho aconsegueixes.
No havia passat ni un minut quan la vaig sentir sanglotar. Plorava i em deia "vull anar amb la mama"
Em va fer una pena! la vaig abraçar, li vaig explicar que a mi també em va costar molt al principi... després de la classe em vaig quedar una estona més amb ella i son pare, no varem aconseguir que li sonés, però li vaig deixar una canya i durant la setmana ho aniran intentant.
La nena va tenir una frustració, però va sentir que estem al seu costat, que ens en preocupem, i que volem que se'n surti
Va molt bé, haver tingut fills, les coses es veuen d'una altra manera. Després em vaig plantejar què hauria fet en Miquel davant d'aquesta situació, com hauria manejat la seva frustració. El Miquel plora molt poques vegades. Segurament hauria rebotit la canya a terra, hauria empipat els seus companys..., el que fos, per tal que la professora li fes cas.
Però clar, jo no l'hauria consolat, l'hauria renyat. I ell, a més de sentir-se frustrat, s'hauria sentit dolent. Jo no l'hauria conhortat. La seva reacció equivocada hauria provocat en mi una reacció encara més equivocada, i ell s'hauria sentit malament, i jo també. Ens hauríem enfadat, com fem molt sovint.
És difícil, això de tenir fills. I a vegades entens les coses al cap del temps, quan les teves respostes han estat equivocades, quan no has estat capaç de fer-li costat, de fer-lo sentir estimat. No venen amb llibre d'instruccions, i fem el que bonament podem.
He fet molts errors, i suposo que un dels pitjors ha estat pretendre que el meu fill fos com jo volia, i no com és ell. I no entendre que expressa la seva frustració sense plorar. Però que no per això deixa de ser un nen atemorit que vol anar amb la mare.

dilluns, 12 de març del 2007

Pensar en les croquetes

La meva padrina Maria, mare del meu pare, era una dona menuda i carinyosa, i com totes les dones de la postguerra, havia après a estalviar mirant cada engruna, perquè en aquella època estalviaven fins i tot encara que els sou no els arribés a fi de mes. Recordo com guardava els mistos usats per tornar a encendre'ls si tenia un fogó encès i en necessitava un altre, i així estalviar... què, dos mistos al dia?
Bé, doncs fent croquetes, quan ma mare donava per acabada la feina perquè ja no quedava més pasta, ella es posava a escurar els racons de la safata i la cullera, i deia sempre "D'aquí encara pot sortir una altra croqueta"
Pensava en ella l'altre dia: amb els nois de segon d'ESO faig un crèdit de tècniques d'estudi. Es tracta que aprenguin a portar una agenda, planificar-se el temps, fer esquemes per estudiar, etc.
I es queixen que no tenen temps, en part és veritat: enlloc d'adolescents semblen petits iuppies, amb agendes atapeïdes d'extra escolars, algunes triades, algunes imposades pels pares.
Els vaig parlar de la meva padrina, de la paciència amb la que escurava la plata perquè no es perdés gens de pasta.
Hauríem de ser així, amb el nostre temps. Assaborir-lo a cada moment, estimar cada instant. No confiar en fer les coses després, no posposar. No deixar perdre cap minut.
Perdem molt temps, i altre l'invertim en coses que en realitat no ens omplen. I després ens queixem que no podem arribar a tot.
Penseu en les croquetes. Se us escolen els minuts aplatanats a la tele? fent cues els dissabtes a la tarda? al facebook?
És temps en el que deixem de fer coses que ens agraden. I algun dia se'ns acabarà i potser ens penedim del que no hem tengut temps de fer.

diumenge, 4 de març del 2007

Som molts més dels que et penses


És una de les frases que més m'agradava de la cançó "un crit en el carrer", que cantàvem quan estàvem a la Joc. Recordo amb tanta tendresa aquelles pasqües! Aquesta frase prenia un gran sentit a Tarragona, quan havia tres torns pels àpats, i les celebracions estaven plenes de joves i tots a una dèiem que som molts més dels que els altres pretenen.
Avui he recordat aquesta frase, a la trobada de suscriptors de l'agulla, que ha complert ja 50 números i que espero que en faci molts més. La veritat és que ens passa molt sovint, als cristians d'esquerres, ens sentim com una minoria dins la minoria. Moltes vegades és decebedor. I més quan els grans mitjans de comunicació ens presenta l'església de la Cope, la que no surt al carrer per evitar una guerra però si per protestar perquè les persones d'un mateix sexe que s'estimen es puguin casar.
Doncs no estem sols, els cristians progressistes. Som molts més dels que es pensa la gent, i tenim ganes, i entusiasme, i ens neguem a quedar-nos en la imatge retrògrada i carca. I hi ha un ampli ventall d'edats. I vivim l'evangeli com una bona notícia que ens contagia i ens empeny endavant.
Som molts més dels que et penses.

divendres, 2 de març del 2007

Els fills creixen

Els dilluns al migdia solc aturar-me una estona al parc amb els nens, abans d'anar a casa a dinar. És una hora molt bona, i normalment hi ha poca gent. Dilluns passat en Miquel tenia una joguina nova que l'entusiasmava: un paracaigudes de plàstic, d'aquells tan cutres que surten a les pinyates o a les boles que treuen les màquines escura-butxaques. Sembla mentida com una cosa tan senzilla pot donar tant joc.
Jo estava asseguda al banc, en Mateu a terra fent una trampa "pels dolentz que s'endampadan quan ho tepitgin" i en Miquel corria entusiasmat, agafat al paracaigudista, i deixant que el paracaigudes s'inflés amb l'aire. Reia content, observant la ombra de color que el perseguia, i jo el veia a contrallum, feliç com un tornavís. Després s'enfilava i el deixava caure, i saltava d'alegria quan veia que el paracaigudes agafava la forma i es desplaçava uns metres. Semblava que la seva rialla omplia tot el parc.
Més tard van arribar els nois de l'institut, que es posen sempre a un banc que està al fons, més amagat, a fumar herbes dubtoses i jugar amb diabolos, amb aquell posat deixat, aquella manera de moure's com si no tinguessin ganes, com si anessin molt cansats.
No me n'he adonat compte, i en Miquel ha passat de ser un bebé encantador a un nen inquiet i rialler que celebra cada petita troballa amb una alegria explosiva. El Mateu encara és petit, però ja es va fent gran, també. No tardaran en assemblar-se a aquells adolescents del parc.
No me n'adonaré i tindré dos bergants a casa, amb la cara plena de grans, i bigotillo, que vestiran d'alguna manera que no m'agradi, i amb les bambes pudentes.
Malgrat la son que passava, m'agradaria haver pogut congelar els instants passats amb els meus fills quan eren realment petits, de mesos. Ara em sento com si hagués llençat una pilota i estigués rodolant costa avall, cada vegada més acceleradament i més lluny de mi. Suposo que tenir fills és l'art de deixar-los créixer, que volin sols, respectar les seves opcions, que no seran les meves, i acceptar que les meves ales ja no els aixopluguen.
Res, que m'estic fent gran.