divendres, 29 de desembre del 2006

Ser feminista

Jo tenia uns vint anys, no gaire més. Era a primera hora del matí, i estava molt adormida perquè la nit anterior havia tingut un concert que havia acabat tard, però tenia classe pel matí al conservatori. A la cuina, asseguda amb cara de zombie davant d'un cafè que esperava que m'ajudés a tornar a ser persona, li vaig dir a ma mare: "quin pal haver d'anar a classe" Ella em va mirar amb una tendresa infinita, i em va respondre "Ai, Maria, si jo hagués pogut estudiar..."
Se'm va fer un nus terrible a la gola, em vaig sentir fatal, pija, desagraïda, de tot. Després, ja al tren, entre Vilassar i Premià, eixugant-me les llàgrimes furtives que no podia aturar, em vaig prometre que aprofitaria al màxim la oportunitat que m'havien donat. De part de totes les que no havien estudiat, de part de les que no havien pogut mai ni somniar en sortir de la predeterminació que pel sexe se'ls havia imposat.
Jo estudiaria i seria lliure. De part de la meva besàvia analfabeta, que pentinant a ma mare amb cura li deia "tu has d'aprendre molta lletra", i de part de ma mare, que va haver de posar-se a treballar amb quinze anys. I jo tindria una relació de parella amb un igual a mi, malgrat que algú molt estimat m'aconsellés que em casés amb algú superior a mi, i que si no ho era, que no li mostrés que me'n donava compte.
I amb el meu home m'uniria les ganes d'estar unida. No la dependència econòmica, ni emocional, ni res d'això. De part de totes les dones mal casades que sobrevivien en un matrimoni atroç del qual no se'n podien alliberar.
Quan em defineixo feminista recordo aquest llegat, les dones que m'han precedit, el camí que s'ha fet. No té res a veure amb anar contra els masclistes. Però declarar-se feminista no és el mateix declarar-se masclista. Crec que les feministes no "anem en contra", ni pretenem imposar rols en els altres. Simplement volem que tota dona pugui triar el seu futur, què vol ser, com vol viure. I encara hi ha moltes dones que no ho poden fer.
I el futur, el no assumir rols que no desitgem, es mama de petits. Quantes noies de la meva edat, amb mares que es suposava que no les volien fer submises mestresses de casa havien de fer el llit als germans? Quantes d'aquestes dones ara tenen una relació de parella en la qual elles se'n carreguen de tota la intendència familiar, malgrat els dos treballen?
I si, Sir 6,14; tinc molt en compte que hi ha molts homes maltractats per les dones, més dels que ens pensem, en tinc casos roents ben a prop. Però no vull entrar en el joc masclisme versus feminisme. No és el mateix. Jo no necessito, per sentir-me "més dona" que hi hagi un home per sota. Em dóna més joc un home que em miri de cara.
Per cert, allò que dius que no ens enteneu. És veritat, tampoc les dones us acabem d'entendre del tot. Tinc una amiga heterosexual que sempre diu que les més felices són les lesbianes... perquè finalment han trobat qui les entengui!

diumenge, 24 de desembre del 2006

El pessebre de les monges

A les carmelites de Mataró tenen un pessebre magnífic, molt gran, amb figures fetes per una de les germanes (em sembla que és la germana Carmel, però no ho se segur) Les figures són molt vives, tendres fins i tot: hi ha un cargol i una tortuga a la cova (cosa que als meus fills els va entusiasmar) una noia enfilada a una escala collint fruita, un pou que fa ganes de treure l'aigua...
I a un racó d'un camí, asseguda en una cadira plegable, amb el cap entre les mans, fent un gest de cansament infinit, hi ha una prostituta.
Una de les germanes va anar en cotxe pel Vallès i en va veure, com hem vist tots a moltes carreteres, assegudes esperant el client, algunes amb un gest provocatiu, altres com qui espera un autobús. I la va colpir, i va pensar que també les prostitutes havien de tenir un lloc al pessebre.
Pensava ahir en això, mentre l'Àngels ens explicava als de l'ACO com viuen al convent el nadal, com de diferent ho ha trobat, acostumada com estava a despatxar a la botiga i viure l'aspecte més consumista del nadal, a viure només l'aspecte religiós, d'exaltació de la petitesa, de la pobresa, de la senzillesa.
Molta gent que no coneix el que és un convent de monges contemplatives, els critica que s'aïllin del món. Diuen que "es tanquen". Quan més les conec, més penso que en realitat elles s'obren, i ens obren als altres, als que hi anem de visita, a un món de sensibilitat molt especial.
I penso que molts dels que pensen que aquestes monges no s'assabenten del món és possible que hagin passat pel costat de realitats com aquesta, o d'altres, sense ni veure-les, o sense tenir el cor prou obert com per deixar-se commoure per aquestes situacions. O si més no, no prou com per posar-les al seu pessebre, al seu cor.
Aquestes monges estan molt més al dia del que pensem, i aquest gest d'incloure una prostituta és un símbol del seu tarannà integrador, i també d'aquesta manera tan especial de convertir la vida en pregària.
Deixeu-me posar un toc d'humor, estan tan al dia que no m 'estranyaria que el proper any en el seu pessebre hi hagés un tros de terra requalificat per fer-hi uns adossats i un camp de golf!
Per cert, bones i santes festes de nadal.

divendres, 15 de desembre del 2006

A les donzelles de l'any dos mil

“A LES DONZELLES DE L’ANY DOS MIL”

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que vindreu quan mon passatge s’haurà fet esborradís ;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”

(Maria Antònia Salvà, 1869-1958)



Buscava el vers que vull posar a la felicitació de nadal (que al pas que vaig serà per nadal de l’any que ve) i he trobat aquesta petita joia, d’una poeta mallorquina, poc famosa ara, suposo que per poeta, per dona i per mallorquina, que ens escriu a nosaltres, dones del dos mil. Com qui llença un missatge en una ampolla, sense saber qui el rebrà. Sense saber com seriem, però pressuposant que seríem flors d’amor i gentilesa. (Gràcies!)
Aquesta senyora era una mica més gran que les meves besàvies. I ens envia una abraçada. Suposo que era conscient que moltes de les coses que ens passen ara a les dones ella no les podia ni imaginar, i potser sospitava que poca gent la continuaria llegint, cap a l’any dos mil. M’emociona aquesta sensibilitat, tan femenina, de saber-se part d’una cadena, de saber que vindrien altres després que recollirien els seus fruits i continuarien sembrant per les de després. Això és el que hem fet sempre les dones, no hem sortit gaire als llibres d’història, però hem anat deixant petjades de tendresa i amor pels que vindrien després.
Sempre m’he sentit deutora d’aquestes dones que m’han precedit. I penso que he de ser feliç, que he de dur una vida intensa, de part d’elles. De part de les que van poder escriure’ns una salutació per ser llegida en el futur, i de part de les que no van poder aprendre a escriure. De part de les que es van veure atrapades en una societat que els va anar tallant les ales, relegant-les a papers secundaris, sense deixar-les triar quina vida volien portar. I de part de les que van trencar motlles, exposant-se, en el millors dels casos, al rebuig de la societat, i en els pitjors... més val no pensar-ho.
Nosaltres, les dones del dos mil, pretenem ser, com ella deia, flors d’amor i gentilesa. Però també molt més. I demanem als homes que ens estimin, que ens respectin, que ens valorin, i que ens deixin volar.
L’altre dia em vaig definir feminista, i un alumne (que feia cinc minuts s’havia definit racista, “però només amb els moros”) es va escandalitzar. No se què entén ell per feminista. Però jo penso que és la manera més honesta de ser dona.
Em defineixo ardentment feminista. Per respecte a les que em van precedir. Porto la meva condició de dona, un atzar que no he triat, amb gran orgull. Vull ser una dona, una gran dona, un tros de dona. Una vegada un noi que m’agradava molt em va dir que era “massa dona per ell”. No vaig saber si prendre-m’ho com un compliment, o com una declaració de covardia, de por davant d’algú que no vol al costat algú que no és inferior o submís. Vull lluitar per la meva llibertat, i per la de les altres dones sense veu, i em nego a reproduir en la meva família (per cert, m’ha sortit una família tota d’homes) patrons sexistes. I poder encaminar les dones del 2100. Encara que no em llegiran.

dissabte, 2 de desembre del 2006

Tècnica bàsica per amants de la xocolata



A veure... La xocolata no es menja. Ni molt menys s’ingereix. La xocolata es pren, com si fos una medicina, en moments dramàtics (quan tens la regla, quan el novio no et truca, quan et fa mal tot el cos, o part de l’ànima...) En altres moments, s’assaboreix. No es pren mai xocolata de peu. Has d’estar asseguda, tranquil·la, perquè ja que és una bomba calòrica tan important, com a mínim s’ha de paladejar al màxim. Si l’has de tenir un minut a la boca i una eternitat als malucs, que aquest minut sigui el més intens possible.
Guardar la xocolata a la nevera hauria de ser un delicte penat amb treballs forçats. La xocolata a la nevera perd la olor, o pitjor, agafa olors d’altres coses. I abans de la primera queixalada, heu de tancar els ulls i deixar que l’olfacte, que és el més espiritual dels sentits, es recreï amb l’aroma del que aviat us delectarà el paladar. Una altra raó per la que no s’ha de guardar mai la xocolata a la nevera és perquè es torna blanquinós (i acaba essent com una fotocòpia esmorteïda d’una carta d’amor) La xocolata ha de ser fosca. Depèn del dia la podem suportar més o menys fosca.
La llet a la xocolata, amb moderació, perquè la xocolata es basta ella sola. No li cal cap acompanyant. Com a molt, un humil tros de pa, per fer homenatge a aquells horabaixes infantils, quan la teníem enterrada dins un tros de pa, com un rudimentari bollicao casolà. La música per acompanyar a la xocolata ha de ser suau i tendra, com un preludi de Chopin, o les gymnopedies de Satie, o algun minuet de Boccherini, o un segon temps d’algun concert de Mozart. Ha de ser música d’escoltar amb els ulls tancats i un mig somriure, molt lleu però intens.
I clar, si no es guarda a la nevera la xocolata tampoc està dura. És que no hi ha d’estar, mai ha de fer un so sec quan es trenqui, s’han de separar les preses poc a poc. Mirant-les amb delit. La xocolata, després d’haver-nos extasiat amb la seva fragància, ens l’hem de ficar a la boca, molt poc a poc i tancant els ulls. Respirem fons i deixem que se’ns acabi de fondre a la boca, com si fos un petó que feia temps que esperàvem. Mai s’ha de mastegar. Si tenim la sort que ens hagi embrutat els dits, després ens els podem llepar amb delectació, com acabant d’arrodonir el pecat que hem fet, com aquests petonets petits i lleugers de després d’un gran i apassionat petó profund.
No beveu mai després de prendre xocolata, a no ser que sigui alguna cosa molt glamourosa, un cava o un xampany, el cafè també hi diu molt, però res de beure coses dolces, i molt menys insípides com l’aigua.. Perquè com les carícies dels amants, amb la xocolata s’ha de deixar que el delit es difumini, molt lentament, deixant un rastre de plaer i de desig finalment aconseguit.

diumenge, 26 de novembre del 2006

Cristina Kaufmann


La primera vegada que la vaig veure va ser quan la madre Rufina ens va portar a les carmelites. A llengua donàvem el tema de Sta Teresa de Jesús, jo tenia uns 12, potser 13 anys. La Cristina ens esperava dreta a la capella, al costat de l'altar, somrient en veure a quaranta nenes bullicioses mirar-la amb cara de curiositat. Recordo que una companya em va dir que ella s'hauria fet monja perquè volia, perquè era prou guapa com per casar-se. Era realment guapa. La recordo tan alta, tan elegant, tan etèrea. Ens va explicar com es vivia al convent. A nosaltres, en plena explosió hormonal, això de "tancar-se" ens semblava estratosfèric.
Jo li vaig preguntar què trobava més a faltar de l'exterior. I ella va obrir aquells ulls oceànics que tenia, va somriure i va dir "esquiar!"
Això em va acabar de descol·locar. A mi, i a moltes altres. Perquè ens pensavem que per ser monja, i més de clausura, s'havia de ser bastant il·luminada, i clar, que ella tingués una resposta tan "terrenal" ens va al·lucinar bastant.
Jo esperava una resposta del tipus "Sólo Dios basta" i tal, i resulta que no, que ella era humana!
Fou un xoc. Resulta que era una dona normal i corrent! això volia dir que nosaltres, que també erem persones normals i corrents, també podiem ser tocades, com ella, de la gràcia de Deu. Jo vaig sortir del convent donant-hi mil voltes. Em pensava trobar una extraterrestre i em vaig trobar una persona.
Aquestes vivències, com altres (la facilitat amb què va calmar el meu fill Miquel, que amb prou feines tenia un mes, el dia que vam anar a què les monjes el coneguessin; o l'impacte d'aquella famosa entrevista que li va fer la Mercedes Milà a la televisió), les recordava divendres passat, a la presentació del documental "Re-creant soledats" que sobre ella han fet el Francesc i el Joan Grané.
En Ramon us en parla també en el seu blog. A la presentació hi havia gent de totes tendències. Joves, nens, grans i molt grans. La Cristina fou una dona que no deixava indiferent a ningú.
Pujant a les Carmelites, el Toni Martínez em deia que li costa pensar en les Carmelites sense la Cristina. A mi em costa també, com em costa pensar en la església de Mataró sense ella.
No se si fou conscient de la gran tasca que feia. En tot cas, la feia sense estridències, humilment. I penso que aquest fet ha de fer callar a tots els que diuen que la vida contemplativa és menys útil que les altres. Penso que poca gent ha fet tant com ella. En tan poc temps.
Que descansi en pau.

dijous, 23 de novembre del 2006

Escriure

Hay dos actitudes ante la vida: recoger y guardar o recoger y dar. La literatura gira a veces tanto alrededor de un ego, de un mundo propio, que sólo se preocupa por recoger... Para mí, escribir es estar en posición de dar, una forma de vaciarte. No podría escribir sin esa disposición previa a servir de transmisor, sin prestarme a llevar cosas encima de la cabeza (...)
Cuando escribes, lo que haces es llevar cosas en la cabeza, cosas esenciales, como la esperanza, que tal vez consista en no desprenderse de lo imposible. (...) Lo importante no eres tú, sino lo que llevas en el atado. Escribes mientras tienes deseo, pero es un tipo de deseo que tiene la forma de una extraña obligación. Escribiría aunque no tuviera ningún lector, es algo parecido al respirar. Cuando estás escribiendo, estás en vilo; te transformas, das lo mejor y lo peor de ti. Lo demás no tiene mucha importancia

(Manuel Rivas, en una entrevista a El País Semanal, dia 5 de novembre de 2006)

dilluns, 20 de novembre del 2006

Ser dona a l'església

A mena de preludi del post d’avui, he d’especificar que no sóc teòloga ni res semblant. Sóc una simple cristiana de base.

Vaig llegir a “el País” de diumenge dia 12 de novembre que uns teòlegs alemanys han publicat una versió de la bíblia “políticament correcta”. En aquesta bíblia, entre altres coses, es recupera aquest nom tan bell per referir-se a Déu, “Adonai”, que és un nom de gènere neutral.
A més, es veu que en aquesta bíblia s’intenta evitar l’antisemitisme i la discriminació de la dona. Tenint en compte que una part molt important de la bíblia és la història dels jueus, això de dir que la bíblia és antisemita em sembla una mica poc fonamentat. Potser si fos jueva alguns passatges em farien sentir malament. No se.
El que si és una vivència pròpia que m’ha fet mal molts cops, com a dona m’he sentit moltes vegades discriminada a l’església. I no em refereixo només al fet de no poder consagrar (que també). Quan veus com funcionen les parròquies, et preguntes com s’ho farien sense l’exèrcit femení, que a la ombra ho sustenta tot. Calladament, fent un servei senzill. Però sembla que només ens hi vulguin així: fent catequesi, preparant tómboles, amb el rober parroquial o netejant el recinte.
La passada missa de les santes, jo observava tots els que estaven a l’altar. Quants n’hi havia? Quaranta, cinquanta homes? Només una dona, que havia de llegir una lectura.
I això em fa mal. Perquè no em sento representada per aquell grup exclusivament masculí. I molts capellans amb qui he parlat d’això, els sembla que sóc una exagerada. Que no és tan important, i després ho centren tot al fet de que no puguem ser capellans, i no es tracta d’això, de veritat que quan dic que les dones ens sentim excloses ho dic per moltes altres coses. (Potser això els homes no ho entenen, com jo no puc entendre que un Jueu es senti malament amb la bíblia)
Hi ha coses que només entenem les dones (per això les que tenim només fills, i no filles, ens sentim algunes vegades tan soles). Aquests homes que remenen les cireres no saben la gran riquesa, la tendresa, la intuïció, tot el que es perd per no consentir tenir-hi dones.
Però no em sento discriminada per Jesús, ni per la bíblia. A mi no em cal que em canviïn la bíblia, ja m’hi sento bé (tot i que Sant Pau em sembla un antipàtic, puc sobreviure al que va escriure, no vull que me’l suavitzin, tinc por que es perdin altres coses, buscant la correcció)
Perquè Jesús acceptava aigua de Samaritanes, es rodejava de dones que havien estat adúlteres, perquè qui primer va rebre la gran notícia de la resurrecció foren les dones (que van anar al sepulcre mentre els homes estaven espantats, amagats...) No crec que Jesús discriminés les dones.
No necessito que em canviïn la bíblia. Si que voldria que em canviessin les estructures, que l’església fos més permeable als nous temps. Perquè em sap greu veure tants joves que s’espanten amb la gran estructura i es perden tota la riquesa que els pot donar l’evangeli. Penso, en confiança, que hi estem anant. Que alguna cosa es mourà. Que l’esperit bufarà i aconseguirem una església en la que tots ens hi sentim bé. Sense lletra petita, ni vells tics del passat.
Per cert, no se si a la carrera de periodisme hi ha una assignatura de “invenció de la sopa d’all”, però si és així segur que la periodista que va fer la notícia, una tal Sandra Ellegiers va treure molt bona nota: destaca que a partir d’ara es podrà resar “Pare i mare nostre que esteu en el cel”. (els que havíem resat així abans que ella ens donés permís, què hem de fer? “no valien”? els hem de “recuperar” d’alguna manera? )
Qui em va ensenyar a resar així fou el meu petit Mateu. Quan li vaig anar a ensenyar el Pare nostre, ell amb tota la innocència va preguntar “I la mare?”.
Per un nen de tres anys, el concepte d’una presència amorosa i constant quadra més amb el concepte de mare. O sigui que vam decidir que diríem “pare i mare nostra”. Perquè Deu és pare i mare. I el dia que, com ens deia Jesús, ens fem com els infants, trobarem a faltar dones en els llocs visibles de l’església, i no només entre bastidors com ara. Espero que poc a poc, aconseguim una església més justa. Amb homes i dones. Treballant junts. A tots nivells.

dimarts, 14 de novembre del 2006

Gràcies

Ja tinc trenta-set anys i dos dies. El problema és que no se si aquests anys realment els tinc, o ja no els tinc, vull dir que ja m'han passat, no se si tinc el que vindrà o el que he viscut.
No m'acaba d'agradar, això de que vagin passant els anys, cada vegada més depressa per cert, perquè encara tinc moltes coses a fer, molts llibres per llegir, molts llocs on vull anar, i no vull morirme sense tocar les bagatel·les de Ligeti, sense escriure les històries que m'han explicat, sense creuar l'atlàntic.
Tinc molta feina encara, i com diu el poeta, espero que la mort, quan arribi, em trobi molt viva.
Us pot semblar una mica depriment el post, ahir vaig saber que una amiga meva té un càncer de pit, (porto una marxa guapa, començo a pensar que ser amic meu és una professió d'alt risc) i això em va fer tenir moltes més ganes d'exprimir la vida.
Sigui com sigui, gràcies als amics que vau venir dissabte a celebrar amb mi l'aniversari, gràcies als que vau trucar, gràcies als que m'estimeu i m'ho feu saber.
Al brindis vaig demanar, simplement, que els trenta-set siguin tan bons com els trenta-sis. No es pot demanar més. He decidit ser feliç per tal de ser agraïda.
Petons

dijous, 2 de novembre del 2006

... i tot és primavera

El mallorquí és una manera de xerrar molt poètica. Per exemple, en l’ús dels passius: no vaig, sinó “som anada” (sovint la vida és així, oi? Som anats)
Un altre exemple: aquest estiu una dona, sense cap pretensió literària, (de fet és gairebé analfabeta) per dir que sempre té molta set, em va dir: “som un clot d’arena, no qued mai assaciada”
(Quants escriptors desesperats buscaran metàfores ardents que a aquesta bona dona li surten espontàniament?)
A Mallorca, doncs, parlem poèticament. I a la tardor li’n diem primavera d’hivern. I m’agrada aquest concepte de primavera d’hivern, perquè li nega a la tardor les connotacions tristes que molts li donen.
Per exemple el rètol de la fira de tardor de l’Ajuntament de Mataró, que és trist: uns ulls femenins, amb un aire vagament plorós, miren en sentit descendent.
Quina pena. Quin enyorament d’aquella poesia, d’aquella llum de Mallorca! Perquè a Mallorca la primavera d’hivern, és, com la primavera d’estiu, un esclat de colors, d’horabaixes amb postes de sol apoteòsiques, de tebiors que conviden encara a la platja (ens vam banyar a mitjans d’octubre amb un sol espetegant i en una cala buida)
Tardor augura un ambient que decau, tardes tristes, primavera ens promet esdevenidor.
I si finalment, com sembla que passarà, la tardor guanya a la primavera d’hivern, proposo recordar que no ens n’adonarem i tornaran a venir, després dels dies grisos i les nits llargues, dolces tebiors. I com deia Papasseit, a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(Veig que darrerament vaig una mica ensucrada... intentaré el proper post ser una mica més mordaç. Motius no em falten)

dimarts, 31 d’octubre del 2006

Sense Internet

Estem sense internet de fa més de tres setmanes. Malgrat no som de Telefònica, tenim un tipus d'avaria que han d'arreglar ells, i aquí ens teniu, aïllats del món exterior. Em vaig connectant des de la feina, a hores penjades. Suposo que heu notat que he baixat una mica el ritme. És que a més, he pujat el ritme de les altres coses, i com sempre, les coses urgents no deixen temps per les importants.
És empipador, això d'haver de prescindir d'una cosa que s'havia fet ja tan quotidiana. l'email diari a n'Antònia (et promet que recuperaré el temps perdut), les paridetes que m'envia la Lourdes o les abraçades des de l'altra banda de l'atlàntic que de vegada en quan em són arribades. És com quan et fas una ferideta al dit, i descobreixes que el fas servir molt, perquè sempre hi topes, ara me n'adono que ho feia servir molt.
Però abans funcionavem així. Jo escrivia una carta a mà, l'enviava a Mallorca o l'Equador i arribava-o no- al cap de dues setmanes, i em contestaven -o no- i enviaven la contesta i arribava -o no- al cap d'altres dues setmanes. I l'estimació es mantenia viva, assaltant cada dia el correu, decebuda quan hi havia només factures, i l'alegria quan per l'escletxa de la bústia endevinava la carta de correu per avió.
I la impaciència dels cinc pisos d'ascensor amb la carta esperada, la il·lusió de trencar el sobre i llegir les lletres, escrites a mà.
I saber amb la caligrafia, si la persona que t'escriu està animada o enfadada o...
I ara no hi ha res d'això. Tinc amics que m'escriuen molt, i coses molt íntimes, als quals no conec la lletra. I sembla que fer esperar la resposta dos dies sigui de mala educació. I amb la immediatesa sovint perdem la intensitat.
Ningú m'escriu cartes, ja. Ara que no tinc internet ho trobo a faltar.

Per cert, demà tots a votar. "NO PASARAN"!!!!!!!

dimarts, 24 d’octubre del 2006

Bon rotllo pre-nadalenc i planetari

M’agrada tenir gent que m’estimo lluny. No és una qüestió masoquista, tot i que pot semblar-ho. És que sembla que quan la gent es pensa en la distància estableix com un finíssim fil de plata lluent, i m’agrada tenir una imatge de la terra com si estigués il·luminada amb tot de pensaments positius de gent que es desitja felicitat, que manté l’espurna de l’amistat a través de Quilòmetres i anys.
És una imatge ensucrada i pre-nadalenca potser. Divendres passat el Joan em deia que vaig amb el lliri a la mà, però realment penso que és bo pensar en clau positiva, malgrat les puntuals ensopegades que aquesta actitud comporta.
En aquests moments tinc amics, gent estimada arreu del món: a més de Catalunya i Mallorca, a Estats Units, a Andalusia, a Angola, al Japó, a Anglaterra, a França, a Itàlia, a Madrid, a Toronto...
Alguns hi són per passar uns dies, altres han pres opcions de vida radicals que els han fet abandonar les comoditats occidentals i intentar deixar el món millor del que l’han trobat, altres simplement no han volgut rebutjar una oportunitat laboral única, altres han tornat a casa seva després d’haver-me domesticat...
Tota aquesta gent, aquests amics, alguns més íntims, em fan sentir com un immens corrent d’amor.
Com Felip II, que deia que en el seu regne no es posava el sol, m’agrada sentir-me acompanyada, saber quan em llevo que mentre dormia hi havia gent que m’estima desperta, i pensar mentre estic llevada en gent llunyana que està dormint.
I aquesta energia positiva no descansa, sempre hi ha algú despert, vetllant el son dels que estan enfora.
Continuant amb el lliri a la mà, m’agradaria que això donés fruit, que realment el món fos millor perquè la gent que s’estima en la distància s’envia les energies positives i crea un corrent de bon rotllo.
No es perd res intentant-ho!

dijous, 19 d’octubre del 2006

dimarts, 17 d’octubre del 2006

Fer història

Els llibres d’història estan farcits de gent que ha fet grans batalles, de trepes, de conqueridors i exterminadors, d’individus que decidiren que el fi justifica els mitjans, (sobretot si el fi els és favorable), de guanyadors.
Però qui realment fan història són els humils i anònims, la gent del poble, que passa per la vida sense cap altra intenció que anar fent, senzillament.
El meu padrí, el pare de ma mare, fou un d’aquests. Era artesà a Campos, un poble de Mallorca que al segle passat era encara petit i rural, i que ara està creixent vertiginosament. Ell era el trinxeter, o sigui, feia els trinxets, els ganivets.
A més, era un artista, en el sentit integral de la paraula. Dibuixava molt bé, i tenia una especial habilitat per tocar qualsevol instrument que li caigués a les mans, tot i no haver estudiat mai música. I tocava bé, us ho diu un músic professional. En els anys durs de la postguerra es guanyava alguns calerons tocant en una orquestrina, a les festes dels pobles d’aquella Mallorca profunda, ara ja tan lluny en la memòria.
Però era sobretot conegut i apreciat perquè havia muntat un grup de teatre. De fet va morir al peu del canó: assajant una obra li van treure uns decorats, es va enrabiar i va tenir un atac de cor fulminant. És una bona mort per algú com ell, que no suportava la idea d’estar malalt, però nosaltres ens vam quedar fets pols (i els que li van posar malament els decorats, ja ho podeu imaginar).
Tot això us ho explico perquè aquestes dates hem anat a Mallorca: L’associació “Societat i costums” va promoure fa un any una votació al poble de Campos per escollir un personatge estimat pel poble per ser la imatge d’un gegant, i va sortir ell. Dijous passat van batejar el seu gegant, juntament amb el gegant de madò Coloma, una cuinera que va escriure un peculiar llibre de cuina que totes les dones de Mallorca tenim, on al final deia que si volíem algun aclariment, que l’anéssim a visitar, que viu a tal lloc.
Ha estat molt emocionant. Tornar a veure’l, ballant i fent gresca, entretenint al poble, com ell va voler fer tota la vida.
I pensar que són aquests els que fan història: la gent de poble, que fa cultura de veritat, digna però sense dissenys estrambòtics i també sense donar-se-les d’importants. El meu padrí Guillem mai va anar de prepotent per la vida, mai va ser un trepa, i va tenir la porta de casa seva oberta. Acceptava gustós qualsevol proposta que signifiqués una mica d’entreteniment, un espectacle, el que fos. I si, tenia defectes, com tots. Però era un bon home que li va tocar viure en una època dura, i se les va enginyar per fer la vida més alegre al seu voltant.
Penso que és l’homenatge més gran que li podien haver fet, perquè respon al seu caràcter senzill, popular, amable. Posar el seu nom a un carrer o a un institut és també entranyable, però penso que a la seva persona hi diu més aquest homenatge. M’estremeixo de pensar que d’aquí uns anys, quan tots els que l’hem conegut haguem mort, ell seguirà ballant a les festes. Que farà somriure a nens que no l’han arribat a conèixer.
Vull agrair a tota la gent que hi ha invertit hores i hores, imaginació i ganes perquè això es dugués a terme. Això fa que dugui el poble de Campos encara més present en el meu cor.

dimarts, 10 d’octubre del 2006

Titànic

Sovint a les pel·lícules la gent s'enamora en mig de grans dificultats, i lluita per tirar endavant. Però a la vida real, la dificultat és precisament la vida normal, la quotidianitat.
El repte és mantenir l'amor amb algú amb qui convius. Els amors impossibles es mantenen perque no es materialitzen. És fàcil trobar l'amor de la teva vida en un trasanlàntic anant-se a pique, és difícil despertar-se cada dia al costat de la mateixa persona, amb cara de son, despentinada i amb leganyes, i decidir que val la pena continuar el camí. Que encara t'emociona. Aquest és el repte.
Dic això perquè avui fa vuit anys que el Jordi i jo ens vam casar. La nostra història no donarà mai (espero) per una novel·la: les lluites petites, els detalls inesperats, el transigir intentant no perdre el somriure, fer de cada dia una aventura, pot no semblar gaire emocionant.
No dóna per cap super producció de Hollywood, però és la meva pel·lícula, i m'agrada.

dilluns, 9 d’octubre del 2006

Batejar els fills

En resposta al Joan:
Nosaltres hem batejat els nostres fills. No és que els vulguem “apuntar de per vida” . És utòpic pretendre no condicionar els fills, des del moment en que els portes a una escola o una altra, els parles en un idioma concret o els cuines carn o peix tenen uns condicionants.
Nosaltres simplement fem aquesta proposta als nostres fills. Així com els parlem en català, escoltem un tipus de música, els diem que no s’han de llençar papers a terra, que la Aisatou és amiga de Mahoma com nosaltres ho som de Jesús i que Déu ens estima a tots igual. Segurament quan siguin grans es plantejaran moltes de les nostres opcions, la manera de viure l’espiritualitat serà una d’elles, com potser ho serà també la opció política.
Vàrem plantejar-nos si els batejàvem o no, més per discrepàncies amb alguns corrents de l’església que perquè penséssim que no valia la pena.
Perquè penso realment que val la pena. Em coneixes i saps que no sóc en absolut extremista ni res d’això, però penso que ser cristià és una manera fantàstica d’anar per la vida, de relacionar-te amb els altres, d’estimar.
Puc pensar-me sense música, vivint a un altre lloc, potser fins i tot votant altres partits del que he votat fins ara... Però no puc pensar-me sense apostar agosaradament per intentar fer realitat l’estil de vida de Jesús. Malgrat no sigui fàcil, ni estigui de moda, malgrat la Cope, malgrat tot. la riquesa que em dóna l'evangeli fa que valgui la pena nedar a contracorrent algunes vegades.
I penso que no podia escatimar això als meus fills per tenir una imatge més de “progre”. Donar llibertat als fills no vol dir no fer propostes clares. No s'ha de confondre proposar amb imposar.

Talismanes

El pan que la madre incorporó
en nuestro equipaje
como un imán que fragüe
el retorno a sus brazos.

El recuerdo de los amigos
que en la distancia asumen
su condición de arcángeles.

La imagen del viejo eucalipto
como un oloroso mástil
en la marea final del ocaso.

La memoria del viento
con su antorcha de sonidos
por el silencio del Altiplano.

Los ojos de un niño
pendiente en el frío
del ajedrez de los astros.

La antigua fragancia de un
cuerpo
que descorrió sin saberlo
las cortinas del deseo.

Las palabras natales
que fielmente nos siguen
camino de cualquier parte

y que imprimen como
Verónicas
lo que vuelve en los fortuitos
vitrales de la memoria.

Eduardo Mitre (Oruro, Bolivia, 1943)

dimecres, 4 d’octubre del 2006

Militància musical

Na Miquela Lladó, amb qui vaig coincidir durant el segrest a l'aeroport del Prat de finals de Juliol m’ha fet arribar el seu disc “com un ventall” . Sempre m’ha agradat aquesta veu tan càlida de na Miquela, i fa temps que segueixo, encara que de lluny estant, l’evolució de Música nostra.
Aquest disc, però, és en solitari. Na Miquela ha triat tretze cançons que signifiquessin alguna cosa en la seva vida, i ha parit un disc que us recomano molt vivament.
Fa una setmana parlava amb els alumnes de primer de Batxillerat, i els deia que ells no escolten la músic que volen, sinó la que altres decideixen que han d’escoltar. Ells, amb aquesta insolència que els supura i les ganes de ser independents, reivindicaven que no es deixen portar per les modes i el consumisme, que són diferents i tal. Però cap d’ells escolta Silvio Rodríguez, Leon Gieco, o per anar més a prop, Joan Amèric o Joan Isaac, per posar un exemple. I la veritat, no crec que aquesta música no els digui res, estic segura que els diria molt si es prenguessin la molèstia d’escoltar-la. Però no ho faran, perquè aquest tipus de música no es ven com a producte de consum. No suporten que els pares els manin, però permeten que qui decideix què escolten sigui gent de discogràfiques, o caps de programació de ràdios comercials. I el pitjor és que moltes vegades la música ens influeix tant que acabem essent el que escoltem. I ara deixeu-me ser simplista, però senzillament no interessa gent que pensa, que es plantegi coses. Més val que estiguem aplatanats amb els cuarenta principales.

I precisament una de les cançons del disc de na Miquela, “goteres blues”; arrel de la clausura de Som Ràdio diu ”ja no puc escoltar la gent que parla el meu llenguatge, i tot són veus de multinacionals i músiques d’altres paratges, deu ser que no interessa aquest parlar o potser amagui un fosc llenguatge subliminal

I una altra de les cançons que us recomano (a més d’una versió de “Me’n vaig a peu” del Serrat) és “Mai donis per finit”, la cançó de Joan Bibiloni sobre un poema d’en Miquel Àngel Riera. Aquesta cançó sempre ha estat de les meves preferides, i de fet, sempre he intentat viure així, donant-me intensament, enamorant i re-enamorant-me a cada moment.
M’ha fet gràcia que a les dedicatòries n’hagi posat una pels que encara comprem CD’s originals. La veritat és que em sembla un pecat copiar discos d’aquest tipus de música. Espero que en vengui molts, perquè en serio que és un disc molt recomanable. Jo en penso regalar un bon grapat, per reis o per amics invisibles, o per que si, per militància.

dilluns, 2 d’octubre del 2006

La victòria de l'aneguet lleig

Ahir, a un lloc absolutament inesperat, em vaig trobar el J. Han passat tants anys ja, gairebé vint, que vaig dubtar que fos realment ell. Estava molt canviat, tot i que suposo que encara se’l podria considerar atractiu. Si em va reconèixer, no ho va demostrar. O potser no em va dir res perquè després de tants anys, no hi ha manera de trobar cap tema de conversa que no sigui els fills que tenim cada u i de què treballem.
Poc s’ho pensa, que em va canviar la vida. Vaig estar profundament enamorada d’ell. Ara ho recordo amb un somriure, però vaig plorar molt agrament el seu silenci, la seva suficiència, la superioritat amb que em tractava. No em va voler mai, no de la manera que jo hauria volgut. Sí com amiga, però aquesta paraula és molt dolorosa quan vols ser alguna cosa més.
I, sabeu? Ahir, encara que quedi lleig dir-ho, jo estava esplendorosa. Portava un vestit blanc i negre amb tirants, i el cabell deixat anar i unes sabates de taló vertiginós.
I a ell la vida no l’ha tractat tan bé. Conserva aquells ulls blau cel, com d’horabaixa d’estiu, que m’electritzaven, però ja no porta el cabell llarg (bé, de fet ja gairebé ni porta cabell) i aquell posat deixat que el feia atractiu als 20 anys ara que en deu tenir gairebé quaranta no l'afavoreix, més aviat el fa semblar més vell del que és.
Ai, deixeu-me ser frívola i gaudir de la petita victòria d’ahir. Amb el meu vestit cenyit, el gloss als llavis, el somriure profident, mirant el món des de dalt de les meves sabates....
Lo bo d’haver estat lletja als disset anys, és que a la mínima que vigilis, als 36 pots estar molt millor.

dijous, 28 de setembre del 2006

Posant oli a la llumeta

























M’havia proposat penjar com a mínim una entrada a la setmana, però ha estat tornar a començar el curs i no poder complir amb les bones intencions. És el gran drama de la vida moderna, que molt bé retratava Mafalda: les coses urgents no deixen temps per les importants.
Una mica per prevenir això, aquest cap de setmana he anat amb l’Àngels a Puiggraciós. El nom li escau. És un convent de monges benedictines, que hi ha darrera L’Ametlla del Vallès. Des d’aquell racó de pau es veu Barcelona (Montjuïc, el Tibidabo, la torre de Collserola) també es veu Granollers, la Garriga, una mica de Llinars i de L’Ametlla, altres llogarets que no vaig saber identificar, i la serralada litoral embolcallant-ho tot. De darrera el santuari es veu el Pirineu.
El millor, però, és el que es sent. No m’estranya que a llocs així hi hagi monestirs, perquè es sent la presència de Deu a cada racó. És fantàstic, llevar-se pel matí i sentir l’aire tan fresc, aquell silenci reverencial, les muntanyes majestuoses, el cel amb els núvols que no acaben de decidir si deixar passar el sol... I en aquest ambient, saber que la única feina que tens és pregar. Estar en pau, mirar el teu interior, sentir l’amor immens que brolla del cor, donar gràcies de tot el que tens.
La intenció era tenir cura de la llumeta del cor. Darrerament vaig molt atabalada, i des de que tinc fills tinc dificultats per trobar espais per retrobar-me amb mi mateixa. La comunitat ens va rebre amb els braços i el cor oberts, són molt simpàtiques i no s’escandalitzen de res, estan molt al dia.
L’acollida és fantàstica, clar, és un dels carismes de les benedictines. Cada dia, abans de dinar es llegeix un tros de la regla de St. Benet. El que tocava dissabte parlava precisament d’això: que els peregrins han de seure a taula amb l’abat. El menjar era boníssim, i el fet de fer-ho en silènci fou la única cosa que em va costar d'aquella estada
Després d’aquests dos dies tan intensos, el repte és no perdre la intensitat en el dia a dia. Ser capaç de sentir la presència de Deu vivint a la gran ciutat. Entrant a treballar cada dia a les 8 del matí, arribar a la nit derruïda, i tot i així, sentir la força, l’alè de l’esperit.
Recomano una experiència com aquesta, no només als cristians, també a qualsevol persona que vulgui netejar una mica la "sala de màquines". De tota manera, cal advertir que per netejar, s'ha de treure brutor, i a vegades costa. Potser mirar dins espanta una mica. Però penso que val la pena, que viure epidèrmicament és una llàstima. Mirar el fons de l'ànima pot ser una mica dur, però convé saber què hi tenim.

dimarts, 19 de setembre del 2006

La esponja sedienta en el pedregal

Estos días me sentía como una esponja sedienta en un pedregal: Porosa, con muchos recovecos y caminos interiores, buscando el agua que sacie, que llene mi sed de siglos, pero rodeada de superficies lisas, relucientes y secas.
No estaba triste, no en el sentido literal de la palabra, pero sí constatando que estaba con gente a la que pido más de lo que pueden darme. La teoría la se: está mal pedir cosas que no se pueden dar. Hay gente que no ama, pero eso no es malo, si las normas son claras, si están todos de acuerdo en que los problemas de uno son sólo los problemas de uno, y no deben afectar a nadie más. Por el bien de la amistad, entendida de esa manera.
Poco a poco, he ido entendiendo que tan malo es amar a quien no quiere, como no amar a quien lo desea. Que el dolor va en los dos sentidos, que hay gente que se siente mal cuando otros reclaman entrega, que es injusto pedir demasiado a quien no quiere dar. Que no se debe buscar agua en un pedregal con guijarros lisos y perfectos.
Y mientras meditaba si no soy demasiado emotiva, aparecieron los amigos. Los de verdad. Alumbrando de lejos, sosteniendo mi equilibrio. Llevando el cántaro de agua que sacia la sed.
Los amigos. Los que aman, los que están ahí, aunque vivan a mil Kilómetros, los que sienten que tus problemas son sus problemas. Los que se presentan de improviso en casa, a tomar una taza de te y dar un abrazo. Y los que adivinan que deben llamar, y marcan tu número sin tener nada que decir, sólo por hablar.
El cariño. La compañía, el saber que no estás sola, porque hay gente que se alegra de que respires, y piensa en ti desde la distancia, y pensándote te crea, y esta amistad te hace mejor, pues para merecer estos amigos debes ser como ellos.
Hace años, muchos, un amigo me hizo sentir que cuando se quiere de verdad los kilómetros son una ilusión óptica. Siempre he tenido a gente que me quiere, aunque algunos viven más lejos de lo que querría . Siempre he tenido amigos que sacian.
No concibo amistad sin amor, sin entrega, sin solidaridad, sin cariño.
Tengo amigos así.
Lo demás, es la jungla.

diumenge, 17 de setembre del 2006

Canción de las sillas

El que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad;
el que siga un buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar;

pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad
(Silvio Rodríguez)

dimecres, 13 de setembre del 2006

Setembre

Setembre és com un immens dilluns en que tot recomença. Tots fem cara de dilluns, i el que és pitjor, ànims de dilluns, que es tradueixen en una profunda crisi de vocació. A més, descobrim que estem desentrenats, i que, com fa la dita mallorquina "la feina és mala de fer, per que cansa". Avui he treballat dos hores menys de les que em toca, perquè els crèdits variables encara no han començat. Tot i així, tinc el coll com de paper de vidre, i estic cansadíssima. No vull ni pensar com estaré la setmana que ve a aquesta hora.
Però tot i la meva manca de vocació, m'ha agradat anar a escola. M'agraden, aquests dies de pluja violenta, aquesta precarietat que vivim quan els semàfors deixen de funcionar i els transports tampoc rutllen, i en un moment se'n va la llum, o ens hem d'aturar a aixoplugar-nos en un aparador. Fem els nostres plans, volem rendir, però la natura ens recorda que ella és encara més poderosa. M'agrada aquest ambient de neteja i desolació que hi ha al parc, els arbres despentinats i l'herba xopa. Molts companys han arribat tard, pels grans embussos que hi ha hagut. Alguns feien cara d'enfadats. Però potser va bé recordar que no som totpoderosos, i que encara estem subjectes a forces superiors. M'agrada això de sentir que no ho controlem tot. Sentir els trons i calcular si la tempesta és molt lluny.
Els meus fills porten un impermeable de color blau elèctric i busquen els dolls d'aigua per saltar-hi, com feia jo de petita, com sempre han fet els infants. En Miquel volia anar a peu a escola, i s'ha queixat per haver-hi d'anar en cotxe. Deia que és una pena anar en cotxe si està plovent. Fa gràcia, per ell la pluja és una gran oportunitat de diversió. No vol fugir d'ella, sinó gaudir-ne.
Potser els grans hauríem d'aprendre a somriure quan plou, és una bona manera de viure: divertir-se amb les petites i inevitables contrarietats.

dimecres, 6 de setembre del 2006

Insomni

He passat una nit molt dolenta. Tinc un petit problema, res de l'altre món, i a més em fa molt mal l'esquena. També estava preocupada per l'Arantxa, i per la feinada que he de fer abans que comenci el curs.
Tot plegat ha fet que em remogués al llit tota la nit, nerviosa, cercant una posició que em fos còmoda, intentant relaxar-me... M'he aixecat a mitja nit, m'he posat a enviar mails i m'he fet una infusió.
Després he tornat al llit. En el silenci de la nit, sentia de lluny les campanades de Santa Maria. I pensava "una altra hora i encara sense dormir"
Des de casa meva es veu el nou parc central de Mataró. I moltes finestres i balcons. Em preguntava, donant voltes al llit, darrera quantes de les finestres que es veuen des de casa hi hauria gent que en aquesta mala nit intentava dormir, sentint també el pas de les hores, potser comptant-les també amb les campanades. Desitjant que es fes clar. Quines situacions dramàtiques feien que compartíssim avui aquesta llarga vetlla? També pensava que segurament molts dels altres insomnes canviarien els seus problemes pel meu petit, insignificant dolor. Sentia la respiració suau del Jordi i li envejava la calma.
Quan finalment ha arribat l'hora d'aixecar-se el matí havia arribat sense que sortís el sol, hi havia una boirina suau que convidava al silenci i a la pregària.
I m'he repetit el mantra: Lo dolent també s'acaba.

dimarts, 5 de setembre del 2006

Tot lo bo s'acaba

No se si a vosaltres us passa, però aquests dies tothom em diu aquesta frase, "tot lo bo s'acaba", amb un mig somriure (a Mallorca en diem, d'això, "fer sa mitja") Ja poden ser companys de feina, altres mares de l'escola dels nens, la noia de la fruiteria o algun veí. Sembla com un mantra col·lectiu que entona tothom per encarar la tornada a la feina.
I jo sempre responc el mateix: que lo dolent també s'acaba.
Sóc molt feliç quan estic de vacances, de fet començo a pensar que és el meu estat natural, però també tinc molt i molt clar que treballant estic molt més temps que de vacances (tot i ser del ram del guix) i que el més intel·ligent és ser feliç aquí.
Siguem realistes. Què tal si considerem que aquest tipus de vida, el que vivim 11 mesos l'any, és lo "bo". I què tal si quan estem una mica tristos ens ho repetíssim: "lo dolent també s'acaba"

divendres, 1 de setembre del 2006

Aturar la vida

Com gairebé cada dia, tinc al correu un mail de n'Antònia. Entre altres notícies (unes ensaïmades, una mica de plany per l'estiu acabat, i altres coses que no vull reproduir) m'explica, esgarrifada, que l'Arantxa té càncer d'úter. Dimarts li trauran l'úter, i després miraran com ha quedat tot.
L'Arantxa té trenta-dos anys, és una noia guapíssima i molt agradable. Jo només la conec d'un sopar durant el juliol, on vam riure molt i hi va haver molt bones vibracions.
La conec poc, però no puc deixar d'esgarrifar-me. Que tan jove hagis de patir per la teva vida em sembla brutal. Que t'hagin d'extirpar alguna cosa, em sembla també brutal, i que sigui precisament l'úter, i sense haver tingut temps de tenir fills, em fa mal, molt mal.
I el que m'impressiona, el que em fa fins i tot ràbia, és que la vida continua, i avui fa solet, i he tornat a fer feina i m'he posat molt contenta de retrobar companys, i en Miquel m'ha fet un dibuix molt maco, i...
Ja ho se, sempre hi ha gent patint, i potser hi ha gent que pateix més que ella. Però avui tinc un regust de pena. Em sembla cruel, no poder aturar la vida, en aquest intant, no poder evitar-li el dolor que porta.
També m'he estremit quan he pensat, de refiló, que algun dia la vida continuarà, a pesar del meu dolor, o de la meva absència.
Els que ho feu, pregueu per ella. Els que no, envieu energies positives. O sigueu molt feliços, de part dels que no ho son tant.

dimarts, 29 d’agost del 2006

Ja hi tornem a ser/El Repte del Ramon

Ja hi tornem a ser

Vàrem arribar el diumenge. En una setmana hem fet 2478 Kilòmetres, tres barbacoes, un sopar de Crepes i una Quiche, vins diferents a cada àpat, una Charlotte i una Vacherin, formatges a tutiplen, hem pujat a la torre Eiffel, a peu i amb quatre criatures, té mèrit! (per cert que vam aparcar al costat, meravelles de l’agost a la gran ciutat) hem passejat per boscos d’una frondositat que espantava, hem arribat a estanys amb nenúfars, ànecs mandrosos i ombres verdoses, hem visitat una exposició de jardins, una de dracs, una d'en Tintin, hem anat a un museu d’història natural... També hem anat a un Zoo fantàstic, on els animals no estan ensopits en gàbies. Hem passejat en barca tradicional per la Loire, hem vist enlairar-se globus, hem collit/ gerds de l'arbust, ens hem meravellat dels jardins de les cases dels poblets petits, hem passejat per Blois, que va ser capital de França durant uns anys i hem anat al seu mercat a comprar formatge de cabra i pomes àcides...



A la Loire hi ha molts castells, nosaltres en vam visitar dos, us adjunto una foto del de Cheverny, traieu-li els pavellons dels extrems i reconeixereu el castell del capità Haddock.



Però el millor de tot ha estat retrobar-nos amb el Vincent, la Sandrine i els seus dos fills. Al Vincent el vaig conèixer el curs 91-92, quan va venir a Barcelona a fer un Erasmus i va anar a parar a l'orquestra Gèrminans, en la qual jo acabava d’entrar. En aquella època, servidora estava prima, portava ombreres i unes ulleres de presentadora de l’un-dos-tres que feia esgarrifar. Ell tenia una mata de cabell ros que de lluny el distingia entre totes les altres persones, tocava el clarinet i intentava aprendre català perquè quan bevíem una mica ens oblidàvem del gavatxo deliciós i parlàvem només en català i ell pescava mosques. Des d’aleshores ens hem anat retrobant, i fent-nos costat, des de la llunyania algunes vegades, en les etapes per les quals ha anat passant la nostra vida, algunes d’elles molt dures.

És un d’aquells amics que sembla que hi hagi estat sempre, no se si m’explico bé, tot i la distància i els anys no he deixat mai de considerar-lo un bon amic, encara que passessin mesos sense saber coses l’un de l’altre. El Vincent i la Sandrine són persones hospitalàries, tendres, divertides... Ens fan sentir molt bé, tenen una conversa molt enriquidora i sempre que hem anat a casa seva ens han acollit, en el sentit més ampli i bell de la paraula.





El repte del Ramon

Aquest títol sembla el nom d’un concurs de la tele o un embarbussament per a francesos, ho se. El Ramon em proposa que triï tres blocs que segueixo habitualment. Quin compromís, Ramon. Com a tu, em costa escollir-ne només tres. Per no semblar pilota no posaré el teu entre ells, tot i que va ser el primer bloc que vaig seguir, i sembla que (parodiant al Perich) el primer bloc, com el primer gat, mai s’oblida.

Segueixo, estic absolutament viciada, al bloc de la Care. M’agrada el que diu i com ho diu: el seu apassionament, la seva força, també la tendresa de penjar dibuixos dels seus fills... Em sembla una dona forta i sensible, apassionada, irònica, molt intel•ligent. Alguna entrada que traspua agrors m’ha fet ressonar etapes doloroses de la meva vida. Espero que les coses li vagin bé, com diu la Mariona, “lo que jode curte”.

També estic viciada al bloc d’en Jordi, i al Jordi en general. Parlar bé de la teva parella és una mica cursi, ho se. Dóna més joc el “mal rollo”, queixar-se i tal. Us invito a que visiteu el seu bloc. Potser entendreu com, després de tants anys, encara m’emociona la seva mirada. No he arribat a saber si és que la bellesa hi és i ell la sap veure, o és que quan mira la crea.

I bé, salvant els obstacles d’idioma, que en el meu cas són bastant importants, recomano el còmic-bloc en el qual participa el Marcos. És una mica liat, perquè la manera de penjar entrades fa que s’hagi de llegir d’enrera a envant, però se li agafa el truc de seguida. Sempre he dit que el que Déu em va donar de més en música (si és que em va donar alguna cosa de més, això és un altre tema) m’ho va prendre del dibuix. I una mica com els diabètics que es deleixen pel sucre, he admirat sempre a la gent capaç de dibuixar.
Darrerament està una mica aturat, de tota manera, ara que pareix que finalment en Marcos ha aconseguit arribar a L.A. és d’esperar que la cosa torni a arrencar.

fotos: Jordi Bertran

dijous, 24 d’agost del 2006

Hospitalitat

Entre moltes altres coses, estic profundament agraïda als meus pares perquè mai vaig tenir cap problema per portar amics a casa meva. Ells no només ells acollien de bon grat sino que a molts els han arribat a estimar de veritat.
Acollir a casa teva a gent de lluny i fer-los sentir bé és un art que s'apren de petit, i espero ser capaç de transmetre'l als meus fills.
Penso això aquests dies perque estic a la Vall del Loire, a França, acollida a casa uns amics que m'ensenyen cada vegada que ens retrobem, els mil matissos de l'hospitalitat.
I ser acollit per un francès hospitalari és una experiència memorable.
Podria dir moltes coses, però els francesos, a més de ser hospitalaris, tenen petites particularitats, com per exemple el teclat de l'ordinador azerty, i per escriure aquesta entrada estic suant tinta.
Quan torni a ser a casa us en parlaré. Mentre, us envio petons des d'un poble de 800 habitants amb un petit riu de racons ombrivols i esclats de flors a cada cantonada.
Sento oloreta a Crêpes... M,esperen per sopar!

dissabte, 19 d’agost del 2006

Lluny


Lluny d'aquesta claror, que tant he vista
la vida a un altre lloc seria trista

(Himne a Mallorca)

Ja no sóc a Mallorca, i tot i que tinc vacances encara i demà torn a partir, tenc una peneta petita i dolça. M'enyor de la roqueta, i se que només m'entenen els desterrats, com jo.

foto: Jordi Bertran

dimecres, 9 d’agost del 2006

Mail reciclat

Abans quan era a Mallorca escrivia molt. Ara, amb dos nens petits, la
cosa és una mica més difícil. I penjar-ho al bloc encara més. Reciclo
un e-mail que li vaig enviar a un amic
.
Deberíamos tener una máquina de fotografiar instantes, sensaciones,
olores que nos acompañan. Las fotos son muchas veces pobres para
captar las emociones que nos acompañan. Si una imagen vale más que mil
palabras, todos tenemos aromas, ambientes, canciones, sensaciones que
nos devuelven mil imágenes de lo que hemos pasado. En las olas
amenazantes del mediodía, en el ruido del viento, en el salitre
salpicando la cara, resuena lo que hemos sido en veranos anteriores.
Ahora mismo, por ejemplo, pensaba que ninguna cámara puede captar fidedignamente lo que hay en este rincón de la casa que me ha visto crecer: Las buganvillas meciéndose temblorosas, entregándose al contraluz inmisericorde de la tarde agónica, el fucsia insolente de la flor contra el humilde verde de las matas y el pino, salpicado por el
blanco purísimo del jazmín de detrás que me recuerda a otro jazmín, muy lejano, que alguien prendió en mi pelo hace ya tantos años.
Y el viento despeinando el pino mayestático que plantó mi abuelo hace tantos años y que ahora preside las benéficas sombras de la terraza.
Me paso el verano atesorando momentos intensos, que me alimentan durante el largo invierno. Y cuando la luz fría de la tarde invernal decae demasiado pronto, mi alma se resiste a oscurecerse, porque recuerda otra luz vibrante que iluminó tardes gloriosas de verano.

dilluns, 7 d’agost del 2006

Món Walt Disney

Ve la tia monja a ca nostra a dinar. Cada any penso que serà el darrer any que la veig, però sempre torna, una mica més arrugada i desmemoriada que l’estiu anterior, i amb la mateixa concepció del món i el mateix humor.
Sempre em fa pensar molt, aquesta dona. És germana del meu padrí Guillem, el pare de la meva mare. Té 87 anys, i en fa quasi 70 que és monja.
Ara li està dient al meu fill Mateu: “Aniré al cel, i tu encara no hi seràs, i jo aniré al bon Jesús i li diré : aquell nin que nom Mateu, l’has d’estimar molt”

La tia té una anècdota molt graciosa: va ensenyar a llegir i escriure a Fèlix Pons, que al cap dels anys fou president del congrés dels diputats. En un d’aquests dinars ens va dir
- Em vaig trobar en Fèlix, i li vaig dir eh? No vos penseu que m’ho vaig callar!
- I què li vau dir?
- Ai, Fèlix! Tan bon al•lot que eres, i ara socialista!!!!
(M’hauria agradat veure per un forat la cara que va fer el Fèlix Pons. Memorable, segur!)

La tia en algunes coses és molt moderna, per exemple, diu que no li estranya que no hi hagi vocacions, que avui en dia a les dones no els cal ser monges per ser lliures. De fet, sempre he pensat que es va fer monja per sortir del poble, per veure món, per estudiar, per no lligar-se a un home i quedar-se per sempre a la casa, servint els vells i criant al•lots.
En canvi, en altres coses és súper simplista: Parlant amb ma mare d’altra gent de la família que ha desaparegut quan la padrina ha tornat gran i ens han deixat amb el marrón, té una argumentació en blanc i negre, que es redueix a: la meva mare és molt bona, una santa, els altres són molt dolents, i Déu pagarà d’alguna manera a ma mare que s’hagi dedicat als vells, i als altres, els dolents dolentíssims, Déu els castigarà, o si més no, quan morin segur que aniran a l’infern i ma mare els veurà entre els núvols mentre els altres es recremeran a l’olla.
I jo penso, que fàcil seria si realment el món fos així: els bons molt bons, els dolents molt dolents, un món Walt Disney, on sempre al final guanyés la justícia.
I en aquest món no plouria mai en dissabte si els bons fan una costellada, i en els moments importants sonaria una melodia (en to major i acords disminuïts en moments àlgids) i sobretot, els bons serien molt bons, sempre tindrien sort, els tocaria la loteria i no es posarien malalts, i els dolents serien molt dolents, i a més lletjos, i no els aniria res bé, i se’ls tallaria l’allioli i se n’anirien a l’infern.
Així de fàcil.
Hi ha molta gent que pensa així.

dimecres, 2 d’agost del 2006

Segrest

Aquesta entrada la vaig escriure divendres passat, després d’haver passat un dia infernal, intentant anar a Mallorca. És una mica endarrerit, però estic molt lluny de la civilització.


Avui m’han segrestat vilment. Ha estat terrible. Tenia un vol amb vuelling per tornar a Mallorca. Fa anys que, per poc que pugui, evito anar amb Iberia. Quan he facturat he mirat amb llàstima els passatgers que anaven amb Iberia, i estava fent temps quan des del primer pis he vist una munió de gent vestits amb armilles reflectants que ocupaven les pistes. M’han recordat els “hombrecillos verdes” d’una pel•lícula del Buzz Light Year que veuen els meus fills. Fins i tot m’han fet gràcia. No m’imaginava la bestiesa que estaven fent.
No se com descriure-us el caos que s’ha viscut. He vist plors, crits, personal d’Iberia escortats per la policia, un italià que intentava subornar a un treballador per recuperar la maleta...
Ens han dit que el nostre vol sortiria a les 12 de la nit, i he decidit intentar anar en vaixell. El que he passat per recuperar la maleta no us ho podeu imaginar, i de fet no entenc com l’he pogut recuperar. Sortien per dues cintes maletes barrejades de vols anul•lats, diferents destins, companyies... Algunes maletes venien obertes, i semblaven esbudellades, amb les mànigues dels jerseis sortint desemparades. Esperar la maleta i veure’n sortir tantes de malmeses és una tortura terrible.
I hi havia una gentada indignada, acalorada, molts fumaven malgrat estar prohibit... Una dona desesperada per unes medecines que havia facturat, i una altra que havia facturat un gos dins un transportin i demanava que almenys li donessin aigua.
És interessant observar què fa la gent en aquests moments. Treu el pitjor i el millor de si mateix, penso. A mi m’han cridat perquè he intentat defensar a una pobre hostessa que estava donant la cara, no tenia la culpa de res, i rebia les pulles de tothom. He vist un noi a punt de pegar a un treballador que li deia que no sabia res, que presentés una reclamació.
Però també he vist gent que s’ajudava. Quan veia que la maleta no sortia i no tenia temps d’agafar el vaixell, un senyor que estava com jo però tenia el vaixell dues hores més tard s’ha ofert per portar-me ell la maleta a Palma.

M’he trobat el Baltasar Porcel, que tenia un bitllet al mateix vol que jo. I m’ha fet gràcia perquè no és la primera vegada que estem al mateix vol. De fet, quan l’he vist he pensat que podia escriure una entrada sobre les coincidències, perquè és una mica estrany coincidir amb una mateixa persona dos cops a l’avió, on sigui haver escollit viatjar en el mateix dia a la mateixa hora. Aquests dies llegiré La Vanguardia, també estava molt indignat, si escriu un article pot ser bastant sucós.
I també m’he trobat na Miquela Lladó, cantant de Música Nostra, un grup de música folk mallorquina. Normalment no solc saludar la gent coneguda, però després de quasi tres hores dretes una al costat de l’altra esperant la maleta he perdut les manies. Hem parlat una estona, i després ha vingut en el nostre cotxe a buscar el vaixell, que hem agafat pels pèls. Per cert, el vaixell estava ple de gent que tenia el mateix vol.
Per principis em solc posar de part dels treballadors, i intento prendre-m’ho amb filosofia quan em tallen una carretera, per exemple. Però penso que lo d’avui ha passat de mida. Tot un aeroport tallat d’una ciutat com Barcelona, em sembla una feta massa grossa. I aquesta mobilització no ha afectat només a Iberia, totes les altres companyies s’han quedat a terra. No ha servit de res evitar a Iberia, com sempre que puc faig.
No estic gaire informada dels problemes dels treballadors que avui m’han robat un dia d’estar amb els meus fills, però hi ha col•lectius que tenen molta força, i altres treballadors, amb reclamacions potser tan justes com ells, no tenen tan ressò mediàtic. A vegades penso que amb això de les vagues no guanya qui té més raó, sinó qui té més força, i em sap molt greu.
I dic vaga per no dir segrest, perquè això que hem patit no és una vaga, que és un dret legítim, però s’ha de convocar amb temps, i amb serveis mínims. El d’avui ha estat una salvatjada. I espero que no aconsegueixin res d’aquesta manera.

dimarts, 25 de juliol del 2006

Orquestra

Torno a estar a Mataró, he vengut per tocar a la missa de les Santes.
És divertit, tocar a la missa. Els de l’orquestra més o menys repetim cada any, i ens anem retrobant, ens posem al dia de les novetats (casaments, separacions, fills, operacions quirúrgiques...) El primer dia d’assaig tothom s’ensenya fotos. Hi ha molt bon rollo. La gent és bastant maca. I la música, absolutament genial.
Ahir a l’assaig ho pensava, quin gran privilegi tenim els músics. Estar immers en una orquestra, rodejat d’harmonia, i deixar que la veu del teu instrument es dilueixi en la totalitat. És una gran lliçó: tots som importants, però un de sol no fa música, es necessita l’equip.
I quan estàs allà, esperant que el director et doni l’entrada, penses que van valer la pena, tants anys d’estudiar, tants esforços, tantes tantíssimes renúncies, per poder dissoldre’t en la música, i ser un tot amb ella.
Altres artistes són més solitaris. Penso per exemple en el Marcos, que crea en la solitud d’una taula de dibuix (o és un ordinador?) O en els escriptors, que tenen hores i hores de tecleig anacoreta a l’ordinador.
Els músics tenim també moltes hores a soles amb els nostres instruments. Amb una gimnàstica física i mental, aprenent a dominar els nostres nervis, però a no perdre la sensibilitat. Després, i això ens passa sobretot als músics d’orquestra, ve la part sociable, tocar en grup, entendre el director, negociar amb el teu company qui fa de primer i qui de segon, els dies d’assaig, amb les cerveses de després, i el concert, la funció. I l’aplaudiment del públic, que sabeu, ens diu molt, es nota quan al públic li ha agradat o aplaudeix de compromís.
Hi ha músics que es queixen, sembla que han perdut el gust de tocar, i els sap greu treballar en cap de setmana, o protesten pel director, o per l’obra, o per la calor, o el fred. I si, és veritat, nosaltres comencem a treballar quan els altres descansen, i hem d’estar sempre al dia, i molts cops no se’ns permeten errades, i el material amb el que treballem és tan sensible que qualsevol cosa ens pot desequilibrar. (recordo que a un concert una senyora de la primera fila es ventava... però no anava a compàs! Em va desconcentrar molt)
Però no reconèixer que tenim una gran sort de poder tocar en una orquestra és un error. És com les parelles que fa tants anys que estan junts que només es troben els defectes, i obliden la gran sort que és haver-se trobat. Com li vaig sentir dir a una actriu, cal ser feliços per tal de ser agraïts pel que ens ha donat la vida. I tenir la oportunitat de tocar en una orquestra és un privilegi. Espero que sempre que toqui, el públic pugui percebre lo feliç que sóc de poder dedicar-me a la música.

divendres, 21 de juliol del 2006

Una mort

Com que sóc una mica bruixa, ahir a la nit li deia a n’Antònia que només havia vist morir dues persones, els meus dos padrins. Ho deia per criticar una sèrie en que un personatge a mitja frase es quedava callat amb els ulls oberts, i no es sabia si era mort o viu. I jo li deia a n’Antònia que quan algú mor, no tens cap dubte de si és mort o no. Com per fer-me la contrària, avui una dona se m’ha mort als braços, i durant una estona llarga jo continuava demanant-li que lluités per viure sense saber si era d’aquest món o no.

A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.

M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.

dissabte, 15 de juliol del 2006

Gulliver

Sortint de la porta de darrera la cuina vaig veure un escarabat comú, d’aquells que n’he vist a mils per aquí. Per alguna raó s’havia girat d’esquena, estava cap per avall, no podia tornar a girar-se i es movia furiosament. Em vaig acostar i ho vaig entendre: estava envaït de formigues. No se com les formigues varen saber que no es podia defensar, i van començar a devorar-lo sense esperar que morís.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.

Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.

dimarts, 11 de juliol del 2006

Me'n vaig

Talment els enamorats, que de lluny estant es recorden i repassen mentalment els plecs del somriure, les ones del cabell, la llum de la mirada, així passo jo tot l'hivern, pendent d'una absència. Estic els mesos comptant el temps que falta per tornar a Mallorca. És una cosa irracional, no ho puc argumentar. Aquí també s'hi està bé, però és allà on sóc a casa.
I en els dies grisos d'hivern, quan la rutina em pesa a les espatlles i a l'ànim, recordo la llum càlida de l'horabaixa, o l'explosió del migdia, el silenci de la matinada, la platja quan la gent comença a anar-se'n i el sol agònic es torna ataronjat, les barques del club nàutic vigilant la lluna, els pins polsosos, les carreteres sinuoses amb parets de pedra i unes quantes vaques que miren impertèrrites com la vida passa.
L'aigua encara tan pura, tan quieta a mitja nit. L'arena freda, els grills, els mosquits. Els grumers brillants, fosforescents en la foscor.
Els moixos dormitant a mig matí, cansats de les excursions nocturnes. Els humils lliris de platja, amb la seva olor dolcíssima.
Les cigales, entonant incansables la seva lletania.
Les migdiades llargues i la roba curta. Sopar d'un pa amb oli.
Demà me'n vaig. El ritme d'entrades al bloc disminuirà, allà no tinc connexió a internet.
Que tingueu bones vacances.

diumenge, 9 de juliol del 2006

Intensament

Quan vaig anar a veure "Mar adentro" vaig sortir del cine amb moltes ganes d'abraçar, de fer petons, de jeure a la herba i notar les pessigolles al cos, de nedar... De viure intensament, en definitiva. Una cosa semblant em passa cada vegada que vaig a visitar el meu oncle Damià, que està ingressat a una unitat de demència senil.
És molt dur. Sembla com si el temps s'hagués aturat. La majoria dels interns passegen vacil·lants pels espais lluminosos de la residència, ajudats per les infermeres o els familiars. Alguns estan lligats amb una faixa a la cadira, no arribo a saber si perquè no caiguin o perquè no s'aixequin. Altres caminen més segurs, però en els ulls porten l'absència d'ells mateixos, no se si m'explico bé.
Moltes vegades em pregunto quin tipus de vella seré. M'agradaria ser com una que està sempre somrient amb una nina de roba abraçada. Sembla feliç, en el seu món de tendresa. Les infermeres l'abracen i li fan petons, i ella s'estremeix de gust i continua abraçant la nina.
Hi ha també un senyor, el Paco, que està sempre renegant i cagant-se en tot. Un dia que ningú li feia cas i ell anava maleint tot el santoral, va arribar a proferir l'amenaça més greu que se li podia acudir: "mira que me cago en la virgen del Carmen, eh?" .Es veu que el Paco, quan era conscient, era un home tendre, carinyós i molt devot. Em pregunto quin és el Paco real, el d'abans o el d'ara.
Hi ha també una interna que té els ulls espantats. Sembla com si fugís d'alguna cosa. És incapaç d'estar-se dos minuts asseguda a una cadira. Està prima com un secall, i no m'estranya: tot ho deu cremar, fugint nerviosa de la cadira on s'ha assegut per anar ràpidament a una altra cadira d'on escaparà al cap de dos minuts més.
I també hi ha la Maria, que em mira fixament des de la nebulosa del seu cervell envaït per l'Alzheimer. La Maria m'estremeix perquè em recorda a la meva àvia, que també es deia Maria i que també va morir amb Alzheimer, i m'hi fa pensar perquè com ella, està asseguda en una cadira i des de la seva fragilitat mira el món entre espantada i astorada. Té els mateixos gestos, els braços encarcarats enganxats al cos, el mig somriure que fa si li dius alguna cosa, el caminar rígid i espantat, agafada a algú que camina d'esquenes i li parla dolçament.
No se quin tipus de vella seré. Si perdré l'oremus i em dedicaré a demanar a crits un home amb una bona polla, com feia l'àvia de l'Eva, (quin tall, veure l'àvia així, descobrir que era un ésser sexuat, i que encara té desitjos. I que terrible tenir desitjos quan ja ningú et desitja) Si renegaré de la verge del Carme, si estaré dues hores cridant "Ai, Deu meu", si acaronaré a una nina de drap o si em dedicaré a estirar els cabells a tot el que se m'acosti.
No em fa gens de gràcia, fer-me vella, però l'alternativa és molt pitjor, crec. Mentre arriba el moment de que em posin bolquers, em pentinin i em donin farinetes, faig la opció de viure intensament, de no estalviar-me cap plaer, tot i que això comporti també no estalviar-me cap dolor.  De somriure al matí, perquè cada matí és una bona notícia. D'arribar extenuada a la nit, per haver-li tret tot el suc al dia. De no deixar de fer cap petó, ni cap abraçada, ni cap carícia.
I almenys, si perdo el coneixement, que un dels meus darrers pensaments sigui "Que me quiten lo bailao"

dimecres, 5 de juliol del 2006

Estadístiques i optimisme

Fa uns vuit anys vaig operar-me de miopia. Recordo que ho vaig fer uns mesos abans de casar-me, i que vàrem fer bastant la conya de que ho feia per veure bé amb qui em casava. (deuria anar bé, perquè crec que la vaig encertar de ple)Va coincidir amb la primavera, i flipava de veure els colors i la llum sense el vidre de vuit diòptries que ho entelava tot. Ho recomano a tothom. Ara torno a dur ulleres per fixar la vista (ordinador, llegir, etc.) però això d'anar a la platja i veure on és la teva tovallola des de l'aigua, és d'una qualitat de vida brutal. I més si la platja és a Mallorca (queda molt pijo, però la terra tira)...
Bé, el cas és que just abans d'operar-me l'oculista em va fer signar un paper conforme estava assabentada de que de cada 400 operacions, una anava malament. Jo tota poruga, li vaig preguntar si n'havia fet 399, i ell tot triomfal em va dir que n'havia fet més de 4000 i mai li havia passat res.
Ho va dir per tranquil·litzar-me i no ho va aconseguir en absolut. Sóc de lletres pures i no he estudiat estadística, però em sembla entendre que en aquest cas, tens moltes més possibilitats que et toqui, no? Estadísticament. Però com que sóc optimista, vaig tirar endavant i no me'n penedeixo gens.
Pel novembre vam anar a Les Planes de Son. Vàrem sortir a passejar un vespre, feia un fred que pelava, i les estrelles rutilants ens guaitaven de sobre les muntanyes. Era impressionant, i feia un punt de por, sentir-se tan petit en la muntanya tan majestàtica.
La Mariona em va dir
- Ja ho saps, que als Pirineus han deixat anar ossos?
A veure, tinc moltes virtuts, però la valentia no és una d'elles. I realment, amb aquella foscor i aquella solitud, tan lluny de ningú que ens pogués rescatar, pensar en una bèstia d'aquelles darrera uns matolls, no feia gens de gràcia.
- Si- li responc jo- però només n'han deixat anar dos en tot els Pirineus....molt seria.....
- Noia, amb la sort que tinc jo, no m'estranyaria trobar-me'l
Gran descoberta. Les rialles fan fugir la por.

dimarts, 4 de juliol del 2006

Madamme Buterfly

Fa unes setmanes vaig anar al Liceu, a veure Madamme Buterfly. Tothom hauria de tenir l'oportunitat de veure una òpera d'aquestes, almenys un cop en la vida.
L'argument, ho dic pels profans en la matèria, va d'un oficial americà es casa amb una noieta japonesa per tenir companyia mentre està destinat al Japó, però no dóna cap validesa a aquest vincle, mentre que ella s'entrega totalment, renuncia a la seva família, i quan ell marxa, l'espera fidel, i mentre tothom la intenta desenganyar manté l'esperança en una tornada cada cop més difícil.
El final, com no podia ser d'altra manera, és molt dramàtic.
M'ha donat per pensar això aquests dies, que em van fotent carbasses a tort i dret, que mantinc encara l'esperança que les coses s'arreglin, tot i que cada vegada costa més creure que sigui possible.
En una relació de parella, la gent, en un moment o altre s'asseu i expressa què vol de la parella. Fan una proposta d'intencions, vull això i això no, etc. Del grau de coincidència del que volen els dos membres de la parella depèn, en gran part, l'èxit de la relació. Si al final la cosa no va bé, també hi ha un moment en el que es posa sobre la taula que no era això el que volíem, i més o menys traumàticament, la cosa acaba.
Però en una relació d'amistat (hi ha algun terme més light per definir relacions no amoroses entre dues persones? Dir amic a segons qui és una mica exagerat) normalment la gent no es declara les intencions que té vers allò que comença. I també passa que moltes vegades va acabant, morint poc a poc, resistint malament els embats dels malentesos inevitables.
Potser el problema de la Madamme Buterfly és que no es va posar a parlar amb Pinkerton sobre què volia d'aquella relació. Però què passa quan ja ni volen xerrar.
Val la pena apedaçar?