La creu de la clínica Delfos

El meu pare està ingressat de fa més d'una setmana, i sembla ser que hi estarà força dies més. Estem intentant viure la situació amb serenor i esperança, tot i que sabem el que hi ha, l'edat que té i l'historial mèdic. Avui he dormit amb ell a l'hospital, i després he anat a esmorzar a la cafeteria. Sortint, he vist la capella i hi he entrat una estona. Necessitava recolocar-me, pregar una estona. 

I en aquell moment de recolliment he tingut una epifania que voldria compartir amb els creients de per aquí. 

Mireu, estava mirant la imatge del Crist.

És aquesta: 

D'entrada, deixeu-me que us digui que a mi no m'agraden gens, aquests tipus d'imatges. Em semblen morboses, no necessito la sang regalimant, ni les llàgrimes, ni els genolls pelats. 

Jo prefereixo les imatges més conceptuals. Una creu esquemàtica: dues fustes (los brazos en abrazo hacia la tierra; /el astil disparándose a los cielos, que diu la poesia de León Felipe) 

Però el que m'ha passat ha estat que abans de baixar a esmorzar, havia estat amb les infermeres que arreglaven el meu pare. 

I el meu pare, que havia estat maratonià i tenia unes cuixes poderoses, unes cames fermes, i que feia windsurf i nadava i tenia uns braços tornejats i poderosos... 

Avui m'havia fixat en que tenia unes cames escanyolides, qualsevol diria que es podria trencar en un moment. 

I he pensat que em feia falta veure aquest Crist en aquest moment. Que també  necessitem, més enllà de la creu, del símbol, copsar la carn. No oblidar mai això: que es va fer carn. I que abraça la nostra precarietat, la nostra malaltia. El Crist en el que creiem és, també, feble. I també li podem comptar tots els seus ossos.

I jo, que amb aquest orgull idiota sempre havia mirat amb condescendència, amb un punt de supèrbia, totes aquestes imatges tan explícites, avui he entès com necessitava una imatge així. 

El Josep

Fa temps que veig pel que abans era twitter (ara com ho hem de dir? X?) a la Maria Pilar. En les seves piulades parla del Josep, el seu fill, assassinat per un descerebrat amb volant. Penja fotos seves, explica com era, amb una tendresa i un dolor escruixidor. 

Feia temps que volia dir-li alguna cosa, i avui, finalment he gosat dir-li, en un privat, que sento el Josep molt proper. He intentat enviar-li el meu escalf, sabent que no l'alleugerirà gens ni mica. No vull ser aficadissa, ni ser banal. No puc dir-li estic amb tu, i dir-li que em sap greu és tan petit, tan poca cosa, que em sap greu. Què pot alleugerir la pena de l'assassinat d'un fill?

Al cap de poc temps, la Pilar em contesta, i m'envia un petit clip del seu fill, una picadeta d'ulls, un petó, que a mi m'ha fet saltar les llàgrimes. Hi ha fets tan grossos que les paraules els van petites. I aquí la paraula injustícia és massa petita.

Just abans de dormir, doncs, obro altre cop l'aplicació, i veig que la Maria Pilar ha contestat un pare al que també li han matat un fill. No sé dir-ne accident, sabeu? Un accident és que et caigui un gerro de flors. Matar una altra persona perquè excedeixes de molt el límit de velocitat, perquè vas fins amunt de droga, o perquè vas mirant el mòbil no és ben bé "un accident".

Sí que hi ha accidents, i tant. I en alguns moren persones. 

Un dia, fa anys, em vaig saltar un stop. M'havien donat una molt mala notícia, (molt, molt mala notícia) tornava a casa conduïnt, i vaig passar una cruïlla sense aturar-me. Quan me'n vaig adonar se'm va glaçar la sang, i si algun dia tinc la temptació de queixar-me de la mala sort, recordo aquell moment en què hauria pogut matar algú, m'hauria pogut matar jo, també, i no va passar. Sé, doncs, que hi ha accidents que fan que mori gent, i no voldria que semblés que culpabilitzo a qui té la desgràcia de tenir-ne un. No sé què hauria estat de mi si hagués fet mal a algú, però segur que la pena i el remordiment m'acompanyarien tota la vida. Des d'aquí una abraçada a qui viu amb aquest pes tan feixuc. Sé de casos propers, i sé que ho han passat molt i molt malament.

En el cas del Josep, però, al dolor de la seva mort se li afegeix l'absoluta falta de penediment de la persona que el va matar, fent una imprudència molt gran que es va endur la moto en la que feia un viatge. És possible haver provocat un fet com aquest i no sentir-te penedit, no tenir unes paraules de consol, no canviar, no teniu un record, un respecte, per les vides destrossades? Es veu que sí. Deu ser un psicòpata, si no, no ho entenc.

Torno al twitter. Mirant el que contesta la Maria Pilar, veig altres persones que també intervenen. Parlen d'altres vides arrabassades en un instant. 

Penso en aquestes mares (i pares) que passen la nit en blanc. Aquests joves a qui els han robat la vida.

Jo sóc com una lloca i només dormo bé quan tinc els dos pollets a casa. No puc imaginar el dolor que passen. Potser si saben que també estic en vetlla pensant en els seus fills, senten alguna mena d'acompanyament, voldria que poguessin repartir una mica el dolor, alleugerir-los les hores.

I l'únic que puc fer és escriure els seus noms, Josep, Mario, Natàlia, Edu, Sara, Conrad... i tantes altres víctimes, intentant que els feu també vosaltres, que em llegiu, un lloc al vostre cor, i que visquin també en el nostre record.

Donar el pas

Ja fa dos anys que vaig deixar una feina estable per dedicar-me a escriure. Va costar molt, em feia molta, molta por i, la veritat, tampoc estava tan malament, a la feina. Tenia companyes maquíssimes, d'aquelles que s'havien convertit en bones amigues, tenia alguns alumnes pels quals valia molt la pena llevar-me cada matí, i penso que, tot i que treballava massa, treballava bé. 

Però em sentia empresonada. Jo volia escriure. Lo altre se’m donava bé… però jo volia escriure. Era bona professora... però això m'impedia ser escriptora. 

No era especialment infeliç, però hi havia un cuquet dins meu que em repetia que no era feliç. 

Estava en una confortable zona grisa. Però alguna cosa em cridava poderosament.

Vaig fer el pas, i el tornaria a fer, mil vegades. 

Continuo treballant tant (o més!) que abans, i cobro molt, però molt menys. No tinc estabilitat, no sé mai quant cobraré el mes següent, tinc un client (un senyor que vaig ajudar a escriure una novel·la) que fa set mesos que em deu més de mil euros i em dona llargues, i una editorial que no paga uns informes que els vaig fer. Els que donen els ajuts a la creació que concedeix la generalitat continuen pensant que no la mereixo*, i continuo sense haver guanyat cap premi literari d'aquells de cobrar diners.

No tinc vacances (bé, si vull sí que les tinc, però no cobro si no treballo) i a més d'escriure faig mil petites coses: clubs de lectura, presentacions, informes de lectura, tallers d'escriptura creativa (online i presencials) i acompanyaments a gent que escriu. 

Vaig fer el pas, repeteixo, i repeteixo que ho tornaria a fer, mil vegades. Malgrat la precarietat, malgrat la incertesa. Llevar-me cada dia amb ganes de posar-me a treballar, no té preu.

Que intens, que immens que és l’aire lliure! Que feliç que et sents quan ets qui vols ser! 

*(mai me l'han donat, en canvi li han donat a gent que, aquí entre nosaltres, crec que ni escriu millor ni té més mèrits que jo... ehem. Això seria un tema d'un altre post, que titularia "la pataleta")

Estava malalt, i em vinguéreu a veure

He tingut el pare ingressat uns dies (ja està bé i a casa, gràcies a Deu) i amb tot això de la maleïda covid les visites han estat restringides, tot i que la seva malaltia no hi tenia res a veure.

Al desànim de la malaltia, doncs, el meu pare hi ha hagut d'afegir la solitud, els vespres llarguíssims, estant absolutament ben atès mèdicament però amb una gran manca d'escalf humà, i m'atreveixo a dir, tot i que no sóc metge, que el necessitava gairebé tant com les bosses de sang que li posaven.

I ha vingut a mi, altra vegada, aquesta frase, "estava malalt i em vinguéreu a veure" de l'Evangeli de Marc (podeu llegir-lo aquí)i diria que l'he entès en una altra dimensió.

A veure si em sé explicar.

En l'època de Jesús, i més en el poblucho de mala mort on vivia, suposo que no deurien saber quines malalties eren infeccioses o no. No deuria ser gens fàcil, anar a visitar algú malalt i exposar-te a emmalaltir tu, o contagiar la teva família, posant en risc tantes, tantes coses. Te la podies jugar, i molt, visitant un malalt, i suposo que molts passaven la malaltia sols, per a protegir els seus. M'imagino, afegir a la desesperació de la malaltia, l'ostracisme.

Ara, però, que tenim més eines per controlar les malaties infeccioses * potser pot semblar, quan parlem de "estava malalt i em vinguéreu a veure",  que estem parlant de fer visites de cortesia, i penso que el sentit d'aquesta frase va més enllà. 

Penso que no es referia a anar a una clínica, deixar el cotxe al pàrquing i entrar a fer una visita de cortesia, parlant de quatre foteses asseguts a un sofà. Potser quan Jesús diu "estava malalt, i em vinguéreu a veure", el que volia dir és "t'importava tant, que vas ser capaç de fer-te vulnerable i acompanyar-me en moments durs".

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir acceptar fer-nos vulnerables,  estimar-los, crear-hi llaços encara que sapiguem que podem plorar després (oh, estimada  Txelo !)

Potser avui, anar a visitar els malalts vol dir, simplement, no obrir el mòbil mentre estem amb ells, ni incomodar-nos amb la seva decrepitud, la seva mala estampa, o, en el cas dels avis, les seves llacunes de memòria, o les mil vegades que repeteixen les coses, o seves manietes.

Potser avui, anar a visitar malalts és permetre'ls estar tristos i no obligar-los a fingir optimisme. És deixar-los parlar de les seves pors, de les angoixes, és escoltar, acollir i no imposar una alegria fictícia. 

Potser, avui, fer-nos vulnerables és acostar-nos de debò al dolor dels que pateixen.

Ei, potser...

*(tot i que recordo amb una fiblada de dolor com molts amics van desaparèixer quan al Pere Mariano (també aquí) li van diagnosticar la sida) 

Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 

M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.

Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?

A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.

Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.

Més savis, segur.

Bon Nadal 20

Cada any fèiem una felicitació familiar, en el que tots junts tocàvem una cançó, normalment una nadala. Fa tres anys fins i tot vam cantar una cançó que havia escrit el Mateu.

Enguany, però, els nois s'han negat en rodó a sortir cantant o tocant, en el vídeo de youtube que normalment enviem.

No podíem, però, deixar de felicitar aquest Nadal, d'un any certament difícil per a massa gent. No podíem deixar de desitjar-vos felicitat, pau, serenor, confiança, força per a l'any vinent. 

O sigui que vam negociar i vam aconseguir fer aquesta felicitació, que ara us comparteixo, desitjant-vos tot això.

Any horrible

A primera hora del matí he enviat un missatge a una amiga molt estimada: avui fa anys que el seu home, a les portes del Nadal i sense avisar, va morir inesperadament.

(Sí, tinc aquesta virtut de no recordar on he deixat les claus, però recordar el que va passar fa vuit anys. Sóc poc pràctica fins i tot en això)

I tot hi pensant-hi, en aquells dies, me n'he adonat de que aquella fou un altra època horrible. 

Quin curs fou, aquell! 

Morts sobtades de gent massa jove, acomiadaments a la feina de companys i companyes, malaltia greu, amenaça terrible, hospital, incertesa, pena, angoixa.

Aquell curs. Aquell maleït curs. 

Va ser un any que cada matí era una lluita per agafar forces per sortir del llit i encarar els dies feixucs, el desànim, la pena, la buidor. Quan semblava que res podia anar pitjor, venia una altra mala notícia. I jo pensava que era cert el que m'advertia la meva àvia: que Déu no t'enviï tot el que pots suportar!

I sabeu què? Que ens en vam sortir, tot i que semblava que mai superaríem aquell any fosc i en alguns moments em temia que la desesperança s'hagués enquistat i no marxés mai més de la meva vida.

I mireu, m'ha anat bé de recordar-ho, ara que tanquem aquest 20 fastigós.

Perquè després d'aquells moments aspres, van venir cursos lluminosos, grans alegries, i mireu, ja gairebé ni recordava el que era aquell núvol espès gravitant sobre els nostres caps.

O sigui que sí. Que el 20 ha estat un any horrible, en molts aspectes. Que hem tingut pèrdues humanes, de llibertat, econòmiques, socials.

Ha estat un any horrible per a massa gent. 

Em dol pensar en les vides perdudes, sobretot, i voldria que m'entenguéssiu amb el que us vull dir: Ho superarem.

Mai recuperarem els estimats que han marxat, però els durem sempre al cor, i no moriran mentre nosaltres els recordem i els continuem estimant.

I la vida continuarà, i ens en sortirem, malgrat la pena, malgrat el desànim.

I tornarem a ser feliços. Ni que sigui com homenatge, com a fidelitat als que han quedat enrere.

Ens en sortirem.

Segur.

Entendre les coses

No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?

Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.

Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.

Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.

N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.

No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.

I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 

Que saber estimar també és saber deixar marxar.

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 

la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 

Disc Maremar.

1985

En guaret

Si alguna vegada caieu d'un vaixell en alta mar i nedeu en mig del no res, si amb poca esperança, davant d'una dificultat us pregunteu si sereu capaços de superar-la, sapigueu això: les ones venen d'una en una. El que es tracta, és de vencer-ne una. Concentreu-vos, doncs, en la propera onada. I després, penseu a superar la següent. No mireu les dificultats com un tot, no pretengueu lluitar contra el mar sencer, perquè sempre guanyarà ell. 

Quan, fa onze setmanes, ens van dir que ens havíem de tancar a casa, havien de ser just quinze dies. Només ens van dir la primera onada, i nosaltres ens vam armar de valor, i vam dir sí, farem el que toca. Però després va resultar que havien de ser uns quants dies més. I uns quants més. Vinga, unes setmanes més, dèiem, i van passar aniversaris, i es van posposar casaments, i va morir gent que estimàvem i que no vam poder acomiadar, i els que no teníem gos ni criatures miràvem des del balcó la gent passar, i després ens vam adonar de que els nois no tornarien a escola, enguany. I dèiem va, aguantem una mica més.

I els joves hem après a fer pa, i els vells, a fer video-trucades. Hem aplaudit a les vuit als sanitaris, hem amortitzat la bicicleta estàtica que es moria de fàstic enterrada en roba per plegar, hem passat dies en xàndal, hem endreçat calaixos, ens han manllevat Sant Jordi, han tornat dofins a les nostres platges i silenci a les nostres nits, ens vam tancar que era hivern i ha esclatat la primavera i ens ha trobat a casa, enyorant els amics, sospirant per abraçades que no sabem quan tornarem a tenir.

Hem estat en guaret. Ens hem aturat i hem deixat descansar molts àmbits, tenint cura de les nostres llavors, prenent consciència del que és essencial. La natura ens ho demanava feia temps i, fins que no ha estat rabiosament necessari, no ho hem fet.
Sembla que a poc a poc aquest temps estrany acabarà. No sé si ens avesarem, a tornar a sortir, o si la por ens haurà guanyat. Tornarem a anar a concerts, a cantar, a fer festa major?
Dono gràcies a que això ha passat ara, en que anímicament em sento forta i he recuperat l'alegria i el dormir que, en moments recents d'angoixa m'havien fallat. Tot i així, he de confessar que en algun moment s'ha instal·lat en mi la por, que m'ha agafat desprevinguda l'angoixa de pensar que pot morir gent que estimo. També alguna vegada m'he reconegut apàtica. Com si, tant d'estar tancada en aquesta closca que s'ha convertit casa nostra, tant de reprimir les ganes de sortir, les hagi acabat perdent. 
Per això, per tot el que estem passant, estic molt indignada per la inconsciència que veig en la gent que s'asseu a les terrasses dels bars a prendre cerveses, apilotonats tots, en grups grans, sense gaire mesures higièniques. Suposo que ho necessiten, però no deixo de pensar que exercint la seva llibertat de ser laxes en la prevenció poden estar condemnant-nos a tots a un segon confinament.
Jo no enyoro prendre canyes a les terrasses dels bars, enyoro l'efervescència feliç d'abans d'un bolo, tots de negre, en silenci i a les fosques esperant per sortir, enyoro molt cantar, però el que enyoro més, de totes totes, és abraçar els meus pares. Cada dia que passa sense abraçar-nos és un dia perdut, que no tornarà. Per això sento que aquest confinament ens ha robat tant i tant.
En tot cas, que aquest sacrifici no sigui en va. Ara que a poc a poc sembla que tornem a la normalitat, no fem bestieses.
I, ja que hem passat aquest temps, que sapiguem agrair el que hem après, i que tot això ens faci millor persones.
Una abraçada intensa als que han perdut tant, aquests dies. 

Quina música serà?

Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?

Cada dia

Fa un mes i poc que tinc cinquanta anys. Ho porto més o menys amb dignitat, (Com diria el Benny Hill, "amb el millor gust possible")
Quan era petita duia caramels a l'escola. De més gran, he comprat xupa-xups, per anar-los donant a qui em trobava pel carrer.

Aquesta vegada, com que la data era prou important, vaig encarregar aquests llapis.
Per els que, com jo, esteu a la flor de la vida, us dic el que posa la frase, que potser ha quedat massa petit:  "La vida s'escriu cada dia. Maria 50"
Bé, doncs això, estimats. La vida, s'escriu cada dia. Cada dia és important, cada dia val la pena.
Però deixeu-me afegir dues coses, que no m'hi cabien, al llapis:

Primer, que la vida s'escriu... a llapis. Hi ha ben poques coses que no puguem corregir, escriure més fort a sobre, o tatxar. Si una cosa m'ha fet entendre els anys, és que tenim la capacitat (i gairebé diria l'obligació!) de revisar com som, què volem, què fem per aconseguir-ho, i a més, que mai és massa tard per a fer un pensament.

L'altra cosa, és que no té goma, el llapis. Bé, la raó prosaica és que els llapis amb goma eren més cars (ehem) Però també li podem posar una metàfora, aquí. A mi, personalment, no m'agrada esborrar. Assumeixo tots els meus errors, perquè m'han fet com sóc, i tampoc m'ha anat tan malament com això. No cal esborrar. Les cicatrius ens ensenyen el que hem après, i els errors ens fan més savis, és lleig renegar-ne.

I ja posats, en plan "bonus-track", allà on hi aniria una goma, hi ha un detall en rosa. M'agrada la bellesa, i tinc un punt cursi que algunes vegades he intentat dissimular. Però amb els anys, sabeu, ja no em passa tant. No em fa vergonya, ser cursi, que m'agradi el rosa o la Hello Kitty, o la música de Chopin, o… Ja no dissimulo com sóc, sembla que, finalment, amb cinquanta, aprenc a acceptar-me, amb les meves incoherències, i els defectes, i les virtuts que m'havien dit tantes vegades que eren dolentes (algun dia us en parlaré)

Ens estem tornant bojos?

Al facebook veig aquest invent, que et venen com la panacea: És un robot que juga amb el teu gat. 

 
És fantàstic, oi? Un estri, que segur que és baratíssim, per no perdre el temps en collonades com gratar-li l'esquena mentre t'entortolliga la cua a la cama o et ronca melós mentre s'asseu amb tu al sofà. És genial que les màquines ens facin la feina, i ens deixin temps per al que realment és important: mirar el facebook, jugar al candy-crush o mirar la tele.

També fa temps vaig veure un aparell que es posava al bressol i el movia lleument quan la criatura plorava. Cosa que va genial, perquè així no cal aixecar-te, acotxar-la, mirar com es torna a adormir, ensumant la seva olor i guardant aquest instant per a sempre. 
De debò. Ens estem tornant bojos?
No es tracta de passar temps amb els que estimem? D'acaronar els bebès fent que s'adormin sentint el nostre cor, de riure veient les jugades que fa el gat?
A mi tot això em recorda aquest capítol d'El petit príncep:

No es tracta d'assaborir la set? No és el temps dedicat a la rosa el que la fa preciosa? De veres que necessitem fer-ho tot ràpid i, a ser possible, que ens ho faci una màquina, per no embrutar-nos, no cansar-nos, no implicar-nos?
Pensant en tot això, una coneguda em parla meravelles del satisfyer. Suposo que n'heu sentit parlar, perquè hi ha un boom, del qual es fa ressò no només els grups de whatsapp i els cercles d'amistats, sinó la premsa de tots colors. Es tracta d'un aparell nou, una joguina sexual: un succionador de clítoris (el nom és horrible)
Bé, resulta que l'aparell en qüestió és infal·lible. Es ven amb la propaganda de que et fa arribar a l'orgasme en dos minuts. 
Perdó???? En dos minuts!!!!
I la gent ho compra? 
Hi ha per aquí alguna noia a la que li hagin fet creure que acabar en dos minuts és genial?

Per què ho fem, això? Menjar ràpid, sexe ràpid, tenir fills que no empipin, mascotes amb les que no calgui jugar...
No ens estem equivocant molt?
No sé, potser sóc rara, però ningú em podrà fer creure que arribar a l'orgasme en dos minuts és una idea fantàstica.

U de desembre

Cada dia u de desembre penso en el Pere Mariano. En la seva veu de porcellana, el seu gest elegant, el seu cos lleuger, la seva rialla. En les xerrades apassionades al tren, camí del conservatori. En els seus ulls. Amb l'elegància amb la que abraçava la guitarra.
Algunes vegades penso també en la seva lluita. En com la diagnosi de la Sida va caure com una bomba. M'entristeix recordar com alguns amics, porucs, van desaparèixer, però no els culpo, perquè als 90, la por i la desinformació era encara més terrible del que és ara. A mi m'asserena saber que vaig estar al seu costat.
Penso en ell, i no deixo que pesin els darrers instants compartits, quan era un ecce homo amb crostes, ulls enormes i gest fatigat. No renego d'aquell Pere, però penso que, per a ser-li fidel, el que he de fer és recordar-lo cantant feliç aquesta ària.
Dient alegre als mariners que partissin a altres ports a buscar altres amors.

(Ària del mariner, de l'òpera Dido i Aeneas, de Purcell)

La mala (bona) sort

Fa molt de temps, de ben joveneta, ja sabia que dia 12 de novembre del 19 queia en dimarts. Em preguntava com estaria el dia que fes cinquanta anys. I mirava al calendari i pensava a veure si la feina em permet celebrar-ho com m'agradaria.
Finalment el dia que estava tan i tan lluny, ha arribat. Ja sóc una cinquentona.
Fa deu anys, al facebook, vaig estar penjant durant els quaranta dies anteriors al meu aniversari, alguna cosa de la qual em sentia agraïda. Ho vaig penjar després al blog en quatre post successius, ho podeu llegir clicant aquí aquí aquí i aquí. 
Aquesta vegada, he decidit penjar records. Alguns divertits, altres tendres, altres dolorosos. Durant aquests cinquanta dies, no cada dia perquè alguns no he tingut temps, però he anat penjant records. Em quedaria un post massa llarg, o sigui que no ho penjaré aquí. Però potser sí que posaré la meva darrera reflexió. 
Els fracassos, ves per on. N'he tingut un munt, a la meva vida. Audicions per a orquestres a les quals no m'han agafat, feines que no han reeixit, nòvios que m'han deixat (bé, només un, però va fer un mal terrible)
Ara, però, miro enrere i penso quina sort. Quina sort que a aquella orquestra no m'agafessin, perquè enlloc d'anar a tocar, vaig marxar de viatge i em va canviar la vida. Quina sort aquella escola de música que van decidir agafar una altra professora enlloc de a mi: al cap d'un any estava treballant a una altra escola, molt millor pagada, on coneixeria el Jordi. Quina sort quan em vaig trencar un braç a l'estiu, de petita: em van comprar molts llibres perquè no podia anar a nedar, i d'aquí va començar la meva febre lectora. Quina sort que aquella editorial no publiqués la meva novel·la: a l'editorial on, finalment vaig publicar, he trobat un ressò i un equip de gent fenomenal que m'han fet créixer com escriptora. Quina sort,  que aquell nòvio em deixés d'aquella manera tan rara, inesperada i dolorosa, perquè ara sé del cert que de cap manera hauria estat tan feliç com ho sóc ara.
Quina sort, tot el que m'ha anat malament. Ha redreçat el camí. 
Quina sort, les dificultats, que m'han fet més forta. Quina sort, les tempestes que m'han fet agafar-me amb fermesa al que em sosté. 
Encara hi ha coses que fan mal: amics que m'han deixat, vides que no han pogut ser.
I sí, algunes vegades els fracassos han estat escruixidors, i alguna vegada humiliants.
Però no em puc queixar, m'agrada on sóc, i és gràcies a tot el que m'ha passat.

Amb sort, estic a l'equador de la vida (això amb sort!) Només em sap greu veure com de ràpid passa tot, voldria pedalejar amb delit cada minut, assaborir els dies, esprémer tot el suc a la vida,  i darrerament em sento com davallant en una muntanya russa.
Si hi hagués una finestreta on poder anar a donar les gràcies, hi faria cua. Sóc una persona immensament afortunada.

Bé, gent. Dono la crisi dels quaranta per finiquitada. 

Deu anys del Cor Ciutat de Mataró

Cada cert temps, normalment a l’estiu, que sembla que hi ha poques notícies o que treballen els becaris, surt a premsa una nota que diu que en una coral, els batecs del cor dels cantaires se sincronitzen. I els que solem cantar somriem, i pensem mira, un altre periodista descobrint la sopa d’all.

Fa deu anys que al Cor Ciutat de Mataró en donem fe: cantar en grup va més enllà d’emetre sons més o menys afinats i a tempo. 
El nostre primer concert va ser fa deu anys justos, el dia de Santa Marta de 2009. Repasso la meva trajectòria personal d'aquests darrers deu anys, i comprovo com aquest grup ha passat a ser una part molt important del meu teixit emocional, perquè en una dècada dóna temps per a un munt de vivències, d'assajos intensos, de concerts vibrants. Us he parlat varies vegades del cor, podeu llegir-ho a l'etiqueta Cor Ciutat de Mataró

I avui, mirant enrere, només puc dir un immens gràcies. 

Perquè la música, com l’amor, arriba a la seva plenitud quan es genera quelcom que transcendeix del tu i del jo, i va a parar al nosaltres, aquest nosaltres tan immens que ressona, no només en els concerts, també en les complicitats dels assajos, en les amistats nascudes o aprofundides en aquests anys, en els viatges compartits en cotxe, en les confidències de les xerrades sortint d'assajar, en les abraçades, els bon rollos, els desitjos, les alegries compartides, les penes, que també n'hi ha hagut, i la tossuderia de sortir de la comoditat de casa els dimecres a la nit, a sincronitzar els nostres cors, la nostra respiració, a fer que aquest "nosaltres" esdevingui. 

Gràcies a tots els que n'heu format part. Gràcies, sobretot, a Jordi Lluch, director i pare d'aquest projecte. Gràcies al públic entusiasta que omple gairebé sempre els auditoris on actuem. 

Gràcies.

Continuem!

La set

Sabeu quan us enguixen una cama, que no feu més que veure gent amb crosses pel carrer? Doncs jo, que darrerament m'estic plantejant reinventar la meva vida, no faig més que trobar senyals. 

Per exemple, aquest:

L’altre dia vaig anar d’excursió i vam pujar a Monti-sion, un santuari a prop de Porreres (Mallorca) Un d'aquells llocs preciosos, lluny dels itineraris habituals dels turistes, on val la pena perdre's.

I anava pensant, com faig darrerament, en tots els meus dubtes. En la por que em fa seguir els meus somnis i abandonar la certesa, passar per una zona desconeguda, sense tenir clar si més enllà hi haurà gaire seguretat. 

I vaig veure aquesta imatge, i vaig recordar la lletra la cançó de Taizé basada en una poesia de Sant Joan de la creu:

“De noche iremos, de noche

que para encontrar la fuente

sólo la sed nos alumbra”. 

I vaig pensar en els meus dubtes. Estic davant una cruïlla, i em fa molt de respecte la manca de full de ruta, la falta de seguretat. 

I mirant aquest pou, recordant la cançó que tantes vegades havia cantat, vaig entendre que sovint la companya d’aventures és la incertesa,  que l’única seguretat que tindré serà l’ànsia. El desig. I que és ell el que em guia.

Continua fent molta por, tot i així.

Però simplement només puc confiar que tanta set té alguna raó de ser.

Oportunitats retrobades.

Una de les coses que m'agraden d'anar fer anys és que la vida em retorna moments, i a poc a poc tot quadra. Vaig entenent que no és veritat, que tinguem una sola oportunitat, que no només tenim una vida, i que, amb atenció i sensibilitat, podem tancar cercles.
M'ha passat en diferents estrats. Gent que fa anys em va fer mal i ara torna a aparèixer, i entenc que és una immensa oportunitat de perdonar, i que això m'allibera. Ocasions que vaig deixar passar i que ara, fins i tot millorades, puc tornar a valorar, i sent més forta i més sàvia. Situacions que no van poder ser, i que avui fins i tot agraeixo que no es donessin.
Això em relaxa, sabeu. Pensar que no tot ha de ser ja, ara, aquí. Confiar en que les coses que han de ser, acabaran sent. I que no cal forçar les que no han de ser.
Sabeu per què us explico tot això?
Fa quatre anys vaig deixar una abraçada pendent. Vaig veure una persona que no coneixia de res, vaig sentir que necessitava que l'abracés, però no ho vaig fer. Vaig tenir vergonya, prevenció, por de que el meu gest no fos ben rebut. Si voleu llegir el que va passar, ho podeu fer clicant aquí.
Bé, doncs ahir, en un restaurant, em vaig tornar a trobar aquesta noia. Vaig tenir un moment de vacil·lació. Li vaig preguntar si treballava a tal lloc feia uns anys, em va dir que sí. 
Vaig dubtar. Potser li semblaria molt estrany el que li anava a dir. A més no m'ho vaig preparar.
–Fa quatre anys que tinc pendent una cosa amb tu –li vaig dir. Ella va somriure, intrigada i jo vaig continuar–. Mira, un dia vaig entrar a compar. Quan sortia, vaig veure que necessitaves una abraçada, però em va fer vergonya tornar enrere. I fa quatre anys que penso que t'hauria hagut d'abraçar en aquell moment.
Ella va somriure. Va dir, doncs abracem-nos ara. 
I així ho vam fer. Vam enllaçar-nos, i vam respirar fondo, durant molta estona, en silenci, davant del desconcert dels nostres acompanyants. 
Dues desconegudes, en un restaurant, d'alguna manera, obeint a un amor més gran, que transcendeix a nosaltres, un bon rollo universal, que fa que la gent s'ajudi sense necessitat de lligams visibles.
Ai, perdoneu la cursilada, però necessitava compartir-ho.
I potser no ens tornarem a trobar, qui sap. Però, d'alguna manera, vaig sentir que aquell cercle que vaig deixar obert aquell dia es tancava, que tot tornava a lloc.
Ara seria feliç si trobés la nena a la que no vaig donar xocolata. Trobeu que serà possible?

Tot de cop

A vegades sento que em passen massa coses, totes concentrades. No tinc temps de processar-ne una que en ve una altra, i és com si la meva vida fos un stretto continuo, un punt culminant darrera d'un altre, sense donar-me alè. 
Us poso uns exemples dels darrers deu dies:
–Finalment el Joan Vives fa que em trobi amb Romà Escalas, fa més de trenta anys que ens diu, a un i a l'altre, que ens presentarà. Té raó. Ens havíem de conèixer. El Romà, persona cultíssima i de conversa vivaç, m'explica coses dels nostres avantpassats que em deixen clavada. Hi ha anècdotes tan refotudament bones que ningú se les creuria si les posés a una novel·la.
–Visito llocs sagrats per a mi, i comprovo que, malgrat els anys, continuen fent-me vibrar, que quan més sé i més sóc, més vibro. Beneeixo la gràcia que m'és concedida de poder visitar, encara, aquests llocs.
–Algú em regala una mirada que se'm clava entre els pulmons i l'espinada. Només és una guspira. Penso en tot el que callem, i tot el que diem. Penso que potser no cal parlar. Decideixo confiar en què ens hem entès. Sense paraules.
–Rebo un correu electrònic d'una persona que no conec, que ha llegit la novel·la, ha aconseguit el meu mail, i m'agraeix el que he escrit. M'emociono d'una manera íntima. Em reconcilia amb el cansament, dona sentit a l'esforç d'anys.
–Com Sant Pau caient del cavall, entenc que algú m'ha utilitzat. Em sap greu, molt. Repasso la relació, de molts anys, sota aquesta nova llum, i me'n faig creus. No penso deixar de ser qui sóc, malgrat em passin aquestes coses.
–Tinc la sort (sí, la sort!) de trobar-me amb un accident que hauria pogut ser molt greu, en el que es veu implicat un alumne al que estimo molt. L'embolcallo mentre arriba l'ambulància. L'espera se'm fa eterna, suposo que per la urgència de tenir-lo blanc, tremolant i sense saber la magnitud del que ha passat. Quan marxa, veig que estic tacada de la seva sang, i, d'alguna manera, sento que sempre més em sentiré unida a aquest adolescent encantador (està bé, però hauria pogut ser molt greu)
–Parlant d'alumnes. Un antic alumne em veu pel carrer, m'abraça, i em diu que vaig ser important per a ell. Un alumne actual m'envia un mail expressant la seva estimació. Ploro d'emoció. M'agrada la meva feina. Molt. Malgrat el cansament, malgrat l'estrés, malgrat els mals moments, fins i tot malgrat que no em deixa escriure prou. M'agrada com em guanyo les garrofes (Però si pogués vendre més novel·les, també estaria molt bé)
–Un amic andalús m'envia un vídeo promocional del partit amb nom de diccionari. Li demano que no m'enviï més vídeos d'aquesta casta i s'enfada, m'acusa de fascista, intransigent i supremacista. Li demano que no parlem del tema, i continua atacant: sóc una covard que no vull saber la veritat. Decideixo no contestar els seus whatsapp i s'enfada molt. Aquest amic, que és més jove que jo, fa més de vint anys que viu gairebé sense treballar, encadenant subvencions, prestacions i d'altres. No goso replicar-li. Allò de que la veritat fa mal.
–Miro unes mans. Em semblen precioses, i desitjo tocar-les. En aquell moment, aquelles mans toquen les meves, encomanant-me coratge. Em sento feliç.
–Passo una nit d'insomni brutal. Surto al balcó, abrigada amb la manta del sofà, m'assec a veure sortir el sol. Tot un xipolleig d'ocells sembla que convoquin al matí. Veig núvols negres tornant-se translúcids, i evolucionar cap a la llum. El sol m'escalfa. El mar està serè. És un moment d'una placidesa i una intensitat que em fa pensar que potser valia la pena no dormir tant, per viure aquesta matinada.

Cadascun d'aquests fets podrien haver omplert un mes. Cadascuna d'aquestes vivències m'ha commogut, i ha passat en menys de deu dies.
Tot em passa com molt de cop, En dono gràcies, però d'alguna manera sento que no puc abastar-ho tot, que la vida és immensa, i que no arribo a empassar-m'ho tot, com si estigués bevent a porró i m'ennuegués. 
No sé si m'explico

Estrès

Al principi el cos avisava, d'aquella manera que té de dir no anem bé. Un mal d'esquena pertinaç. Dificultats per dormir. Però jo feia com si no me n'adonés. Pots amb tot, i ara! Estàs en un moment molt dolç, t'encanta la feina que fas, has publicat la segona novel·la, tens mil presentacions, estàs on fire, tu pots amb tot. I continuava el tren de vida. 
A poc a poc, però, els problemes per dormir es van convertir en insomni ferotge. El mal d'esquena em va tenir una setmana sense poder anar a treballar.  La sensibilitat es va convertir en plorera desenfrenada. El gust pel dolç es va convertir en una ànsia desfermada per menjar.
I veia un cadellet pel carrer i m'emocionava i plorava. I cantava Bach i plorava. I sortia de la feina i arribava a casa i plorava de pur cansament. I els problemes inherents a la feina, a la família, a la vida en general, que sempre havia entomat amb més o menys encert, i sobretot amb optimisme, se'm feien una muntanya. Vaig començar a oblidar-me de fer coses importants. M'obsessionava per foteses i per més que un tros del meu cap em digués que el que m'angoixava no tenia importància, algun mecanisme estrany feia que no m'ho pogués treure del cap.

Un matí de dilluns, després d'una nit on havia dormit a glopades, vaig anar a parlar amb el metge de capçalera. Un metge amb un posat afable i acollidor que em va tenir una estona llarga parlant de tot el que em passava.
Resulta que l'estrés feliç és feliç, però també és estrés.

Val la pena fer tot el que faig? Val la pena continuar escrivint, continuar cantant, continuar fent música amb els alumnes de la ESO?
Puc amb tot?
Cal valentia per reconèixer la nostra vulnerabilitat. És un camí d'acceptació, molt sovint costerut i que et fa dubtar de mil coses. 
Cal ser valenta, i per a mi, aquest escrit és com una sortida de l'armari. Sap greu per la gent que m'estima i que es preocupa per mi, però potser els dec aquesta explicació.
Accepto, doncs, que necessito parar. Estic de baixa mèdica.
Em fa cosa, perquè clar, el que tinc no és infecciós, i em permet sortir a caminar i distreure'm,  de fet m'ho han recomanat.
Avui, per exemple, he gaudit d'arreglar la cuina. He fregat les cassoles, les he posat a escórrer, he escombrat, he fregat... he assaborit l'aigua calenta, l'espetegar de l'escuma del sabó, el so dels coberts, la rapidesa amb la que l'aigua relliscava sobre l'acer.
I ho he fet sense pensar que havia d'escriure, que havia d'estudiar, que havia de corregir, que havia de preparar classes, que havia d'anar a córrer, ni tan sols m'he posat música per estudiar mentre treballava.
He gaudit de la simplicitat del moment, en silenci.
Escric aquestes línies, vencent el pudor, exposant potser massa la meva intimitat, perquè rebo molts missatges preguntant-me què em passa. Doncs mireu, em passa això. Accepto la meva fragilitat. No sóc tan estupenda ni tan superwoman com em pensava.
Gràcies a tots els que m'heu fet costat, m'heu trucat i em doneu escalf. Gràcies als alumnes que m'envieu la vostra energia i el vostre amor, sou un dels motors de la meva vida.
Deia abans que cal valentia per acceptar la feblesa. Cal també generositat per permetre que els altres es preocupin per tu. 
Rebo les vostres mostres d'afecte, i les agraeixo intensament. Sou un regal.
Potser aquesta situació també és un regal, una oportunitat que em dona la vida per entendre el que és important i el que no.