Els joves d'ara no sabran mai el que és això. Escriure el que et passa, el que penses, el que sents, en papers en brut, amb tatxades, amb asteriscs cap a altres paràgrafs, i corregir-ho, passar-ho a net, rellegir-ho mil cops, i enviar finalment la carta. Calcular quan l'altre l'ha rebut. Esperar la resposta, impacient, comptant el temps que l'altre tardarà a contestar, preguntant si la resposta està ja escrita, dormint en un sobre esperant un segell, o de camí cap a tu.
Arribar a casa i guaitar la bústia amb ànsia. Si és divendres i no arriba carta, desesperar-te, doncs el cap de setmana no passa el carter.
Quan finalment arriba, obrir amb compte la carta. Somriure pensant que el que toquen les teves mans ho han tocat abans mans estimades. Trobar al fons del sobre una flor seca, o un missatge amb lletra de puça sota el segell.
A vegades perdre alguna carta, i no saber mai si s'ha perdut la teva pregunta o la seva resposta, i no gosar preguntar per no fer-te la insistent. Algun cop aprofitar aquesta excusa: dir que no has rebut una carta, perquè t'ha fet massa mal, perquè no goses contestar-la, perquè no saps què contestar.
Penso que als de la nostra generació ens va anar bé, tot això de no tenir wha'ts up. En el moment de la impaciència juvenil vam haver d'avesar-nos a esperar. Va estar bé, construir amistats a base de confiança, de paraules i també de silencis.
Penso en aquell exercici de paciència aquests dies, doncs fa setmanes que espero un mail. No sé si arribarà, i en el cas que arribi, no sé si dirà el que jo vull que digui.
De mentre, però, com si tornés a ser adolescent, miro el meu telèfon compulsivament i com que em costa dormir tot i pensant-hi, em llevo més d'hora només per mirar el correu. Em pensava que havia après a ser pacient, però es veu que no, que la paciència és un múscul que s'ha d'anar exercitant, i suposo que feia estona que no ho feia.
Després em sento alleugerida: encara bo que tot això de la immediatesa dels what's up, dels mails, m'ha agafat de gran. Tot i que en aquell moment ho passava malament, penso que em va anar bé, aprendre a esperar. A confiar que tard o d'hora arribaria la carta esperada.
Tinc una amiga molt estimada que està en un procés mèdic que li exigeix tenir molta paciència. Aquest tros de dona, que sempre ha agafat el toro per les banyes i és una de les persones amb més empenta que conec, ha d'asseure's a esperar els resultats d'una analítica, sense poder fer res més.
Com que fa poc a casa també hem hagut de fer això, esperar i pregar, i confiar, i tornar a esperar, sé el que és, i sé com s'ho passa de malament. És molt frustrant sentir que no tens el control de la teva vida. Que no pots fer ja res més que no sigui esperar.
Jo penso en ella, prego per ella, li envio tots els ànims del món. Avui em deia que els processos naturals no coneixen impaciències, i que n'hem d'aprendre. És veritat.
En aquest món tan immediat que tenim, sembla que la vida s'entossudeixi a ensenyar-nos a esperar. Un mail, una analítica, un procés que vol el seu temps.
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Esperar cartes
dimarts, 21 d’octubre del 2014
Amics i amigues
Jo tinc amics que ho han deixat tot i han agafat un cotxe per venir només a abraçar-me. Una vegada un amic va fer tres-cents Kilòmetres en un cotxe destartalat perquè va intuir que jo el necessitava, i quan incrèdula li vaig obrir la porta, em va dir vamos a ver el mar, que lo necesitas. Al cap dels anys, quan el seu pare va morir inesperadament, jo en vaig fer mil, de kilòmetres, per estar al seu costat. Ni jo li ho havia demanat, ni ell a mi. Però els dos vam saber quan l'altre patia, i hi vam estar.
Altres amics han vingut de molt més a prop, vencent obstacles en un moment, just a temps d'escoltar-me i agombolar-me, posant les seves vides en stand-by per atendre'm. Tinc amigues que m'han suportat quan ni jo mateixa em suportava. He pogut riure fins quedar-me afònica, i he pogut compartir moments de silencis vibrants. He fet llargs viatges, i he estat hores asseguda xerrant. He pujat muntanyes, m'he capbussat al mar, he fet algunes bestieses memorables, he passat nits en vetlla, he pregat amb els meus amics.
Tinc un amic que em va aparèixer una mica d'improvís, va confiar en mi quan no podia confiar en ningú més, em va dir paraules com ferro roent, i em va fer acompanyar-lo en un camí de dol, d'iniciació i d'auto-acceptació que encara ara continua.
Tinc el cor repartit, en molts altres cors, alguns ben lluny però ben a prop. I és que quan s'estima, els Kilòmetres només són una il·lusió òptica, i els anys que han passat no importen en el moment de la retrobada. Tinc amics que tenen cura de mi des de l'altra banda: alguns des de l'altra banda de l'oceà, també en tinc a l'altra banda del riu Estígia, àngels que vetllen per mi. Altres amics i amigues viuen a la meva ciutat i compartim mil complicitats.
Tinc amics i amigues ben diferents a mi. Alguns amb opcions polítiques i vitals a les antípodes de les meves. Alguns que no llegeixen ni la lletra del xampú, altres amb els que m'he d'entendre en altres idiomes. Els meus amics han entès els meus silencies, les meves incoherències, els meus moments foscos. Els meus amics han estat a les dures i a les madures, algun cop qüestionat totalment les meves opcions, però sempre respectant-me i recolzant-me. Sé qui m'ajudaria a amagar un cadàver, si li ho demanés, i sé també que no faria preguntes.
Quan he hagut de passar per moments aspres, he tingut mans amigues. Cors oberts. Tasses fumejants d'infusions aromàtiques.
A vegades fa mal, sabeu? Estimar és fer-te vulnerable. Patir amb el patiment dels altres. Plorar quan els altres ploren.
Però hi ha molts moments, molts, en que l'amistat és l'únic que no trontolla quan tot s'ensorra.
I algun dia s'acabarà la festa. Espero, en els darrers moments de la meva vida, poder donar gràcies, i us ben asseguro que una de les coses que més agrairé serà això: Haver sabut tan de primera mà el que és la veritable amistat.
dimarts, 14 d’octubre del 2014
Els secrets
El silenci i els secrets són tan fràgils que només d'anomenar-los s'esquerden irremeiablement.
Mai vaig ser una adolescent gaire popular. A l'escola, passaven coses i jo no me n'assabentava. No solia estar als grupets de noies que es pintaven la ralla dels ulls al lavabo mentre s'explicaven les intimitats i es deien però no ho diguis a ningú.
No és que jo tingués molts secrets, però desconfiava d'aquestes conxorxes, perquè el que es deia allà molt sovint acabava esbombat als quatre vents, i fins i tot jo ho acabava sabent, que ja és dir.
Molt sovint, massa pel meu gust, m'he trobat amb secrets. Amb persones que confien en mi, suposo que per la meva actitud reverencial cap als secrets, tot i que en algun moment he pensat que estic pagant un Karma: que en una altra vida vaig ser sorda i ara em toca escoltar molt a l'altra gent.
Dic que "massa", perquè si bé és cert que confiant secrets a algú hi estableixes una complicitat especial, a vegades he sabut coses que hauria preferit no saber, ja que pot passar que els secrets afectin a més d'una persona. A part, un secret descobreix una dimensió oculta d'algú, i pot ser que em faci mal saber segons què.
També m'ha passat que algú que ha confiat en mi per a un secret no ha entès que jo no li "pagués amb la mateixa moneda". Entenc, en certa manera, aquesta actitud: dir un secret et fa vulnerable. Si l'altre persona també te'n diu algun… és com "estar en paus". Em sembla una actitud infantil, però comprensible.
Guardar segons quins secrets m'ha fet mal. Fa anys vaig haver de mantenir-ne un de molt gruixut, tot i que m'hauria afavorit, i molt, trencar-lo. Em va fer molt mal, més del que puc expressar: les temptacions d'alliberar-me foren tan fortes que vaig emmalaltir.
També em va fer mal, però d'una altra manera, ser dipositària del secret d'una persona que al cap de poc va morir inesperadament. Ara encara, quan veig l'altra persona implicada en el secret, tinc ganes de fer-me present, de dir-li jo també ho sabia, si vols, aquí em tens, per plorar, per enrabiar-te, o pel que faci falta.
Tots en tenim, de secrets, i suposo que és bo, acceptar que hi ha parcel·les íntimes, coses que només són nostres, que la vida no és plana, sinó amb volum, amb racons, amb espais interiors, amb llums i ombres.
I amb això no dic que els secrets siguin les ombres.
Potser més aviat al contrari: Sé de persones que duen al cor secrets vibrants que són l'únic punt de llum de vides grises. Que suporten la feixuguesa de la vida quotidiana, amb l'escalf d'algun secret dolç.
divendres, 3 d’octubre del 2014
Avui al matí
Em llevo encara de nit fosca. Com tantes vegades, el meu cervell dóna per acabat el descans nocturn molt abans que el despertador soni.
Resignada, em llevo. La meva gata, que té complexe de gos, em rep melosa, tota contenta de tornar a veure'm. Ronca feliç, em mira amb els ulls mig closos i refrega satisfeta els seus bigotis a la meva cama.
Surto al balcó. Fa aquella fresqueta tan agradable. No és tan fosc com semblava des de l'estudi. Els núvols s'acoloreixen de tons rosadencs. El mar serè pareix, gairebé escup, un sol rotund, com de rovell d'ou. És una imatge brutalment bella, d'una sensualitat gairebé obscena.
Jo m'entretinc a mirar-lo. Els ocells del parc anuncien que s'acaba la fosca, i que tot torna a començar.
I en aquell moment de plenitud, penso. En la gent que estimo. Penso en tot el que tinc. En el que aquesta setmana m'ha estat concedit, també en el que he donat, que és molt. En l'aventura d'estar viva, d'estimar, d'arriscar-me. En la joiosa sort d'estar ara i aquí.
Penso en la gent que tinc al costat.
Sento una gratitud fonda. Em sento reconciliada amb la vida. I tinc ganes de plorar, no de pena, de pura emoció.
Al cap d'una hora rebo un what's up.
Una de les persones en qui més he pensat, m'envia una foto de la sortida del sol des de casa seva. Em diu que pensa en mi.
Em sento, encara més, connectada a la vida d'una manera tan visceral i fonda que gairebé fa mal.
Resignada, em llevo. La meva gata, que té complexe de gos, em rep melosa, tota contenta de tornar a veure'm. Ronca feliç, em mira amb els ulls mig closos i refrega satisfeta els seus bigotis a la meva cama.
Surto al balcó. Fa aquella fresqueta tan agradable. No és tan fosc com semblava des de l'estudi. Els núvols s'acoloreixen de tons rosadencs. El mar serè pareix, gairebé escup, un sol rotund, com de rovell d'ou. És una imatge brutalment bella, d'una sensualitat gairebé obscena.
Jo m'entretinc a mirar-lo. Els ocells del parc anuncien que s'acaba la fosca, i que tot torna a començar.
I en aquell moment de plenitud, penso. En la gent que estimo. Penso en tot el que tinc. En el que aquesta setmana m'ha estat concedit, també en el que he donat, que és molt. En l'aventura d'estar viva, d'estimar, d'arriscar-me. En la joiosa sort d'estar ara i aquí.
Penso en la gent que tinc al costat.
Sento una gratitud fonda. Em sento reconciliada amb la vida. I tinc ganes de plorar, no de pena, de pura emoció.
Al cap d'una hora rebo un what's up.
Una de les persones en qui més he pensat, m'envia una foto de la sortida del sol des de casa seva. Em diu que pensa en mi.
Em sento, encara més, connectada a la vida d'una manera tan visceral i fonda que gairebé fa mal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)