dilluns, 19 de setembre del 2016

Els buits

Jo dibuixo fatal. I mireu que m'agraden, totes les arts plàstiques i les manualitats. Però no he estat agraciada amb aquest do (ja en tinc d'altres, no em queixo pas, però aquest do no m'ha estat concedit)
M'emociona com algú és capaç, no ja de retratar la realitat, (ja tenim les fotografies, per a això!) sinó expressar-la, deformar-la, fer-te sentir alguna cosa davant la imatge.
Fa un parell de setmanes varem anar a Llançà, al museu de l'aquarel·la,  us recomanaria anar-hi si no fos que ara tenen tancat. 
I em va donar per pensar que la vida és com una aquarel·la. M'explico. Quan pintes a l'oli, controles molt el color. Saps quin color sortirà, del que estàs pintant. A més,  tinc entès que, si t'equivoques, amb un altre color pots corregir-ho, pintant-hi a sobre. En tot cas, no depens del primer traç. Fas una provatura a llapis, i després pintes a l'oli, i si t'equivoques, pintes a sobre i pots corregir-ho. També amb l'acrílic funciona així. 
Ah, però l'aquarel·la... funciona diferent.
Són colors fets amb barreja d'aigua. Això vol dir que no es control·la ben bé el color. Ara un bon aquarel·lista em dirà que, si en saps, ets capaç de controlar-ho, però no penseu que això és com la vida mateixa? Que tu fas uns plans, però després la vida et porta potser per llocs que no tenies previst? I vas creixent i aprens més o menys a portar-ho raonablement bé. Saps controlar una mica més el color que vols, però sempre hi ha sorpreses.
No us passa, que a vegades els vostres somnis es dilueixen? Quelcom que havia de ser definitiu, total, i... bé, a la llarga està bé, però potser ha quedat amb un color diferent al que havíem planejat.
Mirant les aquarel·les vaig pensar-ho.
Una altra cosa en la que penso que l'aquarel·la s'assembla brutalment a la vida, és en la impossibilitat d'esborrar, o de corregir posant-hi més a sobre. 
I és que hi ha determinacions que ens marquen. Hi ha traços a la nostra vida que la canvien irremeiablement. I no es poden esborrar.
Però el que em va estremir va ser aquesta aquarel·la que us mostro ara:


No recordo el títol, l'autor és Josep Maria Martínez Lozano. 
Aquesta aquarel·la em va tenir clavada durant una bona estona. Perquè sabeu què?
Dibuixa a partir d'un buit. La paret blanca, el reflex de l'aigua... no estan pintats. Són buits, és el color del paper. I tot el quadre està construït a partir d'aquell buid. 
Quina bellesa. Quin domini. 
I quina acceptació. 
Perquè tots en tenim, de buits. Alguns més grossos, altres menys... però tots hem hagut d'aprendre a construir a partir del que ens manca.
I alguns són capaços de construir coses molt belles. Fixeu-vos que el pintor no ha amagat el buit. L'ha acceptat i, a partir d'ell, ha  construït el quadre.
Jo miro els meus buits. La manera en que els he intentat gestionar. No sé ben bé si me n'hauré sortit prou. Voldria ser com aquest pintor, que ha fet una imatge tan perfecta que no molesta el que no hi és, perquè el que hi és, està tan bellament dibuixat que no ens fa enyorar el que no és. Simplement tenim el forat, i ho acceptem, i fins i tot potser recolza el que és, com pot un no ser-hi reforçar el que és.

No em digueu que no és preciós.
Això és el que vull, per a la meva vida.

dimecres, 7 de setembre del 2016

Setmana del llibre en català.

M'encanta la setmana del llibre en català, perquè és com un Sant Jordi, però allargassat, molt menys estressant, però igualment festiu, on dóna temps a fer moltes més coses, i triar i remenar sense tanta pressa ni congestió. 
A més, en aquesta edició de la setmana em passa com en el passat Sant Jordi: després de tants d'anys de viure-la d'una manera, ara passo a l'altra banda, i participo en dos actes com autora.
El primer acte és demà, i perdoneu si he avisat massa tard, pago la hipoteca treballant a una escola, estic començant el curs i tinc allò de la síndrome de Santa Teresa (allò de "vivo sin vivir en mi")
Demà, doncs, signaré llibres a la caseta d'Ara Llibres, la n. 40. Serà a les 19 h. de la tarda. 
Em fa molta il·lusió, perquè a més estaré al costat de la Jenn Díaz, una escriptorassa, que també ha publicat amb Ara Llibres l'esplèndida novel·la Mare i filla, que si no heu llegit ja tardeu a fer-ho. 
M'encantaria que vinguéssiu demà. Aquí entre nosaltres, us he de confessar que això d'anar a signar dóna un punt d'angoixa, no saps mai si vindrà gaire gent, o si t'estaràs asseguda a la tauleta, amb el bolígraf a la ma i morta d'avorriment, somrient com una beneita a la gent que passa... O sigui que si voleu fer-me feliç, que us signi la novel·la i que parlem una estona, passeu-vos demà a la tarda per la setmana del llibre en català, a l'esplanada de la catedral de Barcelona.
L'altre acte on aniré serà a la lectura de fragments de la nostra obra, que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) 
Diumenge 11, la diada nacional de Catalunya, a les 11:55, llegiré un tros d'Abans que el teu record torni cendra, a la caseta 2 de la fira. 
Estic intentant triar el fragment, és difícil, com triar un fill... No vull que sigui un spoiler, vull que enganxi, que es vegi el registre mallorquí... mil coses! Seran només cinc minuts, espero que intensos.
A veure si, en un o altre acte, podeu venir a fer-me costat. 
I si no podeu venir en aquests dies, feu-ho en uns altres, però no us perdeu la Setmana del llibre en català.